La matinada del 9 de juny de 1967 va ser segrestada la Marededéu de Núria del santuari pirinenc en un intent de posar en evidència la farsa de la seva coronació canònica en un acte propagandístic del nacionalcatolicisme. El cap de l’escamot, el lluitador antifranquista barceloní Nemesi Solà (1929), un activista en estat pur establert a l’Alt Empordà, amb qui als anys 80 vaig compartir tantes iniciatives reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes, em va explicar fa temps aquesta història que ara us presento amenida amb les aportacions de l’activista Xavier Polo, l’historiador Josep Clara i el periodista Emili Casademont.
L’apropiació temporal de la imatge de la Marededéu de Núria per part d’un grup de catòlics catalanistes va ser una de les accions més important contra el nacionalcatolicisme franquista. A la imatge, el santuari de Núria (fotografia: Joan Vidal) i la talla de fusta (fotografia: arxiu de l’autor).
Conta l’activista Xavier Polo Ribas (1933) a la seva biografia Todos los catalanes son una mierda (2005), “L’any 1966, en plena campanya ‘Volem bisbes catalans’, vaig rumiar com podria fer que aquesta reclamació assolís gran impacte. Recordant el projecte de 1952 del mestre de la clandestinitat Pere Figuera de segrestar les despulles del rei Jaume I per evitar que fossin profanades pel franquisme vaig pensar a retenir o segrestar algun objecte sagrat. Tot estudiant amb el company Josep Almeda diverses opcions, el règim franquista va triar per nosaltres: el segrest de la Marededéu de Núria”.
“El franquisme –continua Polo– volia donar suport al bisbe castellà de Barcelona Marcelo González, tan desprestigiat per la campanya ‘Volem bisbes catalans’, inventant-se una coronació de la Mare de Déu de Núria. El general Franco fou nomenat president de la Junta d’Honor de la coronació. Per a nosaltres la politització de l’acte el convertia en una profanació de la talla romànica de la Mare de Déu de Núria”. (...) A tal efecte es formà un equip de mitja dotzena d’homes joves i valents estructurat per Josep Almeda i comandat pel pastisser Nemesi Solà”.
El vespre del dissabte 8 de juliol de 1967, el col·lectiu Almogàvers format per quatre homes, Benet (26 anys, flequer), Jordi (22, químic), Josep (20, fuster) i Llorenç (20, estudiant), procedents del moviment escolta catòlic i activistes en campanyes antifranquistes com “Volem bisbes catalans”, va pujar amb cotxe a Queralbs i des d’allí i fins al santuari amb el darrer cremallera. En aquell mateix recinte havia de tenir lloc el dia 13 l’esmentada coronació. Van entrar per l’hostatgeria de matinada i el fuster amb un filaberquí va forçar la porta que accedia a l’església.
Després de fer-se amb la imatge l’introduïren a una motxilla tubular, amagada sota un casc d’espeleologia i embolicada en un sac de dormir. A dos quarts de tres de la matinada sortien de Núria cap a Queralbs amb “la Nina” a peu en un descens que prou bé coneixien tots i deixaven aquesta població a bord d’un Renault Dolfin llogat amb documentació falsa i amb Antoni Boadella (1940-2004) de xòfer. Després d’un llarg recorregut per carreteres secundàries (Ripoll-Olot-Banyoles-Girona), van dipositar la talla a la masia can Pujades de Vallgorguina on restà uns dies amagada. El grup, llavors, es va separar per tal d'arribar a Barcelona sense despertar sospites.
Aquell dia 9, el capellà encarregat de la custòdia va denunciar la desaparició de la imatge al destacament de la Guàrdia Civil de Núria i s’establí, com explica Josep Clara a Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1993) –el llibre que relata detalladament els fets–, un fort desplegament policial a la zona que fins i tot va arribar a sospitar del mossèn Enric Lahoz Pasqual, vicari de Ribes de Freser i organista del santuari.
Aquell mateix dia es feia arribar un comunicat –redactat per Josep Rafel Carreras de Nadal (1928-2002), propietari de la llibreria Signe– a la premsa i a les agències informatives reivindicant l’acció i exigint en un comunicat el lliure nomenament per l'església de bisbes catalans, el retorn de l’exili de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i la dimissió de l’arquebisbe de Barcelona Marcelo González. La notícia arribà al món eclesiàstic i la reivindicació va tenir un ressò internacional. En canvi, el llavors ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne va titllar els activistes de “ladrones sacrílegos”.
El segrest, tanmateix, no va poder evitar la coronació d´una rèplica de guix de la verge; els membres de seguretat del règim van ser els encarregats de custodiar, a punta de metralleta, aquesta còpia. Algun dia més tard, per seguretat, la imatge original va ser traslladada a un pis del carrer Guilleries, a Gràcia, propietat de Jordi Solà, germà de Nemesi, on romandria en un fals sostre els quatre anys i mig del segrest. Jordi, en declaracions a L’Independent de Gràcia, manifesta: “(…) La policia va anar tancant el cercle de les investigacions i els qui havien dut a terme l’acció catalanista van témer que es descobrís la imatge i, en conseqüència, van buscar un lloc segur”. Ell va fer l’única fotografia existent de la imatge segrestada.
Va ser el 28 de gener de 1972, el dia en què Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, va prendre possessió de la seu de Barcelona, que es procedí a retornar la marededéu dipositant-la dins el maleter del cotxe de l’advocat i historiador Josep Benet (1920-2008) estacionat al garatge de la seva residència. Benet la lliuraria, prèvia cita a Montserrat, a un enviat del bisbe d’Urgell.
El periodista Emili Casademont (1936) explica a “40 anys d’una solemne bufetada” (Diari de Girona, 17/6/2007): “L'agència Europa Press, per a la qual jo treballava llavors, constantment em demanava informació sobre l'assumpte (…). Aleshores, es parlava molt d'aquell estrany segrest. Cada vegada que coincidia amb el meu amic Carles Fages de Climent em preguntava: Què, què se'n sap de la Virgen rubia? El poeta de l'Oració al Crist de la Tramuntana estava convençut que es tractava de l'acció més important duta a terme contra el nacionalcatolicisme franquista i que mai cap català no l'oblidaria. Una solemne bufetada, sí, però per dissort avui oblidada (…)”.
L’apropiació temporal de la imatge de la Marededéu de Núria per part d’un grup de catòlics catalanistes va ser una de les accions més important contra el nacionalcatolicisme franquista. A la imatge, el santuari de Núria (fotografia: Joan Vidal) i la talla de fusta (fotografia: arxiu de l’autor).Conta l’activista Xavier Polo Ribas (1933) a la seva biografia Todos los catalanes son una mierda (2005), “L’any 1966, en plena campanya ‘Volem bisbes catalans’, vaig rumiar com podria fer que aquesta reclamació assolís gran impacte. Recordant el projecte de 1952 del mestre de la clandestinitat Pere Figuera de segrestar les despulles del rei Jaume I per evitar que fossin profanades pel franquisme vaig pensar a retenir o segrestar algun objecte sagrat. Tot estudiant amb el company Josep Almeda diverses opcions, el règim franquista va triar per nosaltres: el segrest de la Marededéu de Núria”.
“El franquisme –continua Polo– volia donar suport al bisbe castellà de Barcelona Marcelo González, tan desprestigiat per la campanya ‘Volem bisbes catalans’, inventant-se una coronació de la Mare de Déu de Núria. El general Franco fou nomenat president de la Junta d’Honor de la coronació. Per a nosaltres la politització de l’acte el convertia en una profanació de la talla romànica de la Mare de Déu de Núria”. (...) A tal efecte es formà un equip de mitja dotzena d’homes joves i valents estructurat per Josep Almeda i comandat pel pastisser Nemesi Solà”.
El vespre del dissabte 8 de juliol de 1967, el col·lectiu Almogàvers format per quatre homes, Benet (26 anys, flequer), Jordi (22, químic), Josep (20, fuster) i Llorenç (20, estudiant), procedents del moviment escolta catòlic i activistes en campanyes antifranquistes com “Volem bisbes catalans”, va pujar amb cotxe a Queralbs i des d’allí i fins al santuari amb el darrer cremallera. En aquell mateix recinte havia de tenir lloc el dia 13 l’esmentada coronació. Van entrar per l’hostatgeria de matinada i el fuster amb un filaberquí va forçar la porta que accedia a l’església.
Després de fer-se amb la imatge l’introduïren a una motxilla tubular, amagada sota un casc d’espeleologia i embolicada en un sac de dormir. A dos quarts de tres de la matinada sortien de Núria cap a Queralbs amb “la Nina” a peu en un descens que prou bé coneixien tots i deixaven aquesta població a bord d’un Renault Dolfin llogat amb documentació falsa i amb Antoni Boadella (1940-2004) de xòfer. Després d’un llarg recorregut per carreteres secundàries (Ripoll-Olot-Banyoles-Girona), van dipositar la talla a la masia can Pujades de Vallgorguina on restà uns dies amagada. El grup, llavors, es va separar per tal d'arribar a Barcelona sense despertar sospites.
Aquell dia 9, el capellà encarregat de la custòdia va denunciar la desaparició de la imatge al destacament de la Guàrdia Civil de Núria i s’establí, com explica Josep Clara a Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1993) –el llibre que relata detalladament els fets–, un fort desplegament policial a la zona que fins i tot va arribar a sospitar del mossèn Enric Lahoz Pasqual, vicari de Ribes de Freser i organista del santuari.
Aquell mateix dia es feia arribar un comunicat –redactat per Josep Rafel Carreras de Nadal (1928-2002), propietari de la llibreria Signe– a la premsa i a les agències informatives reivindicant l’acció i exigint en un comunicat el lliure nomenament per l'església de bisbes catalans, el retorn de l’exili de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i la dimissió de l’arquebisbe de Barcelona Marcelo González. La notícia arribà al món eclesiàstic i la reivindicació va tenir un ressò internacional. En canvi, el llavors ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne va titllar els activistes de “ladrones sacrílegos”.
El segrest, tanmateix, no va poder evitar la coronació d´una rèplica de guix de la verge; els membres de seguretat del règim van ser els encarregats de custodiar, a punta de metralleta, aquesta còpia. Algun dia més tard, per seguretat, la imatge original va ser traslladada a un pis del carrer Guilleries, a Gràcia, propietat de Jordi Solà, germà de Nemesi, on romandria en un fals sostre els quatre anys i mig del segrest. Jordi, en declaracions a L’Independent de Gràcia, manifesta: “(…) La policia va anar tancant el cercle de les investigacions i els qui havien dut a terme l’acció catalanista van témer que es descobrís la imatge i, en conseqüència, van buscar un lloc segur”. Ell va fer l’única fotografia existent de la imatge segrestada.
Va ser el 28 de gener de 1972, el dia en què Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, va prendre possessió de la seu de Barcelona, que es procedí a retornar la marededéu dipositant-la dins el maleter del cotxe de l’advocat i historiador Josep Benet (1920-2008) estacionat al garatge de la seva residència. Benet la lliuraria, prèvia cita a Montserrat, a un enviat del bisbe d’Urgell.
El periodista Emili Casademont (1936) explica a “40 anys d’una solemne bufetada” (Diari de Girona, 17/6/2007): “L'agència Europa Press, per a la qual jo treballava llavors, constantment em demanava informació sobre l'assumpte (…). Aleshores, es parlava molt d'aquell estrany segrest. Cada vegada que coincidia amb el meu amic Carles Fages de Climent em preguntava: Què, què se'n sap de la Virgen rubia? El poeta de l'Oració al Crist de la Tramuntana estava convençut que es tractava de l'acció més important duta a terme contra el nacionalcatolicisme franquista i que mai cap català no l'oblidaria. Una solemne bufetada, sí, però per dissort avui oblidada (…)”.
(L'Escalenc-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada