La pista forestal discorre per una zona absolutament suggestiva pel que té de salvatge, aspra i solitària.
Paral·lel i arran de penya-segats, aquest camí recorre la façana marítima de la Muntanya Gran. La Muntanya Gran, antigament motiu de polèmica entre escalencs i torroellencs, és un dels pocs paratges costabravencs encara íntegrament natural i immaculat, gràcies a quedar al marge de l'especulació urbanística i l'explotació turística i consegüentment de la febre desmesurada de la construcció. Tot i que a finals dels anys 60 algú va tenir la 'lluminosa' idea, sortosament no reeixida, de voler fer a la Muntanya gran un circuit de Fòrmula 1.
La Muntanya Gran, en arribar al mar, ofereix un paisatge abrupte i eixut. L'aridesa del sòl, la sortida brusca dels espadats de l'aigua i l'absència de grans cales han impedit l'establiment de petits ports pesquers com a la serra de Rodes. A tall d'exemple, en no existir el més petit degotall d'aigua dolça ni cap font, els pescadors que antany sojornaven alguns dies a cala Ferriol havien d'anar a cercar l'aigua al pou de la Torre Ponça. La costa, magestuosament esquerpa i escarpada, amb impressionants parets blaves i verticals (Miradones, Salt del Pastor...), llueix encara una virginitat admirable i és de mar i de terra estant una de les passajades més gratificants del litoral. El camí, rectilini i sobre el pla, és un passeig de pocs quilòmetres que delata amb molta franquesa un passat de selvatgia geogràfica i d'orgullosa terra de ningú.
Tot impressiona pel seu aspecte desolat, inhòspit. Nmés s'hi veu, com a única vegetació, alguna mata de fonoll marí i algun pi retorçat penjat en el penyal, i, més amunt, ja al pla, romanins raquítics, garrigues baixes i llistó mig sec. La fauna també hi és gairebé absent: cargols, petites sargantanes i algun conill escadusser. En canvi, la vida animal marina està representasa per peix de roca, crustacis i mol·luscs que gastronòmicament són de la millor qualitat.
El camí o pista forestal discorre per una zona absolutament suggestiva, pel que té de salvatge, aspra i solitària, tant com a lloc de pas com per gaudir d'algun dels seus íntims racons (cales Ferriol, Pedrosa...), ja sigui per ancorar-hi l'embarcació, fruir d'un bany o practicar immersió, assaborir-hi una dinada o fer-hi una acampada.
Anys enrere, la diada de Santa Màxima era tostemps aprofitada per molts estartidencs per gaudir de la festa major de l'Escala. Mentre la majoria es traslladava a la nostra població utilitzant les embarcacions de pesca, d'altres emprenien el camí de la muntanya i després de dues hores de marxa arribaven a l'hora d'inici de les sardanes de la tarda.
En produir-se als anys 60 el boom turístic s'intentà convertir la pista forestal en una via turística asfaltada, amb la natural millora en rapidesa i comoditat. Aquest projecte tenia partidaris i detractors, tant a l'Escala com a l'Estartit, però a aquella època les veus favorables a la nova carretera eren molt més nombroses que les opositores i només volien -o podien- intuir els molts aspectes decididament positius d'aital empresa. Veiem-los.
El més cabdal de tots era guanyar una via directe, ràpida i curta per comunicar ambdues poblacions, tenint en compte que, ja construïts els més difícils de la desena que quilòmetres que les separen, només mancava fer nous els tres o quatre del tram del mig, des del desaparegut destacament militar del Milà fins l'antiga estació nord-americana Loran per assolir una via sublim per damunt de la 'calma' de la Montanya Gran i molt a prop d'on els bruscs espadats moren al mar.
Una carretera així hagués estat un excel·lent mirador, des d'on gaudir d'una vista panoràmica esplèndida i contemplar un horitzó amb més de mitja circumferència on el cel i el mar es confonen. De dalt d'aquest planell i amb un cop d'ull es dominen les dues badies més impressionants de tota la Costa Brava: la de Roses i la de l'Estartit. Pel costat de mar s'albira des del cap de Creus al cap de Begur amb les Medes al mig i pel costat de terra s'agafa des de l'Albera a les Guilleries amb el Canigó al fons. En definitiva, una carretera turística i paisatgística de primera magnitud.
Altrament, com que la major part de la Muntanya Gran és propietat de l'Estat no s'haguessin hagut de pagar expropiacions de terrenys, ni calien ferms especials per sostenir el sòl ja que aquest és de constitució calcària, per la qual cosa l'obra no demanava massa inversió.
Malgrat tot, però, ens podem congratular que aquest projecte no s'hagi acabat materialitzant perquè, desenganyem-nos, el seu cost mediambiental hauria estat massa alt i irreversible. La crua realitat de bona part del nostre litoral ens demostra que amb la construcció de la carretera el seu entorn no s'hauria escapat de l'especulació i la disbauxa urbanística i de la seva consegüent degradació i destrucció.
Felicitem-nos-en! Continuem tenint un oasi de pau i placidesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada