“A Empúries, el diumenge 19 de juliol i el dilluns, per la ràdio, coneguèrem el fracàs de l’alçament a Barcelona i a Girona. El dimarts vaig aconseguir de tornar sense dificultats, junt amb l’encarregat de les excavacions Gandia, proveit d’un salconduit que em proporcionà el Comitè de l’Escala”, va escriure Bosch Gimpera. “El dilluns dia 20 de juliol, a les 8 del matí, per ésser l’hora de començar el treball dels paletes, manobres i els de l’excavació resulta que sols havia un paleta (…). Al retornar l’enviat de L’Escala per preguntar si se treballava portava l’encàrrec dels companys que tots feien vaga general, i tot seguit el personal se retirà, quedant sols amb el treball el vigilant de les ruïnes Joan Escrivà, Francesch Clarà (…)”, explica Gandia.
El director Pere Bosch Gimpera i l'encarregat de les excavacons Emili Gandia Ortega van deixar respectivament a les seves Memòries i Diari de les excavacions bona nota d'aquells primers dies des del jaciment emporità. (Fotografia: .....................).
Miquel Quintana va anotar el dilluns 20: “A la nit (del diumenge) també hi ha hagut guàrdia i molta alarma. S’han disparat algunes armes. Han confós l’auto dels músics amb un de feixistes i hi ha hagut carreres, pitos d’alarma, trets i molts espants entre ells (…)”. Quintana, com en Lassús, comenta el cas dels músics. Bosch Gimpera va acudir el dimarts 21 a la seu del Comitè per obtenir el salconduit per anar a Barcelona. Tonet Puig i Lluís Pujol, president i secretari, li demanaren que redactés un ofici amb paper timbrat del Museu en què apel·lés “a la cultura dels membres del Comitè perquè vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys”.
El dimarts foren detinguts en un control davant el cementiri d’Empúries cinc militars que es dirigien vestits de paisà amb dos vehicles cap al Riuet; s’havien escapat de la vista de la causa contra els militars sublevats a Girona i volien escapar per mar. Sidon Pascual havia reconegut a qui havia estat superior seu al servei militar. Després de passar pel local del carrer de la Torre de l’Ateneu d’Art i Cultura, on es concentrà una multitud enfurismada, els militars foren carregats a un camió i portats a Barcelona on romandrien presos fins que l'octubre hagueren de comparèixer davant el tribunal popular.
Aquell dia va tenir lloc, segons recull la Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (1940-1960), l’“Expulsión de las monjas del Convento de la Sagrada Familia de esta localidad por orden del Comité Rojo. (…) A las religiosas el Comité les franqueó su salida, sin ningún asalto ni atropello”. Eren les monges Carmelites de l’escola mutual de Fontcuberta que havien substituït l’any 1920 les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle i havien marxat el 1909 pels aldarulls de la Setmana Tràgica. El convent va ser saquejat i va passar a ser la seu del Comitè abans que s’instal·lés definitivament a can Llardent.
Aquell vespre, el matrimoni format per Pepet Guanter Lluansí i Caterina Flaqué Cros, pabordes de l’altar de Santa Màxima, s’afanyaren a protegir, a instància del rector Carles Costa, el reliquiari de la patrona de l’Escala. Segons la tradició, les seves relíquies van arribar a l’Escala per mar procedents de Roma a iniciativa d’un canonge escalenc resident en aquella ciutat. Caterina Flaqué explica a “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, signat per RODOMA (L’Escalenc febrer 1984): “Me les vaig endur i com que el carrer de les Botigues era ple de milicians vaig passar per darrere de can Frigola per anar a can Ximinis (can Pata)”.
El matrimoni format per Josep Ximinis Guri Pepet Pata i Dolors Callol Juli tenien el domicili entre el carrer Maranges i el Pati Blau (la penúltima casa abans del carrer del Port). Ximinis era un hisendat profundament religiós i convençut esperantista. Tenia una fàbrica de gènere de punt als baixos del penúltim edifici (ara partit en dos) entre els carrers de la Torre i de Ferrer i Guàrdia (actual Sant Pere) abans d’arribar baixant al carrer del Mar i era propietari de molt de terreny a banda i banda del carrer Progrés (actual Ave Maria); en una d’aquestes parcel·les hi havia fet construir l’escola catòlica Ave Maria (1914-1921). La fàbrica aviat seria col·lectivitzada i més tard requisada; seria primer una cooperativa alimentària i després un centre de refugiats.
A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. El sentiment anticlerical venia de lluny. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.
A can Pepet Ximinis les relíquies hi van romandre amagades poques hores, segons Caterina Flaqué. “Els Srs. Ximinis van agafar també por. El meu home va agafar les relíquies i les va portar a un paller del carrer Poca Farina i les va amagar sota la userda” (aquest paller era a l’immoble actual número 41 que temps després seria residència del matrimoni Quintana-Mediñà). Alertat, però, que el dia 31 d’agost el Comitè faria un registre exhaustiu casa per casa cercant objectes religiosos va optar per enterrar-les a les 4 de la matinada d’aquell dia a l’olivet dels Termes de la seva propietat. Pepet Guanter i dos fills seus van morir tres mesos després camí de Figueres ofegats al riu Manol i el reliquiari no es recuperaria fins al gener de 1984.
Considerats contrarevolucionaris afins als sublevats com Josep Paradís Ramis El Gambo, Rafel Puig Solés, Jesús M. Isern Galceran, Miquel Bertran Teixidor, Josep Sabadí Foix, Martí Oliveras Barris, Bernardo Juan de Pablo, Josep M. Solà Berenguer, Dario Solés Batalla, Joaquim Simon Albertí, Joaquim Simon Brugués, Miquel Carreras Ballester, Josep Ximinis Guri, Joan Massanet Juli i Francesc Rauret Sureda eren objecte d’un estricta vigilància per part del Comitè (nou d’ells serien detinguts el 30 d’agost i empresonats una setmana al castell de Figueres). Aquell dimarts s’havia creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes que venia a controlar els comitès locals ja formats; l’actuació extremadament violenta d’alguns comitès com els d’Orriols, Puigcerdà, Salt… ha quedat en l’imaginari col·lectiu.
A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. Els escalencs, a través de la ràdio, tingueren coneixement aquells dies de la crema d’esglésies arreu de Catalunya. El sentiment anticlerical venia de lluny, però cremar esglésies aquells dies, com apunta Montse Jiménez a “L’Escala en temps de la Segona República” (FHL 34 de 1992), “podia significar l’examen que s’ha d’aprovar per esdevenir un bon revolucionari”. El dia 21 s’havien cremat a Figueres l’església parroquial de Sant Pere i les capelles dels Dolors i de N. S. de Lourdes. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.
Antoni Figueras Cros (1918), fill de Josep Figueras Fontdevila, llavors alcalde, m’explica: “El rector Carles Costa, intuint el perill imminent, havia donat algun dia abans la clau de l’església al meu pare perquè la guardés i ell, per més seguretat, la va confiar als seus sogres Rafel Cros Bayó-Antònia Callol Ximinis, amb qui convivia amb la dona, a l’edifici que tenia l’entrada a la vivenda al carrer Enric Serra (davant la rectoria) i la botiga coneguda com a “can Balló” al carrer Hospital (actual Joan Massanet). Aquell dia, havent dinat, el meu pare i jo vam anar a la vinya que teníem al Poble Sec, de la qual un dia va dir Caterina Albert que més que una vinya semblava un jardí, i en tornar vam veure com l’església ja havia estat incendiada. Uns individus havien descobert on estava dipositada la clau i l’havien obtinguda a punta de pistola”.
El rector Carles Costa ho va descriure al Full Parroquial de 1939 “La Iglésia parroquial de La Escala”: “(…) Eran las dos de la tarde del día 22 de julio de 1936, cuando los revoltosos, armados hasta los dientes, sitiaron el edificio y mientras uno abría la puerta principal otro con bidones de benzina subía por la calle para rociarla (…). Aquella misma tarde incendiaron la puerta, el cancel, la venerada imagen de Santo Cristo y algún altar. Volvieron los salvajes el día siguiente, 23, hacia las once de la mañana, para incendiar el altar mayor, los demás altares, el armonium del coro (…). No satisfechos aquellos vándalos, el día 24 entraron de nuevo a la sacristía y robaron y saquearon los ornamentos sagrados (…)”. La crema alarmà alguns escalencs creients que immediatament s’afanyaren a amagar o desfer-se de símbols religiosos.
El cafè Can Bofill, primer establiment que va disposar d’aparell de ràdio a l’Escala, va aglutinar molta gent àvida d’últimes notícies en saber-se el fracàs de l’alçament militar i l’inici de la revolució proletària. Can Llardent seria dies després seu del Comitè Antifeixista i la Casa Gran també seria requisada. (Fotografia: L. Roisin. Col·lecció: R. Bruguera).
A Girona, aquella tarda, el mestre Dídac Tarradell Estañol (POUM), germà de l’escalenc Vicenç Tarradell (qui amb el també escalenc Esteve Artigas dirigia el Partit Sindicalista a Girona), va resultar mort en disparar-se-li l’arma al seu company Expedit Duran del comitè del Front Antifexista en un enfrontament amb un grup de carlins. A l’Escala, l’endemà, dijous 23, el Comitè procediria a protegir els tres capellans: els rectors Carles Costa de l’Escala i Salvador Sans d’Empúries havien romàs tancats aquells primers dies a les seves respectives rectories i l’ecònom Gaspar Bosch havia marxat. Rafel Torres i Lluís Pujol, d’Amics de l’Art Vell, van aconseguir aquell dia, pistola en mà, impedir la crema de l’església d’Empúries (el dia 28 acabaria sent parcialment destruïda). La capella de Cinclaus també va tenir la mateixa dissort.
La tarda-vespre d’aquell dia, acabada la vaga, la flota pesquera escalenca va tornar a la feina; el centenar de sardinals, les barcades i les teranyines es feien de nou a la mar. No sé si va ser aquell dijous, en un sopar popular de carrer, que el cenetista escalenc d’adopció Joaquim Ibáñez Elhombre, que moriria el 1942 al camp nazi de Gusen, cantava una versió anarquista del “Romance de la Guardia Civil” (1928) de Federico García Lorca: “Los caballos negros son./ Las herraduras son negras./ Sobre las capas relucen/ manchas de sangre y de cera./ Tienen, por eso no lloran,/ de plomo las calaveras./ Que muera la Guardia Civil,/ que, con el alma de charol,/ vienen por las carreteras”. En aquell moment es vivia un ambient de revolució proletària i no pas de guerra que semblava que podia derivar cap al comunisme llibertari.
La incertesa no va fer sinó apoderar-se de pobles i ciutats. Llavors una part important de l’Escala, amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els comunistes del POUM al capdavant, es va fer amb el control dins i fora la Casa de la Vila davant la paràlisi institucional. Havia nascut un històric procés revolucionari. Però ni les ments més preclares van poder intuir que també començava l’horror d’una guerra que duraria tres anys i tindria aquell dramàtic desenllaç final.
BERNILS, J.M.: La Guerra Civil a Figueres (1986).
BERTRANA, A.: Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).
BOSCH GIMPERA, P.: Memòries (1980).
BRUGUERA, R.: “L’Escala a l’Arxiu de Salamanca”, FHL 95 (2007).
CLARA, J.: ”Dos militars davant i després l’aixecament del 19 de juliol de 1936: Antonio Alcubilla i Enrique Justo”, AIEG (2000).
COSTA, Carles (rector): “La Iglesia parroquial de La Escala”, Full Parroquial (1939).
GANDIA, E.: Diari de les excavacions (1908-1937).
GIL, M.: 50 anys de Ràdio Girona (1990).
JIMÉNEZ, M.: “L’Escala en temps de la II República”, FHL 34 (1992).
PELLICER, P.: “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda”, Aplec Sardana (1986).
PIQUÉ, J., MORERA, J. i altres: 50 anys col·legi públic Empúries (1987).
PRESTON, P.: Franco. Caudillo de España (1994).
QUINTANA, M.: Altres apunts de vacances (juliol 1936).
RODOMA: “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, L’Escalenc 45 (febrer 1984).
VACA, J.A.: La larga guerra de Francisco Franco (1991).
VILA, M.: L’Escala, 1931-1947 (1994).
Arxiu Municipal de l’Escala (AME).
Arxiu Parroquial de l’Escala (APE).
Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (http://pares.mcu.es/).
Premsa: L’Autonomista, Diari de Girona, Empordà Federal, La Veu de l’Empordà, La Vanguardia...
Entrevistes: Pere Coll (1917), Antoni Figueras (1918), Domènec Gamito (1928), Maria Quintana (1921), Carme Torres (1929).
El director Pere Bosch Gimpera i l'encarregat de les excavacons Emili Gandia Ortega van deixar respectivament a les seves Memòries i Diari de les excavacions bona nota d'aquells primers dies des del jaciment emporità. (Fotografia: .....................). Miquel Quintana va anotar el dilluns 20: “A la nit (del diumenge) també hi ha hagut guàrdia i molta alarma. S’han disparat algunes armes. Han confós l’auto dels músics amb un de feixistes i hi ha hagut carreres, pitos d’alarma, trets i molts espants entre ells (…)”. Quintana, com en Lassús, comenta el cas dels músics. Bosch Gimpera va acudir el dimarts 21 a la seu del Comitè per obtenir el salconduit per anar a Barcelona. Tonet Puig i Lluís Pujol, president i secretari, li demanaren que redactés un ofici amb paper timbrat del Museu en què apel·lés “a la cultura dels membres del Comitè perquè vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys”.
El dimarts foren detinguts en un control davant el cementiri d’Empúries cinc militars que es dirigien vestits de paisà amb dos vehicles cap al Riuet; s’havien escapat de la vista de la causa contra els militars sublevats a Girona i volien escapar per mar. Sidon Pascual havia reconegut a qui havia estat superior seu al servei militar. Després de passar pel local del carrer de la Torre de l’Ateneu d’Art i Cultura, on es concentrà una multitud enfurismada, els militars foren carregats a un camió i portats a Barcelona on romandrien presos fins que l'octubre hagueren de comparèixer davant el tribunal popular.
Aquell dia va tenir lloc, segons recull la Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (1940-1960), l’“Expulsión de las monjas del Convento de la Sagrada Familia de esta localidad por orden del Comité Rojo. (…) A las religiosas el Comité les franqueó su salida, sin ningún asalto ni atropello”. Eren les monges Carmelites de l’escola mutual de Fontcuberta que havien substituït l’any 1920 les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle i havien marxat el 1909 pels aldarulls de la Setmana Tràgica. El convent va ser saquejat i va passar a ser la seu del Comitè abans que s’instal·lés definitivament a can Llardent.
Aquell vespre, el matrimoni format per Pepet Guanter Lluansí i Caterina Flaqué Cros, pabordes de l’altar de Santa Màxima, s’afanyaren a protegir, a instància del rector Carles Costa, el reliquiari de la patrona de l’Escala. Segons la tradició, les seves relíquies van arribar a l’Escala per mar procedents de Roma a iniciativa d’un canonge escalenc resident en aquella ciutat. Caterina Flaqué explica a “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, signat per RODOMA (L’Escalenc febrer 1984): “Me les vaig endur i com que el carrer de les Botigues era ple de milicians vaig passar per darrere de can Frigola per anar a can Ximinis (can Pata)”.
El matrimoni format per Josep Ximinis Guri Pepet Pata i Dolors Callol Juli tenien el domicili entre el carrer Maranges i el Pati Blau (la penúltima casa abans del carrer del Port). Ximinis era un hisendat profundament religiós i convençut esperantista. Tenia una fàbrica de gènere de punt als baixos del penúltim edifici (ara partit en dos) entre els carrers de la Torre i de Ferrer i Guàrdia (actual Sant Pere) abans d’arribar baixant al carrer del Mar i era propietari de molt de terreny a banda i banda del carrer Progrés (actual Ave Maria); en una d’aquestes parcel·les hi havia fet construir l’escola catòlica Ave Maria (1914-1921). La fàbrica aviat seria col·lectivitzada i més tard requisada; seria primer una cooperativa alimentària i després un centre de refugiats.
A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. El sentiment anticlerical venia de lluny. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.A can Pepet Ximinis les relíquies hi van romandre amagades poques hores, segons Caterina Flaqué. “Els Srs. Ximinis van agafar també por. El meu home va agafar les relíquies i les va portar a un paller del carrer Poca Farina i les va amagar sota la userda” (aquest paller era a l’immoble actual número 41 que temps després seria residència del matrimoni Quintana-Mediñà). Alertat, però, que el dia 31 d’agost el Comitè faria un registre exhaustiu casa per casa cercant objectes religiosos va optar per enterrar-les a les 4 de la matinada d’aquell dia a l’olivet dels Termes de la seva propietat. Pepet Guanter i dos fills seus van morir tres mesos després camí de Figueres ofegats al riu Manol i el reliquiari no es recuperaria fins al gener de 1984.
Considerats contrarevolucionaris afins als sublevats com Josep Paradís Ramis El Gambo, Rafel Puig Solés, Jesús M. Isern Galceran, Miquel Bertran Teixidor, Josep Sabadí Foix, Martí Oliveras Barris, Bernardo Juan de Pablo, Josep M. Solà Berenguer, Dario Solés Batalla, Joaquim Simon Albertí, Joaquim Simon Brugués, Miquel Carreras Ballester, Josep Ximinis Guri, Joan Massanet Juli i Francesc Rauret Sureda eren objecte d’un estricta vigilància per part del Comitè (nou d’ells serien detinguts el 30 d’agost i empresonats una setmana al castell de Figueres). Aquell dimarts s’havia creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes que venia a controlar els comitès locals ja formats; l’actuació extremadament violenta d’alguns comitès com els d’Orriols, Puigcerdà, Salt… ha quedat en l’imaginari col·lectiu.
A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. Els escalencs, a través de la ràdio, tingueren coneixement aquells dies de la crema d’esglésies arreu de Catalunya. El sentiment anticlerical venia de lluny, però cremar esglésies aquells dies, com apunta Montse Jiménez a “L’Escala en temps de la Segona República” (FHL 34 de 1992), “podia significar l’examen que s’ha d’aprovar per esdevenir un bon revolucionari”. El dia 21 s’havien cremat a Figueres l’església parroquial de Sant Pere i les capelles dels Dolors i de N. S. de Lourdes. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.
Antoni Figueras Cros (1918), fill de Josep Figueras Fontdevila, llavors alcalde, m’explica: “El rector Carles Costa, intuint el perill imminent, havia donat algun dia abans la clau de l’església al meu pare perquè la guardés i ell, per més seguretat, la va confiar als seus sogres Rafel Cros Bayó-Antònia Callol Ximinis, amb qui convivia amb la dona, a l’edifici que tenia l’entrada a la vivenda al carrer Enric Serra (davant la rectoria) i la botiga coneguda com a “can Balló” al carrer Hospital (actual Joan Massanet). Aquell dia, havent dinat, el meu pare i jo vam anar a la vinya que teníem al Poble Sec, de la qual un dia va dir Caterina Albert que més que una vinya semblava un jardí, i en tornar vam veure com l’església ja havia estat incendiada. Uns individus havien descobert on estava dipositada la clau i l’havien obtinguda a punta de pistola”.
El rector Carles Costa ho va descriure al Full Parroquial de 1939 “La Iglésia parroquial de La Escala”: “(…) Eran las dos de la tarde del día 22 de julio de 1936, cuando los revoltosos, armados hasta los dientes, sitiaron el edificio y mientras uno abría la puerta principal otro con bidones de benzina subía por la calle para rociarla (…). Aquella misma tarde incendiaron la puerta, el cancel, la venerada imagen de Santo Cristo y algún altar. Volvieron los salvajes el día siguiente, 23, hacia las once de la mañana, para incendiar el altar mayor, los demás altares, el armonium del coro (…). No satisfechos aquellos vándalos, el día 24 entraron de nuevo a la sacristía y robaron y saquearon los ornamentos sagrados (…)”. La crema alarmà alguns escalencs creients que immediatament s’afanyaren a amagar o desfer-se de símbols religiosos.
El cafè Can Bofill, primer establiment que va disposar d’aparell de ràdio a l’Escala, va aglutinar molta gent àvida d’últimes notícies en saber-se el fracàs de l’alçament militar i l’inici de la revolució proletària. Can Llardent seria dies després seu del Comitè Antifeixista i la Casa Gran també seria requisada. (Fotografia: L. Roisin. Col·lecció: R. Bruguera).A Girona, aquella tarda, el mestre Dídac Tarradell Estañol (POUM), germà de l’escalenc Vicenç Tarradell (qui amb el també escalenc Esteve Artigas dirigia el Partit Sindicalista a Girona), va resultar mort en disparar-se-li l’arma al seu company Expedit Duran del comitè del Front Antifexista en un enfrontament amb un grup de carlins. A l’Escala, l’endemà, dijous 23, el Comitè procediria a protegir els tres capellans: els rectors Carles Costa de l’Escala i Salvador Sans d’Empúries havien romàs tancats aquells primers dies a les seves respectives rectories i l’ecònom Gaspar Bosch havia marxat. Rafel Torres i Lluís Pujol, d’Amics de l’Art Vell, van aconseguir aquell dia, pistola en mà, impedir la crema de l’església d’Empúries (el dia 28 acabaria sent parcialment destruïda). La capella de Cinclaus també va tenir la mateixa dissort.
La tarda-vespre d’aquell dia, acabada la vaga, la flota pesquera escalenca va tornar a la feina; el centenar de sardinals, les barcades i les teranyines es feien de nou a la mar. No sé si va ser aquell dijous, en un sopar popular de carrer, que el cenetista escalenc d’adopció Joaquim Ibáñez Elhombre, que moriria el 1942 al camp nazi de Gusen, cantava una versió anarquista del “Romance de la Guardia Civil” (1928) de Federico García Lorca: “Los caballos negros son./ Las herraduras son negras./ Sobre las capas relucen/ manchas de sangre y de cera./ Tienen, por eso no lloran,/ de plomo las calaveras./ Que muera la Guardia Civil,/ que, con el alma de charol,/ vienen por las carreteras”. En aquell moment es vivia un ambient de revolució proletària i no pas de guerra que semblava que podia derivar cap al comunisme llibertari.
La incertesa no va fer sinó apoderar-se de pobles i ciutats. Llavors una part important de l’Escala, amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els comunistes del POUM al capdavant, es va fer amb el control dins i fora la Casa de la Vila davant la paràlisi institucional. Havia nascut un històric procés revolucionari. Però ni les ments més preclares van poder intuir que també començava l’horror d’una guerra que duraria tres anys i tindria aquell dramàtic desenllaç final.
BERNILS, J.M.: La Guerra Civil a Figueres (1986).
BERTRANA, A.: Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).
BOSCH GIMPERA, P.: Memòries (1980).
BRUGUERA, R.: “L’Escala a l’Arxiu de Salamanca”, FHL 95 (2007).
CLARA, J.: ”Dos militars davant i després l’aixecament del 19 de juliol de 1936: Antonio Alcubilla i Enrique Justo”, AIEG (2000).
COSTA, Carles (rector): “La Iglesia parroquial de La Escala”, Full Parroquial (1939).
GANDIA, E.: Diari de les excavacions (1908-1937).
GIL, M.: 50 anys de Ràdio Girona (1990).
JIMÉNEZ, M.: “L’Escala en temps de la II República”, FHL 34 (1992).
PELLICER, P.: “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda”, Aplec Sardana (1986).
PIQUÉ, J., MORERA, J. i altres: 50 anys col·legi públic Empúries (1987).
PRESTON, P.: Franco. Caudillo de España (1994).
QUINTANA, M.: Altres apunts de vacances (juliol 1936).
RODOMA: “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, L’Escalenc 45 (febrer 1984).
VACA, J.A.: La larga guerra de Francisco Franco (1991).
VILA, M.: L’Escala, 1931-1947 (1994).
Arxiu Municipal de l’Escala (AME).
Arxiu Parroquial de l’Escala (APE).
Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (http://pares.mcu.es/).
Premsa: L’Autonomista, Diari de Girona, Empordà Federal, La Veu de l’Empordà, La Vanguardia...
Entrevistes: Pere Coll (1917), Antoni Figueras (1918), Domènec Gamito (1928), Maria Quintana (1921), Carme Torres (1929).
(L'Escalenc-2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada