Aquesta església cristiana de caire funerari (nord-est de l'Emporiae) bastida damunt les restes d'un edifici termal romà es va aixecar al segle IV mentre el culte a Sant Martí (la seva icona al requadre) començava a estrendre's arreu d'Europa des de la Gàl·lia. (Foto: Josep Esquirol -AME-).
Al final del segle II, després d'haver creuat d'est a oest tot l'Imperi Romà, el cristianisme va arribar a les nostres contrades. A Empúries, en un primer moment, es practicaria en domicilis privats fent seves parcialment les atribucions dels deus romans protectors de la ciutat. Després del segle III, un cop declarada la llibertat de culte el 313 i proclamat el cristianisme religió oficial el 391, s'erigiren temples públics. La cella memoriae o església de caire funerari (coneguda amb el nom de basílica cristiana), bastida sobre les restes d'un edifici termal romà, podria datar del segle IV; la primitiva basílica episcopal ubicada dins el recinte de l'antiga Paleàpolis (on es concentrarien els emporitans que no marxaren) es podria haver aixecat a la primera meitat del segle V.
Conta la llegenda que en iniciar-se el segle IV visitaren Empúries Sant Narcís i Sant Feliu poc abans de morir martiritzats. En el decurs d’aquest segle s'acabaria l’etapa clandestina de la història del cristianisme i el culte deixaria les catacumbes. S'acabaven les persecucions i el cristianisme sortia a la llum i començava a considerar-se els valors de la vida cristiana dels sants anacoretes i bisbes equiparant-los als màrtirs. Tanmateix, tot i una certa reserva a la veneració dels sants no màrtirs, l'única excepció a Occident fou el cas de Sant Martí.
Martí de Tours (316-397) va nèixer a Panonia (entre Hongria i Romania). Fill d'un soldat romà, va ingressar als 15 anys a la guàrdia imperial i va servir fins el 356. La seva llegenda més famosa es remunta a l'hivern de 337. A Amiens (la Gàl·lia) va trobar prop de la porta de la ciutat un pobre mort de fred a qui donà la meitat de la seva capa (l'altra meitat pertanyia a l'exèrcit romà al qual servia); a la nit Crist se li aparegué vestit amb la mitja capa per agrair-li el seu gest. Aquest fet determinà el seu bateig i la seva conversió i l'escena de la capa és la que ha quedat per a la seva representació iconogràfica. L'any 370 fou nomenat bisbe de Tours i la seva vida pastoral es caracteritzà per l'evangelització i lluita contra el paganisme.
Segons explica H. Delehaye a "Saint Martin et Sulpice Sevère" (1920), el culte a Sant Martí s'inicià a Tours (Occitània) tan punt va morir el sant per devoció popular espontània i no producte literari influït per la "Vita Martini" de Sulpici Sevère (363-410) molt llegida llavors. L'obra de Sevère, les llegendes, la lírica, els oficis litúrgics i les vides devotes portarien arreu d'Europa la imatge d'aquest sant. Així, la devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània i a tot França per raons de veïnatge o proximitat; a França 3.667 parròquies i 487 pobles porten el seu nom. És patró dels soldats, teixidors i fabricants textils i de França, Hongria i de moltes ciutats i parròquies d'Europa. La seva festivitat se celebra l'11 de novembre.
Cap a mitjans del segle V els visigots, un poble dels considerats bàrbars pels romans convertits feia poc a la religió cristiana en la forma arriana, travessà els Pirineus ocupant la meitat nord de la península i començant a edificar els primers monestirs. Amb el nom de litúrgia hispànica (altrament dita visigòtica o mossàrab) es dessigna el conjunt de pràctiques litúrgiques començades a gestar durant el període paleocristià (segle IV) i que arribà a la seva plenitud als segles VI i VII; durant el període visigòtic es va estendre per tota la península Ibèrica i la regió de la Gàl·lia Narbonesa.
La diòcesi d'Impurias va nèixer a la primera meitat del segle V. Feia ja dos segles que la població professava la religió. Els primers bisbes apareixent documentats començat el segle VI. Al primer Concili Provincial de la Tarraconense celebrat a Tarragona el 516 hi assistí el bisbe d'Empúries Paulo; a aquest el succeí el bisbe Caronci que participà al Concilium de Girona el 531.
Una via de penetració del culte a Sant Martí a la peninsula Ibèrica fou a través del Pirineu aragonès. Entre el 507 i el 510 es va edificar el monestir de Sant Martí d'Asán (entre la Ribagorça i el Sobrarbe), més tard renovat i dit de Sant Victorià. La seva fundació s'atribueix al comte tolosà procatòlic Gesaleic ( -511), segons consta a una biografia de Sant Victorià d'Asan (480-560). Gesaleic va morir no massa lluny de Barcelona en un camp de batalla; segurament fou en aquesta època que es consagrà a aquest sant la basílica episcopal d'Empúries. L'abat i confessor Victorià d'Asan, nat a Occitània, havia fundat eixams monàstics a les Gàl·lies i a Ibèria.
El seu culte s’havia estès ràpidament gràcies al treball del seu biògraf Sevère però més tard altres literats hi col·laborarien. Venanci Fortunato (530-600) fou un literat itàlic que va escriure un poema èpic sobre aquest sant encarregat pel papa Gregori I el Gran (540-604) que s'ocupà de fomentar la devoció a aquest sant arreu. Entre la producció literària de Gregori de Tours (583-594), bisbe entre 573 i 594, destaquen els 'Octo Libri miraculorum', quatre dels quals foren dedicats a promoure el culte a Sant Martí, i dues obres que difonien el culte a Sant Feliu de Girona a la Gàl·lia en els segles V i VI.
Aquesta església (segle IX), aixecada sobre les restes de l’antiga basílica visigòtica (segles V-VIII), està consagrada a Sant Martí des del segle VI. Al requadre, el bisbe Martí de Tours (segle IV). (Foto: Josep Esquirol -AME-).
El 785, setanta anys després que Empúries deixés de ser seu episcopal, es destruís la seva basílica i s’haguessin hagut de desplaçar molts hispans emporitans a territoris pirinencs o a Septimània amb la invasió musulmana de 715 que expulsà els visigòtics de les nostres contrades, la ciutat d’Empúries va ser alliberada per les tropes de l’emperador franc Carlemany, llavors el monarca més poderós d’Occident. Tot i això aquest pagus no va quedar definitivamant fora de perill de ràtzies musulmanes fins a la conquesta de Barcelona de 801. Llavors formà part del territori de frontera de la Marca Hispànica plenament integrat a l’Imperi Carolingi.
L'Imperi Carolingi i els reductes de resistència pirinencs projectaren el segle VIII empreses d’alliberament i repoblació per recuperar vells territoris perduts amb les fundacions d’establiments monàstics i amb accions político-militars mitjançant l’aprisió (apropiació de bones terres totalment abandonades). Un poderós exèrcit format per bascos, aquitans, francs i gots (hispans i septimans) va foragitar els musulmans del territori conegut més endavant com a Catalunya Vella. En el cas d’Empúries i tot l’Empordà foren tropes aquitanes i indígenes comandades per Rostany, magnat got vassall de Carlemany acabat de nomenar comte de Girona. La zona alliberada es repoblà i foren edificades noves esglésies i capelles.
La història conta que els exèrcits francs honoraren Sant Martí, el patró de la seva terra, erigint una capella o església en agraïment seu a cada indret significatiu de l’actual Catalunya que alliberaven del domini musulmà, entre les quals Empúries. Avui sota el patronatge de Sant Martí són prop de cinquanta les parròquies i temples de la diòcesi de Girona d'un total de 465 llocs amb aquest nom a tot Catalunya. Aquest sant amb nom de déu guerrer venerat a Catalunya com a patró de la cavalleria explica en part el fenomen òptic de l’Arc de Sant Martí i el de l’Estiuet de Sant Martí.
Llavors devia nèixer el comtat carolingi d’Empúries integrat al Regne Franc i regit pel got Ermenguer, el primer comte documentat, que "(...) bastí el seu castell a Empúries, il·lusionat a restaurar la gloriosa romanalla greco-romana", segons deixà escrit l’historiador i dramaturg Esteve Albert a ‘L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana’ (1970).
El Sant Martí de les esglésies d’Empúries i l’Armentera corrobora que ambdues poblacions foren repoblades amb l’arribada dels exèrcits aquitans, amb indígenes que antany havien escapat de la invasió sarraïna però també amb famílies aquitanes que s’havien desplaçat amb l’exèrcit a la recerca de noves terres. Les famílies aquitanes aviat havien de col·laborar a reedificar en agraïment on havien existit la basílica visigòtica i la primitiva església armenterenca (documentada el 974) uns nous temples dedicats a Sant Martí de Tours, de molta ascendència a la seva terra.
La renovada devoció a Sant Martí també fou fruit dels monjos benedictins que travessaven els Pirineus acompanyant els exèrcits francs per predicar i evangelitzar el nou territori pagà d'acord amb la voluntat repobladora dels primers comtes catalans.
La primera referència documental que es coneix sobre aquesta església i que fa esment al sant al qual està consagrada és de 843 i es llegeix a ‘Viaje literario a las iglesias de España’ (1851) del Pare Jaume Villanueva: "(...) Sancti Martini confessoris cuius basilica sita esse dignoscitus infra muros Empurias civitate (...)". Segons consta a ‘Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996)’ (volum 9 de Monografies Emporitanes editat per MAC-Empúries el 1999), "No es por afirmar a quin sector de la ciutat es trobava l’església primitiva principal d’Empúries dedicada a Sant Martí". Però de ben segur que l’església, en aquest primer temps, tenia a la porta d’entrada una ferradura en honor al sant, patró del bestiar de ferradura.
Aquesta església fou restaurada pel comte Gausbert el 926 segons una inscripció encastada sobre la porta i feta reconstruir el 1248 pel sacristà Guillem de Palol. La làpida de 926, partida en dues meitats, també fa referència a Sant Martí: "Aquest temple havia caigut en oblidades ruïnes, des de fa temps consagrat a Sant Martí (...)". A la clau de volta del presbiteri, tal com apunta Joan Badia i Homs (volum II-A de ‘L’arquitectura medieval de l’Empordà’ (1978)), "s’hi representa l’escena clàssica que trobem en moltes esglésies dedicades al sant bisbe de Tours: Sant Martí, muntat a cavall, parteix la capa amb un pobre (...)".
A les acaballes del segle XIV va ressorgir el seu culte amb motiu d'haver estat proclamat Martí l'Humà rei de Catalunya-Aragó el 1396 i comte d'Empúries el 1402, però amb la mort del monarca el 1410 el culte va tornar a minvar. Martí l'Humà, dit també l'Eclesiàstic, es va ocupar més de qüestions eclesiàstiques i la seva profunda religiositat que no pas del seu propi regne.
Malgrat el seguit de destruccions que va patir els segles IX-XV, el nucli emmurallat d’Empúries sempre romandria habitat. Empúries responia al segle XV a "lugar de siete casas, destruido más que otro alguno por las plagas generales de pestes, piratas sarracenos y usura de judíos (...)", en paraules de Pella i Forgas a la seva ‘Historia del Ampurdán’ (1883). Poc després d’haver-se incorporat el comtat d’Empúries a la Corona catalano-aragonesa, la dinastia castellana de la Casa dels Trastámara, senyors de la Corona a partir de 1412, tractà de repoblar novament la seva molt castigada antiga capital.
Fotografia de l'interior de l'església d'Empúries obtinguda el 1923 per Josep Salvany (Fons Salvany/Biblioteca de Catalunya).
Fruit d’aquesta iniciativa, en temps d’Enric II d’Empúries i d’Aragó (1445-1522), s'inicià el 1507 a reconstruir l’actual església consagrada a Sant Martí i bona part de la muralla del llavors Castillo y villa de Ampurias. Aquest comte, conegut com Infant Fortuna i enterrat a Castelló d’Empúries, nebot d’Alfons el Magnànim i casat amb Giomar de Portugal, inicià, encara que sotmesa a la monarquia, una tercera dinastia comtal.
Segons Joaquim Botet i Sisó a ‘Noticia histórica y arqueológica de Emporion’ (1879), "En un escudito dentro de la iglesia hay la fecha de 1538, que es quizá la de su bendición o inauguración o la de la construcción del coro, ya que el referido escudo está colocado debajo de el", tot i que el Pare Villanueva va escriure que el temple quedà enllestit el 1554.
ALBERT, E.: L'Empordà al temps visigòtic i l'Alta Edat Mitjana (1970).
ALMAGRO, M.: Las fuentes escritas referentes a Ampurias (1951).
AMICH, N.: Les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardanoantiga (segles IV-VII) (2006).
BADIA, J.: L'arquitectura medieval de l'Empordà (1978).
BOTET i SISÓ, J.: Noticia histórica y arqueológica de Emporion (1879).
GARCÍA, C.: El culto de los santos en la España romana y visigoda (1966).
HÜBNER, E.: Epigrafia cristiana de España (1900).
MATEU, F.: "De la Hispania Tarraconense visigoda a la Marca Hispánica carolina" (1946).
MOREU-REY, E.: La devoció de Sant Martí de Tours a Catalunya (1964).
VILLANUEVA, J.: Viaje literario a las iglesias de España (1851).
VV.AA.: Intervencions arqueològiques a Sant Martí d'Empúries (1994-1996), volum 9 de Monografies Emporitanes (1999).
* Aquest treball ha estat possible també gràcies a les orientacions d’Antoni Pladevall i Martirià Brugada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada