• Passat en petit format (III)

Nazis a l’Empordà

El novembre de 1942, les forces alemanyes van ocupar la França de Vichy i, naturalment, les seves divisions arribaven fins a la frontera espanyola. La bona sintonia amb el règim feixista de Franco va fer que els caps i oficials de la “Kommandantur” de Perpinyà visitessin regularment l’Empordà. Figueres i la badia de Roses eren destins habituals, on discretament contactaven amb els seus espies allí destinats. A Roses i l’Escala els espies es dedicaben bàsicament a l’espionatge i control marítim; depenien del consolat alemany a Barcelona i estaven ben relacionats amb les autoritats locals.

La torre del Pedró (ara quasi tapada per les edificacions circumdants) en una fotografia de Josep Esquirol (AHE) de cap a l’any 1906, poc després d’obrir-se la carretera de l’Oberta. L’Ajuntament va decidir aquell any tapiar la porta d’entrada per evitar que fos un cau de gent de mal viure.

Dos o més cops al mes la Kommandantur volia organitzar sopars a l’Hotel Duran de Figueres. Un capità de la Luftwaffe, acompanyat d’un sergent i un artificier, van estrar a l’hotel per veure si reunia les condicions òptimes per a les trobades.

–Willkomen zu main hotel –els va dir el Sr. Duran en rebre’ls.

–Dankeshen herr Duran –respongué el capità.

–Li seré franc Sr. Duran. Miri, el fet que la Kommandantur de Perpinyà hagi triat el seu hotel per organitzar trobades no és pas cap premi, ja que la nostra cúpula militar és exigent, sovint poc amable, principalment pels oficials de les SS. Pel que fa ales despeses, li seran abonades pel Govern militar de Girona (…). Respecte al menjador, val més que cada cop que es programi una trobada al seu hotel canviï la fotografia de Franco, tot i que una directiva del Govern civil hi obligui, per un retrat del Führer, perquè el general Altenberg se senti com més a casa.

* La part en cursiva correspon a Quan els nazis sopaven a Figueres (2009) de Jordi Vila.

Torre del Pedró: aixopluc de malfactors

Resulta curiós un dels punts tractats al ple consistorial de 12/8/1906 (Arxiu Històric de l’Escala): “(…) En acto seguido se acordó tapiar con tabique de ladrillo (?) la puerta de la entrada de la torre del Padró, para ser refugio de pobres, mendijantes, tal vez guarida de malhechores, encargando la obra al albañil Juan Sureda Teixidor”. Joan Hugas Pascual (1877-1929) era llavors l’alcalde de la població i Josep Ballesta Gelada i Jaume Sastre Colomeda (besavi de qui això escriu) eren respectivament primer i segon tinent d’alcalde.

L’anarquista Pere Ramos

L’escalenc Pere Ramos Maranges (1886-1921), destacat militant anarcosindicalista i president del Sindicat Únic de Barbers de Catalunya, moriria assassinat el 8 de juny de 1921 a Barcelona, on residia, per un sicari de la patronal durant el pistolerisme (1916-1923) de la crisi de la Restauració d’Alfons XIII. Cap a les dues de la matinada un individu li disparà cinc trets al carrer Marqués del Duero, resultant il·lesos els seus dos acompanyants. Traslladat al dispensari més proper moria uns minuts més tard. La polícia escorcollà dues vivendes dels carrers Mendizábal i Robadors, procedint a la detenció de dos individus. Ramos treballava de barber, precisament, en un establiment del carrer Robadors.

Segons l’informe policial, Ramos era conegut com a sindicalista d’acció i havia estat detringut en divereses ocasions, una d’elles a resultes de l’atemptat perpretat el 5 de gener de 1920 contra el president de la Federació Patronal de Catalunya Fèlix Graupera. Aquest en resultà ferit, juntament amb el xòfer i un altre membre de la directiva patronal; un agent de seguretat resultà mort i un altre ferit. S’acusà els grups d'acció del S.U. del ram de la metal·lúrgia i Pere Ramos va ser detingut juntament amb Ramon Archs Suñer. Ramos fou posat en llibertat per falta de proves. (Extret d’Antoni Puig Tonet –2010–, de Rafel Bruguera).

Els núvols de l’Empordà

L’escriptor i filòleg Joan Baptista Xuriguera Parramona (1908-1987) va escriure Els núvols de l’Empordà (1984) durant bona part de l’any 1938 que va estar refugiat a la Vajol després de la caiguda de Lleida. Des d’aquest balcó privilegiat fa la crònica d’aquella estada i parla embaladit dels núvols que veia dansar sobre la plana de l’Empordà. “Cap a la banda de llevant hi havia una cinta blanca com si el firmament s’hagués volgut engalanar amb una diadema. Era tot un nuvolet, llargarut i uniforme, que començava a les muntanyes de la Jonquera i es perdia més enllà de l’Escala (…). Nosaltres estàvem absorts en aquell ambient de bellesa panoràmica, comtemplant la immensitat del firmament”.

“Vingué un dia de calma (…). Prou veiem els boscos, el mar, la plana, Roses i Figueres i l’Escala (…). El Mar Català, força trasbalsat en aquells temps de terrible guerra, dormia aquell matí tendrament. I el colós, arraulit i manyac, prenia les moxaines com un pueril pessigolleig, es removia una mica i tornava a quedar quiet i adormit davant les platges de Roses i de l’Escala (…). A la darreria de gener de 1939 vam deixar la Vajol; la guerra avançava i calia fugir. I la plana de l’Empordà, amb el golf de Roses al fons, continuaria oferint els dies clars de meravella i altres dies coberts pels feixos de núvols grisos i negres. Sense nosaltres, continuaria eternament impenetrable el misteri del firmament, el joc fabulós dels núvols de l’Empordà”.

(L'Escalenc-2011)