L’antiombra d’eclipsi total (punt negre) va passar, provinent de l’Atlàntic, fregant el nord de la serralada pirinenca i ennegrint durant quatre minuts una bona part de la vessant sud en un 90%. A l’últim fotograma es pot apreciar com el nucli central de l’eclipsi passa pel meridià d’Empúries. (Fotomuntatge a partir d’una il·lustració de José Lull –Butlletí Huygens 56 de 2005–).Els eclipsis (el mot eclipsi ve del grec ekleipsis que significa “desaparició”) havien fascinat a la Humanitat des de l’origen dels temps; els misteris, les supersticions i la visió catastrofista (calamitats i desgràcies) feien que els indiketes i tots els pobles de l’Antiguitat visquessin els eclipsis amb gran sorpresa i temença. La sortida del sol era un fet diari quasi miraculós; un eclipsi podia fer pensar que el sol s’amagava per sempre.
Els indiketes eren els ibers que poblaven el territori conegut avui per Empordà. Eren els descendents dels pobladors de final del Neolític i inici de l’Edat de Bronze fusionats amb les tribus indoeuropees de la “cultura dels camps d’urnes” que arribaren cap al 1.100 aC a través del Pirineu. Enriqueta Pons, arqueòloga del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, va dir a la conferència pronunciada al MASLE , en ocasió del 25è aniversari del Centre d’Estudis Escalenc, “ (…) la transhumància i el canvi climàtic del Suboreal al Subatlàntic (el mar va baixar 3 metres) van reforçar, a l’entorn de l’any 1.000 aC, les vies de comunicació tradicionals empordaneses de tal manera que facilitaria un posterior repoblament”.
Durant el període 900-700 aC, corresponent a la cultura de transició entre l’Edat de Bronze i l’Edat del Ferro, va tenir efecte en aquest territori la reocupació definitiva. Arran de les aportacions dels indoeuropeus i dels contactes els anys 900-700 a través del comerç marítim amb altres pobles de la Mediterrània culturalment més avançats com fenicis i grecs les collites experimentaren un significatiu avanç que es traduí en un notable desenvolupament de la població indígena durant l’últim període del Bronze Final; la cultura mailhaciana, llavors, va proporcionar els primers excedents de cereals.
Bona part de l’actual franja litoral de la plana de l’Empordà estava coberta pel mar. Segons escriu l’historiador i dramaturg Esteve Albert a L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana (1970), “la llavors franja litoral era una vasta zona de terres movedisses i llotoses, estanyols i aiguamolls, terres inhòspites, quasi desèrtiques (...), un autènic paradís de joncars i canyissos, abundantíssima de peix i caça”. El promontori o illot, a tocar l’antiga desembocadura del Fluvià i a uns cent metres de terra ferma, quedava unit al turó i als aiguamoixos mitjançant un estret istme tot creant una petita badia utilitzable com a port natural; el Ter desembocava més al sud.
A aquest illot, novament despoblat al segle VIII, s’hi assentà a la segona meitat del s. VII aC una petita comunitat de població relativament estable i autosuficient que aprofitava els recursos de l’entorn. En paraules d’Esteve Albert, aquests pobladors “eren una gent dura, terrible per a la caça, allotjada en cabanes”. L’economia d’aquests emporitans era de subsistència. Es basava, segons el MAC-Empúries, en l’agricultura de secà i d’hortes i en la ramaderia a les zones de la plana no ocupada per estanys i aiguamoixos. Conreaven cereals (ordi, blat...) i lleguminoses i s’iniciaren en el conreu de la vinya. Altres activitats eren la pesca marítima i fluvial i la recol·lecció de mariscs. També practicaven el bescanvi de mercaderies amb poblats veïns i el comerç exterior amb les factories fenícies del sud peninsular i els grecs foceus ja instal·lats a Massàlia (600 aC).
L’antiombra de l’eclipsi va passar, provinent de l’oceà Atlàntic (37,9º N 46,2º W, segons la NASA), per la banda nord del Pirineu paral.lelament a la serralada creuant Occitània (sud de França) d’oest a est. En passar el punt central de l’antiombra a les 15:00 TU pel meridià d’Empúries la durada de l’eclipsi total dins la mateixa antiombra i també de l’eclipsi gairebé total presenciat des d’Empúries fou de quatre minuts (en ple oceà Atlàntic a les 14:18 TU havia durat 6’05” i l’amplada de la totalitat havia estat de 270 Km.). La seva trajectòria continuà cap a l’est fins arribar a la península d’Anatòlia o Àsia Menor (actual nord-oest de Turquia).
La batalla del Riu Halys, la que seria última batalla dels sis anys de guerra pel domini de la península d’Anatòlia entre els medes i els lidis, acabà sobtadament amb un acord de pau quan ambdós exèrcits contrincants suspengueren la lluita, a les 15:48 TU, sorpresos i espantats davant aquest eclipsi total de sol considerat un signe diví. Aquest eclipsi, curiosament, fou el primer de la història que va ser predit amb antelació, predicció realitzada per Tales de Milet, tot i que la notícia no havia arribat als contendents. Tales (635-546 aC), astrònom, matemàtic i polític, havia nascut a la ciutat jònia de Milet –Àsia Menor–; fou el primer home considerat savi.
El poblat emporità que havia viscut amb esglai i misteri aquest eclipsi seria testimoni poc després de l’arrelament a l’illot dels grecs foceus. Entre els anys 575 i 550 aC arribarien navegants foceus de Jònia, la terra de Tales de Milet, que, escapant d’una terra poc productiva i dels conflictes (amb frigis, lidis, perses...) que assolaven intermitentment el territori, s’hi establirien inicialment com a lloc de descans i aprovisionament per després fundar-hi un petit port comercial, conegut més endavant per Palaia Polis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada