• Les anècdotes emporitanes de Rusiñol

La glossa anecdòtica Ceràmica d’Empúries fou escrita per Santiago Rusiñol Prats (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) temps després de visitar l’estiu de 1909 Empúries i l’Escala –com tota la intel·lectualitat catalana– acompanyat d’altres artistes de Barcelona en ocasió de l’inici de les excavacions de la sepultada Emporiae.

Santiago Rusiñol (fotografia: www.rusinolsitges.com) i una imatge de les excavacions amb la cabana citada pel pintor (fotografia: Josep Esquirol. Fons: Arxiu Històric de l’Escala).

Rusiñol ha estat un destacat pintor, dramaturg, narrador, col·leccionista i un dels introductors del modernisme a Catalunya. Home apassionat i rebel, encarnà la personalitat més complexa de tots els artistes catalans de la seva època. De costums nocturnes, fou un bon bohemi romàntic i un habitual d’Els Quatre Gats. La seva vida, vital, era sempre travessada per ràfegues intermitents de frenesí dionisíac.

L’any 1909 va visitar per primera vegada el jaciment arqueològic d’Empúries invitat pel seu amic i ànima del projecte Josep Puig i Cadafalch. El visitaria també el 1912 arran d’establir-se unes setmanes a la ciutat de Girona, on el 4 de gener havia assistit a l’estrena del seu sainet ‘El pintor de miracles’; els anys 1912 i 1913 passà temporades a Girona pintant. En aquells primers anys d’excavacions, l’equip dirigit per Emili Gandia ja havia realitzat trascendents descobertes, com les troballes del tors de l’estàtua d’Asclepi i el cap d’Afrodita.

Emili Gandia Ortega (Xàtiva, 1866-Barcelona, 1939) va ser el director de les excavacions del jaciment emporità, sota la direcció de Puig i Cadafalch, des del març de 1908 fins a l’any 1937, amb intervals de temps en què no exercí aquesta activitat; també va ser el responsable de redactar uns diaris (conservats al MAC-Empúries) on donava constància de l’activitat arqueològica efectuada a les Ruïnes d’Empúries. El capatàs protagonista de l’anècdota era un jove valencià anomenat Joan Baptista Escrivà qui treballaria al jaciment fins ben entrada la dècada dels quaranta. El catau provisional que cita Rusiñol és la cabana que apareix a la fotografia.

Abans d’entrar pròpiament en matèria, deixeu que us expliqui una primera anècdota protagonitzada per Rusiñol a Empúries. Visitant les excavacions va topar amb un grup de dones d'edat madura que no deixaven de perseguir-lo insistentment. Ell va intentar fer veure a aquelles dones l'aclaparament a què l'estaven sotmetent, però una d’elles li recriminà:

–És que vostè no ens fa cas. I es comprèn davant d'aquestes ruïnes!

–No ho cregui, senyora –va replicar el pintor. Comparades amb vostès, aquestes ruïnes no són res.

Ceràmica d’Empúries

Sempre que els diaris porten que a les Ruïnes d’Empúries s’hi ha descobert una àmfora notable, o un peu de Venus, o una mà d’Apol, o un nas de qualsevol altre déu, al glossador li ve a la memòria la següent anècdota que li va contar una vegada un pescador de l’Escala.

Viligiva per aquell temps les Excavacions un desafortunat capatàs molt honrat, tot lo honrat que és pot ésser en unes excavacions. Les vigilava amb un zel extraordinari, i feia bé, perquè les zones històriques, sobretot si són greco-romanes, ja ho sap En Puig i Cadafalch, han de guardar-se i vigilar-se pitjor que si fossin noies maques de quinze anys.

Quan algun excursionista anava a visitar les obres, ell, el catatàs, li feia la relació de les meravelles descobertes, mostrant-li els llocs on s’havien trobat, i tot això ho feia el sant home sense treure els ulls del damunt del foraster, espiant-li passos i moviments, perquè sabia que, en matèria de pisa grega, des de les minúscules llagrimoses fins als Esculapis de cos enter, els vàndals amics de l’antigor no deixen res per verd.

L’home menjava i dormia a les Excavacions, en les que s’hi havia guarnit com un catau provisional, i allí hi amagava els utensilis indispensables per a la minestra, quan heus aquí que un dia, de cop i volta, s’adonà que li faltaven alguns materials de coure el dinar. Ara una xicra, ara un tupí, ara una olla, ara una tassa, ara un plat, ara la tapadora de la cassola de fer l’arròs, ara el saler. Totes les peces d’aquella mísera cuina varen desaparèixer de mica en mica, com per art d’encantament.

El fet va repetir-se diferents vegades, i el pobre home s’estirava els cabells, de desesperat. Per fi, un dia es va decidir a explicar el cas a l’enginyer-director de les obres. I l’enginyer ho va tenir arreglat de seguida. Va enviar-lo a l’Escala a cercar peces de terrisa a cal plats-i-olles, totes noves de trinca, les hi va col.locar ben bé a la vista del públic, i a sota va escriure-hi un cartell amb aquestes paraules:

PISA VULGAR

ÈPOCA PRESENT

I oli en un llum... Va ésser la manera de fer entendre als excursionistes que tot aquell bé de Déu de joc de cuina no tenia altre mèrit que el servei que feia a l’hora de l’àpat.