A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• La confessió de Nando Cendra

Rita, filla de Nando T.P., més conegut per Nando Cendra, retorna a l'Escala el setembre de 1952. La visita a la vila dels avantpassats li causa una gran commoció. La tristesa personal se suma a la depressió d’una llarga postguerra. S’atura davant la porta del cementiri; té encara molt present l’enterrament del seu pare. Tot mirant a la badia va furgant en els records. Després entra a l’antiga casa pairal i quasi no hi reconeix els racons on ella va créixer: el menjador, l’habitació..., tot amarat d’abandó i solitud. S'asseu a la butaca que havia estat del seu pare. Abatuda, endormiscada... es deixa emportar pels records. Aviat, però, la son la venç; la figura del seu pare l'aclapara.

 Aquest crit de dolor i desesperació davant els cossos esquinçats aquell dilluns de gener de 1939 va turmentar Nando la resta de la seva vida. (Foto: Agustí Centelles. Reproducció fotogràfica: MNAC).

Febrer de 1941. Tot sembla dat i beneït. El vell Nando no para de dir als vetlladors que dia a dia paren al seu llit de mort, tot pregant per la seva ànima, que se li està esmunyint la vida. Els amics el contemplen compungits esperant el fatal desenllaç. Tothom prega perquè el Creador sigui benèvol i misericordiós amb aquest home fidel seguidor de la Santa Mare Església.

Nando havia deixat l’Escala de jovenet seguint la seva família. El seu pare i ell mateix havien tingut un pròsper negoci a la Barcelona d’inici del segle XX. L’espiral de violència als anys 1917-1923 entre el pistolerisme patronal i el bandolerisme anarquista havia minvat tant el potencial econòmic com l’afany emprenedor que Nando va optar per retornar a la seva enyorada població d'origen.

Mossèn Carles Costa en la missa dels dilluns no deixa de pregar per a que l’ànima d’aquell home tan misericordiós sigui cridada a elevats i eterns destins. Cada dilluns, després de la missa, el rector passa una estona confessant i combregant al moribund i confortant-lo al peus del llit de mort en un dormitori amb olor a resclosit i amb unes parets enfosquides pel pas dels anys on només hi llueix una corcada creu de fusta. Una tauleta de nit, un vell armari i una taula amb un tinter i un portaplomes és el mobiliari.

–Mossèn, tinc un gran secret a confessar. El secret mai ha de sortir d’aquí, murmura Nando amb veu tremolosa.
–Quin secret? Valga’m Déu. Si vós, model de santedat, no en podeu pas tenir cap de secret.
–Tinc un gran secret que em corroeix profundament i em provoca molts remordiments.

El rector sempre repetia que s’havia de tenir fe i confiar en la misericòrdia de l’Altíssim, però això ara el fa meditar i la insistència de Nando amoïna al rector. Aquest és plenament dogmàtic i, fidel al papa Pius XII, té una plena observança en els preceptes de l’Església. El mossèn regira en la seva memòria i no hi veu cap indici que obri una escletxa en aquest misteri. Però para atenció en certs records de la guerra; l’incendi i la profanació del temple parroquial el juliol de 1936 van enverinar Nando. El mossèn contempla com Nando plora insistentment i les seves llàgrimes llisquen pels plecs d’una cara envellida.

Nando demana al mossèn que faci complir la seva darrera voluntat. Demana que quan la seva ànima ja sigui al Paradís prometi per la seva amistat davant l'Omnipotent que tot es quedi en secret de confessió. Mossèn Carles promet que així es farà tot dient que el Nostre Senyor en serà testimoni. Mica en mica es van tancant els ulls d’aquell vell servidor de Déu que no deixa d'evocar aquell record que l’ha turmentat durant bona part de la seva existència. L'endemà, al migdia, les seves despulles són cristianament sepultades en mig d'un gran fervor. 

Rita continua aquella tarda de 1952 immersa en aquell son aparentment tranquil, reparador... Algú, inesperadament, truca a la porta. És el mossèn Joan Roura, relleu des de 1946 del rector Carles finat dos anys abans. Diu portar-li amb recança un petit paquet guardat per mossèn Carles en nom del seu difunt pare. El mossèn ha deixat passar el pertinent temps prudencial, tal com Nando va deixar escrit. Rita tanca la porta i s’asseu amb la mirada posada en el paquet lligat amb cordill i embolicat amb paper d’estrassa.     

A dins el paquet apareix un sobre i al seu interior una carta amb lletra manuscrita del seu pare i la còpia d’un document. “Estimada nena –diu la carta–. Quan llegeixis aquesta jo ja confio descansar en el Senyor. Fa anys vaig fer aquesta declaració que només havia de tenir ús administratiu i no havia de fer-se pública. Tu ara ho has de saber. Jo vaig formar part durant la guerra de l’equip que va informar dels punts estratègics de l’Escala per si mai calia bombardejar la població, sempre amb la intenció d'evitar causar pèrdues humanes”.

“Recorda filla que qui diu la veritat veu la llum. Confio que la Providència il·lumini els teus passos per aquesta vida. Teu per sempre més, estimada nena. Nando, el teu pare”. Rita respira profundament. Li fa falta per encarar la declaració: “Yo el firmante Fernando T.P. certifico, por mi honor, que yo mismo y otros escalenses adictos al Movimiento informamos a l’Aviación Nacional de los enclaves estratégicos de La Escala por si tal acción fuera necesaria para atemorizar la población y así acelerar la anhelada victoria de la Nueva España y acabar con la tiránica dominación roja (...). Gerona, 23 de febrero del año 1938”. El document, emès per les autoritats franquistes, conté els timbres que certifiquen la seva autenticitat. El secret més ben guardat ara ha fet possible descobrir la veritat tant anys callada.

Comença a fosquejar. Algú crida al carrer. La cridòria acaba despertant Rita. En obrir els ulls li ve a la memòria el seu pare i uns subtils comentaris que durant la guerra s'havien escapat al seu enteniment d'infant. Ella reviu les tràgiques imatges causades per aquell fatídic bombardeig que va patir l'Escala un dilluns de gener de 1939. Recorda especialment com el seu pare mai va poder esborrar de  la seva memòria el crit de dolor i desesperació d'unes dones davant aquells cossos esquinçats. Un somni. O una conversa amb l'inconscient induïda per la seva ànima estripada.
(L'Escalenc/gener-febrer 2013)

• Passat en petit format (4)

El miratge escalenc de Buffalo Bill

Al mateix temps que arribava a Barcelona el 17 de desembre de 1889 un telegrama expedit a Marsella anunciant l’arribada l’endemà dimarts a la capital catalana del vapor Palma amb la companyia circense del nord-americà William Frederick Cody, més conegut com a Buffalo Bill (1846-1917), també arribava a l’Escala la notícia que es podria veure aquell dia des de la població el pas del vapor que traslladava el llegendari Buffalo Bill procedent de Marsella camí de Barcelona. Uns escalencs residents a Marsella ho havia fet saber als seus familiars de l’Escala. Aviat va còrrer la notícia i a les 8 del matí del dimarts alguns escalencs s’aplegaren a la Punta per comtemplar en la llunyania el pas del Palma.

Membres de la companyia de Buffalo Bill en una fotografia (lalibreria.blogspot.com) obtinguda durant les seves presentacions circenses a Barcelona. Buffalo Bill apareix dret al mig de la imatge.

Era la segona gira de l’espectacle ‘Buffalo Bill's Wild West Show’ (El Salvatge Oest de Buffalo Bill) ideat per Willian Cody per recrear els estereotips del salvatge Oest com a forma d’explorar la seva fama. La companyia havia ofert l’espectacle als EUA i a Europa. La companyia arribava a Barcelona formada per dues-centes persones entre vaquers, indis, músics… i 150 cavalls i 20 búfals. A la capital catalana hi va romandre cinc setmanes. Aquesta estada va generar una sèrie de llegendes: la desaparició de nenes suposadament raptades i menjades pels indis, la mort per tifus o grip d’alguns indis, l’extracció a Buffalo Bill d’un queixal del seny…

Els escalencs que aquell 18 de desembre havien vist passar des de la Punta el vapor Palma sempre van creure haver estat testimonis del pas de Buffalo Bill camí de Barcelona; res més lluny de la veritat. Ell s’havia desplaçat de Marsella a Barcelona en tren. Portava ja una vida massa egòlatra i placentera per suportar els vaivens del mar. Ignorem, però, si algun escalenc es va desplaçar a Barcelona per veure’l en persona. Aquesta icona del salvatge Oest havia estat rastrejador de territoris, buscador d’or i explorador en les campanyes del Cinquè de Cavalleria; però allò que el va convertir en el mític Buffalo Bill va ser haver estat un inigualable caçador de búfals. (Per a més informació: Aquell hivern. L'espectacle de Buffalo Bill a Barcelona (1998), de Jordi Marill; premsa de l’època: Diario de Barcelona i La Vanguardia).

Naufragi del Giuseppina

“Como consecuencia del temporal reinante, en la noche del 5 embistió en la playa del término municipal de San Pedro Pescador, el bergantín goleta italiano Giuseppina, de la matricula de Liorna. El capitán demostró buena pericia y abnegacíón en el salvamento del buque, pues la carga se hubo de considerar perdida por haberse mojado, acudiendo en demanda de auxilio á la villa de La Escala, que de haber cesado el mal tiempo, se habrían facilitado oportunamente y salvado el buque, pues los socorros demandados eran acertadísimos. La reproducción del temporal ha impedido practicar las operaciones de salvamento y ha hecho completa la pérdida del buque.

Las autoridades de Marina y de Aduanas y el cónsul de Italia se personaron, cuando el temporal lo permitió, en el lugar del siniestro sin lograr su pretensión de salvamento; pues reconocido el buque, acordaron que era inútil todo gasto por hallarse rota la embarcación. El capitán ha hecho abandono en favor de la Compañia aseguradora. Procedia el buque de Dénia, donde tomó su cargamento de orujo de aceituna”. (Aquesta notícia és extreta del Diario de Gerona d’11/2/1898). Algun temps després, en els primers anys del segle XIX, un nou bergantí goleta (258 tones) de nom Giuseppina, batejat així en recordança del naufragat el 1898, també solcaria la mar fent tasques de cabotatge.

Alexandre Cirici

Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) des dels set anys passava moltes hores a casa de Ramon Miret i Maria Pellicer on s’entrenia mirant Història de l’Art de Josep Pijoan. “Pel sant i pels anys, tant ells com la mare de la Maria, la meva tia Lola Broggi, que llavors vivia a l’Escala, em regalaven llibres d’art”, diu Cirici al seu llibre de memòries de la seva etapa d’infantesa Nen, no t’enfilis (1972). Alexandre tenia d’infant uns llibrets manuscrits i políglots on anava anotant els seus incipients natals sobre el món de l’art. Entre moltes altres coses, hi havia lacrimatoris i monedes d’Empúries.

“Del món real, en ingressar al batxillerat només havia vist, a més de Barcelona i Vilamajor, la platja de Badalona, Sant Cugat, Sant Llorenç de Munt, Montserrat, la Línia de Vic, Viladrau, Sant Hilari, Arbúcies i l’Escala”. Les relacions familiars amb l’Escala, on vivia la seva tia Lola, segurament afavoriren el gran pes que té Empúries en el tercer dels àlbums, dedicat a l’art grec i datat el 1924, perquè la coberta reprodueix un paper d’embolicar que va portar el seu cosi germà Josep Lluís Pellicer, germà de la Maria, quan va anar a fer fortuna a París, sense fer-ne, la vetlla de l’Exposició d’Arts Decoratives, la famosa “Arts-Deco” del 1925.

La visita a Empúries, amb la Caterina Albert, el va impactar molt: “especialment la visita a les col·leccions de casa seva, on va fascinar-me la presència sensacional d’autèntiques joies egípcies que mai no hauria pensat que poguessin existir a Catalunya”. Alexandre Cirici era nebot del dibuixant i pintor Joan Pellicer. Aquest, víctima d’una paral·lisi progressiva que el març de 1914 l’havia de portar a la tomba, es va establir a l’Escala el 1906 amb la seva dona Lola Broggi i els seus dos fills Maria i Josep Lluís.

Josep Donjó i el Cercle Català de Marsella

Josep Donjó Callol (1897-1989) sempre va estar vinculat en la seva llarga etapa a Marsella al Cercle Català (CCM) de la ciutat. Durant anys, segons consta en una llibreta dels anys 50 que calia presentar a les autoritats de la gendarmeria encarregades de controlar els estrangers, va formar part del consell directiu o “bureau” del CCM exercint el càrrec de secretari en les etapes que l’elenc teatral va ser dirigits per Joan Sureda i per Magí Toldrà. Donjó s’ocupava de manera preferencial dels aspectes més culturals com el butlletí, la biblioteca, el teatre i les conferències. Referent al teatre, per exemple, va dirigir l’obra ‘Maria Rosa’ (Àngel Guimerà) i va actuar com actor en ‘El cor del poble’ (Ignasi Iglesias). Val a dir que el seu llibre autobiogràfic Memòries d’un mestre escalenc (1934-1945), publicat el 2011, només recull la seva etapa a Marsella en forma de fotografies.

Aquesta informació m’ha estat facilitada per Francesc Panyella Farreras, president del Cercle Català de Marsella (CCM), qui ha intentat recuperar dades de qui havia estat el seu amic a Marsella. Si algú estigués interessat en aprofundir més en la vida del mestre Donjó ha de saber que els butlletins antics del CCM són conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El Cercle es va fundar l’any 1918 per un grup d’obrers que van arribar a Marsella després de la Setmana Tràgica, de la vaga de la Canadenca i de la Primera Guerra Mundial. Un informe de la policia francesa definia el CCM “com un punt de trobada de socialistes, anarquistes i nacionalistes catalans”. Francesc Panyella (Vallirana, 1923), militant llavors de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, va arribar a Marsella el 1947 per reunir-se amb el seu pare que era un exiliat polític.
(Festa Major/2012)

• Deu dies a Sant Petersburg

Sant Petersburg (SP) és una de les poques ciutats que ha nascut al mateix temps que el seu mite. Aquesta és la crònica d’una estada l'agost de 2012 en aquesta cosmopolita ciutat de la regió russa europea de Leningrad.  Amb 5.000.000 habitants és la segona ciutat de Rússia. Aquesta metròpolis és la ciutat de l’art per excel·lència amb els seus museus i monuments.

La plaça del Palau, amb el Palau d'Hivern (antiga residència dels tsars i avui museu de l'Ermitage) i la columna de granit rosa en honor d'Alexandre I.

SP, com tota Rússia, no es pot comprendre a través de la raó, sinó que s’hi ha de creure. La primera escena del clàssic del cinema Andrei Rubliov (1966), d’Andrei Tarkovski, espressa l’ànima eslava o la permanent recerca russa del sentit de les coses i d’un mateix. Els russos sempre s’han interrogat, sense defallir, sobre la pròpia identitat. L’escriptor Dostoievski va analitzar abastament la identitat rusa i el seu encaix en Europa.

Al nord de la Rússia europea destaca poderosament SP, abans anomenada Petrograd (1914-1924) i Leningrad (1924-1991). SP ha tingut vols triomfals i dures caigudes. Flamant capital de l’imperi tsarista durant dos segles i ordinària ciutat provincial durant l’URSS. Després de la Revolució de 1917, de la qual en va ser el principal escenari, la capitalitat va retornar a Moscou.

SP és una de les poques ciutats amb data exacta de fundació: 27 de maig de 1703. Una fortalesa feta construir pel tsar Pere el Gran en la desembocadura del riu Nevà, en el context de la Guerra del Nord, va ser bressol d’aquesta ciutat de nom estrany per a l’oïda russa. La ciutat va nèixer a les inhòspites ribes del golf de Finlàndia, al mar Bàltic, com a ‘finestra cap a Occident’. Uns 300.000 obrers van morir de malalties, escassa alimentació o negats als aiguamolls del delta del Nevà durant la seva construcció.

La II Guerra Mundial va deixar Leningrad quasi destruïda a causa d'un cruent setge de tres anys. La població va romandre turmentada per la gana, la fred i el futur incert. Tània Sàvitxeva (11 anys), morta de gana durant el setge, va anotar al seu diari les defuncions dels membres de la seva família; la seva última nota fou: “Tots són morts, estic molt sola”.

Aquesta regió està drenada per àrees pantanoses, llacs i rius. El clima és fred i humit, la pluja és abundant i la neu roman al terra entre quatre i sis mesos. SP s'estén pel centenar d'illes que formen el delta del Nevà. Una desena part de l’àrea urbana està coberta d’aigua: prop de 100 petits rius i canals. Dels 400 ponts, una de les belleses de SP, 21 són llevadissos. El centre urbà és declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco.
Poc abans d’aterrar a SP vaig tenir ocasió de veure les datxes russes (cases de camp pròximes a la ciutat). Des de cabanes de fusta fins a grans cases amb totes les comoditats. Les datxes són habitades des de que es fon la neu fins l’arribada de la fred. La primera migració anual té lloc el Dia de la Primavera i el Treball (1 de Maig). En època soviètica la datxa era considerada un dels tres elements essencials del benestar econòmic: “pis, cotxe i datxa”.

Aquesta metròpolis captiva l'ull del visitant. És un museu a l’aire lliure. És el lloc ideal per començar a conèixer Rússia. Passejar per l’avinguda Nevski farcida de tranvies és impagable. La llista d’atractius comença amb el museu Ermitage. Ubicat al Palau d’Hivern, al cor de la ciutat, on els tsars vivien envoltats del més exquisit luxe fins la revolució bolxevic, destaca per la seva sumptuositat. Davant seu, la immensa plaça del Palau. El Museu Rus és l’altre gran museu; reuneix la major col·lecció d'art rus. Un diamant amagat: l’església de la Resurrecció de Crist (Vessament de la Sang) conté uns mosàics que deixen atònit el visitant menys impresionable; va ser erigida on el 1881 va ser ferit mortalment el tsar Alexandre II.

La catedral de Sant Isaac és el temple més grandiós; inprescindible pujar a la columnata per gaudir d'una vista panoràmica. La fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, nucli embrionari de la ciutat, té al seu bell mig, amb el campanar rematat per una afilada agulla d’or, la catedral del mateix nom, amb les tombes dels tsars. La fortalesa també va funcionar com una presó política; hi va ser reclòs l’escriptor Dostoievski acusat de conspirar contra el tsar Nicolau I.

El cuirassat Aurora, que l'any 1917 va iniciar la Revolució, ara és un vaixell-museu. A la rodalia de SP destaquen les residències imperials estiuenques de Peterhof i Tsarskoie Sieló. El complex de Peterhof és l’extraordinària versió russa de Versalles. El conjunt residencial Tsarskoie Sieló és una gran peça del llegat tsarista. Meravelles que dissortadament no vaig poder contemplar des de les nits blanques (presents de maig a juliol). 

Sorprèn de veure com a ple dia apareixin mercaders del sexe oferint noies a tocar l’avinguda Nevski; el turista en rep una guia molt ben elaborada. També s’anuncien espectacles eròtics que tenen com escenari restaurants aparentment familiars. I en tractar del plaer carnal no es pot obviar el Museu Eròtic amb el penis de Rasputín adquirit per vuit mil dòlars. Aquest místic sanador que vestia hàbit de monjo guardava un gran secret: la grandària del seu membre.

Les escales mecàniques del metro baixen cap al centre de la Terra (el metro circula per sota el Nevà). Sorprenen les mesures de seguretat en els accessos als edificis, que mostren una certa deixadesa ja tradicional. Poc rastre del cocktail inseguretat-pidolaires-alcoholisme i molt de les tradicionals matrioixques. Emotiva una tarda de pluja escoltant música d’en Tero i en Llach.
(L'Escalenc/novembre-desembre 2012)

• El meteorit de 1704

No feia massa que els escalencs s’havien aixecat de taula després d’haver celebrat el dinar del Nadal de 1704 en un dia fred però diàfan que ja començava a declinar. Els pescadors del Port de l’Escala que amb els llaguts es disposaven a sortir a la pesca de sardinals i a la pesca a l’encesa i els que preparaven l’ormeig per anar hores després al gànguil, al bou i a les partesanes –batudes– es devien adonar astorats a les cinc de la tarda que provinent del nord-est mediterrà una bola de foc travessava a tota velocitat el cel escalenc i desapareixia Montgrí enllà.


 El pas del meteorit presenciat des de l’Escala va provocar arreu una reacció de pànic de caràcter providencialista i hiperreligiós propi de l’època. A la imatge, la ruta estimada que va seguir el meteorit. (Il·lustració: arxiu de l’autor).

Aquest meteorit es va poder observar des de l’Empordà fins al Vallès Occidental. La seva trajectòria, segons constància documental, fou seguida aproximadament a les cinc de la tarda (TU) des de les ciutats provençals de Marsella i Montpeller i sis localitats catalanes: el Collell, Verges, Pruit, Santa Susanna, Matadepera i Barcelonal. El geòleg Enric Aragonès discrepa i apunta que el bòlid podia venir del sud i en conseqüència no hauria passat per l’Empordà. S’han inventariat 28 documents que situen el bolid el dia de Nadal de 1704, tot i que hi ha dos documents que assenyalen el 1705 (el dia de Nadal era tingut, eclesiàsticament, com el primer del següent any).

Joan Ferrer, notari de Verges, fou un dels que va deixar “per memòria” un testimoniatge escrit. Va escriure en llatí la següent anotació al seu llibre de protocols: “En el nom de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. Per futura memòria del fet, sàpiguen els qui aquest escrit llegeixin, que el di-jous dia vint-i-cinc de desembre de 1704, festivitat del Nadal de Nostre Senyor Jesucrist, entre les cinc i les sis de la tarda, gaudint de cel serè i vent encalmat, vam presenci-ar com des de la part de migdia va caure un senyal de foc roent vers la part de ponent, talment com si fóra un llamp molt brillant i, terroritzats, el vam veure precipitar-se al terra”.

“Seguidament, no hauria passat ni mig quart d’hora, vam sentir un gran terratrèmol cap a la part de Girona, lloc on aparentment havia caigut l’esmentat senyal, com si llavors hi hagués esclatat la guerra i s’hi estigués lliurant una gran batalla. De tot això n’inferim el pronòstic de quina pot ser la nostra sort. Plàguia a Déu que sigui bona. Amén. I qui ho presencià, en dóna testimoni i de mà pròpia ho escrigué a la vila de Verges l’any, mes i dia damunt indicats. En testimoni de veritat”.

Miquel Batlle, hereu de can Torres de Matadepera, explica que es va sentir una fressa com un “tir de artilleria y (després) de aquex un altra y altra (…) y aixo dura dit suroy dal al cel lo espay de un quart de hora. (…) caygueran unas pedras negras del cel que passaven tres lliuras y altres dues i mitge (…)”. Els fragments en realitat pasaven entre 1.000 i 1.200 grams. I Miquel Batlle acaba amb “(…) que no·l veyé ningunan persona cristiana que no tingues por i gran susto de Deu Nostre senyor”.

Francesc Gelat, pagès de Santa Susanna, va escriure el 1706 al seu dietari: “(…) totom judica que Deu nos enviava aquell señal per los treballs i guerra que esta passant”. Algun any després, mossèn Patllari Ombravella, capellà major del Collell, s’expressava en aquesta mateixa línia. L’historiador Narcis Feliu de la Penya va inserir …als seus Anales de Cataluña (1709) una breu però completa descripció del globus de foc: “Aparecio dia de Navidad a las 5 horas de la tarde, sobre Barcelona (…). Empezó a inflamarse entre Oriente y Medio dia (…) y acabo entre el Septentrion y Occidente (…) como vn Globo de fuego que caia sobre la Tierra (…) oyendose despues vn trueno muy irregular (…). Cayeron en algunas partes como en Terrassa, vnas piedras grandes de color negro, y dentro de color ceniziento”.

Josep Bolló, en la seva Miscel·lània Científica (1717), va dir que era un presagi “de les misèries i calamitats que ha patit i pateix el Regne d’Espanya i més en particular el Principat de Catalunya”. Francesc de Castellví, cronista de la guerra de Successió, parteix de Feliu de la Penya i ho descriu a les seves Narraciones Históricas (1735): “(…) cuyo estruendo duró un largo rato, como un contínuo disparo de artilleria y fusileria”.

Vist des de la perspectiva del s. XVIII és raonable que tots els testimonis que en van donar fe s’ho prenguessin com un mal presagi en una societat precientífica. Per a molts era un senyal diví; Déu avisava que havia de venir un seguit de calamitats. Va ser una reacció de pànic i de temor de caràcter providencialistes i hiperreligioses propi de l’època. --El 1704, de fet, es vivia un clima prebèl·lic que desembocaria en la Guerra de Successió; al Principat la guerra oberta s’iniciaria a partir del maig de 1705.

El testimoniatge del notari de Verges és geogràficament el més pròxim a l’Escala. Això no descarta, però, que puguin aparèixer amb el temps altres documents a la nostra contrada, que fins ara no han vist la llum perquè reposen en mans particulars o dormen plàcidament en arxius, que ajudin a esbrinar amb més coneixement l’itinerari d’aquest “globus de foc”.

ARAGONÈS, E.: “El meteorit de Terrassa (25 de desembre de 1704)”, Terme, 23 (2008)
ARAGONÈS, E.: MARTIN ESCORZA, C., I ORDAZ, J.: “Bolidos observados y meteoritos caidos en la Península Ibérica durante el siglo XVIII”, Cuadernos de Estudios del Siglo XVIII, 16 (2006)
CREXELL, J.: “Ovni en el cel de Barcelona el 1704”, Papers d’Ovnis, 3 (1994) (www.documentant.net/1704.htm).
LLORCA, J.: Pedres que cauen del cel. L’impacte dels meteorits en la història de la ciència (2003)
LLORCA, J. i VEGA, S.: “El meteorit que va precedir la Guerra de Successio. Foc sobre Terrassa”. Sàpiens, 17 (2004)
VEGA, S.: “Un mal presagi. El senyal de foc de 1704”, País Petit, 1 (2004)


(L'Escalenc/setembre-octubre 2012)

• El títol del nínxol número 1 del cementiri d’Empúries

El títol del nínxol número 1 del cementiri parroquial d’Empúries va ser expedit l’any 1915 a nom del propietari emporità Pere Llop Saliner, besavi patern de l’actual titular, Engràcia (o Gràcia) Llop Cortal, en obtenir-lo per sorteig en un acte celebrat a les dependències municipals de l’Escala. La titularitat o drets funeraris actuals del nínxol han arribat a Gràcia Llop (veieu document) després de les successives defuncions dels seus anteriors propietaris, perquè la legislació no permet que la titularitat del nínxol sigui a nom d’un difunt.




L’alcalde de l’Escala Josep Carreras Joana, d’acord amb el capellà de la parròquia emporitana Joaquim Ramon, havia reclamat el febrer de 1914 un nou cementiri per a Empúries en substitució de l’antic cementiri d’Empúries o cella memoriae adossat a l’esglesia consagrada a Sant Martí aixecada sobre les restes de l’antiga basílica visigòtica (segles V-VIII). Molts anys abans, el 1787, el rei Carles III havia promulgat una Reial Cèdula que obligava la construcció dels cementiris fora de les poblacions adduint raons higièniques i sanitàries.

El nou cementiri, bastit en una parcel·la propietat del flequer Josep Sastre Taberner situada al mig dels tres veïnats de la parròquia (Empúries, les Corts i Cinclaus), va ser estrenat a la primaria de 1916. L’antiga necròpolis seria exhumada un cop les restes ossàries van ser depositades al nou. La referida boca mortuòria número 1 ha estat sepultura successivament de Pere Llop –el seu primer titular– el 3/4/1916 i Pere Comas Juli el 11/5/1930. Pere Llop, casat amb Teresa Arnay Planas, va morir d’apoplexia fulminant a l’edat de 55 anys; Pere Comas, casat amb Maria Sala Mixeu, va morir de cardiopatia als 71 anys.

(Camí de Ronda/2011)

• L’Escalenc, una icona cultural en perill

L’anunci fet pel consell de redacció de L’Escalenc, en el número del gener de 2012, de què la revista passa a ser bimensual a causa de la disminució en el nombre de subscriptors i anunciants, així com a causa de les retallades en les  subvencions públiques, ha estat una molt mala notícia pel món cultural del nostre poble, l’Escala, i una mala manera de començar l’any 2012. Perquè L’Escalenc no és una publicació qualsevol.


Des del seu naixement fa més de trenta anys, L’Escalenc ha ofert una pàgina en blanc als vilatans i a les entitats del poble perquè l’omplin amb les seves opinions i informacions, així com amb els seus neguits i les seves aspiracions. També s’ha brindat com a espai de debat obert a tothom, però sobretot, la seva funció més primordial, ha estat recollir, en centenars d’escrits i excel·lents entrevistes, una gran quantitat de testimonis de la memòria històrica local, que són impagables.

En aquest sentit, L’Escalenc, com a eina cultural que està al servei del poble és mirada amb enveja des de moltes viles de l’Empordà. En podem estar orgullosos. Tanmateix, no tot és meravellós, no ens enganyem pas. També és cert que L’Escalenc té defectes, i molts, però aquest és el preu que s’ha de pagar en tot projecte que no té ànim de lucre i en què els qui estan entre bastidors i els qui hi escriuen hi dediquen el seu temps de forma totalment altruista.

L’Escalenc, pel que representa i pels seus més de trenta anys d’història, en què ha sortit cada mes puntualment, sense fallar mai, no es mereix el mal tràngol pel qual està passant. Ara toca superar-ho i mirar endavant amb optimisme. Hi ha 10.000 vilatans que el necessiten.

És per tot plegat que els sotasignants volem agrair als membres del consell de redacció, especialment a F.X. Vila, ànima de la revista, i a tots els que els han precedit, en particular els fundadors J. Donjó i J. Saderra, la seva dedicació i confiança en el projecte al llarg del temps. Fem extensiu l’agraïment als col·laboradors que hi han escrit des de l’inici, entre els quals cal destacar a l’històric i entranyable Ricard Guanter, que enguany malauradament ens ha deixat per sempre més.  L’esforç de tots els aquí esmentats, juntament amb el suport dels lectors, és el que ha fet possible que l’aventura de L’Escalenc continuï ben viva.

Així mateix, per assegurar-ne el futur i per tornar a recuperar la sortida mensual de la revista, fem una crida a les administracions públiques perquè hi contribueixin donant-li suport econòmic i als veïns de l’Escala perquè hi col·laborin fent-se subscriptors, posant-hi anuncis o simplement comprant-la als quioscos. En definitiva, es tracta d'aconseguir que L’Escalenc continuï essent, per molts anys, un dels referents culturals del nostre poble.

Signen:
Albert, Lluís; Armengol, Joaquim; Boix, Jordi; Colomeda, Lluís; Gallegos, Jordi; Juhé, Pere; Llorens, Valentí; Piqué, Jordi; Poch, Dolors; Prats, Marisa; Rueda, Mercè; Salvat, Jaume; Sau, Rosa M.; Solés, Lídia; Tero, Josep; Torrent, Àngel.


(L'Escalenc/......)

• Mdivani: història d’un accident

El mas Juny, comprat el 1930 pel pintor Josep Maria Sert per complaure la seva dona Roussy Mdivani, era el lloc amb més glamour de la Costa Brava. Roussy va ser la dona que va escandalitzar Palamós circulant en pantalons curts o “shorts” quan encara no es portaven pantalons llargs. Aquella finca de Palamós havia tingut il·lustres convidats: Coco Chanel, Marlene Dietrich, Salvador de Madariaga, Francesc Cambó… Al final de juliol hi van arribar el princep Alexis Mdivani (germà de Roussy) acompanyat de la jove Maud (muller del baró Thyssen), Salvador Dalí i Gala, el polític radical Gaston Bergery i altres personatges.

Es aquesta imatge presa l’endemà de l’accident de trànsit més famós de la Costa Brava es pot apreciar el Rolls observat per gent encuriosida vinguda d’Albons, l’Escala i pobles veïns. (Fotografia: La Vanguardia).

Mdivani és el nom d’una família de la noblesa de Geòrgia. El zar Nicolau havia nomenat governador de Batumi al seu ajudant de camp Zakhari Mdivani, però el castell familiar estava quasi enrunat. La família Mdivani va haver d’emigrar després de la Revolució Russa de 1917. Els cinc fills es van autoproclamar prínceps i el seu encant els va posar de moda al París d’entreguerres. Els Mdivani vivien amoralment del casament amb dames selectes. Alexis era tot un mite a l’època. Deia que havia tingut la seva primera experiència sexual als catorze anys amb la Mistinguette estrella del Folies Bergère.

Un avís arribat al mas Juny el dijous 1 d’agost reclamava urgentment la presència de la jove Maud (Else Zarske de soltera) a París on s’havia de trobar amb el seu marit per assistir a un acte social. Alexis es va oferir a portar-la amb el seu Rolls-Royce Phantom II Drophead Coupe amb matrícula britànica ALF 222 a agafar el tren. El Rolls era un regal de la seva última muller, Barbara Hutton, amb qui havia passat la lluna de mel en una mena de barraca de pescadors de la platja del Castell. Al vespre sonava el telèfon al mas Juny informant del tràgic accident de trànsit. Immediatament Roussy va cridar al seu xòfer per anar amb el seu Bentley al lloc del sinistre acompanyada del metge de Palamós. Dalí va ser qui primer va arribar-hi.

Mdivani i Maud s’havien presentat a l’estació de Flaçà per agafar l’exprés de París, però en perdre’l van decidir agafar-lo a la pròxima estació (no se sap del cert si era Figueres, Portbou, Cervera o Perpinyà). Però a la baixada de Tor poc abans d’arribar a la Creu d’Albons, al quilòmetre 18, es van trobar inesperadament amb un gual que facilitava el pas de l’aigua i van perdre el control del vehicle. El Rolls va picar contra un platan, va fer algunes voltes de campana i va quedat empotrat en la cuneta potes enlaire. Va passar entre les 5 i les 8 de la tarda i la velocitat s’estimà entre 130 i 140 Km/h (les cròniques no coincideixen).

El príncep, aixefat entre el volant i el seient i decapitat pel parabrisa, havia estat portat a Albons cobert amb una alfombra del Rolls sobre un carro ple de palla tirat per un ase. Roussy recriminava als metges que ja el donessin per mort. La baronessa jeia sobre un matalàs ensangonat atesa pel metge de Verges; havia sortit expulsada del cotxe i patia una fractura de l’os frontal, un ull enfonsat i altres greus ferides. A les nou tocades arribà una ambulància des de Girona per emportar-se-la a la clinica de Francesc Coll (futura clínica Girona) per practicar-li les primeres cures (hi estigué ingressada fins al 17 de setembre).

Fins a les sis de la matinada no van fer l’autòpsia al dipòsit judicial davant la presència de la desconsolada Roussey, el jutge de pau d’Albons Josep Sunyer i Salvador Dalí. Va ser aquest qui va firmar els certificats de defunció i de l’autòpsia; el cos va ser traslladat al mas Juny. Aquest accident de trànsit va aixecar molta expectació i van ser molts els escalencs que van anar fins a Albons a peu o amb bicicleta per conèixer de prop el cas que seria notícia de portada a la premsa internacional. Encara hi ha a l’Escala qui recorda les sabates blanques del príncep.

Les primeres notícies de l’accident informaven que Alexis Mdivani anava amb “una senyoreta estrangera”. El nom de Mdivani va despertar molta curiositat per tractar-se d’un aristòcrata conegut. Dalí, segons explica el cineasta Buñuel a les seves memòries, havia quedat rotundament marcat per aquell episodi: “la mort d’un príncep era una mort de veritat; no tenia res a veure amb un vagó ple de cadàvers d’obrers”. La identitat de l’acompanyant, en canvi, va ser amagada per la Creu Roja en un intent que el magnat alemany no descubrís la infidelitat. Segons la rumorologia, el príncep anava semidespullat i ella sense calcetes.

“Aquí acabó la vida breve, brillante i donjuanesca de aquel cazador de dotes que fue el príncipe georgiano Alejo Mdivani”, deia el setmanari Crónica. La premsa vespertina del dia 3 ja oferia la identitat de la ferida; els principals diaris i revistes europeus van enviar corresponsals a la Costa Brava com mai havia passat. “Mentre Alexis feia l’amor amb Maud, Von Thyssen feia canyons per a Adolf Hitler”, comentava la revista americana Cosmopolitan. Heinrich Thyssen-Bornemisza, hereu de l’imperi siderúrgic i pare del Thyssen que es casaria amb Tita Cervera mig segle després, havia fundat el Partit Catòlic alemany i va finançar l’ascens de Hitler al poder. 

La premsa també es va fer ressò que von Thyssen havia denunciat la desaparició del cotxe accidentat d’un maletí de pell de cocodril amb 57 joies valorades en 2.800.000 francs. L’agutzil d’Albons va convocar dies després els testimonis per ser interrogats per la polícia. El baró va oferir una suculenta recompensa, però ningú va saber donar cap pista. Tot un misteri. Encara es diu, maliciosament, que poc temps després una casa d’Albons va començar a prosperar.

BALADÍA, F.X.: Abans que el temps ho esborri (2010)
LITCHFIELD, D.R.L.: La historia secreta de los Thyssen (2007)
PLAYA, J.: “El accidente de la Costa Brava”, La Vanguardia (agost 2010)
SENTÍS, C: “La rica humanidad del pintor Sert” La Vanguardia (31/10/1987)
Premsa: Diari de Girona, L’Autonomista, La Vanguardia, L’Instant, ABC

 (L'Escalenc/març-abril 2012)

• La noia del vestit rosa i altres premonicions

El poeta Joan Maragall moria a Barcelona el 20 de desembre de 1911 de brucel·losi o febre de Malta. Maragall havia pressentit la pròpia mort segons les seves paraules pronunciades abans de morir. Jill Jarrell, vídua del poeta Gabriel Ferrater, recorda la tràgica premonició de Ferrater segons la qual ell havia de morir abans de complir els 50 anys, com si es tractés d'un fet ineludible; Ferrater es va suïcidar el 27 d'abril de 1972 a l’edat de 49 anys.

Maragall i Ferrater poden ser dos exemples d’experiència espiritual o premonició sobre la pròpia mort. Altres premonicions es presenten en forma de visions o imatges mentals o de somnis intuïtius. Són pressentiments de naturalesa profètica o clarivident que anuncien fets que abans, durant o després de la visió o el somni esdevenen realitat.

En aquest article s’expliquen diferents casos de premonicions de matriu escalenca. Aquest dibuix al carbó (Rubén Morales) il·lustra el cas de la noia amb vestit rosa i flors brodades que havia narrat Lola Broggi acompanyada de l’escriptora Caterina Albert.

El psiquisme o consciència (estructura de la personalitat) conté el conscient, el preconscient i l’inconscient. El conscient és la qualitat que caracteritza les percepcions externes i internes dins del conjunt dels fenòmens psíquics (pensaments, desigs, emocions…); el preconscient designa una qualitat de la ment que qualifica continguts que no estan presents en el camp de la consciència però que hi poden accedir; l’inconscient s’utilitza per definir un conjunt de continguts o estats mentals de nul accés per a la consciència i està format per continguts reprimits que volen retornar a la consciència. El preconscient conté tant substàncies que provenen del supraconscient o Jo trascendent (oblidades) com les que afloren de l’inconscient com somnis, visions, presagis.

La majoria dels ritus que provenen del preconscient, amb la societat moderna i la pèrdua de la tradició oral, comencen a ser ja desconeguts per la immensa majoria. Abans, els vols de mussols o altres aus sobre la teulada de les cases on vivien persones malaltes o d’edat molt avançada, determinats udols nocturns de gossos… eren premonicions que avisaven de la imminent defunció d’algú. A l’Escala d’inici de segle XX succeiren alguns casos enigmàtics de visió o premonició de la mort.

Una dona escalenca que un dia feinajava a la seva vinya de fora vila va veure atònita com de cop apareixia el seu home assegut dalt d’una paret de pedra seca i instant seguit queia per la part de darrere. Ella va seguir amb la mirada la caiguda de l’home però va poder comprovar que al terra no hi havia res. En arribar angoixada a l’Escala uns pescadors li van comunicar la fatal notícia. Exactament a l’hora que ella havia tingut aquella visió a la vinya, el seu home, que havia sortit a pescar, havia caigut al mar inconscient a resultes d’un cop de mar o d’un fulminant atac cardíac o cerebral i s’havia negat.

Josep Ximinis Casadevall explica una altra versió d’aquesta premonició. El seu avi Joan Ximinis Guillot estava feinejant a la seva vinya de l’avui avinguda de Girona quan va sentir: “Joanet, no tens pas foc?”. En girar-se i durant un breu instant va poder veure un amic seu, però la imatge es va esvair a l’acte; arriba’t al poble, s’assabentà de la mort de l’amic. Angeleta Bofill Sureda (1885-1981) explicava un cas similar: un escalenc va tenir un fatal pressentiment quan va veure a la seva vinya un amic seu que llavors estava fent les Amèriques; poc després va saber de la seva defunció en terres americanes.

Explica Aurora Callol Gomà, segons recull Lurdes Boix als Fulls d’Història Local 98 (juliol 2011) La pesca del corall a l’Escala, que havia sentit dir que el seu besavi corallador Pere Callol Juli (1944-??) havia vist quan tornava del seu últim viatge la imatge de la seva mare projectada sobre la vela de l’embarcació. Diu que a l’Escala tota la seva família l’esperava vestida de dol. Llavors va saber que la seva mare Magdalena Juli Guri acabava de morir.  

Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), escriptor, polític i crític d’art català, conta a Nen, no t’enfilis (1972), dos casos de matriu escalenca que havien sentit narrar a la seva estimada tia política Lola Broggi Alart (?-1961). Lola Broggi, vídua del dibuixant Joan Pellicer (1863-1914) i amiga de l’escriptora Caterina Albert (1868-1966), era una dona molt sensible i amb gràcia per explicar històries. Diu Cirici que la Lola servia per a saurina, activitat que li havia vist exercir exitosament en endevinar per on passaven les canonades de plom a la casa dels seus sogres de Barcelona amb la vareta de vímet torçada a les mans.

Un dia, Lola Broggi havia sortit a passejar sola als afores de l’Escala quan tot de cop va veure, dalt d’una olivera, un home del poble que coneixia bé. Mentre se’l mirava l’home va caure de l’arbre. Ella va córrer per ajudar-lo i en arribar-hi es va trobar que l’home no hi era. Va pensar que era una al·lucinació i en tornar a l’Escala va contar-ho a Caterina Albert. La gran sorpresa va ser quan, l’endemà, van saber que aquell home es trobava fora de l’Escala i que el dia abans havia mort en bolcar la seva tartana a la mateixa hora que ella el va veure al capdamunt de l’olivera.

L’altre cas relatat per la Lola va ser que va somiar una noia amb un vestit rosa i amb flors brodades dins una caixa de morts. Després la va reconèixer com una noia que li havia estat presentada a la festa major de Verges. La Caterina va tenir la curiositat d’esbrinar si, a la noia, li havia passat res, i, en efecte, havia mort d’accident aquell dia, amb un vestit rosa, amb flors brodades. Alexandre diu: “quan jo vaig explicar aquestes coses a la meva mare i a la tia Trias, aquestes havien vist moltes vegades des de la saleta de casa seva algun conegut que travessava el corredor (…). Aquestes visions corresponien a gent coneguda que moria i l’endemà ho comprovaven mirant les esqueles de La Vanguardia”.  

Als primers anys 70, treballant jo al càmping Les Dunes, m’explicaren una impactant història que, avui etiquetada de llegenda urbana, pot considerar-se dins el món dels pressentiments. Una jove amb un vestit esquinçat va aparèixer fent autoestop poc abans del revolc o corba perillosa a tocar el pont de Bàscara en direcció a Girona. La jove va alertar al conductor que l’havia recollit que anés en compte amb aquell revolc perquè havia estat escenari d’accidents mortals. Un cop superat el revolc sense cap entrebanc i després d’un breu silenci, en girar-se el conductor cap enrere per tranquil·litzar-la s’adonà que ella havia desaparegut misteriosament del vehicle en marxa.

L’endemà, desconcertat, va presentar-se a la polícia de Figueres a la recerca d’una resposta. Va resultar que després de visionar fotografies dels fitxers policials d’anteriors accidents mortals ocorreguts allí aquella autoestopista n’havia estat víctima anys enrere. Aquesta història té un origen incert i està dispersa per una extensa àrea geogràfica. La llegenda és ancestral i ha anat adaptant-se als canvis en el sistema de transport. En les versions més antigues, la jove aturava els genets perquè la pugessin al carruatge o a la grupa del cavall. Hi ha qui considera que una de les primeres versions es relata a la Bíblia (Fets 8:26-39).

(Festa Major-2011)

• Incerta història del prior Teodor

Conten que un dia de febrer de les acaballes del segle XVII arriba de Roma en plena grupada de tramuntana un nou prior de nom Teodor molt esperat al convent servita de la Mare de Déu de Gràcia d’Empúries per ajudar a propagar aquesta advocació mariana. La tramuntana bufa fort i el vaixell passa de llarg d’Empúries empès per la forta maregassa. Deixa enrere la Foradada i ja a la vista de les Medes aconsegueix varar un bot que enfila la costa entre l’Estartit i Montgó com pot; esperen cales càlides i arrecerades.


El prior servita arriba al Port de l’Escala procedent de la Muntanya Gran camí del convent ben exhaust però molt content. (Dibuix original: Eamon Mc. Creave -OSM-).

El prior baixa amb el bot no sense molt d’esforç. “Bon viatge i bon repós”, diu el capità. El vaixell s’allunya sense mirament, deixant la barqueta amb mariner i prior a la seva sort. “Rema, rema mariner, que potser no arribarem a port”, diu el prior. El vent bufa tan fort i és tan fred que amb cara demacrada arriben a la cala desitjada. Es cala Pedrosa. Un clam de benvinguda el prior naufragat espera, pero només es trobà amb quatre grans de sorra, rocs arreu i terra erma.

Dos germans servites emporitans, el guia del convent, dos ases amb baguls i un agent del prior provincial1 han anat seguint corpresos el vaixell des de terra estant i esperen espantats pel vent ta fort en un clot arrecerat. “Guaita, el prior ja ha arribat”, van dir. El prior, de pes considerable i tot cofoi, posa el peu en mal lloc i la barca fa balancejar. Cau a l’aigua el prior i queda xop. “No us preocupeu prior, diu el mariner, que el vent ho eixuga tot”.

El migdia a cala Pedrosa arriba i la gana i la fred es fa notar. Tan sols tenen per menjar cansalada i pa. “No puc pas, la quaresma ha arribat”, deixa anar el prior. “Si no menja això molta gana passarà”. I el prior, quin remei, se’n fa un bon tip, molt agraït. Després, enfilen pujada amunt pel corriol pedregós i cantellut, pero el ruc, esgotat, no pot remuntar; el bagul pesa molt i va de costat. Cal una bona empenta per arribar fins a dalt. El prior, esbufegant, ase i bagul vol ajudar.

A la planúria de la Muntanya Gran el vent van suportant. Quan la tramuntana sembla afluixar esclaten llamps i trons i cau pluja sense descans. “Quin dia més infernal”, exclama rendit el prior. “No patiu, que aviat trobarem bon repós”. Una estona descansen fins que els núvols s’aixequen i al prior animen. “Al mas Reguinell una parada ferem i més tard a l’ermita de Santa Caterina un bon aixopluc trobarem”. Tan sols manquen tres pujades i tres baixades per arribar a destí. El prior Teodor, conformat, es mira el cel indecís i continua el seu camí. 

L’ase, espantat per un mal esperit, es treu de sobre aquell bagul tan bonic i fuig cap al mas Sec com embogit. Tan sols un els ha quedat. Al mas Reguinell de clar han arribat però ja fosqueja en albirar l’ermita de Santa Caterina. A l’ermita passen la nit confiant que el vent vagi amainant. En despertar surt un bon sol que els vol acompanyar després de l’atent ermità acomiadar. La baixada pel corriol que porta al mas Reguinell es fa relliscant i rodolant per terra i bardisses van esqueixant tot el que va fregant.

Agafen la carrerada que porta fins als masos dels Recs i tot seguit al Port de l’Escala. Van deixant enrere entre vinyes i olivars el mas Malleric, la Torre Ferrana i Sobrestany i ja són a l’estany. “L’estany de Bedenga aviat serà dessecat”, criden al seu pas. Al poc de saludar el mas Cremat i l’església de Santa Maria del Palau tothom ben fatigat al Port de l’Escala ha arribat. Tot de cop se sent un crit: “Ja ha arribat el prior Teodor. Guaiteu com ve d’enfurismat!”.

El mossèn Rafel Mateu a la rectoria espera. “Bon dia pare prior. Com ha anat?”. “Pel dia tan dolent que he passat arribo baldat, perquè naufragi, vent i pluja he trobat”. Mentre les campanes de l’església2 desperten el veïnat. Pa i aigua i un barat ha ingerit el prior amb bon gana i amb delit. “Prepareu ruc que la jornada està en dança”. “Ai, pare prior, el ruc ja no aguanta ni per ser calçat. I els germans del convent us criden per ser ben rebut i conegut”.

No cal dir que el prior pren possessió d’aquell convent i és en aquelles contrades molt conegut, esperat i estimat. Anys passen i complint el deure de bon prior per tot volta i els bons homes i dones escolta. Fins que un dia de forta ventada essent ja ell molt vell no hi ha tornada. I encara molt anys després, pastors, vinyataires i caminants asseguren haver-lo vist. D’aquell home se senten moltes històries i fins i tot un munt de cabòries.

Un dia d’espessa boira venen de Castelló d’Empúries la família Balasch cap al Port de l’Escala a mercat; tots cansats en arribar prop d’Empúries estan ben desorientats. Un gros home troben pel camí i els anima a preguntar al mas Caramany per la Màxima ‘del cor gran’. “Un homenàs ens ha enviat perquè ens doneu acolliment de bon grat”. La masovera en sentir això pateix un fort espant perquè aquelles paraules només podien venir d’aquell prior que feia tants anys havia conegut i apreciat. Ben contenta els para taula i fa bon foc. 

Els frares i tota la contrada visiten la família esperant la veritat revelada. Durant una trobada al convent, dies després, familia Balasch i els germans més grans continuen discorrent. Davant l’estàtua que en homenatge a aquell prior s’havia erigit al claustre del convent exclama de la família el més petit: “Mireu pares, aquest és l’home que ens va ajudar aquell dia tant recordat”. Molta més gent gosa ara explicar la seva història d’haver-lo trobat i encara tants anys després pastors, vinyataires i caminants asseguren haver vist el prior Teodor.   


1 Les comunitats servites a la província hispànica disposaven a partir de 1603 d’un prior provincial que s’ocupava dels afers territorials. La seu principal i el prior general dels Servents de Maria eren a Roma.

2 Aquella primera església del Port de l’Escala s’havia erigit el 1680 sota llicència de la comtessa emporitana Caterina Folch de Cardona en un solar de la seva propietat.
(L'Escalenc-2012)

• Bruixeria: el cas del gat negre

“No tots els gats negres són bruixes”

Aquesta és una història d’ara digna de temps pretèrits; quan dic ‘ara’ em refereixo a l’any 1940 i entengui’s com a ‘temps pretèrits’ l’època compresa entre els ss. XV i XVIII. És una història que ens allunya de la racionalitat, de la lògica... per introduir-nos en el món de l’ocultisme, del desconegut. La protagonista, una empordanesa de nom Francesca, avui una adorable vella de 89 anys vinculada a l’Escala per raons familiars i amb una vida gens esotèrica ni màgica, ens presenta un cas de bruixeria, propi de ments supersticioses i ignorants d’altres segles. Un capellà, una suposada bruixa i un gat negre en són els altres personatges.

Aquest hipotètic cas de bruixeria va tenir d’escenari aquest poble altempordanès. El primer terç del s. XX encara donà casos de bruixeria a la ruralia empordanesa. El gat negre escara era mirat de reüll.

Perses, egipcis i romans incloeren els gats entre els seus símbols sagrats. Però a l’Edat Mitjana (ss. XIII-XIV) aquests felins es convertiren en cap de turc de les “purificacions” de l’Esglèsia, essent víctimes d’una despietada persecució en ser relacionats amb determinats ritus diabòlics i ser considerats el cos metamòrfic de les bruixes (a més, qui posseïa un gat negre acabava condemnat). S’arribà a fer desaparèixer tants gats que quan la pesta (XIV) assotà Europa (vint-i-cinc milions d’humans morts) en quedaven ben pocs per lluitar contra les rates i l’espècie fins i tot estigué a punt d’estingir-se.

El primer terç del s. XX encara donà casos de bruixeria a la ruralia empordanesa, supervivències i reviviscències de la bruixeria de segles enrere. La bruixa va formar part de la vida quotidiana de cases i pobles; els pagesos la tenien present perquè era capaç d’ocasionar grans calamitats ja fos per interessos o per dolentaria innata. Algunes de les creences havien romàs a l’Empordà perquè havien deixat un gran pòsit a les ments de la desvalguda població camperola. La bruixeria havia quedat en l’imaginari popular. Fins i tot ben entrat el segle XX, hi havia persones que practicaven certs rituals com a protecció dels mals de bruixeria.

En el cas que ens ocupa sembla evident que es donaven la mà la bruixeria popular i l’heretgia religiosa. El capellà, empenyat per forces incontrolables, es mostrava misteriós i irreverent; ell devia haver ensinistrat aquella dona -la bruixa- en fer sortilegis i encanteris. Però... deixem que la nostra protagonista ens relati, en primera persona, aquesta inexplicable vivència.

«Vet aquí que a l’any 1940 el meu home i jo, un matrimoni de pagès d’un poblet de l’Empordà, vam tenir un primer fill que li posarem de nom Josep. Era un nadó molt bufó i ple de salut. Feia dies que jo veia un gat negre rondant entorn del pati de la casa, a l’estable i fins i tot a prop del bressol. Només jo me n’havia adonat. Era un gat negre molt gros que em provocava ansietat i em feia recordar moltes desventures. Anys enrere, quan era infant, havia sentit explicar a la meva tia una història esgarrifant: “Una dona, cansada que un gat negre es begués cada nit la llet acabada de munyir, va esperar l'animal i va aconseguir en la seva persecució ferir-lo en una pota. L’animal, en rebre la patacada, va cridar com un ésser humà. L'endemà, una pobra vella, titllada de bruixa, va despertar ferida en una cama”. 

Precisament un dia, passejant pel poble, vaig veure com el gat s’esmunyia pel forat de la porta de la rectoria. Em va fer pensar. Era de domini públic que al capellà li agradava el món de l’ocultisme i la màgia negra; de la mateixa manera que es feia còrrer que una veïna nostra era bruixa. El capellà, amb tot, era respectat com a ésser savi, poderós i influent; sempre se’l veia mirant des de la finestra amb un posat intrigant i amb un llibre a la mà. La veïna era considerada una dona coneixedora de les arts de la fetilleria.

Un dia, mesos després, en fer-se de nit vaig portar el meu fillet a dormir a la seva habitació. Tenia ja nou mesos. L’endemà, quan tot just començava a clarejar, veié esglaiada com el gat negre sortia de la cambra d’en Josep, i en entrar-hi em vaig adonar que el nen estava inert: restava mort al bressol. El meu home, que aquesta vegada sí que havia vist el gat negre escapolint-se, va agafar l’escopeta i el va seguir, tot i que no el va poder haver.

Quan la veïna -la bruixa- va sortir al balcó, en sentir de bon matí la cridòria, va deixar anar: “cap a mitjanit ja havia intuït que en Josep es moria”. Altres veïns tenien l’absoluta certesa que si el meu home no hagués errat el tret i hagués matat el gat alguna persona del poble hauria mort. Es referien naturalment a la bruixa o al mateix capellà.

Ara, en explicar-vos aquella història el record m’aflora encara molt viu i trist i sento una inmensa impotència quan penso en aquell capellà tenebrós i en la veïna i la seva gelosia. Jo culpabilitzo de la mort del nostre primer fillet a la màgia negra i a qui l’oficiés, fos el capellà o la bruixa, tot i que jo mai he estat una persona fantasiosa i sempre m’ha agradat tenir els peus ben solcats a la terra. Aquesta història evidentment no té fonaments científics ni racionals però, certa o no, és així com la vam viure i la vam sentir jo i els meus».

* Aquesta relat va ser escrit l’any 2002 i Francesca va morir un any després a l’edat de 90 anys.

(L'Escalenc-2012)

• Coca-Cola, Pepsi-Cola, Balduino y Fabiola

Devia ser el curs 1958-1959 quan vaig ser escolaritzat per primer cop. Els meus primers records escolars són imatges aïllades, inconnexes i difoses per la boirina de la llunyania. Abans d’ingressar a l’Escuela Nacional Graduada de Niños (actual escola Empúries) vaig passar per ca les Monges i per ca la Sta. Mercedes, on començaria a familiaritzar-me amb el context escolar.

 L’autor d’aquest escrit en una típica imatge escolar d’aquella epòca. (Fotografia: autor no identificat. Arxiu de l’autor).

Al convent de ca les Monges, al número 72 del carrer de la Torre, hi vaig romandre un curs en règim de guarderia i poca cosa més a cura de les germanes clarisses de la Divina Providència. Aquestes religioses, procedents d’Olot, amb Maria Rossell Tremoleda de mare superiora, havien començat el curs 1958-1959 amb 150 alumnes. Abans hi havia hagut les germanes de la Sagrada Família (1920-1936) i unes monges franceses (1900-1909).

Mercè Albert Batalla, més coneguda per la Sta. Mercedes, em va iniciar el 1959-1960 i per espai de dos cursos en el món de les lletres i els números amb l’ajuda del seu pare Emili Albert Callol; la seva ‘acadèmia’, als baixos del número 17 del carrer de Sant Pere, era una estança amb mobles que feien de prestatges, amb una pila de gats de testimonis que observaven els nostres primers passos escolars. Mai oblidaré el libro “Corazón” (1886) d’Edmundo de Amicis (en corrien dos o tres exemplars vells, gastats…) amb contes com “El pequeño vigía lombardo”.

El curs 1961-1962 van escolaritzar-me a la llavors Escuela Nacional que havia substituït l’escola pública de l’Ave Maria (edifici anteriorment ocupat per l’escola religiosa Sagrada Família). Vaig estrenar-me amb el mestre José Mena Gálvez i després de passar un curs amb el mestre Antoni Vila Gimbernat i un altre amb el mestre gallec Bernardo Campillo Gómez (aula d’Orientació Marítima) vaig tornar amb Antoni Vila per fer el Batxillerat Elemental.

Res sabia llavors que aquest equipament escolar havia estat instal·lat en els terrenys que l’Ajuntament havia adquirit a Joan Puig-Sureda després d’una permuta, que havia estat inaugurat el 27/71936 ja iniciada la guerra (els meus pares l’estrenaven), que durant i acabada la guerra havia fet les funcions de caserna militar, que acabada la guerra alguns mestres van ser depurats… 

Recordo que la setmana escolar era de dilluns a dissabte; redordo les clenxes i els genolls pelats; recordo el camp de futbol petit amb aquella roca al mig; les fotos dels grups-classe a l’escala dels nens; els clatellots i els càstigs: “la letra con sangre entra”; els murals del mestre Isaac Alfaro Saniz; les anades al col·legi amb els veïns Joan Mateu, Joan Sués, Francesc Bofill i algun altre fent curses d’espigues d’ordi; hores i hores d’esbarjo jugant a futbol; l’aprenentatge per repetició, memorització i esforç; la llet en pols i el formatge que venien d’Amèrica; la cantilena “Cocacola, Pepsicola, Balduino y Fabiola”…

Aquesta cantilena cantada al nostre col·legi, arribada de les Castelles com tantes, deia: “Los puntos cardinales son cuatro: Cocacola, Pepsicola, Balduino y Fabiola”. Feia referència al casament el 1960 del rei Balduí de Bèlgica amb l’aristòcrata espanyola Fabiola de Mora. Aquesta ceremonia, fita d’Eurovisió, NO-DO i l’incipient premsa rosa, va ser la primera que els espanyols van poder veure a través de la televisió. A l’Escala hi va haver qui va llançar discretament una ampolla al mar des de la Punta amb una petita bandera republicana dins. 

Aquest casament romàntic i regi entre dos fervents catòlics va suposar per a Espanya una altra finestra oberta al món en un temps d’aïllament després que el 1953 s’haguessin signats tractats d’aliança hispano-nordamericans bàsicament militars i de defensa, el 1955 hagués ingressat Espanya a l’ONU i el 1957 s’hagués aprovat l’Ajuda Social Americana (primer conveni humanitari entre UNICEF i Espanya) que representaria l’arribada de llet en pols, formatge, arròs i medicaments.

 Les aules estaven presidídes pel crucifix flanquejat per les imatges de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera. (Fotografia: autor no identificat. Arxiu de l’autor).

Recordo la Damiana, la nostra bruixa particular, que ens confiscava les pilotes; recordo les celebracions del Mes de Maria; recordo l'arxipopular Enciclopedia Álvarez i el Catecismo del pare Astete; els retrats de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera amb el santcrist al mig que simbolitzava la Nueva España; les cançons franquistes Cara al sol, Himno de la legión, Isabel y Fernando i Montañas nevadas; en sortir a la una anàvem a jugar als futbolins a ca la Caterina Sanjaume del carrer Ave Maria (més endavant, bar Bananes); les anades a l’institut Ramon Muntaner de Figueres a examinar-nos del Batxillerat…

El dictadura havia elaborat un programa educatiu per adoctrinar-nos ideològicament. Una de les matèries més manipulades va ser la història amb conceptes com el “ser español”, “la obra de España en América” i el “Glorioso Alzamiento Nacional” (cop d'estat contra el govern de la República). L’Enciclopedia Álvarez mostrava la Guerra Civil como una creuada justa contra “rojos y separatistas”. “Diós y Patria” eren els pilars fonamentals de l’Espanya reserva espiritual de Occidente: el nacionalcatolicisme.

Recordo quan fent conversa ens arreceràvem a la paret nord els dies de forta tramuntana abans d’entrar a classe; recordo que m’agradava anar als lavabos per contemplar els murals del mestre Alfaro del passadís nord; recordo l’assignatura de llatí: l’única vegada que vam compartir la classe amb les nenes a l’aula de la Sta. Isabel Ruhí Boada; l’aula Nord m’embadalia sobretot perquè en dies de tramuntana podia comtemplar el joc fabulós dels núvols de l’Empordà, al costat sempre d’Antoni Bonachera (aquella aula encara tenia algun pupitre).

D’anècdotes escolars, moltes. Una a tall d’exemple:
“El mestre va preguntar a un alumne:
—¿Qué número viene después del cuatrocientos noventa y nueve?
I l’alumne el nom del qual no diré va respondre ufanós:
—El cincocientos!”.

I com no havíem de dir rucades? Quin nen de 7 a 10 anys podia entendre: “La Encarnación del Hijo de Dios se realizó formando el Espíritu Santo de las purísimas entrañas de la Virgen María un cuerpo perfectísimo y creando un alma nobilísima que unió a aquel cuerpo; en el  mismo instante a este cuerpo y alma se unió el Hijo de Dios; y de esta suerte, el que antes era sólo Dios, sin dejar de serlo quedó hecho hombre”. Al primer paràgraf, sense comes, quasi perdies l’alè. Però allò que provocava per part nostre respostes d’allò més estrafolàries era quan se’ns preguntava pel dogma o misteri de la Santíssima Trinitat.

Pensava que recordaria poca cosa de l’etapa escolar, però hi ha records “gravats a foc” al fons de la memòria. En recuperar les nostres vivències passades de ben segur relativitzem algun succés que ens va passar i ens alegrem de compartir els mateixos fets. Els meus anys escolars els recordo amb emotivitat i nostàlgia i també amb afecte i gratitud. Tal vegada serà allò de la hipòtesi de la repressió o de l’oblit actiu que deia el psicoanalista Freud. La memòria, selectiva, tendeix a oblidar tot allò desagradable, de mal record…

Les circumstàncies, molts anys després, van fer que jo emprengués ja de gran l’aventura de l’accès a la universitat per a majors de 25 anys que m’havia de portar a estudiar Magisteri. Fa anys que sóc mestre a l’escola pública Guillem de Montgrí a la veïna Torroella. Mai he estat prou temptat d’exercir la docència a l’Escala, potser perquè encara ara observo el nostre col·legi amb aquells ulls d’infant.

(Llibre 'Escola Empúries, 75 anys fent camí'-2012)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA