L'octubre de 1944, recentment alliberada Tolosa, Puig (al bell mig de la fotografia) assistiria al primer ple de Regionals de la CNT amb la participació de 20.000 confederals exiliats.
El febrer de 1953 Puig deixava Ju-Belloc cansat una mica de viure isolat i aïllat i es traslladava a Montalban (Montauban), capital del departament de Tarn-Garonne, per ampliar els contactes i disposar de més serveis. L'esperava la seva amiga de Palafrugell Rosa Laviña (veieu “Rosa Laviña” a L'Escalenc de juny de 2004 o a aquesta pàgina web) acabada d'enviudar; Laviña havia estat secretària a Palafrugell de les Joventuts Llibertàries i tenia amistats a l'Escala. Manuel Azaña, ministre de la Guerra i president del Govern els anys 1931-1933, ànima de la República i home pont entre l’esquerra burgesa i la marxista, hi havia viscut exiliat sota protecció diplomàtica mexicana fins la seva mort el novembre de 1940.
Rosa Laviña s'havia establert a Montalban (Montauban) el 1945 amb el seu home Pere Vaqué (a) 'Migreio', la seva mare i la seva 'germana' Pilar. Pere Vaqué impartia classes nocturnes d’esperanto als locals de la Bourse du Travail de Tolosa a les quals assistia Tonet des de Ju-Belloc. Pilar Espinosa era una nena aragonesa refugiada que la família Laviña havia recollit i afillat a Palafrugell durant la guerra. A Moltalban ocupaven la primera planta (tenia un balcó de punta a punta) de les tres d'un edifici gran de titularitat municipal al llavors carrer Saint Louis (avui carrer de la Resistance). Era l’única família que hi vivia i disposava de les tres plantes. L'edifici tenia a la planta baixa les dependències dedicades al cobrament de les contribucions indirectes i una sala de subhastes.
Rosa Laviña havia acollit altruistament Puig a casa seva. Fou vivint aquí que li diagnosticaren una angina de pit. A Montalban Tonet retrobaria antigues amistats i reemprendria, encara que a petita escala, la seva activitat política freqüentant actes commemoratius i alguna reunió tant aquí com a la veïna Tolosa. “Sempre que podia assistia a les activitats i espectacles culturals organitzats per grups àcrates o catalanistes i més esporàdicament a concerts de música clàssica a voltes en la meva companyia”, em diu Rosa.
Però principalment dedicava el seu temps a escriure sardanes; Rosa recorda, amb un somriure als llavis, que sovint Puig sortia de fosc de casa amb la guitarra i dues espelmes per anar a un parc proper de nom “Jardin des Plantes” a compondre sardanes (veieu “Tonet, l'anarquista que escrivia sardanes” al llibre-programa Aplec 2006 i a Scala Hanníbalis). Altrament, es polia la pensió que li passaven les filles en la compra de llibres; aquesta fou l'altra gran passió de la seva vida. De jove havia begut de les fonts dels grans teòrics (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Nievehuis, Rocker...).
Durant la seva estada a ca la Rosa va tenir ocasió de relacionar-se amb els maquis Massana i Vila. Aquests tenien un caràcter aventurer i idealista. Van romandre allotjats alguns mesos a aquesta casa espaiosa on els proveien de queviures per a les seves incursions. Marcel·lí Massana (1918-1881), individu baix i primet, va dir adéu a les armes el 1951; després de viure a Tolosa i altres indrets va morir el maig de 1981 a un mas de Bordes-sur-Lez, a l’altre costat de frontera de Montgarri. Ramon Vila Maroto o Caracremada (1908-1963) va renunciar com a lluitador antinazi a pensions i alts guardons com la Légion d’Honneur; havia confessat a Federica Montseny: “Avui o demà, ja sé que he de caure”.
Tonet passejant per Tolosa en companyia de la seva amiga palafrugellenca Rosa Laviña (al mig) i una altra refugiada.
Rosa Laviña es traslladà el 1954 a Tolosa (Toulouse), capital històrica del Llenguadoc i del departament d’Haute Garonne. Tolosa, amb 40.000 refugiats, fou la capital de la República a l'exili. Allí muntà una botiga de productes naturals i dietètics i un restaurant vegetarià amb el seu nou company Etienne Guillemau (president de Solidarité Antifasciste Internationale). A aquestes dependències també va acollir Massana i Vila. “Els Massana, Vila... no eren atracadors d’ofici, eren a la seva manera idealistes”, afirmà el cenetista i últim àcrata noucentista Isidor Casals Papi (1903-1997) refugiat al poble adoptiu nordcatalà de Tarascon. Llavors Rosa feia viatges clandestins a l’Espanya franquista per portar diners a favor dels presos polítics en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista.
Amb Rosa a Tolosa, Tonet continuà com a rellogat fins al 1956 al mateix edifici amb els nous llogaters, la Pilar Espinosa i el seu marit català de cognom Passamà. Llavors sovint es desplaçava a Tolosa. De vegades per visitar la Rosa, altres per freqüentar la parella Esgleas-Montseny i per arribar-se a la seu del MLE i també per assistir a les classes d’esperanto on coincidia amb Guillemau. Així mateix aprofitava per veure el seu exveí al carrer Major de l'Escala i llavors resident a Tolosa Virgili Brugnoli (Virgili de les cabres) i família; Tonet era el padrí del seu fill Hel.leni Brugnoli. I també la seva exdona Teresa Muntaner a la “rue de la Providence” (no massa lluny del canal i de la via del tren) que hi vivia des de 1939 .
La Casa Sindical Española de Tolosa, sita al número 4 de la 'rue Belfort', era la seu des de 1944 del Movimiento Libertario Español (MLE), moviment assembleari àcrata integrat per la CNT, la FAI i les JJ.LL., articulat el març d'aquell any, que es movia entre la tasca editorial i la lluita armada; s’encarregava d'organitzar les actuacions dels maquis (1945-1952).
Federica Montseny (qui havia de presidir durant cins dècades la cúpula de la CNT a l’exili des de 'rue Belfort') i Germinal Esgleas (líder de la FAI) vivien en un pis d'un modest edifici al número 19 de la “place des Salins” d’un barri obrer. Els seus veïns, tant aquí com al seu domicili posterior de la 'rue Gaston Phoebus', era Maria Matas i el seu marit de Sant Feliu de Guixols. El dia 10 de febrer de 1960, Tonet, vivint des de 1958 a una casa no identificada de Montalban on hi havia de deixar totes les seves pertinences (documents personals, llibres, partitures...), va desplaçar-se a Tolosa per visitar Maria Matas i Federica Montseny.
Certificat de defunció de Tonet Puig expedit per l'ajuntament de Tolosa i signat per l'exministra Federica Montseny com a testimoni de la seva defunció.
Fou precisament a les deu del matí d’aquell dia que Tonet va patir l'infart de miocardi fatídic al pis de la Maria. La nonagenària santfeliuenca Maria Matas m'ho explicava l'estiu de 2003, davant mateix del cementiri Saint Cyprien, al seu pis del carrer 'Gaston Phoebus': “Puig ens visitava sovint. Un dia de febrer de 1960 era a casa fent el cafè quan va patir l’infart. El meu company tenia la cama enguixada i per això haguèrem de demanar auxili al pis veí de la Federica on el traslladàrem i intentàrem en va reanimar-lo”. El menjador del pis de Germinal-Federica, freqüentat sovint per Tonet, tenia una prestatgeria en la que convivien pacíficament velles edicions d’Anselmo Lorenzo, Marx, Malraux, Federico Urales... publicats en català, castellà i francés.
Mentre Federica Montseny i Maria Matas reposen al cementiri de Saint Cyprien, Tonet descansa al cementiri de Terre-Cabade. Recordo els dos cementiri amb gran tristesa. Els vaig visitar aquell estiu, al capvespre, sota un cel de núvols liles i vermells. Però, sobretot, m'impressionà el de Terre-Cabade. L’entrada al cementiri s’inspira en l’Egipte antic (obeliscs, pòrtics...). Primer les supultures de jueus, cristians i maçons; després, muntanya avall, s’escalonen les vinyes i al seu entremig tombes d’ateus i lliurepensadors. Cementiris de Tolosa, tarda de malenconia. Els núvols lilosos es desplaçaven cap al sud, cap a la terra que un dia veié Tonet marxar per no tornar.
* Ignorat i repudiat pel règim franquista per la seva ideologia, Tonet Puig, qui amb la seva cabellera blanca i despentinada solia proclamar “els cabells han de ser lliures com el nostre esperit”, es mereix ser públicament reconegut a la nostra població per ser un escalenc de gran categoria cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada