• La biblioteca de l’Escala en joc

Ja fa uns anys que vaig escriure sobre la història de les biblioteques de l’Escala. Començava pel tresor bibliogràfic del convent servita d’Empúries i acabava amb la biblioteca ubicada a l’edifici de la Caixa de Girona tot demanant per a ella un relleu generacional. La nostra biblioteca s’havia quedat petita per a una població que no parava de crèixer.

L'extinta biblioteca ubicada a l'edifici de la Caixa de Girona fa anys que demanava un relleu però l'actual projecte defensat per l'alcalde no convida a l'optimisme perquè la nova biblioteca no s'adapta a la normativa de la Generalitat i no ha estat concebuda per ser filla del seu temps i digna de les necessitats actuals.

Pocs anys cap aquí he assistit al serial polític que ha generat els diferents emplaçaments proposats per a la nova biblioteca on quasi tothom, exceptuant els professionals en la matèria, han dit públicament la seva, molts des de la desinformació. Jo, pel que fa al nou emplaçament, m’uneixo a les veus que consideren que l’edifici de la Caixa de Girona, per més adaptacions que es facin, mai no estarà pensat per acollir una biblioteca d’inici de segle XXI. Són tres els factors que han fet decidir l’alcalde a emplaçar-hi la nova biblioteca: ocuparà un edifici cèntric, disposarà d’un espai suficient i representarà per a les arques municipals una despesa menor. Sempre s’ha dit: invertir en cultura és un mal negoci.

Coincideixo amb l’alcalde, en referència al primer factor, que la plaça on està ubicat l’edifici és molt cèntrica i, per a mi, després de tants anys d’anar a buscar a la biblioteca, com deia l’infant i futur escriptor Albert Camús, la ració diària de somnis, també m’és emocionalment molt pròxima; però penso també que els altres dos factors són pa per avui i gana per demà. Només duplicant l’espai útil de la vella biblioteca no es donarà resposta als 1.500 carnets actius i al fons seleccionat de 17.000 volums; l’any 2008 va rebre 13.162 visites. Com diu la bibliotecària al llibre-programa de la Festa Major d’enguany, “la biblioteca s’ha posicionat com una de les instal·lacions amb més assistència i amb el nombre més gran d’usuaris de la població”.

Altrament, els usuaris, de tot l’any o de temporada, no han estès com la biblioteca ha pogut estar tancada tot l’estiu quan precisament aquests mesos és quan rep el nombre més gran de visites de tot l’any perquè no tothom que visita l’Escala viu només de sol i platja. ¿No creieu que si l’alcalde hi hagués posat només una petita part de la il·lusió i les ganes que va posar en la remodelació del passeig del Mar, en la nova Ronda del Pedró o en l’aparcament de plaça Catalunya hauria trobat segurament una fórmula, una solució… que no hagués obligat a tancar forçosament la biblioteca tot un estiu?

Imatge de la concentració del dissabte 24 d’octubre a la plaça de l'Ajuntament per protestar per la construcció de la biblioteca a l’edifici de la Caixa de Girona. L’acte va ser convocat pels usuaris de la biblioteca i per ERC i CiU. La trobada va anar precedida per una xerrada informativa, presentada per l’escriptora i usuària Anna Almazan, a càrrec de Rosa Caballero (ERC), Lluís Colomeda (usuari) i Josep M. Guinart (CiU). (Fotografies: Canal 10 Empordà i Mayte Llandrich).

L’any 2002, amb l'Ajuntament governat per CiU i amb Josep Maria Guinart d’alcalde, es va plantejar la necessitat de la construcció d'una nova biblioteca, coincidint amb els importants programes d'ajuts de la Generalitat i la Diputació de Girona. En aquells moments, segons Josep Maria Guinart, “s'havien buscat diferents indrets per a la nova ubicació i per unanimitat de tots els grups, amb el suport de l’ara alcalde Estanis Puig (PSC), llavors regidor soci de govern i responsable de l'àrea d'Urbanisme, es va decidir adquirir un emplaçament al costat de l'església”. Estanis Puig, un cop alcalde, se'n va desdir i va veure l'espai ideal en l'edifici de Caixa de Girona.

Aquesta dèria meva d’escriure històries m’ha portat a conèixer moltes biblioteques. Però sobretot les del nostre entorn: les velles biblioteques de Torroella de Montgrí, Castelló d’Empúries, Roses, Llançà, Figueres, Palafrugell… i les noves adaptades a la normativa de la Generalitat que les han hagut de substituir. Totes les noves són instal·lacions de primera categoria perquè han estat concebudes per ser filles del seu temps i dignes de les necessitats actuals. La nova de l’Escala, en canvi, naixerà encaixonada, amb una curta esperança de vida; d’aquí a poc ella mateixa en demanarà a crits una altra més d’acord amb els nous temps. Així, segons l’alcalde, tots els alcaldes de les poblacions anteriorment esmentades es van equivocar. Tantes il·lusions perdudes, tants euros invertits. Diuen que és de savis repensar-s’ho.

A l’edifici de la Caixa de Girona la nova biblioteca tindrà només uns 503 m2 de superfície –i no 600 com assegura l’alcalde–, quan en una població com l'Escala (d'uns 10.000 habitants) cal un edifici amb més del doble d’espai per poder optar a ajudes i subvencions per a la construcció i el manteniment. Rosa Caballero, presidenta local d’ERC, precisa: “Si partim d’una població de 9.330 habitants, a l’Escala li pertoca una biblioteca amb una superfície de 1369 m2, segons el darrer Mapa de Lectura Pública de la Generalitat de Catalunya, publicat al DOGC núm. 5.180 de 24 de juliol de 2008. La biblioteca hauria d’obrir 30 hores i necessitaria 1 bibliotecari i 3 tècnics auxiliars parcialment subvencionats”.

Integrants del Grup de Lectura de la biblioteca en una foto de família.

Segons Caballero, “Amb el projecte actual de biblioteca no només no es respecta el que estableix la normativa, sinó que es perd la subvenció de fins a 50% de la Generalitat i de fins a 25% de la Diputació que representen fins al 75% del cost de l’obra. Tampoc el Servei de Biblioteques no dóna les subvencions anuals que pertocarien a l’Escala per a la compra de llibres i audiovisuals per la mateixa raó. Segons dades facilitades per Esther Surinyac, de la Central de Biblioteques, Roses i Castelló d’Empúries han rebut aquest any 2009 respectivament 36.553 i 30.000 euros anuals de la Diputació i 5.000 euros de la Generalitat; l’Escala només ha rebut 4.000 de la Diputació i 1.500 de la Generalitat”.

Ara l’alcalde parla d’una altra nova biblioteca a can Maset per a l’any 2013. L’any 2010 estrenarem una biblioteca a l’edifici de Caixa de Girona i el 2013 una altra a can Maset? L’alcalde, amb això, només juga a confondre i despistar amb les seves paraules i contradiccions. Ningú es pot creure que el 2013 es farà a can Maset una biblioteca –com la que ara no s’ha volgut fer–, només tres anys després d’estrenar-se la que ara s’està fent. És inconcebible que mentre alguns informes socioeconòmics com l’Anuari Social de la Caixa situen la població de l’Escala en una primeríssima categoria a nivell d’Estat l’equip de govern decideixi construir una biblioteca de segona categoria. ¿Després d’haver arribat als 10.000 habitants i tenir pretensions de ciutat l’Escala s’ha de conformar amb una biblioteca de 5.000 habitants?

(L'Escalenc-2009)

• Dies de ferro i foc (3)

“A Empúries, el diumenge 19 de juliol i el dilluns, per la ràdio, coneguèrem el fracàs de l’alçament a Barcelona i a Girona. El dimarts vaig aconseguir de tornar sense dificultats, junt amb l’encarregat de les excavacions Gandia, proveit d’un salconduit que em proporcionà el Comitè de l’Escala”, va escriure Bosch Gimpera. “El dilluns dia 20 de juliol, a les 8 del matí, per ésser l’hora de començar el treball dels paletes, manobres i els de l’excavació resulta que sols havia un paleta (…). Al retornar l’enviat de L’Escala per preguntar si se treballava portava l’encàrrec dels companys que tots feien vaga general, i tot seguit el personal se retirà, quedant sols amb el treball el vigilant de les ruïnes Joan Escrivà, Francesch Clarà (…)”, explica Gandia.

El director Pere Bosch Gimpera i l'encarregat de les excavacons Emili Gandia Ortega van deixar respectivament a les seves Memòries i Diari de les excavacions bona nota d'aquells primers dies des del jaciment emporità. (Fotografia: .....................).

Miquel Quintana va anotar el dilluns 20: “A la nit (del diumenge) també hi ha hagut guàrdia i molta alarma. S’han disparat algunes armes. Han confós l’auto dels músics amb un de feixistes i hi ha hagut carreres, pitos d’alarma, trets i molts espants entre ells (…)”. Quintana, com en Lassús, comenta el cas dels músics. Bosch Gimpera va acudir el dimarts 21 a la seu del Comitè per obtenir el salconduit per anar a Barcelona. Tonet Puig i Lluís Pujol, president i secretari, li demanaren que redactés un ofici amb paper timbrat del Museu en què apel·lés “a la cultura dels membres del Comitè perquè vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys”.

El dimarts foren detinguts en un control davant el cementiri d’Empúries cinc militars que es dirigien vestits de paisà amb dos vehicles cap al Riuet; s’havien escapat de la vista de la causa contra els militars sublevats a Girona i volien escapar per mar. Sidon Pascual havia reconegut a qui havia estat superior seu al servei militar. Després de passar pel local del carrer de la Torre de l’Ateneu d’Art i Cultura, on es concentrà una multitud enfurismada, els militars foren carregats a un camió i portats a Barcelona on romandrien presos fins que l'octubre hagueren de comparèixer davant el tribunal popular.

Aquell dia va tenir lloc, segons recull la Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (1940-1960), l’“Expulsión de las monjas del Convento de la Sagrada Familia de esta localidad por orden del Comité Rojo. (…) A las religiosas el Comité les franqueó su salida, sin ningún asalto ni atropello”. Eren les monges Carmelites de l’escola mutual de Fontcuberta que havien substituït l’any 1920 les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle i havien marxat el 1909 pels aldarulls de la Setmana Tràgica. El convent va ser saquejat i va passar a ser la seu del Comitè abans que s’instal·lés definitivament a can Llardent.

Aquell vespre, el matrimoni format per Pepet Guanter Lluansí i Caterina Flaqué Cros, pabordes de l’altar de Santa Màxima, s’afanyaren a protegir, a instància del rector Carles Costa, el reliquiari de la patrona de l’Escala. Segons la tradició, les seves relíquies van arribar a l’Escala per mar procedents de Roma a iniciativa d’un canonge escalenc resident en aquella ciutat. Caterina Flaqué explica a “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, signat per RODOMA (L’Escalenc febrer 1984): “Me les vaig endur i com que el carrer de les Botigues era ple de milicians vaig passar per darrere de can Frigola per anar a can Ximinis (can Pata)”.

El matrimoni format per Josep Ximinis Guri Pepet Pata i Dolors Callol Juli tenien el domicili entre el carrer Maranges i el Pati Blau (la penúltima casa abans del carrer del Port). Ximinis era un hisendat profundament religiós i convençut esperantista. Tenia una fàbrica de gènere de punt als baixos del penúltim edifici (ara partit en dos) entre els carrers de la Torre i de Ferrer i Guàrdia (actual Sant Pere) abans d’arribar baixant al carrer del Mar i era propietari de molt de terreny a banda i banda del carrer Progrés (actual Ave Maria); en una d’aquestes parcel·les hi havia fet construir l’escola catòlica Ave Maria (1914-1921). La fàbrica aviat seria col·lectivitzada i més tard requisada; seria primer una cooperativa alimentària i després un centre de refugiats.

A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. El sentiment anticlerical venia de lluny. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.

A can Pepet Ximinis les relíquies hi van romandre amagades poques hores, segons Caterina Flaqué. “Els Srs. Ximinis van agafar també por. El meu home va agafar les relíquies i les va portar a un paller del carrer Poca Farina i les va amagar sota la userda” (aquest paller era a l’immoble actual número 41 que temps després seria residència del matrimoni Quintana-Mediñà). Alertat, però, que el dia 31 d’agost el Comitè faria un registre exhaustiu casa per casa cercant objectes religiosos va optar per enterrar-les a les 4 de la matinada d’aquell dia a l’olivet dels Termes de la seva propietat. Pepet Guanter i dos fills seus van morir tres mesos després camí de Figueres ofegats al riu Manol i el reliquiari no es recuperaria fins al gener de 1984.

Considerats contrarevolucionaris afins als sublevats com Josep Paradís Ramis El Gambo, Rafel Puig Solés, Jesús M. Isern Galceran, Miquel Bertran Teixidor, Josep Sabadí Foix, Martí Oliveras Barris, Bernardo Juan de Pablo, Josep M. Solà Berenguer, Dario Solés Batalla, Joaquim Simon Albertí, Joaquim Simon Brugués, Miquel Carreras Ballester, Josep Ximinis Guri, Joan Massanet Juli i Francesc Rauret Sureda eren objecte d’un estricta vigilància per part del Comitè (nou d’ells serien detinguts el 30 d’agost i empresonats una setmana al castell de Figueres). Aquell dimarts s’havia creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes que venia a controlar els comitès locals ja formats; l’actuació extremadament violenta d’alguns comitès com els d’Orriols, Puigcerdà, Salt… ha quedat en l’imaginari col·lectiu.

A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. Els escalencs, a través de la ràdio, tingueren coneixement aquells dies de la crema d’esglésies arreu de Catalunya. El sentiment anticlerical venia de lluny, però cremar esglésies aquells dies, com apunta Montse Jiménez a “L’Escala en temps de la Segona República” (FHL 34 de 1992), “podia significar l’examen que s’ha d’aprovar per esdevenir un bon revolucionari”. El dia 21 s’havien cremat a Figueres l’església parroquial de Sant Pere i les capelles dels Dolors i de N. S. de Lourdes. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.

Antoni Figueras Cros (1918), fill de Josep Figueras Fontdevila, llavors alcalde, m’explica: “El rector Carles Costa, intuint el perill imminent, havia donat algun dia abans la clau de l’església al meu pare perquè la guardés i ell, per més seguretat, la va confiar als seus sogres Rafel Cros Bayó-Antònia Callol Ximinis, amb qui convivia amb la dona, a l’edifici que tenia l’entrada a la vivenda al carrer Enric Serra (davant la rectoria) i la botiga coneguda com a “can Balló” al carrer Hospital (actual Joan Massanet). Aquell dia, havent dinat, el meu pare i jo vam anar a la vinya que teníem al Poble Sec, de la qual un dia va dir Caterina Albert que més que una vinya semblava un jardí, i en tornar vam veure com l’església ja havia estat incendiada. Uns individus havien descobert on estava dipositada la clau i l’havien obtinguda a punta de pistola”.

El rector Carles Costa ho va descriure al Full Parroquial de 1939 “La Iglésia parroquial de La Escala”: “(…) Eran las dos de la tarde del día 22 de julio de 1936, cuando los revoltosos, armados hasta los dientes, sitiaron el edificio y mientras uno abría la puerta principal otro con bidones de benzina subía por la calle para rociarla (…). Aquella misma tarde incendiaron la puerta, el cancel, la venerada imagen de Santo Cristo y algún altar. Volvieron los salvajes el día siguiente, 23, hacia las once de la mañana, para incendiar el altar mayor, los demás altares, el armonium del coro (…). No satisfechos aquellos vándalos, el día 24 entraron de nuevo a la sacristía y robaron y saquearon los ornamentos sagrados (…)”. La crema alarmà alguns escalencs creients que immediatament s’afanyaren a amagar o desfer-se de símbols religiosos.

El cafè Can Bofill, primer establiment que va disposar d’aparell de ràdio a l’Escala, va aglutinar molta gent àvida d’últimes notícies en saber-se el fracàs de l’alçament militar i l’inici de la revolució proletària. Can Llardent seria dies després seu del Comitè Antifeixista i la Casa Gran també seria requisada. (Fotografia: L. Roisin. Col·lecció: R. Bruguera).

A Girona, aquella tarda, el mestre Dídac Tarradell Estañol (POUM), germà de l’escalenc Vicenç Tarradell (qui amb el també escalenc Esteve Artigas dirigia el Partit Sindicalista a Girona), va resultar mort en disparar-se-li l’arma al seu company Expedit Duran del comitè del Front Antifexista en un enfrontament amb un grup de carlins. A l’Escala, l’endemà, dijous 23, el Comitè procediria a protegir els tres capellans: els rectors Carles Costa de l’Escala i Salvador Sans d’Empúries havien romàs tancats aquells primers dies a les seves respectives rectories i l’ecònom Gaspar Bosch havia marxat. Rafel Torres i Lluís Pujol, d’Amics de l’Art Vell, van aconseguir aquell dia, pistola en mà, impedir la crema de l’església d’Empúries (el dia 28 acabaria sent parcialment destruïda). La capella de Cinclaus també va tenir la mateixa dissort.

La tarda-vespre d’aquell dia, acabada la vaga, la flota pesquera escalenca va tornar a la feina; el centenar de sardinals, les barcades i les teranyines es feien de nou a la mar. No sé si va ser aquell dijous, en un sopar popular de carrer, que el cenetista escalenc d’adopció Joaquim Ibáñez Elhombre, que moriria el 1942 al camp nazi de Gusen, cantava una versió anarquista del “Romance de la Guardia Civil” (1928) de Federico García Lorca: “Los caballos negros son./ Las herraduras son negras./ Sobre las capas relucen/ manchas de sangre y de cera./ Tienen, por eso no lloran,/ de plomo las calaveras./ Que muera la Guardia Civil,/ que, con el alma de charol,/ vienen por las carreteras”. En aquell moment es vivia un ambient de revolució proletària i no pas de guerra que semblava que podia derivar cap al comunisme llibertari.

La incertesa no va fer sinó apoderar-se de pobles i ciutats. Llavors una part important de l’Escala, amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els comunistes del POUM al capdavant, es va fer amb el control dins i fora la Casa de la Vila davant la paràlisi institucional. Havia nascut un històric procés revolucionari. Però ni les ments més preclares van poder intuir que també començava l’horror d’una guerra que duraria tres anys i tindria aquell dramàtic desenllaç final.

BERNILS, J.M.: La Guerra Civil a Figueres (1986).
BERTRANA, A.: Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).
BOSCH GIMPERA, P.: Memòries (1980).
BRUGUERA, R.: “L’Escala a l’Arxiu de Salamanca”, FHL 95 (2007).
CLARA, J.: ”Dos militars davant i després l’aixecament del 19 de juliol de 1936: Antonio Alcubilla i Enrique Justo”, AIEG (2000).
COSTA, Carles (rector): “La Iglesia parroquial de La Escala”, Full Parroquial (1939).
GANDIA, E.: Diari de les excavacions (1908-1937).
GIL, M.: 50 anys de Ràdio Girona (1990).
JIMÉNEZ, M.: “L’Escala en temps de la II República”, FHL 34 (1992).
PELLICER, P.: “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda”, Aplec Sardana (1986).
PIQUÉ, J., MORERA, J. i altres: 50 anys col·legi públic Empúries (1987).
PRESTON, P.: Franco. Caudillo de España (1994).
QUINTANA, M.: Altres apunts de vacances (juliol 1936).
RODOMA: “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, L’Escalenc 45 (febrer 1984).
VACA, J.A.: La larga guerra de Francisco Franco (1991).
VILA, M.: L’Escala, 1931-1947 (1994).
Arxiu Municipal de l’Escala (AME).
Arxiu Parroquial de l’Escala (APE).
Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (http://pares.mcu.es/).
Premsa: L’Autonomista, Diari de Girona, Empordà Federal, La Veu de l’Empordà, La Vanguardia...
Entrevistes: Pere Coll (1917), Antoni Figueras (1918), Domènec Gamito (1928), Maria Quintana (1921), Carme Torres (1929).

(L'Escalenc-2009)

• Dies de ferro i foc (2)

Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934), d’Ernst Lubitsch, interpretada per Maurice Chevalier i Jeanette MacDonald, i “Balas de papel” (1935), amb Tim McCoy i Billie Seward; la cartellera anunciava futures propostes com “39 escalones” (1935), d’Alfred Hitchcock, amb Robert Donat i Madeleine Carroll, i “El capitán Blood” (1935), amb Errol Flynn i Olivia de Havilland. Al Capitol de Barcelona exhibien “La que apostó su amor” (1935), amb Bette Davis i George Brent, i al Catalunya feien “Morena clara” (1936), amb Miguel Ligero i Imperio Argentina. Lluny dels escenaris populars, la insurrecció militar s'anava estenen com una taca d'oli i també arribava a Catalunya.

Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934) i “Balas de papel” (1935), però la projecció de la tarda de diumenge es va anul·lar. A la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”.

Els militars sublevats a Barcelona van sortir al carrer a les cinc de la matinada del diumenge 19 i ràpidament van ser repel·lits per guàrdies d'assalt i gent de sindicats i partits; va ser detingut el general Goded, comandant general de Balears, que s’havia desplaçat a Barcelona per encapçalar la insurrecció. A Girona va triomfar inicialment l'aixecament, però va durar poc perquè la derrota dels sublevats a Barcelona els va desanimar. Descriu Miquel Gil a 50 anys de Ràdio Girona (1990): “Fou ocupada militarment, i mentre els comandants emetien per les ones la seva proclama, hi havia soldats muntant guàrdia arreu de l’edifici (…)”. A Figueres, al castell de Sant Ferran, hi havia oficials que coneixien els preparatius de l’alçament; tenien ordres de proclamar-lo juntament amb un grup de joves figuerencs, però també s’acabarien retirant a la caserna.

Les barberies escalenques eren aquell matí de diumenge lloc de tertúlia improvisada on arribaven les vagues notícies escoltades a la ràdio i des d’on es projectaven a tota la població. Les barberies del carrer Enric Serra d’Antoni Puig Artigas Tonet i Lluís Pujol Masseguer Muchu, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. Domènec Gamito Font (1928), que llavors matava hores a la barberia de Lluís Pujol remullant barbes i escombrant el terra perquè eren de família, recorda que aquell matí els homes estaven molt expectants. Tonet Puig tenia un plat al mig de la barberia i cada parroquià podia pagar el servei a voluntat; llavors un tallat de cabell valia 10 rals (2,5 pessetes).

L’escriptora Aurora Bertrana Salazar (1892-1974) escriu a Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975): “(...) Jo acabava d’instal·lar-me a l’hotel del Gambo, a la platja d’Empúries, amb el propòsit de passar-hi una part de l’estiu. El dia 19 de matí, a Empúries no sabien res. El primer crit d’alarma el va donar el mateix Gambo perquè un gran tiberi que s’havia de celebrar aquell migdia restava suspès a causa de les especials circumstàncies. L’aparell de ràdio de cal Gambo ens donava la mesura de la gravetat de la situació. (...) A l’Escala, com a altres indrets, els revolucionaris havien suplantat l’autoritat republicana, havien posat un comitè, havien improvisat la milícia local (…)”.

A mesura que anava avançant el diumenge es veieren pels carrers de l’Escala grups de persones que comentaven les últimes notícies. Una veu esglaiadora es deixà sentir al carrer de les Botigues: “Ha estallat la guerra!”. I el temor es va escampar entre la gent que hi passejava amunt i avall com era costum a l’època. Pere Coll, allí present, espantat, en tornar ràpidament a casa seva amb la seva bicicleta que li acabava de costar 30 pessetes es va adonar com uns improvizats milicians estaven aixecant una barricada a l’alçada de la Primera Horta (davant l’actual benzinera); un cop a Empúries va veure que els milicians requisaven una escopeta de pistons a can Roura. Una comitiva escalenca encapçalada per l’alcalde es desplaçava a Girona per informar-se i aprovisionar-se d’armes; el destacament de la Guàrdia Civil de l’Escala es replegava a la Bisbal.

Les barberies del carrer Enric Serra de Lluís Pujol i Antoni Puig, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–. Fotomuntatge: arxiu de l’autor).

Una cinquantena d’homes, aquella tarda, es revoltava contra l’alçament militar i ocupava l’ajuntament. Era bàsicament gent de la CNT-FAI, les Joventuts Llibertàries i el POUM que es constituïen en Comitè Antifeixista. La seva pretensió era mantenir la legalitat vigent, amb l’alcalde psouquista Josep Figueras Fontdevila (1893-1984), però incorporant-hi el Comitè, condició que no fou acceptada per l’alcalde que aviat renunciaria al càrrec. Els màxims responsables del Comitè serien el cenetista Antoni Puig Artigas Tonet (1886-1960), el sindicalista d’UdR Francesc Callol Pascual Maurici (1906-1998) i el republicà Miquel Torres Bofill (1904-1997) i com a responsable dels milicians el cenetista i faista Josep Crosas Esteva Ravenissa (….).

Altres elements que també es van significar aquell diumenge foren dirigents de partits polítics com el jutge popular Lluís Puig Solés (ERC), Francesc Salvat Granés (ERC), Joan Sastre Martinoy Pebres (POUM), Pere Artigas Galceran (PSU), Ramon Ribas Callol (CNT) i Joan Fornés Calsat Esparralló (JJLL) i altres com Domènec Espasa (CNT), Joan Ramon Mas (CNT), Salvador Arquer Rabasedas (CNT), el president d’Amics de l’Art Vell i secretari del Comitè Lluís Pujol Masseguer (CNT), Sidon Pascual Callol (POUM), l’exregiror Jaume Sastre Daunis (JJLL-CNT), Virgili Brugnoli Rosés (JJLL-CNT), Rafel Vilabrú Flaqué el Moro (FAI), Martí Bruguera Pellicer (UdR), Juli Molinas Gelada (CNT), Pepe Batalla Vicens (CNT)… Maria Quintana Batalla (1921), néta de l’agutzil Francisco Batalla Simon, va veure aquell diumenge des del pis dels seus avis a sobre l’ajuntament un frenètic entrar i sortir de gent.

A partir de llavors es va començar a veure pels carrers joves vestits amb granotes blaves i amb gorres vermelles i negres i la borla corresponent; alguns d’ells anaven armats, inicialment amb escopetes de caça. La vida a l’Escala, però, seguia inexorablement el seu curs, tot i ser dies convulsos i amb algun sobresalt. Així ho indiquen els llibres civils i parroquials de naixements, batejos, matrimonis i defuncions consultats. El 7 de juliol havia nascut Lluís Reixach Lleonart, fill de Josep Reixach Corominas (Palafrugell) i Maria Lleonart Costals, i el 4 d’agost naixeria M. Dolors Graboleda Andreu, filla de Mateu Graboleda Juncà i Maria Andreu Colomà.

El 17 de juliol tenia lloc l’últim bateig anotat. La batejada era Mercedes Martín Romero (nascuda el 27 de juny), filla de Manuel Martín Sánchez (natural d’El Viso del Arcor/Sevilla) i Josefa Romero Pérez (Orce/Granada). Després d’aquest bateig apareix al llibre sacramental una nota escrita el febrer de 1939: “Continuaré el entable de las partidas de bautizos suspendidas durante la nefanda denominación roja que empezó el día 19 de juliol de 1936 y terminó el 8 de febrero de 1939 en que entraron, en esta Villa, las huestes del insigne Caudillo Generalísimo Franco. (…) No obstante, las familias respectivas bautizaron secretamente sus hijos (…)”.

Al final d’aquesta recta i davant el mas de la Primera Horta (entre la benzinera i el supermercat), com a cada entrada a la població, els milicians van aixecar una barricada per obstaculitzar el pas de vehicles facciosos a la població. (Fotografia: Joan Lassús -AME-).

L’últim casament abans del cop d’Estat va ser el protagonitzat el 5 de juny pels cònjuges Francesc Bardera Callol, fill de Pau i Serafina, i Maria Colomeda Pagès, filla de Francesc i Carme. Després consta al llibre, escrit el febrer de 1939, que davant la impossibilitat de fer-lo a l’església es va celebrar clandestinament el 21 de febrer de 1937 a una llar particular de Barcelona l’enllaç matrimonial entre Josep Sabadí Foix i M. Dolors Solés Duran. El 30 de juny moria Leocàdia Sagrera Palau, de 51 anys, filla de Josep i Antònia, casada amb Josep Massafont Bohé i mare de Josep i Joan. El 4 d’agost moriria José Anaya Garcia (natural de Cofrents/València), de 80 anys, casat amb Maria Soriano Pardo (Teresa de Cofrents/València) i pare de Bru, Joan i Florida.

La sessió cinematogràfica de la tarda de diumenge al cinema Pequín es va anul·lar; a la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”. Tothom estava pendent de la ràdio i establiments com can Bofill, can Trenta, can Gelada, can Maurici, fonda Sureda, cal Gambo… i alguna llar particular apilonava grupets de gent àvids de l‘evolució dels esdeveniments. Naturalment, els valsos, foxtrots, pasdobles, pericons i tangos que acostumaven a ballar escalencs i escalenques els vespres de diumenge a Pequín un cop acabada la sessió de cinema s’hagueren de deixar per a una millor ocasió.

Emili Gandia Ortega (1866-1939), encarregat de les excavacions emporitanes, va anotar al seu Diari de les excavacions (1908-1937): “El dia 19 de juliol de 1936 per ésser diumenge no es treballà. Jo me vaig dedicar a les notes per als Diaris de les ruïnes. Durant la tarda i nit d’aquest dia donaren notícies per la ràdio difusió des de Madrid i Barcelona molt alarmants d’haver-se sublevat l’exèrcit en diferents llocs, prenent part el poble contra els soldats i els feixistes (…). En la Vila de L’Escala, Sant Martí d’Empúries i aquestes ruïnes ha passat res més que les precaucions per les autoritats”. Miquel Quintana: “Tota la nit hi ha hagut animació al poble. Els homes patrullen pels carrers i vigilen les entrades del poble, tement que entrin els feixistes (…). Fan un pregó demanant totes les armes del poble. Arriben els jugadors del Girona, però no deixen fer el partit (…)”.

“(...) Els homes, avui diumenge, que volen van a armar-se per anar a Girona i Figueres i telefonen llavors que un auto fuig amb militats. Es mobilitza molta gent cap a la Closa del Llop a tallar arbres per a privar el pas, però resulta una falsa alarma (…)”, afegeix Miquel Quintana. La nit de diumenge va començar el procés revolucionari i una onada d’ira assaltà i incendià els locals dels partits polítics d'extrema dreta i els dies posteriors van ser les esglésies l’objecte de desig de la reacció visceral anticlerical. L’escalenc Esteve Artigas Galceran (), germà de Pere Artigas i dirigent a Girona del Partit Sindicalista, va evitar la matinada del dia 20 amb companys seus del Comitè Antifeixista gironí la crema de l’església de Sant Feliu.

Pilar Pellicer Parals recull a “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda (1901-1996)” (llibre-programa Aplec 1986) una vivència d’aquest músic i fotògraf. L’amo de l’hostal de l’estació de Sant Jordi Desvalls va contractar el 19 de juliol La Principal de Torroella, de la qual formaven part els escalencs Cinto Hereu, Francesc Sala Xiquet i Joan Lassús, per amenitzar la festa del veïnat, però un petit incendi i el fet que no havia circulat cap tren aquell dia, corroborant així els rumors que havia esclatat la guerra, van aconsellar tornar a casa abans d’hora. En arribar a la Bassa de l’Oller l’autocar va rebre l’impacte d’unes perdigonades de dos milicians que vigilaven l’entrada sud a l’Escala en sospitar que es podia tractar de l’escamot de falangistes armats que atemorien les poblacions veïnes. En arribar a la cruïlla de can Català els esperaven una vintena més de milicians armats.

• Dies de ferro i foc (1)

Els anys trenta van significar per a l’Estat espanyol un període crucial de la seva història contemporània. La proclamació d'un règim democràtic després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política va obrir una nova etapa. Les victòries electorals de les opcions polítiques republicanes van fer aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics i van aportar tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants amb un aixecament en armes el juliol de 1936. Aquesta és la crònica d’aquells primers set dies en què l’Escala i tot l’Estat van veure estroncada la seva rutina quotidiana i van viure a ferro i foc.

Els protagonistes dels primers dies de guerra a l’Escala: Jaume Sastre, Josep Adroher, Aurora Bertrana, Juli Molinas, Lluís Puig, Miquel Costa, Josep Figueras; Tonet Puig, Emili Gandia, Francesc Rauret, Pere Artigas, Miquel Batalla, Francesc Callol Maurici, Lluís Pujol Muchu; Pere Bosch Gimpera, Rafel Torres, Joan Lassús, Josep Batalla, Josep Paradís Gambo, Joan Sastre Pebres, Virgili Brugnoli de les cabres; mn. Carles Costa, Joan Fornés Esparralló, Domènec Espasa, Josep Guanter, Jesús M. Isern, Sidon Pascual i Martí Rouret.

El dia 17 de juliol de 1936 era un de tants divendres d’estiu a l’Escala republicana. Una calor xafogosa s'escampava arreu i ja havien arribat els primers estiuejants. Residents i forasters van tenir ocasió de llegir aquell dia a casa o en tavernes i cafès de la vila les notícies de la premsa gironina. El republicà L’Autonomista ocupava la portada amb l’article “La evasión de capitales en 1920 y la evasión en 1936” i amb la crònica “Esportives” que versava sobre els esports; el conservador Diari de Girona publicava l’editorial “En protestem” fent referència a unes pintades aparegudes en façanes de Girona i l’article “La República alegre” en clau d’ironia.

Els diaris de Barcelona anunciaven per a l’endemà el III Congrés d’Esquerra Republicana i es comentava el desembarcament d'un equip d’atletes americans que havia de participar en l'Olimpíada Popular que s’havia de celebrar el diumenge 19. Des de Madrid, però, arribava una notícia inquietant: el dia abans s’havia desarticulat un moviment subversiu falangista que s’havia de propagar arreu del territori espanyol. Tanmateix, aquell dia 17, la conspiració que els militars, liderats des de Navarra pel general Mola (a) El Director, estaven preparant des del triomf del Front Popular a les eleccions de febrer iniciava la seva singladura per terres d'Àfrica.

Una part de l'exèrcit espanyol destinat al Marroc es rebel·lava contra l’encara feble democràcia republicana. Eren les cinc de la tarda del dia 17 quan les tropes del Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla, amb el suport de falangistes, carlistes i monàrquics, ocupaven aquella plaça; el general Yagüe a Ceuta i el coronel Sáenz de Buruaga a Tetuan feien el mateix. Al matí, les tropes del comandant figuerenc Rios Capapé, destacat a Torres d’Adealà (Rif), havien ocupat l’estació telegràfica i telefònica de Villa Sanjurjo. Aquella nit el president Companys convocà una reunió amb representats de partits i sindicats del Front d'Esquerres per informar-los de la situació.

“Pel mes de juliol de 1936, jo restava a Barcelona durant la setmana i el dissabte anava a Empúries, on continuaven les excavacions. L’ambient era ja molt tens i se sospitava l’aixecament dels militars. El govern de la Generalitat en tenia notícia (...) El divendres 17 de juliol, al vespre, vaig sortir a fer un tomb –la meva família era a Empúries– quan em comunicaren que els militars s’havien sublevat al Marroc”. Qui això explica és Pere Bosch Gimpera, llavors director de les excavacions, a les seves Memòries (1980).

El general Franco, assabentat la matinada del dia 18 de l‘èxit de l’operació, assistia a l’enterrament del comandant militar de Gran Canària general Balmes i després emprenia l’històric vol amb el Dragon Rapide (finançat per Joan March), que el dia 19 el deixaria a Tetuan. La historiografia franquista descriu la mort de Balmes com un accident, però podia haver estat assassinat per fidel a la República. Franco s’autonomenaria comandant en cap de l'Exèrcit d'Àfrica un cop empresonat el titular del lloc general Gómez Morato. Els generals Mola, Saliquet, Queipo de Llano… foren proclamats caps de les seves respectives regions militars després de fer afusellar els titulars de la plaça; a aquests els seguiren altres capitans generals i alts comandaments passats per les armes.

Una mostra dels productes publicitats que escalencs i estiuejants van poden veure aquells dies a la premsa escrita (Empordà Federal, L’Autonomista, Diari de Girona i La Vanguardia) a llars particulars i cafès i tavernes de l’Escala. (Fotomuntatge: arxiu de l’autor).

El dissabte 18 va ser l’últim dia dels curs 1935-1936 i les escoles escalenques van acomiadar els alumnes amb tota normalitat. Llavors hi havia dos centres escolars públics i dos de privats. El públic masculí al carrer Progrés (actual carrer Avemaria) amb els mestres Lluís Alsina Pujol, Joan Adroher Serra (Orientació Marítima) i Ferran Resa Berché; el públic femení al carrer Bonaire (on acabada la guerra hi hauria el taller de Joaquim Palau) amb les mestres Maria Trill Riera, Magda Dalmau Mercader i Paquita Bassa Girona. L’escola mixta de Carme Teixidor al carrer Cargol i la femenina de ca les Monges al carrer de la Torre eren les privades. Aquell dia, precisament, va tenir lloc un claustre al col·legi de l’Ave Maria que es desenvolupà sense cap incidència especial.

El grup escolar del Pedró, aquell curs, encara no s’havia pogut estrenar bàsicament per falta de mobiliari. Per això van aprofitar les seves instal·lacions per ubicar-hi la primera quinzena de juliol una exposició dels treballs manuals realitzats durant el curs al col·legi del carrer Progrés i especialment a la seva aula d’Orientació Marítima. Tanmateix, els nous col·legis serien inaugurats, malgrat el cop d’Estat, el 27 de juliol d’aquell estiu.

Aquells dies de juliol es publicitaven a la premsa anuncis com aquests: frigorífics de les marques Norge i Gibson; consultori medicoquirúrgic dels doctors Eliseu i Joaquim Jubert i consultori de patologia digestiva del Dr. F. Font Miralles; les màquines d’escriure Underwood i Mercedes Electra; el vestit de bany Mor-Platja (“que subjectant-se a les normes cristianes no desdiu de la moda actual”); el Resolutivo Regium contra el mal de pedra i de fetge, el Segell Yer contra el mal de cap i la grip i el Salutiol contra els trastorns digestius; excursions a la Olimpíada de Berlín, capital del III Reich d’Adolf Hitler, des de 500 fins a 1.200 pessetes; xampany Markel de Vilajuïga; l’auto DKW 7 hp des de 6.800 pessetes; receptors de ràdio Phillips, Punto Azul i Castilla.

L’Estat espanyol, aquell juliol, encara patia, arran del crac financer de 1929, les conseqüències de la Gran Depressió, una mala època per fer-se càrrec del poder i per a la subsistència de les famílies. Les bones intencions de la República van coincidir amb la crua realitat de l’economia sumida en una profunda recessió, de la qual Occident no es recuperaria fins després de la II Guerra Mundial. L’Escala, llavors, vivia de la pesca i en menor mesura del camp i dels cinc obradors de salaó i els cinc de gènere de punt; però quan la pesca escassejava tocava passar gana i desesperança.

Els escalencs, explica l’emporità Pere Coll Puig (1917), van poder escoltar, a la 1 del migdia del dissabte 18, com els aparells de ràdio parlaven de "conato de problema" a Melilla i Canàries. Llavors, a l’Escala, només cafès i tavernes i algun particular disposaven d’aparells de ràdio; les emissores sintonitzades eren Ràdio Girona, Ràdio Barcelona, Ràdio Associació i algunes madrilenyes. A aquella hora, l’escalenc Martí Rouret Callol (1902-1968), llavors secretari d’ERC, es disposava a intervenir al tercer congrés del partit mentre les notícies provinents del Marroc i Andalusia planaven sobre el Palau de Congressos de Montjuïc.

Els escalencs van poder escoltar aquell dissabte 18 la marxa dels esdeveniments al nord d'Àfrica a través d'aparells de ràdio com aquest model Philco 66B de 1934 . Llavors, a l’Escala, només cafès i tavernes i algun particular disposaven de ràdio.

Bosch Gimpera: “El dissabte 18 al matí vaig marxar en cotxe, sol, a Empúries. Em vaig deturar a Girona per visitar Nicolau d’Olwer, que era en una clínica a causa d’un greu accident d’automòbil; allí també es coneixien els fets del Marroc”. “El meu avi Miquel Torres Brugués (1883-1965) i el meu pare Miquel Costa Saló (1901-1944), la tarda del dissabte, estaven pavimentant amb altra gent el carrer del Port quan van tenir ocasió d’escoltar a través de la ràdio de can Maurici o can Gelada la notícia de la sublevació militar. Miquel Costa havia conegut el general Franco en temps de la Guerra del Rif (1919-1926) quan feia el servei militar al regiment Alcántara de cavalleria”, recorda Carme Torres. Miquel Costa moriria el 1944 al camp nazi de Zement.

La premsa figuerenca d’aquell dia va fer com si res. Mentre Empordà Federal, setmanari d’UFNR, obria l’edició amb el titular ‘Margarida Font Coll’ dient: “L’ardida Presidenta del nostre Grup Femení ens deixa! Exigències dels seus estudis (…)”, el portaveu de l’estament catòlic La Veu de l'Empordà dedicava la portada a l’esquela de Na Carme Pla Batlle per recordar el primer aniversari de la seva defunció i publicava a la pàgina 3 el capítol XII de “La Reacció davant l'Economia Liberal”. El suplement de La Vanguardia publicava una pàgina dedicada a Empúries, fruit de la visita que va oferir Bosch Gimpera a la premsa de Barcelona el 7 de juliol.

El rotatiu gironí L’Autonomista publicava en la seva edició de tarda del dia 18 el titular “Sublevació d’una part de l’exèrcit del Marroc” acompanyat d’aquests subtítols: “El Govern domina la situació”, “Una enèrgica nota del Ministeri de la Governació” i “Detenció d’uns generals, caps i oficials”. També publicava aquell dia en portada “Panorama internacional. Els estats secundaris en perill”, que comentava el perill imminent que el nazisme intenti aconseguir la Mitteleuropa o Gran Alemanya annexionant les terres de parla germànica i descartava que Mussolini “volgués parar els peus a l’Alemanya supermilitaritzada i només la Unió Soviètica gegant és capaç d’aixafar Germània (…)”.

El Diari de Girona reproduïa en forma de ‘Darreres Informacions’ una nota procedent de Madrid amb aquest titular: “Llevat de la insurrecció del Marroc, la tranquil·litat és absoluta”; i afegia: “A primera hora del matí, el Govern ha fet pública una nota que ha estat radiada per totes les emissores de ràdio, dornant compte que una part de l’exèrcit espanyol del Marroc ha promogut un movimient sediciós contra la república (…)”. L’Autonomista incloïa dins la secció ‘Esportives’ amb el títol ‘L’amater del Girona F.C. a L’Escala’: “A les tres de la tarda, amb un autoòmnibus de la plaça de la Independència, demà sortiran els jugadors de l’amateur del Girona F. C. Per a jugar un partit amistós a L’Escala contra el Centre d’Esports d’aquella població (…)”.

Miquel Quintana Batalla (1917-1938), seminarista escalenc membre del Terç de Requetès de la M. D. de Montserrat mort el 31 de juliol de 1938 a Vilalba dels Arcs (Front de l’Ebre) a l’edat de 21 anys, explica al seu dietari Altres apunts de vacances (juliol 1936) els primers dies de la Guerra Civil a la seva població. Diu que el dia 18: “(…) La Platja estava plena de gent. El sindicat convoca reunió i no es va a la pesca. Diuen que Falange fa feina. La Casa de la Vila està plena de gent. A la Rectoria tenen por (…)”. A la nostra població també l’església i la rectoria (llavors al carrer Enric Serra), essent rector el respectat Carles Costa Albert (1870-1944), eren centre de trobada dels sectors ultraconservadors locals afins a les tesis conspiracionistes.

(L'Escalenc-2009)

• Memòria dels terratrèmols a l’Escala

Un terratrèmol de magnitud 3,3 a l’escala de Richter, amb l’hipocentre a cinc quilòmetres de profunditat entre Torroella de Montgrí i l’Estarti, va sorprendre l’Escala durant set segons a 2/4 de 2 de la matinada de dijous 29 de març de 2007. Ha estat l’últim, fins ara, dels sismes registrats al llarg del temps que ha superat a l’Escala la intensitat III. Són precisament aquests, començant pels terratrèmols de 1903, la sèrie sísmica de la qual es té més informació, els que són objecte del nostre estudi.

El Diario de Gerona d’1 d’abril de 1903 es va fer ressò del terratrèmol que va sacsejar l’Escala i bona part de l’Empordà el diumenge 29 de març.

Al Diario de Gerona del dimecres 1 d’abril de 1903 apareix: “Por personas vecinas de La Escala hemos sabido que el domingo se experimentó en aquella localidad un ligero movimiento de trepidación subterrànea que fue observado por muchos vecinos de dicha villa”. El mateix Diario de Gerona comentava dos dies després: “Según se nos dice de La Bisbal se observó en aquella villa, con bastante intensidad, el fenómeno sísmico o movimiento de trepidación que se notó en La Escala, y del qual dimos cuenta en nuestra edición del miércoles”.

Aquest terratrèmol es produïa passada la mitjanit del diumenge dia 29 o, per ser més exactes, als primers minuts del dilluns dia 30. El fenomen, de magnitud (*) entre 3,5 i 4 a l’escala de Richter (corresponent a una intensitat IV a l’escala MSK) a l’epicentre (**) en algun punt pròxim al cap de Creus, es va poder copsar a l’Escala amb una intensitat III (correspondria a una magnitud entre 3 i 3,5), tant des de l’interior de les vivendes com des de cafès i tavernes. Va ser un sisme premonitori d’un altre de principal que s’havia de produir el dia 20 d’abril. L’acta del primer ple consistorial posterior al moviment sísmic del dia 29, corresponent al dissabte 4 d’abril i conservada a l’Arxiu Municipal de l’Escala, no en fa cap referència.

Al del dia 29 de març el seguiren un altre el dia 17 d’abril i un altre el dia 20. A la 1 de la matinada del dia 17 s’advertí una lleugera sacsejada, com la del dia 29, a les poblacions a tocar la badia de Roses, però el de ¾ de 9 del vespre del dia 20, situat a les coordenades 42º 18’ N 3º 17’ E, fou d’una intensitat superior als dos anteriors, amb epicentre entre Portlligat i cap de Creus (ref. IGN) i de magnitud 4,5 (intensitat V-VI). Va ser copsat des de Llançà a la Bisbal (75 Km.) i des de St. Feliu de Guíxols al Rosselló (150 Km.). A l’Escala hi arribà amb intensitat IV-V i va ser motiu de cert enrenou (trontollaren els mobles, balancejaren les embarcacions...). D’aquest sisme se’n feren ressò el Diario de Gerona, La Renaixença i La Vanguardia.

Diario de Gerona del dimecres dia 23: “Nos escriben de La Bisbal que a las 8.54 de la mañana del lunes se notó (...), pero de mayor intensidad y duración. Fue observado por la mayor parte de los vecinos de esta villa, alguno de los cuales se llevó un susto más que regular. A la misma hora se experimentó el temblor en Figueras, Rosas, La Escala y también se sintió en Port-bou donde fue muy pronunciado, tanto que los edificios altos llegaron a temblar (...). Créese que ha empezado el fenómeno en el cabo de Cerbai (Cervera?), siguiendo toda la cordillera pirenaica desde Levante a Poniente, como lo indica (...)”. Tampoc se’n van fer ressò les actes dels plens posteriors al fenomen.

“Rosas, 20 d’abril. Un terratrèmol que si hagués durat poch més –es llegia al diari barceloní La Renaixença de 21 d’abril– hauria ocasionat danys de molta consideració, ha sembrat lo panich en aquesta hermosa vila. Serien aproximadament (…)”. L’edició del dia 23 de La Vanguardia comentava que “ (…) produciendo oscilación en las casas y muebles, acompañado de un ruido que produjo gran espanto en aquellos habitantes. La mar estaba en calma y durante el fenómeno los barcos de pesca próximos sintieron notable balanceo (…)”.

Els sismes de març i abril de 1903 estan registrats a la carpeta 26 de la “Recopilació de dades sísmiques a les terres catalanes entre 1100 i 1906” del Fons Eduard Fontseré conservat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya i format per documentació diversa procedent de l’arxiu privat del físic, meteoròleg i sismòleg. Eduard Fontseré Riba (1870-1970) fou el fundador i director (1921-1939) del Servei Meteorològic de Catalunya; gràcies a ell es realitzaren els primers estudis catalans sistemàtics de meteorologia i climatologia.

Exactament tres anys després d’aquest sisme va tenir lloc un dels terratrèmols destinats a assolir una fama terrorífica. Era la 5 de la matinada de 18 d’abril de 1906 quan la ciutat de San Francisco (Califòrnia, EUA) va patir un terratrèmol de poc més d’un minut d’una magnitud de 7,8 a l’escala de Richter. Aquella matinada, una metròpoli adormida de quatre-cents mil habitants va ser engolida i va patir un incendi que durà tres dies amb el resultat final de més de tres mil morts. “No queda res tret del record”, va escriure el novel·lista Jack London. Va ser la primera catàstrofe natural captada en fotografies.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya situa l’Escala en una zona d’intensitat sísmica denominada Z2, de caràcter lleu-moderat, amb unes previsions que disposen les magnituds màximes entre VI i VII. La Mediterrània Occidental està situada en una zona de col·lisió entre les plaques tectòniques Euroasiàtica i Africana. La taxa de convergència és de lleu a moderada i per tant els terratrèmols es presenten a Catalunya i a la península Ibèrica amb poca freqüència. El fort pendent batimètric de la costa catalana, que assoleix una profunditat de 2.000 metres a poca distància del continent, es correspon amb freqüents moviments del sòl amb els hipocentres formant una línia paral·lela d’uns 20 quilòmetres d’amplada al litoral des del cap de Creus fins al golf de Sant Jordi. A Catalunya la majoria de sismes es concentren als extrems dels Pirineus catalans i a aquesta banda marítima.

Mapa dels epicentres dels terratrèmols que han fet tremolar el sòl escalenc d’ençà del segle XIV. (Composició: arxiu de l’autor. Font: ICC).

Entre els anys 1373 i 1448 van ocòrrer vuit terratrèmols destructors al nord del Principat entre 6 i 7 de magnitud que formen grup a part i foren percebuts des de l’Escala. Entre 1 i 2 de la matinada de 3 de març de 1373 es va produir un sisme de magnitud 6,2 (intensitat IX) entre la Ribagorça i la Vall d’Aran (ref. SGC). Aquest terratrèmol es projectà fins a 360 quilòmetres; el terra, a la costa, va tremolar de Barcelona a Perpinyà. A l’Empordà, curt però intens, va assolir una intensitat V; a Ullà la batzegada va despertar i treure al carrer a molta gent com també devia passar a la veïna població d’Empúries i al seu agregat nucli pescador del port de l’Escala.

La regió d’Olot és on es registraren devastadors sismes els anys 1427 i 1428 que provocaren la destrucció d’àmplies zones des de Puigcerdà fins a Girona. El pitjor terratrèmol, que va tenir lloc entre 8 i 9 del matí del dia de la Candelera de 1428 amb l’epicentre a Queralbs (ref. SGC) i magnitud 6,5, va produir nombrosos danys i gairebé un miler de morts. Es deixà sentir en un radi de 300 quilòmetres; conten que també afectà plenament l’Empordà amb una intensitat VII, que va provocar el pànic i, segons els jurats de la ciutat de Girona, va causar sis morts en esfondrar-se part d’una església a Castelló d’Empúries. El 25 de maig de 1448 es va produir un sisme de magnitud 5,6 (VII-VIII) amb epicentre entre Cardedeu i Llinars (ref. SGC) que arribà a l’Escala amb intensitat V, sacsejant, segons l’enginyer militar José Galbis, tot el litoral català.

El terratrèmol més devastador apreciat des de l’Escala, encara que totalment esmorteït per la distància, fou el que va patir per Tot Sants de 1755 la ciutat de Lisboa. Aquest magnosisme, dels més destructius de la història, va provocar un incendi que causà la destrucció quasi total de Lisboa amb entre 60 i 100 mil morts i un 85% dels edificis esfondrats. Els geòlegs estimen avui que la seva magnitud seria 9, amb hipocentre a 200 quilòmetres oceà Atlàntic endins. Les seves ones sísmiques van afectar tota la Península i els tsunamis (fins a 20 metres d’alçada) van castigar durament les costes d’Andalusia (1.275 morts) i el Marroc (10.000 morts). Tot i quedar documentada a l’Empordà la seva percepció, els llibres parroquials de l’Escala no en donen fe.

A les acaballes del segle XVIII un sisme va esglaiar la llavors esplendorosa població de l’Escala. Va succeir a les 3 de la tarda del 12 d’agost de 1798 a unes 40 milles nàutiques fora badia (ref. SIRENE). La magnitud epicentral va ser de grau 5 (VI-VII d’intensitat), però s’ignora tant la intensitat a l’Escala com si va provocar algun tsunami; l’endemà dia 13 a ¾ d’11 de la nit va tenir lloc una rèplica que repetia tant l’epicentre com la magnitud. De fet, aquests dos sismes van formar part d’una sèrie que va afectar entre l’11 i el 15 d’agost la costa empordanesa i més enllà.

El primer i més important sacsejament del segle XIX fou el que va patir la població el 18 de juliol de 1813 a les 5 i 10 minuts de la tarda; segons les coordenades 42º 18’ N 3º 12’ E, l’epicentre correspondria a un punt entre la Selva de Mar i el coll de Perafita (ref. SGC). El sismòleg Mengel va atribuir al sisme una magnitud VI, però Fontseré i Iglesias el van etiquetar de V. Tot i que les coordenades situen l’epicentre en terra ferma, Mengel, recollint el relat que féu Alexis Perrey l’any 1847 a Sur les tremblements de terre de la Péninsule Ibérique, sembla situar-lo al mar en dir: “A 5h. 10 m. du soir, forte secousse avec raz de marée que rejeta sur le rivage una quantité prodigieuse de matières inconnues et les ossements d’un enorme cétacé (...)”.

Altres fonts adjudiquen els efectes citats per Perrey i Mengel a una llevantada i no a un sisme, hipòtesis que consolidarien les coordenades terrestres. Si es vol buscar una analogia entre terratrèmols i temporals, els dos fenòmens naturals més violents del nostre entorn geogràfic, cal comparar les plaques tectòniques i les masses d’aire; ambdós fenòmens són sistemes autoorganitzats allunyats de l’equilibri que es caracteritzen per un aportament continu d’energia que s’allibera de manera sobtada. Un altre sisme (ref. IGN) va esdevenir el 1884 amb les coordenades epicentrals 41º 52’ N 3º 7’ E a llevant del cap de Sant Sebastià: “19 d’Avril, soir Palamós et frontière française tremblement de terre de quelques secousses”; l’Escala devia patir sensiblement l’efecte en trobar-se precisament al bell mig d’aquest tram.

Durant el segle XX altres terratrèmols van afectar la nostra població a part dels de 1903. El primer dels més significatius del segle XX que es deixaren sentir a l’Escala va tenir lloc a ¾ de 6 de la matinada de 10 de novembre de 1908 amb l’epicentre prop de Lladó (ref. IGN) i una intensitat IV; va arribar a l’Escala imperceptiblement. El 28 de setembre de 1917, a les 15.42, arribà a la població amb una intensitat III-IV un terratrèmol amb l’epicentre davant la costa de Portvendres de magnitud IV-V (ref. SURO); una rèplica inferior d’aquest es va produir a les 21.26 del 10 d’octubre amb l’epicentre al nord-est de Portbou.

A les 5.41 del 3 de juny de 1918 un sisme, que respon a les coordenades 41º 58’ 12” N 3º 12’ 54” E, d’una magnitud entre 4 i 4,5 (intensitat V) amb epicentre al sector Platja de Pals-Begur (ref. ENQF), va impactar a l’Escala amb una intensitat IV-V i l’ona sísmica abastà el tram litoral de Palamós a Cadaqués. Uns altres quatre es produïren respectivament el 19 de novembre de 1923 a la Vall d’Aran amb una magnitud epicentral 5.9 i a l’Escala amb una intensitat IV-V; el dia 12 de març de 1927 a la zona de Sant Celoni (Montseny) amb una magnitud màxima 5 i a l’Escala amb una intensitat III-IV; el dia 8 d’agost de 1958 amb epicentre a 25 milles nàutiques davant Pineda de Mar (Maresme) i una intensitat IV-V a l’Escala; el dia 18 de febrer de 1996 a la comarca occitana de la Fenolleda amb una magnitud de 5.2 que va fer fimbrar l’Escala amb intensitat IV.

L’any 2008 ha finalitzat amb un balanç de 110 terratrèmols a les comarques gironines (300 a Catalunya), la immensa majoria imperceptibles en ser microterratrèmols, tot i que dos d’ells, de magnituds 3,8 i 3,1, van causar cert alarma a la comarca de la Selva. D’ençà de l’any 2001 s’han registrat a la demarcació gironina 771 sismes, la gran majoria al Ripollès i a la Selva, destacant els dels anys 2004 i 2008. El 21 de setembre de 2004 es va produir el sisme més important, de 4,1 graus, amb l’epicentre a tocar Queralbs, que va sacsejar mig Principat. A l’Empordà, en aquests anys, s’han patit 7 terratrèmols, essent el de major magnitud l’esmentat de març de 2007.

(*) Mentre la magnitud correspon a la potència del sisme en el seu epicentre a l’escala de Richter (1-10), la intensitat correspon al nivell de percepció en un punt determinat a l’escala MSK (I-XII).

(**) L'hipocentre és el punt a l'interior de la Terra on s’origina el terratrèmol. L'epicentre respon a les coordenades terrestres o marítimes que corresponen a la vertical de l’hipocentre, és a dir, és des d'on s'expandeixen les ones sísmiques.

FONTSERÉ, E. i IGLESIES, J.: Recopilació de dades sísmiques entre 1100 i 1906 (1971).
GALBIS, J.: Catálogo sísmico de la zona comprendida entre los meridianos 5º E y los … (1932).
GOULA, X. i altres: Atles sísmic de Catalunya, volum I (1999).
MENGEL, O.: “Tremblements de Terre en Région Catalane”, S.A.S.L. des PP.OO (1910).
OLIVERA, C. i altres: Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya (2006).
SOUTADÉ, G.: Les tremblements de terre dans les Pyrénées Orientales et en Catalogne (1998).
Fons Eduard Fontseré (Institut Cartogràfic de Catalunya).
Premsa de 1903: Diario de Gerona, La Renaixença i La Vanguardia.
http://www.icc.es/web/gcontent/ca/sismologia/igc_sismologia.html

(L'Escalenc-2009)

• L’Avi Xaxu al divan

Un assaig psicològic de l’any 1928

L’escalenc Josep Vicens Juli Xaxu (1870-1956) és considerat el compositor capdavanter del populisme sardanístic. El músic del poble que escrivia música per al poble. A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, essent ja una figura consagrada, fou objecte d’un assaig psicològic corresponent a la sèrie “Els nostres compositors. Retrats”, signat per Ernest Albert i Galter, publicat el desembre de 1928 al número 12 de “La Dansa Més Bella” (1928-1932), portaveu mensual del Foment de la Sardana de Figueres.

Portada del butlletí figuerenc La dansa més bella de desembre de 1928 que conté l'assaig psicològic sobre el compositor escalenc.

«Quan s’ha tombat la cinquantena, un home es fa vell en quatre dies. El Xaxu s’ha fet vell, sense però que volguem dir que d’avui a demà fassi la darrera balançada. És un bon noi i és honrat a carta cabal. Baix, sec, nerviós, eixut, mig corbat, decadent i flemàtic. Una de les coses, al meu entendre, més remarcable del Xaxu és el bigoti. Ara li ha agafat color de cendra i ha comportat deixar-lo crèixer amb una doctrina liberal, a la bona de Déu, sense desemboscar. No hi ha hagut festa ni festeta que el Xaxu no hi hagi fet acte de presència i per a tot arreu ha fet seguir el bigoti. Al mig del cap hi porta una enveja, més grossa que un duro barrat. Xiula molt bé. Tot conversant, menjant o anant a estirar les cames, xiula a mitja veu –un xiulet entre dent i dent, amb sordina–.

Un dia, tot parlant del nostre bon amic En Pere Mercader, ja vàrem dir que L’Escala havia produït un altre personatge per ajudar-lo a escampar sardanes, amb influència marinera, des de la llinda dels cadafalcs majoners. Aquest personatge és el Xaxu. La vibració i la sotragada d’aquestes ones musicals, que han pastat inspiradament En Mercader i el Xaxu, han fet forrolla a l’Empordà. La gent ha donat a Josep Vicens un motiu mariner, substanciós, salobrat i blau: el Xaxu. Tothom hi troba gust en nomenar-lo per aquest motiu de bateig popular, perquè és un motiu eurítmic i que no embafa l’oïda.

El Xaxu ha corregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra. Roda el món i torna al born. Tocava amb l’orquestra de L’Escala; per fer-ho anar tot enrenou va organitzar un cor escalenc i veus-ací que la gent ja canta i es distreu. Quan formava part de l’orquestra, el Xaxu sabia tocar tots els instruments. Era un músic enciclopèdic, i aciençat; allò que s’han diu un home enginyós. A la Platja avui tocava el contrabaix, l’endemà tocava la tenora, al ball compareixia amb el violí, a la processó amb una mà tocava la flauta i amb l’altra portava una atxa.

Al vespre –és un meu pensar– en un cafè clàssic i espès, d’aquest deliciosos cafès de L’Escala, podia molt ben engrescar els companys i cantar tots plegats les peces bilingües d’En Clavé o d’En Bartomeus amb un xivarri descomunal. No hi faltarien “Els Pescadors” i “La donzella de la costa” (...). A casa nostra, a l’Empordà, els cafès mariners varen ésser els cenacles i les càtedres del federalisme. Més tard hi ha arribat Marx, Engels, Proudhon... Conseqüència d’això n’han sortit comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu, com a bon músic i empordanès, seria inversemblant i contradictori, si no creguéssiu que anava al cafè. Ens posarem més a to, si diem que ha esquinçat moltes calces de tan freqüentar les cadires de balca dels cafès empordanesos.

Ja fos en una taverna o en una trobada popular Josep Vicens engrescava els companys a cantar tots plegats peces de Ramon Anselm Clavé i de Ramon Bartomeus.

Un fill de l’Empordà que no sàpigui pescar amb botiró i tocar el botet per amanyagar guatlles, no el podeu pas presentar enlloc. El Xaxu pescant amb botiró i tocant el botet s’ha descuidat moltes vegades de fer música, d’entrenar-se i cultivar el geni de la inspiració. Algun bocamoll dirà: perquè era un xic gandul. I bé. Si ell no hagués estat tan mandra, portaria barba d’or, seria rentista, s’afaitaria amb massatges i es faria fer la manicura. Però, ningú podria comprendre i estimar un personatge tan enfarfegat. El Xaxu, amb aquestes andròmines i potingues, seria un Xaxu desconegut i descolorit. El Xaxu, com a bon empordanès, és un home franc, generós, obert, desinteressat. Es treuria el pa de la boca per donar-lo a un afamat (...).

Tanmateix, va deixar-se d’anar a tocar amb l’orquestra. Va plegar. La barberia i la botiga de robes, tot va anar endoina. I l’home, amb un humor envejable, irònic, trapella..., per fer rebentar de riure a un neurastènic deseganyat, va fer el pelegrinatge de viles i llogarrets, amb una guitarra sota el braç, i va donar concerts somniadors i turbulents al capvespre, en el cafè del poble, il.luminat amb llums de carbur, davant d’unes cares atònites. Tocava cançons sentimentals i catalanes, com “Muntanyes del Canigó” i “L’Emigrant” (...). El Xaxu era un bon guitarrista. D’aquella època llunyana –el Xaxu inquiet i castís– podrien sortir-ne unes memòries plenes de suc.

El Xaxu ha fet moltes sardanes. Ha produït amb abundància. Té mèdula musical, perquè és capaç de tocar una sarsuela de memòria. Escrivint moltes vegades rutinàriament –ell s’ha hagut d’escarquillar i aprendre’s els coneixements musicals amb llur pròpia saó– ha tret uns motius excel.lents, melòdics, lluïts...que us donen a entendre que el Xaxu sent la música per intuïció i que sense posseir la polidesa de la sonoritat harmònica hi ha sabut engiponar tota la seva riquesa sentimental i la seva espontaneïtat fecunda. Les sardanes del Xaxu porten un segell admirable: intuïció, sentiment, espontaneïtat. Tenen un fons de compassiva agressivitat, de profunditat estètica. Escriurà a l’atzar, a l’antuvi de llur imaginació inagotable. No és una música xarona i ximple, sinó una música efusiva i transparent. Hi haurà moments que no us en sabreu estar i direu: Toqueu-me una sardana del Xaxu!

Continua escrivint sardanes, a vegades adalerat, les notes escrites amb llapis, illegibles; però ell ja s’ho entèn.Tindrà la jeia de sempre, perquè els caràcters no es venen ni es compren: un caràcter sofert i optimista. Davant d’un entrebanc o d’un entorpiment, el xaxu no s’indigna ni perd el seny, ni s’esbrava amb paraules violentes. En aquest cas, trobant-se a L’Escala, agafava paper de música i llapis, anava a orejar-se per les muntanyes, sovint cap al Pedró, i allà aigualia l’urc de les contrarietats amb unes notes de serena recança que eren les notes amargues que destil.lava el seu cor.

Ha estimat sempre la seva llibertat, la independència personal, irresponsable com l’ocellada. Escolteu! S’examinava una vegada, a Barcelona, per ésser músic amb càrrec oficial. Amb el contrabaix a les mans havia reeïxit de totes les provatures. Però, un nyicris despitat, de sota mà i per fer-li la guitza, va influenciar al tribunal examinador perquè l’amoïnessin tant com poguessin. Al senyor tribunal se li va ocórrer fer-li transportar una peça. Transportar és interpretar una peça musical amb un to diferent del que és escrita. El Xaxu ja n’estava tip i cuit. Engega el tribunal a passeig i els hi aconsella que vagin a aprendre les aigües. I en comptes de tocar la peça que havia de transportar va tocar el pirandó i va deixar el contrabaix i l’arquet allà recolzats en una cadira».

(L'Escalenc-...)

• Els crims del molí de l’Armentera (1)

Vaig conèixer la història d’aquests crims fa molt de temps però no ha estat fins ara que m’he disposat a relatar-la arran d’una conversa amb el nét del moliner protagonista. L’aportació oral i documental de Joaquim Tarrés, l’incommensurable treball de J. R. Inglada a la revista armenterenca El Carbassó, la crònica original dels fets escrita per l’alcalde Àngel Causa i un repàs a la premsa de l’època són les fonts en les quals m’he nodrit.

El Molí Vell de l’Armentera, originàriament del segle XIII i coetani dels dos desapareguts d’Empúries, ubicat a la riba del Fluvià vell -navegable fins al mar- i a l’antic camí romà que porta d’Empúries a l’Armentera, va ser el més important del comtat d’Empúries. Després de ser destruït el 1714 durant la guerra de Successió va ser bastit de nou el 1753 i després de patir les riuades de 1790 va haver de patir de nou una profunda remodelació.

La plaça Catalunya de l’Armentera, centre neuràlgic de la població, va ser testimoni de la tensió viscuda al carrer. (Autor: no identificat. Col·lecció: Dolors Ferrer.

El 6 de febrer de 1894 era festa gran a l’Armentera. Aquell Dimarts de Carnaval era tot animació i gresca a l’habitatge del Molí Vell. Acabaven de dinar el moliner Jaume Tarrés Aubach, la seva dona Margarida Pineda Comas, els fills Jaume (5 anys), Enric (3 anys) i Mercè (16 mesos) i un oncle d’ella que els havia visitat. No gaire lluny, a un trencant del carrer del Mar, Joan Galceran Viusà s’acomiadava de Maria Quer Font i la filla d’aquesta dient que no l’esperessin per anar a les sardanes que es feien a plaça, que més valia anar a fer una mica de llenya; carregat amb una destraleta i la gralla va sortir de casa.

Jaume Tarrés havia nascut el 1864 al mas pròxim al poble de les Encies conegut per Hostal del Fang (tot i que el mas pertany a les Planes d’Hostoles, Jaume Tarrés consta nascut a la veïna Amer). L’Hostal del Fang, com el seu nom indica, oferia els serveis de taverna i hostal i acollia en ser final de trajecte les mercaderies amb destí a les Encies que només podien arribar-hi en carretes; precisament arran d’això es dedicaria més endavant també a la venda de queviures. Jaume era fill del matrimoni celebrat el 4 de novembre de 1856 a Amer entre Joan Baptista Tarrés (les Encies) i Raimunda Aubach (Amer); els avis paterns eren Jaume Tarrés i Rosa Triola i els materns Joan Aubach (Ubach) i Maria Verna.

Jaume, com tant altres joves de les Encies, va preferir un jornal que treballar de sol a sol a la terra. Va aprendre l’ofici de moliner treballant de mosso al Molí d’Oliveres (família Montagut), ubicat a dos-cents metres de l’hostal però depenent del veïnat de Sant Genís Sacosta d’Amer. Aquest molí fariner i arrosser s’alimentava de les aigües del torrent de Rastell i del riu Brugent, riu que concentrava una gran quantitat de molins nascuts a l’Alta Edat Mitjana; una roda al rec del Molí d’Oliveres faria moure una dinamo per donar llum a l’Hostal del Fang. Més tard, el 1880, anà a Girona, cridat pel fort creixement demogràfic i el desenvolupament industrial, per treballar al molí del Mercadal successor dels antics molins de farina, draps, paper i pólvora que havien existit en aquest barri.

El molí del Mercadal (actual Central del Molí) es va convertir, com tots, en una petita central elèctrica i va tenir un paper fonamental en la instal·lació el 1883 de l’enllumenat elèctric a la ciutat. Seria el 15 de juliol d’aquell any 1883 que es casaria a l’església de Santa Susanna del Mercadal amb Margarida Pineda, nascuda el 13 de març de 1862 a Santa Llogaia del Terri filla del matrimoni celebrat el 26 de maig de 1860 a la mateixa localitat entre Pere Pineda (Vilafreser) i Mariàngela Comas (Bàscara), a qui havia conegut no feia massa. El jove matrimoni es desplaçaria a l’Empordà el 1886 perquè l’emprenedor Jaume Tarrés havia llogat els molins fariners i arrossers de l’Armentera i l’Arbre Sec. Ja explotant aquests dos molins especulà amb la compra i venda d’un molí paperer de Banyoles.

El molí de l’Armentera amb la casa annexa (en primer terme) on es perpetraren els crims. (Autor: no identificat. Col·lecció: Família Tarrés-Sureda).

El matrimoni Jaume Tarrés-Margarida Pineda va tenir tres fills: Jaume (1889), Enric (1890) i Mercè (1892). Jaume, en ser assassinada la seva dona, es casà en segones núpcies amb la seva germana Paula Pineda, amb la qual tindria quatre fills més: Francesca (1897), Elvira (1898), Joaquim (1900) i Emília (1903). El 1929 va esdevenir propietari dels molins de l’Armentera i l’Arbre Sec que van passar a explotar respectivament els fills Joaquim i Jaume. Jaume pare moriria l’any 1933 a l’edat de 69 anys. Joaquim, casat amb Paula Tarrés Bosch (la Cellera), vendria el molí el 1973 a una societat que pretenia construir una nàutica residencial entre Sant Pere i Empúries. Temps després, la casa annexa al molí, teatre dels crims, seria enderrocada.

Eren les 6 de la tarda d’aquell dimarts quan el moliner Jaume Tarrés i el seu fill Jaume enfilaven el camí de tornada al molí després de participar encara que fugaçment de la disbauxa carnavalera del poble veí de Sant Pere Pescador i passar per la plaça de l’Armentera on hi havia una ballada de sardanes. Els dos Jaumes, arribats a l’habitatge familiar adossat al molí, van veure com la porta d’entrada a la vivenda estava oberta i un cop a dalt van comtemplar horroritzats un espectacle dantesc: la seva dona Margarida Pineda Comas, el seu fill Enric i la seva filla Mercè estesos a terra enmig d’una bassa de sang.

Pare i fill, van córrer, amb els rostres desencaixats, fins a ca l’alcalde, el veterinari Àngel Causa Majó, a fer-lo sabedor del tràgic succés. “Cogí la escopeta y en un santiamén llegué al molino”, diu Causa al seu ban Crimen cometido en la villa de Armentera en su Molino en la tarde del martes de Carnaval seis del corriente febrero, escrit el 10 d’aquell mes. Abans s’ocuparia de comunicar-ho als metges Josep Vergés Rosell i Isidre Massanat Lloberas, al jutge Josep Batlle Cornellà i al sometent a fi que es personessin d’immediat al molí; també havia enviat un emissari a Girona per informar l’Audiència i havia requerit els serveis de la guàrdia civil de Sant Miquel de Fluvià. En paraules de Causa: “Me hice cargo en un momento de la situación y como alcalde y jefe del somatén me dispuse a obrar com mucha energia”.

Aquella comitiva va poder observar el cos de la Margarida amb el cap completament destrossat i amb clars símptomes de violació, el nen Enric amb una ferida mortal al coll i la nena encara amb vida amb un tall profund al rostre. Hi havia sang arreu. Al damunt de la taula una ampolla i un got amb aiguardent i a terra ple de roba regirada; tanmateix, factor que podia descartar el robatori, no havien desaparegut els 300 duros allí guardats.

El pintor Ramon Casas descriu en aquest oli sobre tela, pintat el mateix any dels crims del molí, el caràcter del succés públic de l'execució, sense centrar-se en cap protagonista concret –ni tan sols en la víctima– i deixant que l'espectador passegi la seva vista com podria fer-ho un testimoni presencial.

El moliner, pel seu caràcter adust, va ser el primer de qui va sospitar la guàrdia civil; a l’interrogatori es mostrà com absent i va sorprendre a tots en no aflorar cap llàgrima. Però l’alcalde Causa tenia un altre pressentiment. “La circunstancia de estar los muertos todos en un montón me hizo sospechar habrá sido uno solo el que había cometido el crimen. Luego sospeché tenía que haber sido uno de estos hombres que los días de baile se estan por las afueras. Todo esto unido a que debía haber sido un sujeto sin corazón me aferré en la idea que tenia que haber sido el vecino de esta Juan Galceran Viusá (a) Pastor del gratlle".

“En Joan Galceran Viusà va néixer al poble de Marzà l’any 1837. El seu pare, Domingo Galceran Galceran, natural de Pau, va morir quan Joan tenia 22 anys. La mare, Isabel Viusà Vidal, de Marzà, va morir sis anys més tard a conseqüència de l’abús de la beguda. Des dels deu anys, en Joan, com el seu pare, feia de pastor i treballava per diferents masos de la comarca. No rep cap tipus d’instrucció, però no és un ignorant. Es va casar als 24 anys amb Teresa, natural de Fortià, amb qui va tenir dos fills: Joan i Francesc. Va quedar vidu quan els fills encara eren jovenets (…)”. Aquest és el perfil biogràfic del personatge que en fa J. R. Inglada a la revista El Carbassó.

Tots els índicis, inequívocament, portaven al pastor vidu Joan Galceran Viusà (57 anys). No era cap secret que el Pastor de la gralla assetjava sistemàticament la Margarida per aconseguir els seus favors sexuals. Feia temps que Margarida coneixia el pastor, un ésser solitari i rude, que a voltes deixava el ramat pasturant als camps adjacents per ajudar el jove matrimoni moliner a fer farinada per als porcs i en altres els deleitava amb el so de la gralla. El gratlle, gralla o tarota era una xeremia d’ús popular pròpia de les formacions instrumentals pastorívoles; precursora del tible, formava, amb el flabiol, el tamborí i la cornamusa o sac de gemecs, l’instrumental de la cobla de mitjan segle XIX. A la gralla també se l’anomenava grall del pastor.

A les 10 de la nit, un capità, un comandant i dos números de la guàrdia civil de Sant Miquel de Fluvià es desplaçaren acompanyats de l’alcalde al molí a estudiar el teatre dels fets. A les 4 de la matinada van anar a buscar el sospitós a ca la Maria Quer, amb qui Joan convivia, al trencant del carrer del Mar. Amb la presència de la Maria i la filla i sota la mirada atemorida de la gent que s’havia anat concentrant a fora, l’alcalde el va convèncer, revolver en mà davant la seva actitud hostil, d’anar a l’ajuntament perquè col·laborés en l’estudi del cas. Interrogat per l’alcalde i untat amb uns gots de vi, va acabar confessant; també, les declaracions de veïns allí citats l’inculparien encara més. Un individu que resultà ser l’emporità Ignasi Llombart Colomé intentà escapar de ca la Maria Quer, malgrat la vigilància extrema, on aquella nit sojornava convidat.

(Festa Major-2009)

• Els crims del molí de l’Armentera (2)

La notícia apareixia a La Vanguardia el dijous. El titular ‘Triple crimen en Gerona’, signat per Adroher, explicava: “En todos los círculos de esta ciudad solo se habla del triple crimen cometido ayer en Armentera (…)”. El figuerenc El Ampurdanés, de diumenge 11 de febrer, deia: “El jueves último, día de mercado, dimos com un hombre muy entrante y amigo de los molineros, al qual interrogamos sobre el hecho y nos dijo: el molinero, que es muy amigo mío, salió de su casa de dos a tres de la tarde del martes (…) y se fue a San Pedro Pescador. Salió de este pueblo con el hijo después de haber merendado y fueron hacia la Armentera (…)”.

Auca no il·lustrada d’autor desconegut feta setmanes després dels crims que relata amb sarcasme la macabra història. (Arxiu: Família Tarrés-Sureda).

El també figuerenc La República, en la seva edició del diumenge 11, publicava: “(…) un pastor que apacentaba un rebaño por regla general en terrenos muy cercanos al manso (molí) y quien se supone tenía conocimiento de que los dueños del manso no harà muchos días habrán realizado una importante operación sobre venta de ganado de cerda, sabedor también que en la casa no quedava más que la infeliz mujer con sus dos hijos menores, después de haber cerrado en el corral su rebaño, se dirigió hasta el manso provisto de una hacha (…)”.

Aquella tarda de Dimarts de Carnaval, Galceran, sabedor que el moliner Jaume i el seu fill gran havien havien anat a Sant Pere, havia aparegut inesperadament a un quart de cinc a la vivenda dels moliners amb la intenció de posseir la molinera. Anava preparat amb roba i calçat de recanvi i proveït d’una destraleta. En negar-se Margarida a complaure’l Galceran li va propinar un cop de destral que la deixà inconscient i després de satisfer els seus instints li va partir el cap i es va desfer dels nens Enric i Mercè amb la destral; l’oncle de la molinera, que els havia visitat, havia marxat havent dinat. A l’Enric li va produir sis talls que li van causar un vessament de massa encefàlica i mort instantània i a la Mercè cinc ferides que no resultarien mortals; a aquesta el metge li féu unes cures d’urgència.

Galceran no havia deixat la vivenda sense abans simular un robatori, per desviar l’atenció d’una futura investigació policial, afegint a l’escenari dels crims l’ampolla i el got d’aiguardent a què tantes vegades havia estat convidat i l’escampada de roba. Abans de desaparèixer havia llençat des de dalt la destral a la bassa i es va rentar les parts del seu cos ensangonat i es canvià de roba i per acabar d’arrodonir la seva coartada abans d’anar a casa seva va passar per la plaça a escoltar l’última sardana i comprar unes botifarres a la carnisseria.

L’endemà dimecres, en despuntar el dia, els metges forenses van fer l’autòpsia als cadàvers seguint els tràmits oficials. Més tard mare i fill serien embolcallats per oferir una millor presència i dipositats sobre el llit de matrimoni; la petita Mercè, ja fora de perill, havia estat portada a cals avis. Al molí es buscava l’arma assassina; es va obrir la comporta per buidar la bassa i, tal com se sospitava, va aparèixer al fons. A l’ajuntament, l’emporità Ignasi Llombart confessà que en asssabentar-se del què havia passat va intentar fugir per por i la família Quer va poder constatar que la destraleta trobada al molí era la que el dia anterior s’havia emportat Galceran.

Cap a les cinc de la tarda d’aquell dia, procedents de Girona, arriben a l’Armentera un jutge d’instrucció de l’Audiència, dos jutges auxiliars i l’emissari municipal; també un tinent i dos números de la guàrdia civil de Flaçà que havien de rellevar els vinguts de Sant Miquel de Fluvià. Els jutges van escoltar els informes i decretaren pena de presó i trasllat a Girona del detingut i llibertat sense càrrecs per als altres imputats. Paral·lelament, els cossos dels assassinats foren dipositats en uns baguls. “Mientras estuvo aquí todas todas las gentes de los pueblos del contorno venían a visitarlo que parecía una procesión como quien va a ver un animal raro”, testimonià Causa.

El moli, ja sense la casa annexa, vist des de l’Armentera (Autor: no identificat. Col·lecció: Família Quer-Ros).

A les 10 del matí del divendres tenia lloc l’enterrament. S’hi concentraren unes mil persones, moltes vingudes de l’Escala i altres pobles veïns, que ompliren l’església, la plaça i els carrers adjacents. La comitiva procedent del molí l’encapçalava el rector i dos escolans i després els fèretres i familiars i amics. A les 11 de la nit arribava a Girona el pres Galceran custodiat per una parella de guàrdia civils i els jutges i prop de la mitja nit ingressava a la presó. La Vanguardia del dissabte deia: “El alcalde de Armentera, acompañado de la guardia civil, ha detenido a Juan Galceran y a su amante (…)”.

A partir del diumenge 10 de febrer es repartia a 25 cèntims, als carrers de l’Armentera, l’Escala i Figueres, l’esmentat ban Crimen cometido en la villa de Armentera en su Molino en la tarde del martes de Carnaval seis del corriente febrero de l’alcalde Causa. Aquella iniciativa va ser durament criticada pel setmanari La República del dia 25: “(…) Aparte el ridículo que juega todo un señor alcalde suscribiendo un documento en el que se relatan asesinatos horripilantes, documento por el cual se lucra como si fueran aleluyas o romances de ciego (…). Por vida de San Homobono, no escriba V. más para el público. La misión de los Srs. Alcaldes es muy distinta (…)”.

El judici va tenir lloc el 25 de juny d’aquell any a Girona. Gent de ciutat i altres arribats de l’Armentera i d’arreu assistien expectants a les 9 del matí a la sala de l’Audiència on destacava la presència de l’acusat, els membres del tribunal i el jurat popular. Va ser a les 8 del vespre que es va dictar la sentència: “Se os condena a la pena de muerte por el delito de asesinato, a veinte años de prisión por violación, a dos años y cuatro meses de reclusión y a 500 pesetas de indemnización por lesiones”. El reu havia d’esperar prop d’un any per ser executat.

Joan Vinyas Comas (1868-1951), advocat i periodista encarregat d’una informació periodística del judici de jurats en què es va condemnar Galceran, explica a Memòries d’un gironí (1932): “Vaig tenir ocasió de parlar amb ell i fer-me càrrec de la seva impassibilitat, més inconscient que cínica, bromejant fins després d’escoltar la terrible sentència. Jo no dubto pas de la manca absoluta d’anormalitat patològica en les seves facultats mentals, però no dubto pas menys de la seva inferioritat psíquica, que si no l’assimilava al boig ni a l’imbècil el tenia de constituir en grau superlatiu del ‘rústic’ tingut en compte per a certs efectes en el dret romà (…)”.

La Vanguardia d’1 de març de 1895: “El reo Galceran ha entrado en capilla a las ocho de la mañana (…). El verdugo Nicomedes Méndez ha tenido que albergar-se en un edificio propiedad del Ayuntamiento por no haber querido darle hospitalidad fonda alguna de la ciudad. Si bien se ha pedido al Gobierno el indulto de Galcerán, dúdase sea concedido”. Acabat d’entrar en capella, iniciat el cant de la Salve dels Sentenciats, el visitaren l’alcaid i el capellà; en demanar-li el capellà si es volia confessar obté com a resposta: “Sí, amb una noia de quinze anys”.

Làpida del cementiri de l’Armentera que recorda on està enterrada Margarida Pineda; ara la làpida, tanmateix, resta dins el nínxol. (Autor: Joan Castro. Arxiu: Presència).

Va ser executat a garrot vil a les 8 del matí de l’endemà, dissabte 2 de març, al paratge de la Font del Rei. La Font del Rei era una zona verda amb una font amb un doll d’aigua abundant; era a l’areny de l’Onyar, entre el riu i el carrer de la Rutlla (aquest paratge es va terraplenar als anys 60 per construir-hi l’Escola Normal de Girona). Aquest escenari tenia, en dies d’execució, el cadafal com a decoració central. Va ser el lloc escollit per garrotar el “Rellotger de Creixell”, el “Menut de Pins”, en “Vellana” i altres malfactors; Joan Galceran hi va ser l’últim executat.

La Reial Confraria de la Puríssima Sang tenia la pietosa missió d’assistir als condemnats a mort des que entraven en capella fins que eren enterrats; la confraria feia …ondejar una bandera negra als portals de la ciutat i demanava almoina pels carrers. Totes les campanes tocaven a morts. Galceran va sortir de la presó muntat en una carreta entre dos capellans i vestit amb l’hopa, fúnebre vestimenta negra ordenada per llei, i el casquet del mateix color. Els confrares portaven el Sant Crist amb atxes enceses i abillats amb vestes. Davant se sentia el so de la campaneta anunciant el pas de la lúgube comitiva.

Atesa l’expectació que va suscitar i la promoció pública d’aquests actes, unes 6.000 persones, entre les quals molts armenterencs, van presenciar l’execució del pastor. Sense poder assaborir, però, els merengues, barretets i anissos i aigua fresca de les “noies de la Font del Rei” del mas Juny (on ara hi ha l’església de Sant Josep), perquè en ocasions com aquestes les autoritats judicials prohibien la venda ambulant per tal de fer guardar absolut respecte per la cerimònia.

La República del dia 3 deia: “(…) Un sacerdote le exhortaba a que se arrepintiera, aun encima del cadalso, sus esfuerzos han sido inútiles”. “Anteayer fue ejecutado en Gerona el reo Juan Galceren –publicava El Regional aquell dia– autor de los asesinatos del Molino de Armentera. Murió impenitente, habiendo sido su entierro perruno como de convencido librepensador”. Galceran seria enterrat en una fossa comuna en absència dels seus fills i Maria Quer i en la més absoluta solitud.

CAUSA, À.: Crimen cometido en la villa de Armentera en su Molino en la tarde del martes de Carnaval seis del corriente febrero (1894).
INGLADA, J.R.: “La família Tarrés-Pineda, moliners de l’Armentera”, El Carbassó 3, 4 i 5 (2005-2007).
RAHOLA, C.: Breviari de ciutadania. La pena de mort a Girona (2009).
VINYAS, J.: Memòries d’un gironí (1932).
VINYOLES, C.: “El Carnaval de Cal Moliner”, Presència núm. 693 (1985).
Premsa consultada: El Ampurdanès, El Regional, La República, La Vanguardia, Los Sitios.
Informació oral i documental facilitada per Joaquim Tarrés Tarrés (nét de Jaume Tarrés Aubach).

(Festa Major,2009)

• Tres mestres amics de Caterina Albert

L’amistat de Caterina Albert Paradís (1861-1966) amb la figuerenca Adela Trayter Colls (1874-1968) es remunta als anys de l’adolescència, a l’època que Caterina Albert es traslladà a viure a Figueres, a ca l’Esteve Trayter Colomer (1851-1920), pare de l’Adela, per estudiar batxillerat a l’institut Ramon Muntaner. Esteve Trayter era mestre de parvulari, republicà i francmaçó. El piano que Caterina tenia a casa dels Trayter en acabar els estudis el regalà a l’Adela, la més gran de quatre germanes i futura mestra.

En el decurs de la seva vida Caterina Albert va establir fort lligams amb Adela Trayter, Joan Barceló i Salvador Albert.

Esteve Trayter va regentar, amb èxit, l’escola pública de pàrvuls de Figueres. Fou un mestre excèntric i intel.lectualment molt inquiet. Dirigia la seva escola fundada sobre els pilars de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Esteve, que tingué a un jovenet Dalí d’alumne, era un deixeble de Darwin que fins i tot va posar Darwinia de segon nom a una de les seves quatre filles. Aquest lliurepensador, vestit sempre amb una vella levita i amb unes barbes que li arribaven fins a la cintura, posseïa un peculiar museu farcit d’estranys artilugis que havia recollit arreu del món.

La jove Adela havia de seguir els passos del pare. Prengué possessió el 1891 com a mestra, amb disset anys, del parvulari de la Bisbal d’Empordà. L’escola de “Donya Adela” va adquirir prestigi ràpidamernt. Fou de les primeres parvulistes catalanes que aplicà el mètode Montessori. Si el seu pare havia estat un fervent admirador del pedagog alemany Froebel, ella, a més de pionera montessoriana, era una entusiasta de les idees de Dalcroze. Amb aquesta mestra les aules infantils de la Bisbal conegueren un encís desconegut fins llavors.

Des de sempre regnà una forta amistat entre Caterina i Adela. Aquesta, de petita, passava les seves vacances senceres a l’escalenca casa pairal dels Albert. Ja de més gran visitava sovint Caterina a l’Escala. Aquí, sobretot a l’estiu, feien hores i hores de tertúlia Caterina Albert, la seva germana Amèlia, Lola Broggi Alart, amiga íntima i dona del dibuixant barceloní refugiat a l’Escala per raons de salut Joan Pellicer Montseny ( -1914), la família Sitjà, la jove escriptora Regina Opisso, el cirurgià escalenc Joan Puig-Sureda Sais (1880-1978) i l’historiador Joaquim Folch i Torres (1886-1963) i les seves dones, les cunyades Antònia Bartomeu i Mercè Granell, ja fos al jardí de la casa pairal, a l’encisador jardí d’Empúries o al Clos del Pastor propietat d’Antònia Bartomeu. Per Santa Màxima, aquesta colla solia concentrar-se al balcó de can Maranges des d’on sentien les sardanes que es tocaven a la Platja. A la Bisbal, aquells anys, feien tertúlies literàries que reunien, a més d’Adela Trayter, admiradors de Víctor Català com Josep de Linares Escoda i Pietat Roig.

Adela Trayter es casava el 1920 amb el mestre i pedagog bisbalenc Josep Barceló i Matas (1875-1964). Barceló s’havia quedat orfe als catorze anys. Estava destinat de mestre a la Bisbal des de 1917 i havia enviudat l’any següent; el 1918 havia mort la seva muller Carme Torrent i el 1919 la seva filla Pietat. Josep Barceló també es féu gran amic de Caterina Albert. Se solien visitar. En Josep i l’Adela anaven a l’Escala a passar-hi uns dies d’estiueg i la Caterina anava a la Bisbal amb motiu d’uns jocs florals o de la festa major.

Barceló era una figura de relleu del Magisteri a Catalunya. Tenia un esperit inquiet i un enorme prestigi guanyat a pols durant els trenta-set anys de docència. Féu de mestre des de 1902 a Manacor, Castelló d’Empúries i Palafrugell abans d’incorporar-se a la Bisbal. Arreu havia lluitat aferrissadament per a un ensenyament gratuït. Tant ell com ella posseïen aquella segona dimensió didàctica. Era l’època de les cantúries: tot treballant es cantaven cançons rítmiques (“El General Bum-Bum”, “Les formiguetes”...).

Josep Barceló era un mestre innovador; mesos abans d’instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera (1923-1928) fou denunciat i investigat a la Bisbal per la seva tasca pedagògica. Aconseguí el 1924 el seu trasllat a Barcelona; Adela, el 1925. Barceló es faria càrrec amb l’adveniment de la II República, el 1931, de les direccions del grup escolar “Lluís Vives” i de la institució “Francesc Macià”; Trayter treballaria al grup “Milà i Fontanals” dirigit per Rosa Sensat. Acabada la guerra, però, els falangistes els feren cesar de les seves funcions. Barceló fou separat del Magisteri per la seva catalanitat i la seva pedagogia renovadora i se’l jubilà prematurament. Adela Trayter va poder continuar exercint, però fou declarada inhabilitada per ocupar càrrecs directius.

A partir de 1939 Barceló es dedicà a la poesia i arribà a publicar diferents llibres. L’any 1947 va publicar “El Clos del Pastor”, recull de poesies inspirades a l’Escala prologat per la seva amiga Caterina Albert. Josep i Adela a voltes la visitaven a l’Escala. A Barcelona, tanmateix, tant el domicili del matrimoni pedagògic com el pis que Caterina hi tenia foren llarg temps lloc de trobada i tertúlia. Barceló tenia 88 anys quan va morir a Barcelona el 1964. L’escriptor Josep Pla va escriure: "(...) Fou un mestre d’una gran eficàcia, el creador del Palafrugell de la meva generació, un home que ha deixat un record vivíssim i admirable”. Adela tenia 94 anys quan moria a Vic el 1968 enmig d’una gran soledat.

Salvador Albert Pey (1868-1944) havia nascut a Palamós però vivia a Sant Feliu de Guixols. Estudià la carrera de magisteri i després la d’enginyeria que no acabaria. Era un home auster, senzill, que els obrers de les fàbriques de taps i els pescadors el veien com un apòstol. Exercí de mestre a escoles de St. Feliu fent classes nocturnes perquè hi poguessin assistir els fills dels obrers. Entre d’altres, escriví el llibre “Involución” (1908) on exposà algunes idees sobre l’escola i el mestre. Sovint feia conferències al Centre Instructiu de la població, societat subvencionada pels obrers.

Aquest mestre milità de jove en el republicanisme possibilista. L’any 1910, recentment afusellat el mestre Ferrer i Guàrdia, un jove Salvador Albert superà contra pronòstic Francesc Cambó a les eleccions de diputats a Corts d’aquell any en el districte de la Bisbal amb uns resultats humiliants per al líder de la conservadora Lliga Regionalista. El prestigi i la popularitat de l’Albert continuava creixent. El pedagog i editor Josep Dalmau i Carles (1857-1928), en “El Defensor”, periòdic portaveu del Magisteri, considerà Albert «una de les intel.ligències més sòlides i complexes de Catalunya, en filosofia, literartura, arts, idiomes i economia».

Els dos Albert, Caterina i Salvador, havien coincidit moltes vegades en trobades i tertúlies particulars. Els unia també una forta amistat amb l’historiador Carles Rahola Llorenç (1881-1939). Albert era un assidu dels Jocs Florals que es celebraven a Barcelona i arreu. Caterina Albert havia presidit els Jocs Florals de 1917 i Salvador Albert formava part del jurat dels Jocs de l’any següent. Segons publicà el diari El Autonomista el 15/4/1920, Salvador Albert, en ocasió d’un homenatge que l’Ateneu Empordanès de Barcelona va retre a Víctor Català, va pronunciar un discurs molt emotiu: “L’homenatjada és una glòria empordanesa i catalana (...). Amb un temperament rebel fa el que sempre ha somiat”; a l’acte hi assistiren, a més de Salvador, els escriptors Lluís Via, Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, representants d’ajuntaments empordanesos i molts altres.

Durant molts anys fou la figura indiscutible i rellevant del moviment republicà i federalista del Baix Empordà. Albert portà la representació parlamentària del districte de la Bisbal a Madrid durant set legislatures, la darrera a les Corts Constituents de la II República. Estimava el poble i ajudava amb el seu verb i la seva ploma a orientar-lo, dignificar-lo. Alternava la política amb la literatura; destacà també com a poeta, filòsof, periodista, assagista.

El maig de 1931, recent proclamada la República, fou nomenat ambaixador d’Espanya a Bèlgica (1931-34). Havent tornat de Brusel.les, es retirà de la política arran d’alguna crítica i es refugia a Ventalló a la modesta casa pairal de la seva dona. Allí, sol, amb els seus llibres i amb els seus records, es convertí en un ciutadà apagat i pensatiu. Ningú va saber donar resposta exacta de la seva retirada i del seu aïllament. L’escriptor modernista Prudenci Bertrana (1867-1941), que llavors vivia a Sant Pere Pescador, fou dels pocs que el va poder visitar. Digué: “Fa una vida d’ermità; només llegeix, escriu i cuida les flors”. Durant la campanya electoral del febrer de 1936, en voler anar a saludar-lo els oradors d’ERC Miquel Santaló (1887-1962) i Josep Irla (1876-1958) que acabaven de fer un acte a l’Escala, la Caterina Albert els féu dessistir tot dient: “És inútil. En Salvador no rep amics ni tan sols llegeix el diari. Una vida d’absència”.

Envellia de pressa. Vinguè la guerra i la revolució i va continuar a Ventalló. Allí, allunyat de tot i de tothom, va viure en el seu oasi de pau fins que uns falangistes uniformats i armats se l’endugueren emmanillat a la presó de Girona. Havent estat condemnat a trenta anys, va ser alliberat per septuagenari, amb poca salut i mig cec, als cinc anys de captiveri. Mesos després moriria pobrement en gairebé l’anonimat a Cerdayola del Vallès. Una mort silenciosa com silenciosos foren els últims anys de la seva vida.

BUSQUETS, J. i MOLERO, J.: L’ensenyament a Palafrugell. Ajunt. Palafrugell. 1993.
CABRUJA, A.: Polítics i escriptors gironins durant la II República. Aj. Salt, 1987.
LLOBERAS, P.: La Bisbal, anys enrera (1900-1939). Aj. la Bisbal. La Bisbal, 1974.
PLA, Josep.: Retrats de passaport. Destino. Barcelona, 1970.
PUJOL, D. i altres: Bisbalens d’abans. ECG (El Drac). La Bisbal, 1999.
MESTRAS, L.M.: “Adela Trayter. ‘Mestres d’aquell temps’”. Presència 616. Girona, 1983.

(Festa Major-...)

• Quatre dies pel Baix Aragó

Bujaraloz (topònim d’origen àrab) és la població de poc més de 1.000 habitants de la comarca dels Monegres (Vall Central de l’Ebre) on vam fer parada i fonda; aquí s’entrecreuen tots els camins dels Monegres des de l’època romana. Els Monegres són un territori estepari molt poc habitat i un paisatge singularíssim i únic a Europa; un horitzó obert i inabastable. La Columna Durruti va establir a Bujaraloz el Comitè de Guerra el 27 de juliol de 1936 i des d’aquí van alliberar diferents poblacions llavors ocupades per les tropes franquistes.

Aquest 2009 s’ha trobat a Terol, un dels jaciments paleontològics més importants del món, una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures).

Baixant cap al sud es troba el poble vell de Belchite. Només hi queden dempeus pels efectes de la Guerra Civil les restes de l’església i altres edificis enrunats. La batalla de Belchite fou el combat que s’establí entre el 24 d’agost i el 6 de setembre de 1937 entre les forces governamentals republicanes i els revoltats franquistes en un intent dels primers de recuperar Saragossa i aturar l’avanç franquista. El dia 6 va caure la bossa franquista de Belchite però l’ofensiva no va reeixir.

No gaire lluny hi ha Fuendetodos, la població on va nèixer Francisco Goya Lucientes (1746-1828). La casa natal del pintor, construïda a l’inici del XVIII, està convertida en casa-museu. Ben a prop hi ha el Museo del Grabado, on s’exhibeix l’obra gràfica de Goya i les tècniques de gravat. El nom d’aquest poble es deu a la Fuente Vieja (la fuente de todos) i primer es va dir Fuen de Tosos. A la rodalia de Fuendetodos es poden comtemplar els “neverones” o “neveras”, construccions de pedra del segle XVIII on s’emmagatzemava la neu de l’hivern i es consumia a l’estiu com a gel, sobretot a Saragossa, amb finalitats medicinals i alimentàries.

Baixant cap a Terol (Teruel en castellà i Tergüel en aragonès) vam creuar la comarca del Jiloca. Aquesta comarca es caracteritza per formar part de la Ruta del Cid (itinerari seguit el segle XI pel Campeador en el seu desterrament des de Castella a Alacant), per la flor de safrà i sobretot pel seu pernil. Vam pernoctar a Terol, la capital de província menys poblada de l’Estat. El 29 de novembre de l’any 2000 hi va tenir lloc la mobilització social més important de la història de la província: naixia la Coordinadora Ciudadana Teruel Existe, que reivindicava un futur digne en matèria d’inversions i infraestructures. A visitar aquesta ciutat vam dedicar el segon dia.

És especialment coneguda Terol pel seu art mudèjar, propi dels musulmans que van continuar vivint a la Península després de la Reconquesta i reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Aquest art, autòcton i exclusivament hispànic, basat en el treball amb materials com el totxo i la rajola esmaltada, va consistir en l’aplicació als edificis cristians d’influències islàmiques. Entre els altres atractius turístics, cal citar el mausoleu dels amants de Terol i el parc temàtic Dinópolis.

El castell de Mequinensa és una fortificació medieval restaurada modernament situada dalt un turó en el punt de l'aiguabarreig de l’Ebre amb el Segre. Sota seu hi havia l’antiga vila de Mequinensa, avui negada pel pantà de Riba-roja, on els seus sirgadors empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre.

S’ha trobat aquest 2009 a Terol una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures). La riqueza de les troballes paleontològiques d’aquest jaciment, un dels més importants del món, es pot contemplar al parc temàtic Dinòpolis. El Territori Dinòpolis, únic parc a Europa dedicat als dinosaures, es va crear per atraure el turisme aprofitant el ric patrimoni de vestigis paleontològics. Hi vam passar tot el segon dia (el museu de la planta superior és sensacional). Aquest parc vol apropar els dinosaures i la paleontologia al gran públic tot combinant la diversió amb la ciència; els dinosaures són mostrats de forma espectacular, a la manera del cinematogràfic Steven Spielberg.

L’endemà vam visitar Albarrasí (Albarracín). Aquesta població (pendent de ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) està envoltada en la seva totalitat pel riu Guadalaviar. D’Albarrasí és originari i hi té un museu dedicat Martín Almagro Basch, que va ser director del jaciment d’Empúries (1939-1963). Havent dinat vam agafar l’autovia de Sagunt; alguns quilòmetres enllà es troben a dreta i esquerra les carreteres que menen respectivament als pics Javalambre (2.024 m.) i Peñarroya (2.020 m.), els dos més alts del sector sud-est del Sistema Ibèric, i a les estacions d’esquí de Javalambre i Valdelinares. Cap al tard ens vam adreçar a Vall-de-Roures (2.189 habitants el 2007), comarca del Matarranya a la Franja de Ponent; aquesta població de postal està situada en un tossal envoltat d’altes muntanyes.

Ja de camí cap a casa vam desviar-nos cap a la pintoresca Calanda (3.737 habitants el 2007), coneguda per la seva Setmana Santa, per ser la població natal del director cinematogràfic Luis Buñuel (el seu més il·lustre personatge) i per la producció de préssec amb denominació d’origen. De nou cap a la Franja de Ponent vam passar per Casp (capital del Baix Cinca); a aquesta població el 1412 es va signar el Compromís de Casp, acte que va decidir que seria el castellà Ferran de Trastàmara, anomenat “el d’Antequera”, qui havia de succeir Martí l’Humà (mort el 1410), últim rei de la corona catalano-aragonesa.

L’antiga vila de Mequinensa (2.600 habitants), a la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca, va ser enderrocada i inundada perquè l’havia d’ocupar la cua del pantà de Riba-roja. El 1957, Enher va començar a construir, dos Km aigua per sobre de l’antic poble, el pantà i la central hidroelèctrica. La història de Mequinensa i els seus sirgadors que empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre ha estat immortalitzada a la novel·la Camí de Sirga (1988) de Jesús Moncada (1941-2005); la vila nova és uns dos Km més avall de l’antiga.

(L'Escalenc-2009)

• La dotzena del diable de Juli Garreta

Pepito Colomeda Sastre (1888-?), germà del meu avi Lluís, que l’any 1929 va anar a viure a França i mai més va tornar, havia treballat alguns estius dels anys 20 de cambrer a la fonda de cal Gambo (actual número 10 del carrer Pintor Joan Massanet), propietat de Cristina Ramis Sabadí (1862-?) –vídua de Josep Paradís Flaqué El Gambo (1855-?)– i el seu fill Josep Paradís Ramis El Gambo (1887-1966). Allí va ser testimoni d’una anècdota premonitòria de final fatal proferida pel compositor Juli Garreta.

Aquesta anècdota fou recollida per Eugeni Molero al llibre La Principal de la Bisbal (1988) i reproduïda per Lluís Albert a l’escrit “La sardana a l’Escala” (L’Escalenc maig 2007) i Jordi Gallegos al llibre L’Escala des de l’empostissat (2008). Nosaltres, ara, en un intent de contextualitzar l’anècdota, volem endinsar-nos en les creences supersticioses d’origen nordeuropeu que van deixar petjada en el compositor i van suscitar l’esmentat vaticini.

La fonda de cal Gambo amb la mestressa Cristina Ramis asseguda davant la porta d’entrada a l’establiment. Va ser aquí on el compositor Juli Garreta va proferir la fatal anècdota. (Fotografia: arxiu de M. T. Pagès).

Per la festa major de l’any 1925, La Principal de la Bisbal –cobla convidada aquell any al costat de La Principal de l’Escala– i el compositor santfeliuenc Juli Garreta Arboix (1875-1925) van anar a sopar a la fonda de cal Gambo després de fer dansar aquella tarda a la Platja la nombrosa assistència escalenca i forastera. Les sardanes, i més si es tractava de La Principal de la Bisbal, concentraven els dies de festa major, a més dels nadius i els estiuejants, un gran públic vingut d’arreu de l’Empordà.

Aquesta diada sardanista va ser organitzada per la societat Centre Joventut, nascuda el 1923 i anomenada popularment Pequín, el dia 5 de setembre dins un envelat que s’havia insta·lat a la Platja. A la tarda les dues cobles van deleitar el públic amb una ballada i a la nit van oferir, com a homenatge a Juli Garreta pel seu cinquantè aniversari, el “Gran Festival de la Sardana”. Va ser l’últim homenatge que Garreta va rebre en públic i en vida, segons escriu Jordi Gallegos a L’Escala des de l’empostissat.

Aquella La Principal de la Bisbal de l’any 1925 estava dirigida pel tible Enric Barnosell (1891-1948), qui durant vuit anys havia format amb el tenor escalenc Albert Martí (1881-1947) el duo de canya sardanista més colossal; Albert Martí havia abandonat la formació el 1922 per entrar a formar part de la Banda Municipal de Barcelona. Conrad Saló (1906-1981), qui havia de ser aviat el compositor i director, era llavors el component més jove de tots; hi havia entrat el 1923.

Els nostres protagonistes estaven acompanyats al menjador de cal Gambó per forasters endiumenjats, gent ansiosa de menjar peix fresc, prendre algun bany i anar a veure tot passejant els plats i les olles feia poc desenterrades no gaire enllà. Ja entaulats, Garreta va deixar anar amb sornegueria tot fent l’aperitiu que era de molt mala astrugància per als supersticiosos que una taula acollís tretze comensals, perquè segons la càbala un d’ells havia de morir abans d’un any. Després d’una llarga sobretaula els dotze membres de la Principal de la Bisbal i Juli Garreta s’acomiadaven de Cristina Ramis i Josep Paradís i del personal i tornaven a l’escenari.

I just al cap de tres mesos d’aquell àpat el propi Juli Garreta moria prematurament al seu Sant Feliu de Guixols en el moment més àlgid de la seva carrera musical. Tenia “mig segle de vida”, com diria Josep Pla. Va morir a les tres de la tarda del dia 2 de desembre. Durant la segona quinzena de novembre s’allità perquè es trobava malament; semblava que tenia una grip i fou tractat d’urèmia. L’edició de 5/12/1925 del setmanari ganxó “L’Avi Muné” (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols) dedicà bona part del seu contingut a la recentíssima defunció de Garreta encapçalant la crònica amb aquetes paraules: “Amb els ulls entelats per les llàgrimes i amb polç tremoladís escrivim (...)”. Els escalencs Joan Ballesta Calafat, Caterina Albert Víctor Català, Lluís Sureda Paradís Lluís de la serra i Josep Rouret i Callol (germà del barber Martí Rouert), llavors, solien col·laborar amb el setmanari amb articles seus.

Juli Garreta es va amarar durant els seus viatges a Munic i París de les creences supersticioses populars nord-europees. A la fotografia, el compositor poc temps abans del seu òbit.

L’ambient que havia freqüentat Garreta al seu Sant Feliu modernista va ser el d’un cercle d’amics benestants que li van permetre accedir a les grans partitures clàssiques i romàntiques que portaven dels seus viatges a Alemanya, França… i que van despertar en ell l’admiració dels Mendelssohn, Chopin, Grieg, Wagner, Schubert… Amb aquest reclam va anar de jovenet amb el seu amic Joan Miquel de Palafrugell a Munic on va conèixer de prop l’obra de Wagner i altres. L’estiu de 1909 va visitar París, convidat per l’antiquari Monsieur Rigaud, enamorat de la seva música, on va aprofundir en els coneixements de la música simfònica i va conèixer una noia francesa, a qui anomenava “Sa Walquíria”, alumna de Belles Arts i wagneriana entusiasta.

A principi del segle XX es va viure a Catalunya una autèntica passió per l’obra de Richard Wagner liderada per l’Associació Wagneriana (1901-1936) i amb Garreta, conegut pel “Wagner de la sardana”, de gran impulsor; les traduccions divulgatives de les obres de Wagner en català van ser la base de l’entusiasme wagnerià a Catalunya. El wagnerisme, liderat a Catalunya pels compositors Enric Morera, Jaume Pahissa i sobretot per Juli Garreta, va ser un corrent dramaticomusical, impregnat pel Romantisme germànic, que s’estengué el darrer quart del segle XIX per impulsar l’obra de Wagner.

Els seus viatges a Munic i París el van amarar de la musica del centre i nord d’Europa, però també el van contagiar de les creences supersticioses populars d’aquestes cultures. Segons una superstició cristiana i especialment nòrdica i germànica, ser tretzè en una taula és un mal auguri. En la creença supersticiosa, quan als dotze comensals d’una taula se’ls afegeix un tretzè comensal aquest o el més vell aviat ha de morir. Certs erudits atribueixen aquest decimotercer element a la intenció d’apaivagar el maligne oferint-lo el tretzè en sacrifici i calmar així les seves intencions; el tretzè panet de la taula està marcat amb una NM (del llatí non-mandicatus).

A Alemanya diuen “Dreizehn ist des Teufels Dutzend”: el 13 és considerat la dotzena del diable. En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend”, que apuntant a algú el considera com el tretzè de la dotzena, és a dir, persona sobrant o fora de lloc. Llavors val més fer entaular-lo a part o convidar una persona més.

La superstició segons la qual una taula de tretze comensals ha de portar en un futur pròxim greus conseqüències per a un d’ells té els seus orígens en la combinació del número 13, que sembla remuntar-se a la mitologia escandinava de l’era precristiana. La mort en un banquet de Balder, déu de la Llum, a la fortalesa Valhalla (Mansió dels morts) a mans del seu germà bassó Herder, déu de la Foscor, es va produir com a conseqüència de les maquinacions del déu Locki per afegir-se al banquet, on no estava convidat, com a déu número 13.

En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar a Alemanya l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend” que indica que allí hi sobra algú perquè el tretzè comensal o el més vell aviat ha de morir. A la imatge, la tretzena carta de la baralla del Tarot dedicada a la Mort.

En iniciar-se l’era cristiana, asseguren els folkloristes, la creence fatal, recollida per la Càbala i el Pitagorisme, les dues doctrines iniciàtiques de la ciència dels números, va ser enormement i definitiva reforçada pel sopar més famós de la història protagonitzat per Jesucrist i els 12 apòstols un divendres, dia funest i portador de desgràcies. A l’Ultim Sopar el tretzè comensal era Judes Iscariot, l’apòstol que traicionà Jesús, i el divendres va ser el dia que va ser crucificat Jesús (Divendres Sant). D’això es desprèn també la superstició del “Freitag den Dreizehnten” (el ‘divendres i tretze’ dels alemanys o el ‘dimarts i tretze’ en versió ibèrica).

En moltes cultures, el número 12 és el número diví que simbolitza l’ordre i l’estabilitat còsmica, de manera que tot allò que sobrepassi aquest sistema duodecimal desbarata la configuració de l’univers: 12 deus, 12 signes del zodiac, 12 mesos, 12 hores, 12 apostòls... Amb el número tretze entra en acció el mal, l’element destructor: allò que era ‘simbolon’ (unió) es converteix en diabolon (desunió). El versicle tretzè del llibre de l’Apocalipsi està dedicat a l’Anticrist i a la baralla del Tarot la tretzena carta està dedicada a la Mort. Però quan l’aversió al número tretze arriba a extrems insospitats pren el nom de triscadecafòbia.

Garreta havia nascut dies abans de la mort del gran Pep Ventura. Es dedicà professionalment a fer de rellotger i vocacionalment a la música. La seva defunció als 50 anys, quan es fusionen joventut i maduresa, va obrir un gran interrogant sobre on hagués pogut arribar el seu talent. Segons l’opinió de Pau Casals recollida al llibre Converses amb Pau Casals (1967) de Josep M. Corredor, “Garreta portava dins el germen d’un gran mestre, un germen que per falta d’estudis no va poder desenvolupar-se convenientment. En circumstàncies més favorables a la seva eclosió, aquesta classe de genis en estat de larva es converteixen en un Beethoven o un Brahms (…)”.

En saber-se el seu traspàs es prodigaren multitud d’elogis i dedicatòries in memoriam. Nosaltres, naturalment, fem nostre el poema “En la mort de Juli Garreta” que, publicat a l’edició de 12/12/1925 del setmanari “L’Avi Muné”, li dedicà l’escalenca Caterina Albert Víctor Català:

En la corona de semprevives
cap de la terra no hi pot mancar.
Homes i dones, infants i àvies,
han de teixir-la dant-se la mà.
Als laments tendres de la tenora,
com multiplica tothom veurà
i en cada plaça, en cada ermita
segles i segles perdurarà.
I per si un dia quedés retruda
l’ancestarl dansa de l’Empordà,
la tramuntana, de serra en serra,
de coma en coma, volant enllà,
en homenatge de tot un pobler
al noble músic que l’honorà.
–“Juli Garreta! …Juli Garreta!!!”
amb son planyívol udol dirà.

CALVET, A.: Un estudiant a París (1962).
CATALÀ, V.: “En la mort de Juli Garreta”, L’Avi Muné (12/12/1925)
CORREDOR, J.M.: Converses amb Pau Casals (1967).
FLORES, F. J.: Diccionario de supersticiones i creencias populares (2002).
GALLEGOS, J.: L’Escala des de l’empostissat (2008).
LORIE, P.eter: El gran libro de las supersticiones (1993).
MOLERO, E.: La Principal de la Bisbal (1988).
PANATI, Charles: Las cosas nuestras de cada día (1988).
VINYAS, M.: Juli Garreta, l’home i l’artista (1955).
VV.AA.: “Editorial”, L’Avi Muné (5/12/1925).

(Aplec-2009)