L’acta del ple de 14 d’agost fa referència a una incidència que va tenir lloc el dimarts 27. “Inmediatamente se dio cuenta del estado en que actualmente se encuentra el expediente de expropiación de la casa nº 8 de la Calle Mayor propia de Don Francisco Oliveras Maranges, el cual, debido a los pasados y tristes acontecimientos ocurridos en algunas poblaciones de la provincia, acontecimientos que aunque directamente no perturbaron la tranquilidad de esta pacífica población la tuvieron en expectativa durante varios días al igual que sucedió en otras poblaciones importantes, fue remitido al M. Iltre. Don Gobernador Civil el día nueve del actual (…)”.
L’onada d’anticlericalisme exacerbat, covat al llarg del temps, també va passar aquells dies per l’Escala. Els més exaltats van obtenir la clau per cremar l’església, però aquesta reacció sorprenent del rector va desactivar les seves intencions. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–).
Ignorem què va passar exactament, però resulta evident que aquest immoble situat entre el carrer de l’Hospital i el carrer Major devia ser objecte de desig dels revoltats. Diu el diari La Lucha, òrgan a Girona del partit liberal, en la llunyana edició de 23/9/1897: “El Ayuntamiento de La Escala ha instruido el proyecto de nueva alineación de una travesía sin nombre (…) la qual lleva consigo la apertura de una nueva plaza (…)”. El procés d’expropiació d’aquesta casa havia començat el 1897 perquè es volia esponjar aquell espai i convertir-lo en una placeta, però l’Ajuntament es negava a pagar les 5.000 pessetes que demanava el propietari resident a Barcelona. L’edifici s’expropiaria anys després amb el pagament de 4.375 pessetes; aquella futura placeta seria la del Peix.
S’havia format a l’Escala un comitè de vaga format per elements anarcosindicalistes, lerrouxistes, republicans… que els primers dies de la setmana van actuar com a piquets informatius per fer tancar obradors o tallers (cadiraires, boters i barrilers, salaons, espardenyers, modistes…) i establiments (fondes, tavernes…), però el seguiment devia ser minoritari d’acord amb la informació que tenim. L’intent de fer tancar la fonda de Cal Gambo del carrer Hospital provocà un enfrontament aïrat entre els vaguistes i el llavors jove Josep Paradís Ramís El Gambo, punt de partida de les profundes desavinences que viurien des de llavors aquest empresari i el col·lectiu anarcosindicalista escalenc; Josep Paradís, just el novembre de 1909, es casava amb Teresa Bosch.
L’endemà de la vaga general, el dimarts 27, el diari La Lucha feia a la crònica ‘Los sucesos de ayer’ un seguiment dels disturbis succeïts a Girona i a altres poblacions. Deia: “Por la mañana un grupo de unos cien individuos (…) acordó entonces invitar a todas las fábricas y talleres a que cerraran sus puertas y emperzando por la casa Grober fueron recorriendo la ciudad (…)”. En Figueras un grupo bajó a la estación y destrozó la vía, mientras otro grupo se dirigió a quemar las traviesas del puente sobre el Muga (…)”. El matí del dimarts “los sin Diós ni sin Patria” havien impedit a Figueres la circulació de trens i carruatges i havien tallat el telègraf i el telèfon; més tard l’autoritat militar es faria amb el poder a instància de l’alcalde i proclamaria la llei marcial.
‘La Setmana Tràgica escalenca’ és la crònica, en clau satírica, escrita per l’escalenc Joan Ballesta Molinas Calafat, actor i director de teatre i últim alcalde de la Girona republicana: “Clar que La Escala no podia pas restar freda i indiferent davant aquesta fogarada revolucionària (…). Aquests (els homes) baixaven (la nit del 26) cap a la plaja on, febrosament, es formaven grups que comentaven, amb decisió i confiança, les notícies fresques, aquelles de darrera hora que havien arribat no sabien com, però que a ben segur era amb el tren imaginari de les 10. Se sabia que cremaven moltes esglésies i molts convents (…)”.
I Joan Ballesta continua “Al vespre del segon dia (dimarts 27), arribà una tartana i de dintre en va sortir una comisión que, segons es va saber més tard, venia d’un poble veí per a entrevistar-se amb una comisión escalenca, per a posar-se d’acord -deien ells- sobre diverses mesures urgents a prendre (…). Els del poble (la comissió) baixaren a la plaja, on hi havia el gros de les forces, a donar comptes del que havia passat a la reunió (…)”. Dimecres al vespre es posà en marxa una manifestació des de la platja cap a l’ajuntament acompanyada de crits com “A baix la guerra”, “Visca la llibertat!”, “Visca el poble!”… i amb gent entonant La Marsellesa”.
Un home, la identitat del qual es desconeix, va ser clau per apaivagar la revolta i evitar d’ocupar l’ajuntament: es va adreçar a la multitud i els fa fer entendre que s’havia d’abandonar aquella actitud tan violenta. Després, en paraules de Joan Ballesta, la manifestació va prendre un gir: “I, just arribar a la plaça, es va sentir un clam: “Mori el clero!”, “Fora el fanatisme!”. I tot seguit algú va pronunciar: “Cremem l’església!”.
L’alcalde va tocar a sometent per sufocar l'alçament popular però l’organització paramilitar va evitar d’enfrontar-se armes en mà als seus convilatans revoltats. A la fotografia de Josep Esquirol –AME– apareix el somatent escalenc en una imatge de família).
Rafel Torres Bofill, que llavors tenia set anys, havia explicat que el rector Jaume Rovira, que va romandre a l’Escala entre 1878 i 1910 (any de la seva mort), va donar la clau de la porta de l'església a la manifestació insurgent que s'havia aturat a la plaça de l'Església amb l’ànim de cremar-la. Davant la provocació del rector, la delegació de la manifestació va girar cua i va haver de sentir l’ira i l’escarni dels seus companys enrabiats. En efecte, una representació significativa de la manifestació va anar a veure primer el campaner Miquel Sagué Barnosell i de rebot el rector Rovira. Després d’un encreuament oratori, el mossèn els va convèncer de la imprudència de cremar el temple sobretot per les probables i imminents represàlies.
La protesta a l’Escala, a diferència de Barcelona, va prendre una doble connotació. Els sectors anarquistes perseguien, com a la capital, una revolució social; els seguidors de partits republicans esperaven una proclamació de la República. L’agitació, abans i després de la manifestació, va anar creixent perquè hi hi hagué qui volia armes. L’actuació de l’autoritat durant aquells dies va ser errant. Primer cridant el Sometent, després fent-lo retirar, amb el capità de la Guàrdia Civil del destacament de Torroella de Montgrí venint i tornant sense saber amb prou feines què calia fer. Els dies 27 i 28 de juliol foren els més agitats.
“A La Escala, però, fora dels canguelis dels que més s’havien distingit cridant, no va passar res (…). És clar que, ben garbellat, la conducta escalenca durant aquelles jornades memorables no podia justificar la més petita repressió, ja que solament s’havia mogut el xivarri suficient per a què l’honor i la dignitat revolucionàries de la nostra vila quedessin a bon lloc, com ho exigia el més elemental decòrum”, acaba Joan Ballesta.
Un grup enfurismat, un cop dissolta la manifestació, va baixar pel carrer de l’Església i es concentrà davant el convent del carrer del Port, ocupat per les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle, a qui van fer patir una nit d’insomni; no s’hagué de registrar, però, cap desgràcia ni personal ni material. Les monges van abandonar l’Escala el 1909, però no tenim documentalment l’absoluta certesa de si van marxar espantades pel clima que va viure aquells dies Catalunya o perquè la divina providència així ho va disposar.
Decisiu per a la tornada a la normalitat també va ser que el divendres tornessin a obrir les poques botigues, obradors i establiments que havien tancat. Dies després, la Guàrdia Civil de Torroella de Montgrí tornava a fer acte de presència a l’Escala i detenia alguns esvalotadors que s’havien significat tant en intentar fer tancar establiments com en la manifestació. Aquestes incidències subversives havien fet mal a la incipient imatge d’estiueig de l’Escala i Empúries.
Llavors l’Escala ja era un focus d’estiueig per a la burgesia, els anomenats “culs blancs”, segons la veu popular, en comparança amb els pantalons desgastats i apedaçats dels nadius. El fet que l’any anterior s’iniciessin les excavacions oficials al recinte arqueològic emporità i que aquell 1909 es trobés l’estàtua d’Asklepi (Esculapi) va fer que naixés l’excursionisme cultural i es reactivés el fluix fins llavors discret de l’incipient turisme que responia a les teories higièniques més el culte als banys de mar; prova d’això és que Josep Paradís Gambo, preveient l’arribada cada cop més nombrosa de visitants al jaciment emporità, va fer el 1909 els primer passos per edificar a Empúries l’hostal Villa Teresita. Ferran Agulló havia publicat aquell any l’article “Per la costa brava” a La Veu de Catalunya, que va ser considerat el bateig literari d’aquest litoral.
Vinyeta d’Olaf Gulbransson publicada llavors a la revista alemanya Simplicissimus sota el títol El cap de Ferrer i reproduïda a la revista Sàpiens número xx. La sàtira carrega contra l’església i el monarca espanyol tractat de sanguinari i titella dels estaments eclesiàstics.
Al nord-est de Catalunya la revolució, potser per influència de la vaga general de Barcelona de 1902 i la vaga general russa de soviets de 1905, va adquirir un caire insurreccional obrer, amb un gran ressò també al Baix Empordà. L’estiu de 1909 s’hi havia aguditzat la crisi del sector surer en una comarca que comptava amb la tradició d’un moviment obrer organitzat enquadrat a la Federació Local de Sindicats Obrers integrada a Solidaritat Obrera i pròxima al partit federal (UFNR). En el decurs d'aquesta “setmana roja” a Palafrugell es va proclamar la República.
La Lucha del dia 27 deia: “En Palamós circularon también durante todo el día grupos por las calles que hicieron cerrar las fábricas y si bien ocurrieron alguns incidentes no llegaron estos a revestir carácteres de gravedad (…)”. L’escalenc Antoni Puig Tonet (1886-1960) va tenir un paper destacat en la insurrecció de Palamós. Amb el seu amic Hermós Plaja (1889-1982) van rebre l'emissari de Solidaritat Obrera de Barcelona Francisco Miranda (que després seria el sogre d'un dels germans escalencs de can Pipa) per preparar la vaga general contra la guerra a Palamós. El llibreter Salvador Plaja, pare d’Hermós, va ser qui va promoure l’Escola Moderna a la població.
Tonet s’exilià el 31 de juliol fugint de la repressió que va seguir als aldarulls amb els seus companys del Centre Instructiu Obrer. Fou en el moment de creuar la ratlla, pel pas fronterer de Portbou, que Tonet va sentir-se inspirat per compondre la seva primera sardana i dedicar-la al seu amic Plaja. “Un altre dels perseguits a Palamós va ser Fermí Molla (pare de l’antic cantant Pere Molla d’Els Pescadors de l’Escala), que es va refugiar a casa de l’escalenc Miquel Torres Brugués, cosí seu i besavi meu, que el va portar a l'altra banda del Pirineu”, explica M. D. Piñero.
La premsa en va fer un seguiment exhaustiu i de complicitat amb el discurs i els interessos de la burgesia i els poders fàctics. Dos exemples per il·lustrar-ho. El Diario de Gerona del dia 29 deia a l’editorial ‘Las turbulencias’: “(…) Ante el empeño internacional en que se halla España, cuando pesa sobre el Estado el compromiso contraído con Europa por el acta de Algeciras, las viles pasiones políticas se desatan para todo estrago, a fin de dificultar la vida del Gobierno (…)”. El figuerenc La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, va publicar el dia 31 ‘Per mals camins’: “Les protestes del element popular contra la campanya de Melilla (…) per influència d’agitadors revolucionaris en revolta no porta cap finalitat positiva y sí solament un esperit anarquich”.
Els efectes de la insurrecció encara portaven cua l’any següent a l’Escala. El consistori es sumava a la campanya seguida arreu favorable a l’amnistia. Acta del ple de 15 de gener de 1910: “El propio (segon tinent d’alcalde) Sr. D. José Callol Maranges propone que este Ayuntamiento acuerde dirigirse al Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros en súplica de que se conceda una amplia amnistia para los presos y desterrados a consecuencia del próximo pasado Julio. (…) los Sres. D. José Esquirol y D. Rafael Sureda estan conformes con ella siempre que sea la petición a favor (…) por delictos políticos y no para los que estén comprendidos en otra clase de delitos”.
BRUGUERA, R., COLOMEDA, L. i BALLESTA, A.: Josep Ballesta Calafat. Un escalenc alcalde de la Girona republicana (2008)
CORTS, P.: La Setmana Tràgica de Barcelona i l’Arxiu Secret Vaticà (2009)
DALMAU, A.: Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (2009)
HURTADO, A.: Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps 1894-1930 (1969)
JIMÉNEZ, À.: “Setmana Roja al Baix Empordà”, revista Presència núm. 1951 (2009)
MARUNY, L.: “Record de Ferrer i Guàrdia i de l’Escola Moderna”, Revista del Baix Empordà 28 (2010)
SOLA, P.: Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna (1978)
SORIANO, I.C.: Hermoso Plaja Saló y Carmen Paredes Sans 1889-1982. El anarquismo silencioso (2002)
Actes dels plens de l’Ajuntament de l’Escala de 1909 i 1910 (Arxiu Municipal de l’Escala)
Expedients d’allistaments de quintes de 1909 (Arxiu Històric de Girona)
Premsa: Diario de Gerona, La Lucha i La Veu de l’Empordà
Informació oral de M. D. Piñero Costa i Jaume Sastre Mas.
L’onada d’anticlericalisme exacerbat, covat al llarg del temps, també va passar aquells dies per l’Escala. Els més exaltats van obtenir la clau per cremar l’església, però aquesta reacció sorprenent del rector va desactivar les seves intencions. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–).S’havia format a l’Escala un comitè de vaga format per elements anarcosindicalistes, lerrouxistes, republicans… que els primers dies de la setmana van actuar com a piquets informatius per fer tancar obradors o tallers (cadiraires, boters i barrilers, salaons, espardenyers, modistes…) i establiments (fondes, tavernes…), però el seguiment devia ser minoritari d’acord amb la informació que tenim. L’intent de fer tancar la fonda de Cal Gambo del carrer Hospital provocà un enfrontament aïrat entre els vaguistes i el llavors jove Josep Paradís Ramís El Gambo, punt de partida de les profundes desavinences que viurien des de llavors aquest empresari i el col·lectiu anarcosindicalista escalenc; Josep Paradís, just el novembre de 1909, es casava amb Teresa Bosch.
L’endemà de la vaga general, el dimarts 27, el diari La Lucha feia a la crònica ‘Los sucesos de ayer’ un seguiment dels disturbis succeïts a Girona i a altres poblacions. Deia: “Por la mañana un grupo de unos cien individuos (…) acordó entonces invitar a todas las fábricas y talleres a que cerraran sus puertas y emperzando por la casa Grober fueron recorriendo la ciudad (…)”. En Figueras un grupo bajó a la estación y destrozó la vía, mientras otro grupo se dirigió a quemar las traviesas del puente sobre el Muga (…)”. El matí del dimarts “los sin Diós ni sin Patria” havien impedit a Figueres la circulació de trens i carruatges i havien tallat el telègraf i el telèfon; més tard l’autoritat militar es faria amb el poder a instància de l’alcalde i proclamaria la llei marcial.
‘La Setmana Tràgica escalenca’ és la crònica, en clau satírica, escrita per l’escalenc Joan Ballesta Molinas Calafat, actor i director de teatre i últim alcalde de la Girona republicana: “Clar que La Escala no podia pas restar freda i indiferent davant aquesta fogarada revolucionària (…). Aquests (els homes) baixaven (la nit del 26) cap a la plaja on, febrosament, es formaven grups que comentaven, amb decisió i confiança, les notícies fresques, aquelles de darrera hora que havien arribat no sabien com, però que a ben segur era amb el tren imaginari de les 10. Se sabia que cremaven moltes esglésies i molts convents (…)”.
I Joan Ballesta continua “Al vespre del segon dia (dimarts 27), arribà una tartana i de dintre en va sortir una comisión que, segons es va saber més tard, venia d’un poble veí per a entrevistar-se amb una comisión escalenca, per a posar-se d’acord -deien ells- sobre diverses mesures urgents a prendre (…). Els del poble (la comissió) baixaren a la plaja, on hi havia el gros de les forces, a donar comptes del que havia passat a la reunió (…)”. Dimecres al vespre es posà en marxa una manifestació des de la platja cap a l’ajuntament acompanyada de crits com “A baix la guerra”, “Visca la llibertat!”, “Visca el poble!”… i amb gent entonant La Marsellesa”.
Un home, la identitat del qual es desconeix, va ser clau per apaivagar la revolta i evitar d’ocupar l’ajuntament: es va adreçar a la multitud i els fa fer entendre que s’havia d’abandonar aquella actitud tan violenta. Després, en paraules de Joan Ballesta, la manifestació va prendre un gir: “I, just arribar a la plaça, es va sentir un clam: “Mori el clero!”, “Fora el fanatisme!”. I tot seguit algú va pronunciar: “Cremem l’església!”.
L’alcalde va tocar a sometent per sufocar l'alçament popular però l’organització paramilitar va evitar d’enfrontar-se armes en mà als seus convilatans revoltats. A la fotografia de Josep Esquirol –AME– apareix el somatent escalenc en una imatge de família).La protesta a l’Escala, a diferència de Barcelona, va prendre una doble connotació. Els sectors anarquistes perseguien, com a la capital, una revolució social; els seguidors de partits republicans esperaven una proclamació de la República. L’agitació, abans i després de la manifestació, va anar creixent perquè hi hi hagué qui volia armes. L’actuació de l’autoritat durant aquells dies va ser errant. Primer cridant el Sometent, després fent-lo retirar, amb el capità de la Guàrdia Civil del destacament de Torroella de Montgrí venint i tornant sense saber amb prou feines què calia fer. Els dies 27 i 28 de juliol foren els més agitats.
“A La Escala, però, fora dels canguelis dels que més s’havien distingit cridant, no va passar res (…). És clar que, ben garbellat, la conducta escalenca durant aquelles jornades memorables no podia justificar la més petita repressió, ja que solament s’havia mogut el xivarri suficient per a què l’honor i la dignitat revolucionàries de la nostra vila quedessin a bon lloc, com ho exigia el més elemental decòrum”, acaba Joan Ballesta.
Un grup enfurismat, un cop dissolta la manifestació, va baixar pel carrer de l’Església i es concentrà davant el convent del carrer del Port, ocupat per les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle, a qui van fer patir una nit d’insomni; no s’hagué de registrar, però, cap desgràcia ni personal ni material. Les monges van abandonar l’Escala el 1909, però no tenim documentalment l’absoluta certesa de si van marxar espantades pel clima que va viure aquells dies Catalunya o perquè la divina providència així ho va disposar.
Decisiu per a la tornada a la normalitat també va ser que el divendres tornessin a obrir les poques botigues, obradors i establiments que havien tancat. Dies després, la Guàrdia Civil de Torroella de Montgrí tornava a fer acte de presència a l’Escala i detenia alguns esvalotadors que s’havien significat tant en intentar fer tancar establiments com en la manifestació. Aquestes incidències subversives havien fet mal a la incipient imatge d’estiueig de l’Escala i Empúries.
Llavors l’Escala ja era un focus d’estiueig per a la burgesia, els anomenats “culs blancs”, segons la veu popular, en comparança amb els pantalons desgastats i apedaçats dels nadius. El fet que l’any anterior s’iniciessin les excavacions oficials al recinte arqueològic emporità i que aquell 1909 es trobés l’estàtua d’Asklepi (Esculapi) va fer que naixés l’excursionisme cultural i es reactivés el fluix fins llavors discret de l’incipient turisme que responia a les teories higièniques més el culte als banys de mar; prova d’això és que Josep Paradís Gambo, preveient l’arribada cada cop més nombrosa de visitants al jaciment emporità, va fer el 1909 els primer passos per edificar a Empúries l’hostal Villa Teresita. Ferran Agulló havia publicat aquell any l’article “Per la costa brava” a La Veu de Catalunya, que va ser considerat el bateig literari d’aquest litoral.
Vinyeta d’Olaf Gulbransson publicada llavors a la revista alemanya Simplicissimus sota el títol El cap de Ferrer i reproduïda a la revista Sàpiens número xx. La sàtira carrega contra l’església i el monarca espanyol tractat de sanguinari i titella dels estaments eclesiàstics.La Lucha del dia 27 deia: “En Palamós circularon también durante todo el día grupos por las calles que hicieron cerrar las fábricas y si bien ocurrieron alguns incidentes no llegaron estos a revestir carácteres de gravedad (…)”. L’escalenc Antoni Puig Tonet (1886-1960) va tenir un paper destacat en la insurrecció de Palamós. Amb el seu amic Hermós Plaja (1889-1982) van rebre l'emissari de Solidaritat Obrera de Barcelona Francisco Miranda (que després seria el sogre d'un dels germans escalencs de can Pipa) per preparar la vaga general contra la guerra a Palamós. El llibreter Salvador Plaja, pare d’Hermós, va ser qui va promoure l’Escola Moderna a la població.
Tonet s’exilià el 31 de juliol fugint de la repressió que va seguir als aldarulls amb els seus companys del Centre Instructiu Obrer. Fou en el moment de creuar la ratlla, pel pas fronterer de Portbou, que Tonet va sentir-se inspirat per compondre la seva primera sardana i dedicar-la al seu amic Plaja. “Un altre dels perseguits a Palamós va ser Fermí Molla (pare de l’antic cantant Pere Molla d’Els Pescadors de l’Escala), que es va refugiar a casa de l’escalenc Miquel Torres Brugués, cosí seu i besavi meu, que el va portar a l'altra banda del Pirineu”, explica M. D. Piñero.
La premsa en va fer un seguiment exhaustiu i de complicitat amb el discurs i els interessos de la burgesia i els poders fàctics. Dos exemples per il·lustrar-ho. El Diario de Gerona del dia 29 deia a l’editorial ‘Las turbulencias’: “(…) Ante el empeño internacional en que se halla España, cuando pesa sobre el Estado el compromiso contraído con Europa por el acta de Algeciras, las viles pasiones políticas se desatan para todo estrago, a fin de dificultar la vida del Gobierno (…)”. El figuerenc La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, va publicar el dia 31 ‘Per mals camins’: “Les protestes del element popular contra la campanya de Melilla (…) per influència d’agitadors revolucionaris en revolta no porta cap finalitat positiva y sí solament un esperit anarquich”.
Els efectes de la insurrecció encara portaven cua l’any següent a l’Escala. El consistori es sumava a la campanya seguida arreu favorable a l’amnistia. Acta del ple de 15 de gener de 1910: “El propio (segon tinent d’alcalde) Sr. D. José Callol Maranges propone que este Ayuntamiento acuerde dirigirse al Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros en súplica de que se conceda una amplia amnistia para los presos y desterrados a consecuencia del próximo pasado Julio. (…) los Sres. D. José Esquirol y D. Rafael Sureda estan conformes con ella siempre que sea la petición a favor (…) por delictos políticos y no para los que estén comprendidos en otra clase de delitos”.
BRUGUERA, R., COLOMEDA, L. i BALLESTA, A.: Josep Ballesta Calafat. Un escalenc alcalde de la Girona republicana (2008)
CORTS, P.: La Setmana Tràgica de Barcelona i l’Arxiu Secret Vaticà (2009)
DALMAU, A.: Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (2009)
HURTADO, A.: Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps 1894-1930 (1969)
JIMÉNEZ, À.: “Setmana Roja al Baix Empordà”, revista Presència núm. 1951 (2009)
MARUNY, L.: “Record de Ferrer i Guàrdia i de l’Escola Moderna”, Revista del Baix Empordà 28 (2010)
SOLA, P.: Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna (1978)
SORIANO, I.C.: Hermoso Plaja Saló y Carmen Paredes Sans 1889-1982. El anarquismo silencioso (2002)
Actes dels plens de l’Ajuntament de l’Escala de 1909 i 1910 (Arxiu Municipal de l’Escala)
Expedients d’allistaments de quintes de 1909 (Arxiu Històric de Girona)
Premsa: Diario de Gerona, La Lucha i La Veu de l’Empordà
Informació oral de M. D. Piñero Costa i Jaume Sastre Mas.
(L'Escalenc-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada