A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• La tràgica mort del rei Joan I

Des de la recta d'Ultramor, anant de Verges a la Bisbal, sovint -sobretot al dematí- havia albirat en la llunyania un edifici gegantesc aixecat dalt d'un turó, però mai havia intuït que aquella construcció arrogant i dominant era el monumental castell de Foixà fins que aquest curs escolar 1996-1997 la feina m'ha portat a aquella contrada.


El castell de Foixà, bastit al segle XIII, fou el centre de la baronia de Foixà, dins el comtat d'Empúries, al límit amb el de Girona. Des del castell es domina un paisatge incomparable, gairebé totes les terres de l'antic comtat d'Empúries. Així, Foixà, en ser un reducte eminentment estratègic tant geogràficament com històrica, era un cau de raons, perquè el ser límit del comtat d'Empúries abonava l'antagonisme, a voltes amb la casa emporitana i sovint amb els reis i la ciutat de Girona.

Dels seus orígens, l'actual castell-palau conserva la torre-capella i el talús que assenyala el traçat del recinte. La resta fou refeta en plena època renaixentista (segle XVI), d'acord amb una concepció més palatina, i, posteriorment, conegué noves reformes, espolis descarats i un cert període de solitud, que l'acabaren sentenciant a mort. Fins que Antoni Bonamusa, dissenyador establert a Barcelona i antic propietari del desaparegut xalet “La Clota” -a la Clota Petita de l'Escala-, fa poc més d'un decenni va emprendre la costosa tasca de refer-lo.

Aquest castell, protagonista de tants històrics esdeveniments, fou testimoni directe i silenciós de la mort del rei Joan I. Aquest rei, dit el Descurat, el Caçador o l'Aimador de la Gentilesa, nat a Perpinyà el 1350, va regir els destins de la Corona catalano-aragonesa des de 1387 a 1396, any de la seva mort. Era fill de Pere III i Leonor de Sicília. Pere III (1336-1387), dit Pere el Ceremoniós, va ser l'últim gran comte-rei català. Aquest rei es casaria als seixanta anys (1377) per quarta vegada amb l'empordanesa Sibil·la de Fortià a desgrat del seu fill, que acabaria enemistat amb ella acusant-la d'embruixar el seu pare.

Joan I fou un rei culte, però frívol i amant del luxe. Havia estat casat amb dues dones franceses: Matha d'Armanyac i Violant de Bar; era un gran amant de la cultura francesa i llegia perfectament el francès. Influït per la seva segona dona, abandonà l'austeritat que havia caracteritzat els regnats dels seus antecessors (Jaume I, Pere el Gran i Jaume II). Com va deixar escrit l'escriptor i secretari reial Bernat Metge (1343-1413) a la seva obra “Lo somni”, “(Tenia) major casa que rei que hom sabés entre (e)ls pobles cristians de tot ço que a gentilesa se pertany(...)”. Les corts acabaren denunciant el 1389 tanta sumptuositat; entre col·laboradors i servei sumaven 287 persones.

El rei va tenir un tràgic final. Hi ha qui va dir que havia estat assassinat pels seus propis homes de confiança, acusats de malversació de diner públic, d'enriquiment personal i d'haver muntat un complot per substituir-lo. Però la versió oficial, narrada pel historiador Bernat Boadas ( -1444) a inici del segle XV, parla d'un fatídic accident: “E com era tant amich de caça, ell en lo bosch de Foxà, ab los seus cans e caçadors s'en met a caçar, e se'n va metre una gran loba. Tots contra la loba!, cridava el Rei. E com la loba era tan ferotge, null hom se'n movia, els cans staven fortament spaordits e ell, tot sglayat, cau prestament de son cavall, e sontadament va finar la sua vida”.

Era la matinada del divendres 19 de maig de 1396. Encara no havia sortit el sol, però al castell-palau del Mirador de Torroella de Montgrí tot era activitat. Aquell dia, igual que molts altres, el monarca Joan I havia decidit anar de cacera. La comitiva reial sortí de Torroella i prop del monestir d'Ullà travessà el riu, fent la barca de pas diversos viatges perquè són molts els acompanyants i molt nombrosa la gossada.

Avancaren pel camí de Girona. Ja havia quedat enrere el castell de Gualta i l'estany d'Ullastre, així com el llogarret de Sant Iscle on havien esmorzat, invitats pel Senyor, a l'ombra de les torres del castell. Un cop creuat el camí de la Bisbal, s'internaren per la boscúria i s'inicià la cacera del port senglar. Tot d'una, un clam esgarrifós ofegà els crits dels homes i els lladrucs dels gossos. Fou un gemec que es va repetir una i cent vegades per la boscúria: “El Rei és mort. El rei és mort”. Prop del castell de Foixà, en una clariana del bosc, a uns deu metres de la muralla, el rei havia aturat el cavall, s'havia posat la mà esquerra sobre el pit i, fent una ganyota esfereïdora, havia caigut a terra.

En comprovar que encara no era difunt, es van dirigir amb urgència cap a Girona, confiant que algun dels metges jueus del Call podria fer-hi alguna cosa. Però tot va ser en va; no havien fet una hora de camí quan el rei Joan va exhalar el darrer sospir. El rei havia mort d'un mal sobtat, probablement d'un atac cerebral o de cor. Després traslladaren el cos inert al castell de Foixà on els seus carnissers, munters, falconers i trompeters el plorarien.

El seu cadàver fou soterrat primer a Girona i després i definitivament a Poblet. Com que no tenia fills, el va succeir el seu germà Martí l'Humà (1395-1410), que també morí sense descendència, acabant amb ell el llinatge de la monarquia de Catalunya-Aragó.

Sota el castell de Foixà, una creu de terme gòtica evoca, en recordança del malhaurat accident, el lloc exacte on se suposa va morir el rei.

AA.VV.. Els castells catalans, volum II (1991)
AA.VV.: El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
BADIA, J.: L'arquitectura medieval de l'Empordà, volum I (1981)
RUMBAU, M.: Grandeses i misèries de la Catalunya del s. XIV (1999)


(L'Escalenc-1998)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA