A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• 1896: dunes i contradunes

"Salimos de La Escala, en dirección a Torroella, pasando a poco
rato por algunos montes de arena finísima, que a impulsos de la
tramontana mudan de situación; son muy grandes"
Francisco de Zamora, 1790

De sorra i no de fang està feta la platja, perquè el mar actua com si fos un sedàs gegantí. Quan el vent topa amb un obstacle perd energia cinètica i els grans de sorra cauen a sotavent engrandint l’obstacle: així neix una duna, un promontori de sorra d’origen eòlic.


El passat 19 de març s’acomplí el 107è aniversari de l’inici dels treballs de fixació i repoblació de les sorres mòbils que ocupaven i amenaçaven part dels termes municipals de l’Escala i Torroella de Montgrí. Ara pot resultar sorprenent que el corredor verd de 6 Km de longitud i 213 ha de superfície, constituït per les pinedes litorals d’Empúries i l’Escala i les pinedes interiors de la Muntanya Gran, sigui el resultat d’una actuació antròpica d’enginyeria forestal destinada a combatre les sorres que el segle passat destruïen conreus, recs, vies de comunicació i poblacions. Aquestes dunes comprenien, en total, 16 Km de longitud i 349 ha d’extensió.

A partir d’estudis geològics, s’ha comprovat que la sorra que forma aquestes dunes és producte de l’erosió sobre la granítica conca alta de la Muga que el riu diposita al fons del mar de la badia més l’erosió dels embats del mar sobre el massís gnèsic de la serra de Rodes. La sorra, llavors, fent remolins és empesa cap a la platja per les llevantades, des d’on, després d’assecar-se, és arrossegada per la tramuntana formant acumulacions mòbils que, any rere any, avançaven cap al sud seguint la línia de la costa.

Un factor importantíssim en la creació de les dunes fou el desviament dels rius Ter (s. XIV) i Fluvià (XVIII). Quan el Ter desembocava a l’extrem sud d’Empúries i el Fluvià al nord de St. Martí d’Empúries, les aigües fluvials mantenien a ratlla la progressió de les dunes cap al sud perquè retornaven la sorra al mar. Així, desaparegut aquest braç del Ter les dunes iniciarien al s. XIV un recorregut impecable des del grauet del Fluvià (actual Riuet) fins arribar, superat el Montgrí, a les portes de Torroella al final del s. XIX. A títol anecdòtic, el gra de sorra que hagués iniciat el seu viatge al Riuet l’any 1338 hauria arribat a la closa del Llop el 1450 i al torroellenc coll de les Sorres el 1896 (avançava 16,25 m/any).

Les sorres voladores provocaren greus problemes, especialment quan xocaren contra interessos humans. Les primeres veus documentades que proposaren la seva fixació es deixaren sentir abans de l’any 1870 (un mapa de les dunes elaborat el 1864 ja demostra la preocupació latent). El 1877 foren els ajuntaments de l’Escala i Torroella qui demanaren oficialment la intervenció de l’Estat contra les dunes amenaçadores (anys després les sorres movedisses formades al Riuet havien d’engolir un genet i el seu cavall). S’havia d’alertar a Madrid de la urgència en què calia actuar per evitar un desastre imminent.

Fou el torroellenc Primitiu Artigas, il.lustre enginyer i professor de l’Escola de Monts, arran de la “Memoria relativa a la excursión forestal a la prov. de Gerona en 1882” (publicada el 1885) l’artífex que a l’any 1891 l’enginyer bisbalenc Xavier de Ferrer elaborés un primer avantprojecte de fixació. El definitiu “Proyecto de fijación y repoblación de las dunas procedentes del golfo de Rosas”, del mateix X. de Ferrer i signat a Girona el 30/11/1894, molt ambiciós i pioner a l’Estat, acabaria culminant amb èxit amb el Reial Ordre del 13/2/1895. (La tasca d’aquest enginyer de forests en la fixació de les dunes va quedar reflectida per ell mateix en els dos volums de la col.lecció “Labores del Cuerpo de Montes”).


El pressupost total del projecte de fixació i repoblació de les dunes era de 78.335,17 ptes i es basava principalment en el transport de materials. La jornada laboral era de deu hores amb un sou diari de 2,25 ptes el peó, 7 el carreter i 25 l’enginyer en cap. La tècnica utilitzada fou la contraduna, que immobilitzava la duna i desviava cap al mar la sorra transportada per la tramuntana. Cada contraduna exigia un esforç èpic, atesos els grans moviments de sorra i els mitjans de l’època (carros tirats per cavalls, carretes de mà, cabassos...). L’espècie vegetal que es plantaria temps després per fixar els talussos, especialment durant la tardor-hivern del 1900, fou el borró (dit ‘sistema empordanès’) i en segon terme el pi blanc, el pi pinyer i la ginesta. La contraduna es tancava amb filferro per evitar l’entrada del bestiar.

A l’Escala les dunes ocupaven 5,4 Km de longitud i 109,2 d’extensió. Els camps emporitans més septentrionals havien estat els primers afectats, tot i que els pagesos ja havien emprès, a petita escala, treballs de fixació plantant tamarius i altres espècies vegetals. Algunes de les cases de Sant Martí també havien d’acabar sent sepultades i destruïdes; com les ruïnes de l’antiga Emporion, que romandrien colgades fins al 1908, any d’inici de les excavacions.

Més al sud, a voltes tapaven la sèquia del molí d’en Dou, i ‘sota la costa’ sovint la font i el safareig públics i una vinya pròxima -dels Lassús- acabaven també sent víctimes de l’Arenal (topònim ja citat al cadastre de Patiño del 1716) sobretot abans de desviar el rec del Molí el 1887. La sorra es desplaçava, en forma de mitja lluna (barkhana), des d’Empúries al Montgrí passant entre el Pedró i la closa del Llop camí del veïnat dels Recs i de la Muntanya Gran (on superava els 20 m. d’alçada).

El 19 de març de 1896 s’iniciaven els treballs d’assentar les dunes amb la construcció d’una contraduna que anava des del sud del Grauet fins el mateix Sant Martí; aquesta contraduna quedà definitivament consolidada el 1902. El 1897 es començava la segona contraduna que anava des de Sant Martí fins el final de la platja del Moll, amb l’objectiu també d’evitar que el mar entrés terra endins. Després seguirien les altres fins a tocar l’Escala i es prosseguiria amb la fixació de les dunes interiors, permetent la continuïtat de la vitivinicultura escalenca (encara no afectada per la fil.loxera) a la Muntanya Gran, fins arribar al coll de les Sorres.

El projecte contemplava la creació d’una infraestructura tècnica i humana que vetllés pel futur de l’obra realitzada. El Servei de Repoblació Forestal féu construir dos edificis, el de la zona litoral a Sant Martí i el de la zona interior al coll de les Sorres (cadascun disposava d’un viver). El de Sant Martí, acabat el 1910, tindria de guarda forestal en Joanet Puntònico, i el del coll de les Sorres, el 1901, seria estrenat per l’escalenc Francesc Batalla.

Bastida damunt la duna una vegada fixada, la Casa Forestal emporitana, de caire noucentista i amb detalls gaudinians, fou projectada per l’enginyer Josep Reig i construïda pel mestre d’obres escalenc Miquel Torres. La Casa Forestal, presidida per una fotografia de Notre-Dame des Dunes, fou també utilitzada com a dipòsit-museu de les primeres troballes, tant les aparegudes i recollides per X. de Ferrer i els seus successors durant la fixació de les dunes com les descobertes en els primers anys d’excavacions arqueològiques. De fet, fins fa poc existia a la Forestal un llibre de signatures i opinions dels visitants respecte als treballs d’enginyeria forestal i d’arqueologia. Ensems, es va construir la Miranda i l’entrada de llevant a la població d’Empúries i el camí de les Dunes direcció a l’Escala.

Foren quinze anys (1896-1901) de frenètica i intensa activitat. Ara, els sistemes dunars són una gran riquesa paisatgística sobre uns terrenys antigament ingrats i amenaçadors.

(L'Escalenc-xxx)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA