Conten que un dia de febrer de les acaballes del
segle XVII arriba de Roma en plena grupada de tramuntana un nou prior de nom
Teodor molt esperat al convent servita de la Mare de Déu de Gràcia d’Empúries
per ajudar a propagar aquesta advocació mariana. La tramuntana bufa fort i el
vaixell passa de llarg d’Empúries empès per la forta maregassa. Deixa enrere la
Foradada i ja a la vista de les Medes aconsegueix varar un bot que enfila la
costa entre l’Estartit i Montgó com pot; esperen cales càlides i arrecerades.
El prior servita arriba al Port de l’Escala
procedent de la Muntanya Gran camí del convent ben exhaust però molt content.
(Dibuix original: Eamon Mc. Creave -OSM-).
El prior baixa amb el bot no sense molt d’esforç.
“Bon viatge i bon repós”, diu el capità. El vaixell s’allunya sense mirament,
deixant la barqueta amb mariner i prior a la seva sort. “Rema, rema mariner,
que potser no arribarem a port”, diu el prior. El vent bufa tan fort i és tan
fred que amb cara demacrada arriben a la cala desitjada. Es cala Pedrosa. Un
clam de benvinguda el prior naufragat espera, pero només es trobà amb quatre
grans de sorra, rocs arreu i terra erma.
Dos germans servites emporitans, el guia del
convent, dos ases amb baguls i un agent del prior provincial1 han anat seguint corpresos el vaixell
des de terra estant i esperen espantats pel vent ta fort en un clot arrecerat.
“Guaita, el prior ja ha arribat”, van dir. El prior, de pes considerable i tot
cofoi, posa el peu en mal lloc i la barca fa balancejar. Cau a l’aigua el prior
i queda xop. “No us preocupeu prior, diu el mariner, que el vent ho eixuga
tot”.
El migdia a cala Pedrosa arriba i la gana i la
fred es fa notar. Tan sols tenen per menjar cansalada i pa. “No puc pas, la
quaresma ha arribat”, deixa anar el prior. “Si no menja això molta gana
passarà”. I el prior, quin remei, se’n fa un bon tip, molt agraït. Després,
enfilen pujada amunt pel corriol pedregós i cantellut, pero el ruc, esgotat, no
pot remuntar; el bagul pesa molt i va de costat. Cal una bona empenta per
arribar fins a dalt. El prior, esbufegant, ase i bagul vol ajudar.
A la planúria de la Muntanya Gran el vent van
suportant. Quan la tramuntana sembla afluixar esclaten llamps i trons i cau
pluja sense descans. “Quin dia més infernal”, exclama rendit el prior. “No
patiu, que aviat trobarem bon repós”. Una estona descansen fins que els núvols
s’aixequen i al prior animen. “Al mas Reguinell una parada ferem i més tard a
l’ermita de Santa Caterina un bon aixopluc trobarem”. Tan sols manquen tres
pujades i tres baixades per arribar a destí. El prior Teodor, conformat, es
mira el cel indecís i continua el seu camí.
L’ase, espantat per un mal esperit, es treu de
sobre aquell bagul tan bonic i fuig cap al mas Sec com embogit. Tan sols un els
ha quedat. Al mas Reguinell de clar han arribat però ja fosqueja en albirar
l’ermita de Santa Caterina. A l’ermita passen la nit confiant que el vent vagi
amainant. En despertar surt un bon sol que els vol acompanyar després de
l’atent ermità acomiadar. La baixada pel corriol que porta al mas Reguinell es
fa relliscant i rodolant per terra i bardisses van esqueixant tot el que va
fregant.
Agafen la carrerada que porta fins als masos dels
Recs i tot seguit al Port de l’Escala. Van deixant enrere entre vinyes i
olivars el mas Malleric, la Torre Ferrana i Sobrestany i ja són a l’estany.
“L’estany de Bedenga aviat serà dessecat”, criden al seu pas. Al poc de saludar
el mas Cremat i l’església de Santa Maria del Palau tothom ben fatigat al Port
de l’Escala ha arribat. Tot de cop se sent un crit: “Ja ha arribat el prior
Teodor. Guaiteu com ve d’enfurismat!”.
El mossèn Rafel Mateu a la rectoria espera. “Bon
dia pare prior. Com ha anat?”. “Pel dia tan dolent que he passat arribo baldat,
perquè naufragi, vent i pluja he trobat”. Mentre les campanes de l’església2 desperten el veïnat. Pa i aigua i un
barat ha ingerit el prior amb bon gana i amb delit. “Prepareu ruc que la
jornada està en dança”. “Ai, pare prior, el ruc ja no aguanta ni per ser
calçat. I els germans del convent us criden per ser ben rebut i conegut”.
No cal dir que el prior pren possessió d’aquell
convent i és en aquelles contrades molt conegut, esperat i estimat. Anys passen
i complint el deure de bon prior per tot volta i els bons homes i dones
escolta. Fins que un dia de forta ventada essent ja ell molt vell no hi ha
tornada. I encara molt anys després, pastors, vinyataires i caminants asseguren
haver-lo vist. D’aquell home se senten moltes històries i fins i tot un munt de
cabòries.
Un dia d’espessa boira venen de Castelló
d’Empúries la família Balasch cap al Port de l’Escala a mercat; tots cansats en
arribar prop d’Empúries estan ben desorientats. Un gros home troben pel camí i
els anima a preguntar al mas Caramany per la Màxima ‘del cor gran’. “Un homenàs
ens ha enviat perquè ens doneu acolliment de bon grat”. La masovera en sentir
això pateix un fort espant perquè aquelles paraules només podien venir d’aquell
prior que feia tants anys havia conegut i apreciat. Ben contenta els para taula
i fa bon foc.
Els frares i tota la contrada visiten la família
esperant la veritat revelada. Durant una trobada al convent, dies després,
familia Balasch i els germans més grans continuen discorrent. Davant l’estàtua
que en homenatge a aquell prior s’havia erigit al claustre del convent exclama
de la família el més petit: “Mireu pares, aquest és l’home que ens va ajudar
aquell dia tant recordat”. Molta més gent gosa ara explicar la seva història
d’haver-lo trobat i encara tants anys després pastors, vinyataires i caminants
asseguren haver vist el prior Teodor.
1 Les
comunitats servites a la província hispànica disposaven a partir de 1603 d’un
prior provincial que s’ocupava dels afers territorials. La seu principal i el
prior general dels Servents de Maria eren a Roma.
2 Aquella
primera església del Port de l’Escala s’havia erigit el 1680 sota llicència de
la comtessa emporitana Caterina Folch de Cardona en un solar de la seva
propietat.
(L'Escalenc-2012)
