L’única persona resident a l’Escala afusellada acabada la guerra civil pel règim franquista fou Emili Fructuoso Marín. Altres escalencs, per defensar la República de l’aixecament militar feixista de 18 de juliol, segurament haurien patit la mateixa sort si no haguessin optat per l’exili. A l’Escala hi hagué altres dos condemnats a mort, que se’n salvaren per dues raons: pels avals presentats a favor seu per l’Ajuntament i la Guàrdia Civil a instància de les seves famílies i perquè transcorreguts els primers dos anys de postguerra la repressió va amainar. Tot va pensar que Emili Fructuoso, de no ser foraster a l’Escala i tenir família que hagués vetllat per la seva sort, hauria vist commutada la seva pena per anys de reclusió.
L’expedient 1366 del Centre Penitenciari de Girona dipositat a l’Arxiu Històric mostra les dades personals del pres Emili Fructuoso, el seu ‘currículum polític’, l’acusació inculpatòria que motivà la seva detenció i el procediment sumaríssim 2.119 que se li encausà amb la subsegüent sentència condemnatòria. Figuren com a dades personals d’Emilio Fructuoso que és nascut a Vilafranca del Cid (Castelló de la Plana), és fill de Mariano i Encarnació i té 48 anys; està domiciliat a l’Escala, al número 3 del carrer Perxel; és d’ofici picapedrer, està casat i no té fills.
L’única neboda viva d’Emili Fructuoso, Matilde Pons Fructuoso, de 90 anys i de Vilafranca del Cid, m’explica algun detall de la vida del seu oncle i em comenta que la família desconeixia el seu tràgic destí. Fructuoso havia marxat de Vilafranca a França a l’entorn de 1929. Allí es va casar amb una francesa i muntaria un negoci explotant una pedrera on hi treballarien alguns homes desplaçats des de Vilafranca. Matilde m’explica que sobre el 1933 l’empresa del seu oncle va fer fallida i que per desavinences familiars li van perdre el rastre definitivament.
Nosaltres tenim coneixement que a l’any 1934, Fructuoso, ja separat de la dona, va tornar a creuar la frontera i s’instal·là a l’Escala, a can Puig Sureda del Pedró, on treballaria de picapedrer. Amb l’esclat de la guerra la finca de Puig Sureda va ser objecte de comentaris conforme des d’allí es feien senyals lluminosos per facilitar la fugida per mar a elements simpatitzants del cop d’Estat. Requisada pel Comitè, la finca seria abandonada i el nostre protagonista fixaria la seva residència al llavors número 3 del carrer Perxel, on conviuria amb la venedora ambulant de peix Maria Darnés Martí vinguda de Palamós. Llavors, a falta de feina, seria un dels vint-i-tants milicians escalencs que patrullaria a Colera.
Segons consta a l’expedient, va ingressar a la vella Presó Provincial del seminari de Girona el 7 d’abril de 1939 provinent del Govern Militar. No hi figuren ni els motius ni els acusadors o delators. El 14 d’aquest mes passà a disposició “del Sr. Juez Militar número 2 en méritos del sumarísimo de urgencias que instruye contra el mismo por un supuesto delito de Rebelión militar (...)”. El 25 de maig té lloc el Consell de Guerra, però no apareix la sentència. El 17 d’agost tingué efecte una revisió del Consell de Guerra i es dictà la sentència ferma. Mesos després, apareix una nota de data 7 de desembre on es comunica: “ (...) es entregado a la Fuerza de la Guardia Civil para que sea cumplida la Sentencia impuesta por el Consejo de Guerra de esta Capital”.
Més endavant inclou el seu ‘currículum’, l’acusació i la sentència: “De ideologia marcadamente extremista, era afiliado a la CNT. Durante el Movimiento actó de miliciano armado a las órdenes del Comité de la Escala, prestando servicios de guardia y tomando parte en todos los desmanes que se hicieron en el pueblo. En compañía de otros milicianos detuvo a E.S., el qual fue entregado al Comité de Guerra de la Escala y permaneciendo detenido por espacio de varios días”.
I continua: “Tomó parte en los asesinatos de dos hombres y una mujer, perpretados a últimos del mes de julio de 1936 en las proximidades de Culera; la amante del encartada ostentó los pendientes que habían pertenecido a la mujer asesinada”. I acaba: “Considerando: Que los hechos que se dejan relatados anteriormente y que el Consejo declara probados, son constitutivos de un delicto de Rebelión militar (...). Fallamos que debemos condenar y condenamos al procesado a la pena de MUERTE”. Les definitives proves inculpatòries s’havien basat en declaracions segons les quals la parella de Fructuoso a Colera havia lluït un penjoll de la dona desapareguda i que ell mateix s’havia declarat coprotagonista dels crims dies després dels fets.
Els assassinats referits corresponen a la desaparició de tres individus, titllats d’espies i confidents facciosos, vinculats a una “casa de barrets” de la cala Rovellada de Colera. S’imputaren aquests fets a Fructuoso mesos després d’haver-los volgut atribuir a altres milicians escalencs que aquell estiu feien tasques de vigilància a Colera i a Portbou (per a més informació veieu L’Escalenc d’agost de 2004). Amb tot, no figura a l’expedient de Fructuoso cap referència conforme formés part dels milicians desplaçats a Colera. Jo mateix he estat receptor de diferents informacions sobre l’autoria d’aquests crims que apunten en una altra direcció, que els escalencs ben informats d’aquella època ja no em poden ni confirmar ni desmentir.
Costa de creure que de ser culpable Fructuoso no s’exiliés amb més motiu que els que escaparen per por a represàlies menors i més pensant que per a ell el pas a França no havia de ser tan traumàtic perquè hi havia viscut feia poc. Sovint les declaracions dels denunciants foren judicis basats només en opinions com les recollides per Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, filla i néta d’un afusellat a Girona i fundadores de l’AFRF que demana revisar les sentències dels judicis sumaris, en el volum “Hores de vetlla” (2006). Uns pocs exemples: “Tenia idees extremistes”, “El considero un element indesitjable per a la nova Espanya”, “Em molestava perquè el meu fill era desertor”, “Em va multar amb 500 pessetes per escoltar ràdio Sevilla”, “Em va demanar una màquina d’escriure, diners i una ràdio que mai li vaig arribar a donar”.
Els dos bàndols cometeren actes cruels: els comesos durant la guerra contra gent de dretes a càrrec de grups d’incontrolats i els comesos durant la postguerra contra republicans executant el pla dictat per les autoritats del nou règim. El 1939 foren afusellats a les tàpies del cementiri de Girona 370 persones; de 1940 a 1945 foren 145. A Salt n’afusellaren 3 i a Figueres 1. A Girona es tancava el carrer del Carme a la circulació les matinades d’execucions. Des d’un turonet que hi ha a l’altre costat del carrer amb vistes al cementiri els feixistes saludaven l’espectacle. Fructuoso fou afusellat el 7 de desembre de 1939, sense tenir-ne notícia ni la família ni la gent de l’Escala, en companyia de disset homes més.
L’única neboda viva d’Emili Fructuoso, Matilde Pons Fructuoso, de 90 anys i de Vilafranca del Cid, m’explica algun detall de la vida del seu oncle i em comenta que la família desconeixia el seu tràgic destí. Fructuoso havia marxat de Vilafranca a França a l’entorn de 1929. Allí es va casar amb una francesa i muntaria un negoci explotant una pedrera on hi treballarien alguns homes desplaçats des de Vilafranca. Matilde m’explica que sobre el 1933 l’empresa del seu oncle va fer fallida i que per desavinences familiars li van perdre el rastre definitivament.
Nosaltres tenim coneixement que a l’any 1934, Fructuoso, ja separat de la dona, va tornar a creuar la frontera i s’instal·là a l’Escala, a can Puig Sureda del Pedró, on treballaria de picapedrer. Amb l’esclat de la guerra la finca de Puig Sureda va ser objecte de comentaris conforme des d’allí es feien senyals lluminosos per facilitar la fugida per mar a elements simpatitzants del cop d’Estat. Requisada pel Comitè, la finca seria abandonada i el nostre protagonista fixaria la seva residència al llavors número 3 del carrer Perxel, on conviuria amb la venedora ambulant de peix Maria Darnés Martí vinguda de Palamós. Llavors, a falta de feina, seria un dels vint-i-tants milicians escalencs que patrullaria a Colera.
Segons consta a l’expedient, va ingressar a la vella Presó Provincial del seminari de Girona el 7 d’abril de 1939 provinent del Govern Militar. No hi figuren ni els motius ni els acusadors o delators. El 14 d’aquest mes passà a disposició “del Sr. Juez Militar número 2 en méritos del sumarísimo de urgencias que instruye contra el mismo por un supuesto delito de Rebelión militar (...)”. El 25 de maig té lloc el Consell de Guerra, però no apareix la sentència. El 17 d’agost tingué efecte una revisió del Consell de Guerra i es dictà la sentència ferma. Mesos després, apareix una nota de data 7 de desembre on es comunica: “ (...) es entregado a la Fuerza de la Guardia Civil para que sea cumplida la Sentencia impuesta por el Consejo de Guerra de esta Capital”.
Més endavant inclou el seu ‘currículum’, l’acusació i la sentència: “De ideologia marcadamente extremista, era afiliado a la CNT. Durante el Movimiento actó de miliciano armado a las órdenes del Comité de la Escala, prestando servicios de guardia y tomando parte en todos los desmanes que se hicieron en el pueblo. En compañía de otros milicianos detuvo a E.S., el qual fue entregado al Comité de Guerra de la Escala y permaneciendo detenido por espacio de varios días”.
I continua: “Tomó parte en los asesinatos de dos hombres y una mujer, perpretados a últimos del mes de julio de 1936 en las proximidades de Culera; la amante del encartada ostentó los pendientes que habían pertenecido a la mujer asesinada”. I acaba: “Considerando: Que los hechos que se dejan relatados anteriormente y que el Consejo declara probados, son constitutivos de un delicto de Rebelión militar (...). Fallamos que debemos condenar y condenamos al procesado a la pena de MUERTE”. Les definitives proves inculpatòries s’havien basat en declaracions segons les quals la parella de Fructuoso a Colera havia lluït un penjoll de la dona desapareguda i que ell mateix s’havia declarat coprotagonista dels crims dies després dels fets.
Els assassinats referits corresponen a la desaparició de tres individus, titllats d’espies i confidents facciosos, vinculats a una “casa de barrets” de la cala Rovellada de Colera. S’imputaren aquests fets a Fructuoso mesos després d’haver-los volgut atribuir a altres milicians escalencs que aquell estiu feien tasques de vigilància a Colera i a Portbou (per a més informació veieu L’Escalenc d’agost de 2004). Amb tot, no figura a l’expedient de Fructuoso cap referència conforme formés part dels milicians desplaçats a Colera. Jo mateix he estat receptor de diferents informacions sobre l’autoria d’aquests crims que apunten en una altra direcció, que els escalencs ben informats d’aquella època ja no em poden ni confirmar ni desmentir.
Costa de creure que de ser culpable Fructuoso no s’exiliés amb més motiu que els que escaparen per por a represàlies menors i més pensant que per a ell el pas a França no havia de ser tan traumàtic perquè hi havia viscut feia poc. Sovint les declaracions dels denunciants foren judicis basats només en opinions com les recollides per Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, filla i néta d’un afusellat a Girona i fundadores de l’AFRF que demana revisar les sentències dels judicis sumaris, en el volum “Hores de vetlla” (2006). Uns pocs exemples: “Tenia idees extremistes”, “El considero un element indesitjable per a la nova Espanya”, “Em molestava perquè el meu fill era desertor”, “Em va multar amb 500 pessetes per escoltar ràdio Sevilla”, “Em va demanar una màquina d’escriure, diners i una ràdio que mai li vaig arribar a donar”.
Els dos bàndols cometeren actes cruels: els comesos durant la guerra contra gent de dretes a càrrec de grups d’incontrolats i els comesos durant la postguerra contra republicans executant el pla dictat per les autoritats del nou règim. El 1939 foren afusellats a les tàpies del cementiri de Girona 370 persones; de 1940 a 1945 foren 145. A Salt n’afusellaren 3 i a Figueres 1. A Girona es tancava el carrer del Carme a la circulació les matinades d’execucions. Des d’un turonet que hi ha a l’altre costat del carrer amb vistes al cementiri els feixistes saludaven l’espectacle. Fructuoso fou afusellat el 7 de desembre de 1939, sense tenir-ne notícia ni la família ni la gent de l’Escala, en companyia de disset homes més.
(L'Escalenc-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada