Vaig trobar l’altre dia un vell amic escalenc apassionat del futbol que tant sí com no em va fer anotar un nom en un paper. “És un futbolista austríac. Té una història terrible, tremenda… Investiga-ho, t’interessarà”, em va dir. L’amic se’n va anar i em va deixar amb el paper a la mà i un nom escrit que en aquell moment no em deia res: Matthias Sindelar. Després d’uns dies de capbussar-me en llibres de futbol, internet i diaris de l’època, he descobert aquest personatge, el millor futbolista austríac de la història, perseguit pels nazis i mort el 1939 quan l’amenaça d’extermini era imminent.
Sindelar (al requadre) i la selecció alemanya de futbol. (Fotografies extretes del llibre Futball unterm Hakenkreuz (Futbol bajo la esvástica) de Nils Havemann.
Matthias Sindelar (1903-1939), fill d’uns humils emigrants txecs (jueus segons alguns i catòlics segons altres), havia nascut el 10 de febrer de 1903 a Kozlov (Moràvia/Imperi austro-hongarès). Establert amb la família el 1905 al districte obrer de Favoriten de Viena, va fer les seves primeres escaramusses com a futbolista, essent aviat conegut com Papierene (home de paper) per la seva habilitat amb la pilota. El seu pare, ferrer, va morir el 1917 durant la 1a Guerra Mundial i la seva mare, bugadera, es responsabilitzaria d’aquell nen espigat i desmanegat i de tota la família. Ell aviat començaria l’ofici de manyà.
L’any 1918 debutava amb l’Herhta Viena i cinc anys més tard amb l’Àustria Viena. El 1926 va debutar amb la selecció austríaca. Llavors, el Wunderteam austríac (l’equip meravella) no tenia rival a Europa. El mig centre Sindelar, enamorat empedreït de prostitutes i borratxeres, era el líder; anava als partits en els mateixos tramvies que els seus seguidors. Era un mag de la pilota, amb un olfacte golejador fora de sèrie; segons els cronistes de l’època, preferia un diblatge a un gol. A la semifinal que va disputar Àustria al Mundial d’Itàlia 1934 contra la selecció amfitriona només les decisions arbitrals, amb Mussolini com a president de la FIFA, els va privar de jugar aquella final; el règim de Mussolini va ser el primer a explotar el futbol com a eina política.
La tragèdia de Sindelar va començar a forjar-se amb l’avenç del nazisme a Europa i l’annexió d’Àustria al Tercer Reich sentenciada per les tropes de Hitler el març de 1938. Fins aquell moment Sindelar destacava al seu país com una de les màximes figures i era públicament conegut com “el Mozart del futbol”. Amb l’annexió d’Àustria es van fusionar les dues seleccions i alguns dels futbolistes d’aquell país van ser convocats amb Sindelar al capdavant pel seleccionat alemany per jugar el 1938 el Mundial de França. El futbol ja era llavors un reducte propagandístic perfecte.
“Guanyar un partit és més important per a la gent que capturar una ciutat de l’Est”, va dir el ministre de la propaganda nazi Joseph Goebbels; era conegut per tots que Hitler odiava el futbol, però, tanmateix, la seva poderosa capacitat d’atracció de les masses no va passar desapercebuda al seu maquiavèl·lic ministre. L’equip alemany tenia per costum presentar-se al camp i executar la salutació nazi mentre sonava l’himne. Sindelar es va negar a la salutació al·legant que als seus 35 anys el seu cos estava molt castigat, quan en realitat repudiava el règim nazi en haver estat testimoni que havia matat companys seus jueus de l’Àustria Viena. No va ser l’únic valent; el capità d’Àustria, Nausch, va ser pressionat perquè es divorciés de la seva esposa, d’origen jueu, però va preferir fugir amb la seva dona a Suïssa on va continuar jugant a futbol.
Poc temps després, tanmateix, Sindelar es va posar encara més en evidència. En un partit amistós disputat entre un combinat austríac i la selecció alemanya per festejar la unió, amb la consigna no escrita que Àustria no podia guanyar, Sindelar es va burlar dels nazis primer en fallar alguns gols irònicament i després en celebrar un gol d’un seu company com un víking davant la tribuna dels jerarques nazis. Va ser el seu últim partit. Ell no es va escapar, però va ser condemnat a l’ostracisme i el seu nom va entrar a formar part de la llista negra. Després va regentar un cafè a Viena, però aviat seria titllat de projueu i perseguit pel règim nazi, que va oferir una recompensa a qui el delatés. Llavors, va estar vuit mesos refugiat al costat de la jueva italiana Camila Castagnola.
La matinada del 23 de gener de 1939 el futbol va perdre un heroi. Sindelar i la seva dona es van suïcidar inhalant gas de la cuina per evitar ser detinguts i acabar com a presoners en camps de concentració, encara que hi ha versions quer asseguren que van ser assassinats després d’haver estat delatats per un amic. La seva mort encara desperta grans recels entre els historiadors. Els forenses oficials van mantenir la mort per inhalació de gas, malgrat que alguns investigadors van revelar que el departament no tenia desperfectes i no feia pudor de gas. Les actuacions judicials van quedar a mig camí i el cas es va arxivar com a accident.
Fos com fos, la seva mort va causar tant impacte que durant quinze dies les oficines del club en el qual jugava es van inundar de cartes de condol. Tantes que al seu enterrament, malgrat la reprovació del règim nazi, hi van assistir unes 20.000 persones. Sindelar va tenir un final tràgic, però la seva determinació el va fer passar a la història. L’Estat espanyol, tanmateix, no se’n féu ressò llavors. La premsa espanyola republicana agonitzava, perquè la mort de Sindelar va coincidir amb el tram final de la Guerra Civil; aquell dia l’Escala va patir el fatídic bombardeig franquista.
(L'Escalenc-2010)
Sindelar (al requadre) i la selecció alemanya de futbol. (Fotografies extretes del llibre Futball unterm Hakenkreuz (Futbol bajo la esvástica) de Nils Havemann.L’any 1918 debutava amb l’Herhta Viena i cinc anys més tard amb l’Àustria Viena. El 1926 va debutar amb la selecció austríaca. Llavors, el Wunderteam austríac (l’equip meravella) no tenia rival a Europa. El mig centre Sindelar, enamorat empedreït de prostitutes i borratxeres, era el líder; anava als partits en els mateixos tramvies que els seus seguidors. Era un mag de la pilota, amb un olfacte golejador fora de sèrie; segons els cronistes de l’època, preferia un diblatge a un gol. A la semifinal que va disputar Àustria al Mundial d’Itàlia 1934 contra la selecció amfitriona només les decisions arbitrals, amb Mussolini com a president de la FIFA, els va privar de jugar aquella final; el règim de Mussolini va ser el primer a explotar el futbol com a eina política.
La tragèdia de Sindelar va començar a forjar-se amb l’avenç del nazisme a Europa i l’annexió d’Àustria al Tercer Reich sentenciada per les tropes de Hitler el març de 1938. Fins aquell moment Sindelar destacava al seu país com una de les màximes figures i era públicament conegut com “el Mozart del futbol”. Amb l’annexió d’Àustria es van fusionar les dues seleccions i alguns dels futbolistes d’aquell país van ser convocats amb Sindelar al capdavant pel seleccionat alemany per jugar el 1938 el Mundial de França. El futbol ja era llavors un reducte propagandístic perfecte.
“Guanyar un partit és més important per a la gent que capturar una ciutat de l’Est”, va dir el ministre de la propaganda nazi Joseph Goebbels; era conegut per tots que Hitler odiava el futbol, però, tanmateix, la seva poderosa capacitat d’atracció de les masses no va passar desapercebuda al seu maquiavèl·lic ministre. L’equip alemany tenia per costum presentar-se al camp i executar la salutació nazi mentre sonava l’himne. Sindelar es va negar a la salutació al·legant que als seus 35 anys el seu cos estava molt castigat, quan en realitat repudiava el règim nazi en haver estat testimoni que havia matat companys seus jueus de l’Àustria Viena. No va ser l’únic valent; el capità d’Àustria, Nausch, va ser pressionat perquè es divorciés de la seva esposa, d’origen jueu, però va preferir fugir amb la seva dona a Suïssa on va continuar jugant a futbol.
Poc temps després, tanmateix, Sindelar es va posar encara més en evidència. En un partit amistós disputat entre un combinat austríac i la selecció alemanya per festejar la unió, amb la consigna no escrita que Àustria no podia guanyar, Sindelar es va burlar dels nazis primer en fallar alguns gols irònicament i després en celebrar un gol d’un seu company com un víking davant la tribuna dels jerarques nazis. Va ser el seu últim partit. Ell no es va escapar, però va ser condemnat a l’ostracisme i el seu nom va entrar a formar part de la llista negra. Després va regentar un cafè a Viena, però aviat seria titllat de projueu i perseguit pel règim nazi, que va oferir una recompensa a qui el delatés. Llavors, va estar vuit mesos refugiat al costat de la jueva italiana Camila Castagnola.
La matinada del 23 de gener de 1939 el futbol va perdre un heroi. Sindelar i la seva dona es van suïcidar inhalant gas de la cuina per evitar ser detinguts i acabar com a presoners en camps de concentració, encara que hi ha versions quer asseguren que van ser assassinats després d’haver estat delatats per un amic. La seva mort encara desperta grans recels entre els historiadors. Els forenses oficials van mantenir la mort per inhalació de gas, malgrat que alguns investigadors van revelar que el departament no tenia desperfectes i no feia pudor de gas. Les actuacions judicials van quedar a mig camí i el cas es va arxivar com a accident.
Fos com fos, la seva mort va causar tant impacte que durant quinze dies les oficines del club en el qual jugava es van inundar de cartes de condol. Tantes que al seu enterrament, malgrat la reprovació del règim nazi, hi van assistir unes 20.000 persones. Sindelar va tenir un final tràgic, però la seva determinació el va fer passar a la història. L’Estat espanyol, tanmateix, no se’n féu ressò llavors. La premsa espanyola republicana agonitzava, perquè la mort de Sindelar va coincidir amb el tram final de la Guerra Civil; aquell dia l’Escala va patir el fatídic bombardeig franquista.
DOUGAN, A.: Dinamo: Defendiendo el honor de Kiev (2001)
GOVERNATO, N.: La partita dell’addio (2007)
HAVEMANN, N.: Fútbol bajo la esvástica (2005).
SKOCEK, J. i WEISGRAM, W.: El equipo Maravilla de Áustria (1996)
GOVERNATO, N.: La partita dell’addio (2007)
HAVEMANN, N.: Fútbol bajo la esvástica (2005).
SKOCEK, J. i WEISGRAM, W.: El equipo Maravilla de Áustria (1996)
(L'Escalenc-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada