A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Joan Ayats. L'esclau escalenc al Valle de los Caídos

Joan Ayats i Torrent Joan Vellana (l’Escala, 1909-Girona, 1976) havia fet de milicià durant els primers mesos de guerra a les ordres del Comitè de l’Escala. Més tard s’incorporava al front i acabada la guerra retornava a casa. Aquí, la seva vida quotidiana no seria gens plàcida, perquè el seu passat milicià i el nou ordre no l’havien de perdonar. El 31/7/42, sabent-se objecte de certes acusacions, abandonà l’Escala i s’establí a Llançà. Una setmana després, el 7/8/42, la Polícia de Frontera el lliurava a la presó de Figueres després d’haver confessat sota tortura greus actuacions, on quedà rigorosament incomunicat fins el 11/8/42.

Els presos-obrers treballaven deu hores diàries a pic i pala. Un centenar hi van morir i molts altres, com Joan Ayats, hi van quedar tocats per sempre. Ayats lluïa a la seva vestimenta, com a distintiu dels condemnats a mort, un botó de color daurat.

Segons els expedients a nom seu resultants del procediment sumaríssim 30.499 depositats a l’Arxiu Històric de Girona i a l’Arxiu Històric Comarcal, Joan Ayats, fill de Francesc i Maria, d’ofici pescador, tenia 35 anys i era solter. Als expedients no hi consten els càrrecs imputats.

L’alcalde de l’Escala i el cap local de Falange feren arribar el 13/8/42 a la presó de Figueres idèntiques circulars conforme “No existe razón alguna de alarma social para que el recluso (...). Tampoco existe ningún inconveniente en que fije nuevamente su residencia en esta población”. El 20/8/42 la Guardia Civil de l’Escala va escriure en aquesta mateixa línia. Amb tot, el 22/1/43 fou aïllat en una cel.la a la planta baixa en tenir-se coneixement que se li sol.licitaria reclusió perpètua; el 28/4/43 fou sentenciat per consell de guerra per un delicte d’Adhesión a la Rebelión a la pena de reclusió perpètua (30 anys). Aquest càstig li era conmutat el 30/4/43 per la pena de mort, atès que finalment se l’implicà en els crims de Colera (veieu “Milicians escalencs a Colera” a L'Escalenc d'agost 2004 o a aquest espai web). Va ser un dels tres escalencs castigats a la pena capital.

El 13/8/43 s’incorporà com a reclús-obrer a les obres de reconstrucció del poble de Llers. Els “Batallons Disciplinaris de Treballadors” foren primer destinats a les anomenades Regions Devastades. Llers n’era una, com les famoses Belchite, Brunete, Guernika. El dia 9 de febrer de 1939 l’exèrcit republicà en retirada havia fet volar, en no poder-les evacuar, les 200 tones d’explosius que tenia emmagatzemades a l’església de Llers. L’explosió no deixà rastre de l’església i de les cases circumdants. L’agost de 1941 s’iniciaria la construcció del “Poble Nou” de Llers, la reconstrucció més emblemàtica de la nostra zona. Hi treballaren uns 180 presos, 160 dels quals formaven part del 127 Batalló Disciplinari.

Franco va convertir els presoners republicans en obrers obligats a treballar en unes condicions infrahumanes. Els esclaus del segle XX. El 1942 eren 23.610 presos-obrers entre els destacaments o batallons disciplinaris, les colònies penitenciàries i els tallers penitenciaris; el 1943 eren 25.000. Una part dels 4.000 presoners de Girona, Salt i Figueres hi van ser destinats. El jesuïta Perez del Pulgar fou qui inspirà a Franco allò de “Culpa, Expiación y Redención”, que transformaria els presos en má d’obra barata i enriquiria el nou Estat, la seva Església i tantes empreses. La “Redención de Penas por el Trabajo” signigicava reducció de condemna a canvi de treball forçat.

El 31/8/44 es suprimia provisionalment el destacament de Llers. El 25/10/44 Joan Ayats era ingressat a la presó de Girona i dos dies després, el 27/10/44, traslladat a la presó provincial de Madrid. Tot seguit era conduït a la finca de Cuelgamuros, a la mola granítica del Guadarrama, per formar part de la massa esclava que havia d’aixecar el Valle de los Caídos, el monument més descomunal i emblemàtic del franquisme. “M’hi vaig deixar mitja vida”, solia dir en recordar-ho després. Amb raó, el seu pas com a pres-obrer pel VdC li va deixar seqüeles per a tota la vida.

La construcció del VdC fou una idea que obsessionà Franco, emulant Felip II i el seu Escorial portat pels deliris de grandesa d’ell i de la seva muller Carmen Polo. Franco, talment com un faraó, es féu construir el seu mausoleu amb la suor i la sang de milers d’esclaus. El polític i escriptor Pedro Sainz, amic seu de joventut i ministre d’Educació franquista durant la guerra, va deixar dit: “Franco només tingué com a dictador una fixació: durar, durar, durar fins a morir i un cop mort ser enterrat amb honors de faraó”.

El maig de 1943 es cediren tres destacaments penals a cadascuna de les tres grans empreses contratades. Al VdC hi treballaren un total de 10.000 presos-obrers en el decurs de 20 anys. Simultàniament, uns 1.200. Les tres empreses pagaven unes ridícules 10 ptes. per penat i dia, que en la seva gran part es quedava l’Estat: s’excavaren 200.000 m3 de roca (la cripta fa 262 metres de llargada), es construí el monestir i es va fer la carretera d’accés. La gegantera creu de 150 metres que corona el monument i oscil.la alguns metres els dies tempestuosos, l’element més simbòlic, s’elevà ja sense els presos. El cost total fou de 1.086.460.331 pessetes. Aital obra només pot ser comparada en tota l’àrea mediterrània a les piràmides d’Egipte.

Els presos-obrers treballaven deu hores diàries a pic i pala i dormien en barracons uns 50 o 60. Per a la seva identificació i control els sentenciats amb 30 anys de reclusió havien de lluir un botó blanc i els sentenciats a mort un de color daurat. Un centenar de presos hi moririen de silicosi, desprendiment de roques, explosions i de malaltia (tifus, pulmonia, tracoma...); altres havien quedat tocats per sempre més.

Investigacions recents han posat de manifest que el dictador Franco va fer dur al VdC a partir de l’any 1956, clandestinament i amb nocturnitat, les restes d’uns 40.000 morts republicans enterrats anònimament en fosses comunes d’arreu de l’Estat per enterrar-los-hi. D’aquesta manera, Franco pretenia simbolitzar la reconciliació dels dos bàndols; sona a macabre sarcasme però és pura veritat. El monument s’inauguraria l’1 d’abril de 1959, 20è aniversari de la victòria.

El Valle de los Caídos, estela commemorativa del triomf militar, és un clar exemple dels tres pilars que sustentaven el Règim: l’Exèrcit (Generalísimo Franco), la Falange (José Antonio) i l’Església (catolicisme militant imposat com a valor suprem i omnipresent). Aquest monument mortuori és encara avui lloc d’adulació i devoció i màxim exponent de la Dictadura i el Feixisme.

(L'Escalenc-...)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA