• La llegenda d’Arnald Estruch

Aquesta llegenda va aparèixer, molt abreujada, en algun llibre de mitologia catalana del segle XIX. Actualment en corren dues versions que tenen en comú el mateix protagonista, Arnald Estruch (Astruch, Estruc, Astruc, Astrug… en són altres variants), però difereixen una mica en la identitat del personatge, en l’argumentació i en el període. Qui ha ressuscitat aquesta llegenda ha estat Salvador Sáinz, autor de la novel·la fantàstica Estruch (1991), on presenta el protagonista com el comte Guifred Estruch prenent com a punt de partida la versió de la llegenda que tracta del segle XII. El meu relat, tanmateix, intenta ajustar-se, sense ficció afegida, a la versió que situa la llegenda al segle XIII.

Les restes del castell de Llers amb la muralla i la torre d’homenatge (fotografia: Carlos Mesa); sobreimpressionat, un vampir en acció.

Corria l’any del Senyor 1212 quan àrabs i cristians batallaven a la península Ibèrica per fer-se amb el territori. Innocenci III, el primer Papa que s’autoproclamà Vicari de Crist a la Terra, més interessat en l’espasa que no pas en el rosari, després de veure com el soldà Saladí havia reconquerit Jerusalem per als moros (1187) va convocar els fidels cristians a una tercera creuada perquè temia que el poder musulmà s’estengués per Europa entrant pel sud de la península Ibèrica.

Pere el Catòlic (1177-1213), rei de la Corona catalano-aragonesa, fou qui més nobles i tropes va aportar a la batalla de Navas de Tolosa (1212); aquest rei acabaria morint a la batalla de Muret, on va finar l'expansió catalana en terres occitanes. El cavaller templari empordanès Dalmau de Creixell (?-1219), gran estratega, hi va portar les tropes del comtat d’Empúries i hi va distribuir les forces cristianes i dirigir la cavalleria; amb tot, es dubta que hi participés.

Un dels cavallers que es guanyà prestigi per la seva participació en la batalla fou Arnald Estruch (Arnallii Estruccionis en llatí). Arnald Estruch, d’origen jueu, havia arribat a Catalunya abans procedent d’Occitània fugint de la repressió francopapal contra els càtars i els jueus. Casat amb Arnaldeta, enterrada a la col·legiata de Sant Feliu de Girona el 1214, penetrà des d'Occitània seguint el procediment habitual entre els càtars, és a dir, com a comerciant. Estruch segurament s’havia establert a algun call pròxim com el de Castelló, Figueres o Besalú.

Aviat seria recompensat pel monarca Pere el Catòlic amb un dels castells depenent del castell de Llers; Guillem de Cervià va ser el darrer membre de la nissaga dels senyors de Llers i Cervià. Però en introduir el papa Nicolau III, cap a l’any 1279, els sermons obligatoris dels predicadors cristians com a una mesura de força per evangelitzar els gentils –jueus i mahometans–, Estruch va veure perillar la seva posició tant que devia accelerar la seva prevista i anhelada conversió.

Va perseguir bandolers, pagans i càtars; molts càtars van viure amagats a Catalunya, però sempre sota l'ombra de la sospita. Com a persona molt religiosa, també va fer portar a la foguera dones titllades de bruixes (les primeres que coneixem d’un territori que segles després es convertiria, immortalitzat pel poeta Carles Fages de Climent, en la capital bruixaril del nord-est de Catalunya). Fins que un dia va morir d’un mal desconegut. Hi hagué qui va assegurar que va ser víctima de la maldició d’unes bruixes torturades i cremades anys abans per ordre seva.

En realitat, però, s’havia convertit en un no-mort per culpa d’unes forces malèfiques. L’ànsia de sang i de venjaça d’Estruch no havia quedat satisfeta en la seva croada contra els infidels. Qui fou curull de virtuts cristianes en vida, només sortia de nit, rejovenit, per xuclar sang i seduir i posseir jovenetes i escampar el pànic arreu de la comarca. La seva ombra aterroritzava els camperols i tota els intents d’atrapar-lo havien estat en va. Havia esdevingut un vampir cruel, fins que un ermità jueu resident a la contrada va fer un misteriós ritual cabalístic que el va fer tornar al món dels morts per sempre més.

S’ha especulat molt sobre l’origen de la llegenda, però la hipòtesi més raonable és que estigués relacionat amb el catarisme d’Occitània que l’Església de Roma va condemnar portant a la foguera a milers de seguidors: molts d’ells van fugir fins establir-se a Catalunya. Dels càtars s’explicaven moltes històries macabres per justificar la seva persecució; se’ls va acusar de servir a Lucifer i practicar actes satànics. Aquesta calúmnia, en el cas dels Estruch, es va convertir en llegenda amb el decurs dels anys arribant als nostres dies convertida en relat de vampirs.

Altres vampirs famosos han estat la comtessa francesa Deux-Forts (segle XII), que sacrificava infants per banyar-se en la seva sang per curar-se la lepra; l’escocès Swaney Beane (XV), cap d’una salvatge i incestuosa família de caníbals i vampirs que assolà la comarca de East Lothiam durant 25 anys; l’aristròcata francès Gilles de Rais (XV), que lluità a la Guerra dels Cent Anys al costat de Joana d’Arc, va torturar i matar uns 300 nens buscant en la sang el secret de la pedra filosofal; la comtessa txeca Elisabet Bathory (1560-1614), autora de la mort de 600 noies, a les que desangrava per banyar-se amb la seva sang per intentar rejovenir-se. Però qui va passar a la posteritat fou el príncep hongarès Vlad III Tepes, protagonista de la novel·la Dràcula (1897) de Bram Stoker.

Diverses patologies inexplicables durant molt de temps han pogut contribuir al naixement de llegendes sobre vampirs. La ràbia ha estat comparada amb el vampirisme per les fortes similituds en els símptomes i els comportaments. La tuberculosi té un mode de propagació similar a certs relats de vampirisme. Amb la xerodèrmia pigmentada (malaltia dels vampirs) els individus tractats no es poden exposar al raigs solars sota pena de veure aparèixer greus lesions a la pell. Altres són el lupus eritematós sistèmic, la catalèpsia o la porfíria. Una patologia rara anomenada vampirisme clínic és un comportament que consisteix en la ingestió de sang humana.

ARACIL. M. C.: Vampiros. Mito y realidad de los no-muertos (2003).
ARDANUY, J. i altres: Vampiros: magia póstuma dentro y fuera de España (1994).
CATALÀ, P.: Llegendes de castells catalans (1983).
DENJEAN, C.: Juifs i Chrétiens. De Perpignan a Puigcerdà (XIII-XIV) (2004).
FÀBREGAS, X: Tradicions, mites i creences dels catalans (1979).
GORDON, Á.: El Gran Libro de los Vampiros (1986).
SÁINZ, Salvador: Estruch (1991).

(L'Escalenc-2010)