A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• El cementiri fill de la malària

El fet de trobar-se l’Escala en unes poques setmanes de diferència amb 500 o 466 cadàvers (segons les fonts), a resultes de les epidèmies de còlera de 1835 i de malària de 1836, va ser per si sol tan determinant que em fa pensar, sense por d’equivocar-me, que fou un detonant prou potent, ja que el modest cementiri adosat a l’església no podia donar l’abast davant la magnitud de la tragèdia, per decidir més a córrer la construcció d’un nou cementiri que havia de ser operatiu un any més tard.

L’antic cementiri del primer terç del segle XIX adosat a l’església ocupava els tres solars que s’indiquen al plànol i la seva capacitat donava resposta a l’índex de mortalitat anual en circumstàncies normals de l’Escala de llavors. (Plànol de Benjamí Bofarull publicat als FHL núm. 8 de 1989).

Així, la construcció el 1837 de l’ara anomenat Cementiri Vell no va ser fruit directe de cèdules i disposicions reials, ni de l’atzar, com van deixar escrit Benet Cervera i Assumpció Alonso a “Recuperació del Cementiri Vell” (1986) i Mercè Vila a “El Cementiri Vell” (1991), sinó d’una pila tremenda de cadàvers víctimes d’aquestes dues epidèmies que demanaven a crits un espai per descansar en pau.

El Cementiri Vell de l’Escala, dit també Mariner o Blanc, és el cementiri mariner per excel•ència. Dissenyat amb una concepció netament mediterrània, és una construcció d’inspiració neoclàssica i conforme l’esperit humil de la seva gent. S’estructura en tres recintes: un atri d’accés, un recinte de nínxols organitzats en carrers i un altre recinte amb nínxols envoltant una zona enjardinada. Els nínxols formen dos o tres pisos rematats per frontons franquejats per dos elements triangulars al cim d'una cornisa de caire classisitzant; són d’obra arrebossada i emblanquinada i la senyalització és de ceràmica vidriada.

Aquest cementiri va substituir l’existent des de 1682 que estava adosat a la primitiva església del Port de l’Escala d’ençà que aquell any la comtessa d’Empúries Catalina de Aragón Foch de Cardona va autoritzar a construir-la, segons J. Botet i Sisó a “Noticia histórica y arqueológica de Emporion” (1879), en una parcel•la de la seva propietat a petició dels escalencs que es volien estalviar haver d’anar fins a Empúries. El cementiri ocupava, segons l’escriptura de venda del terreny recollit per Mercè Vila als FHL núm. 8 “Els cementiris de l’Escala: 3 segles d’enterraments” (1898), uns “10.754 pams de superfície quadrada” en forma de tres solars (on avui rauen la botiga Escot, can Vilà i can Sala). Llavors el Port de l’Escala reunia 18 cases i 80 persones i es produïen unes quinze defuncions anuals.

Un document de 1837, recollit per B. Cervera i A. Alonso a “Recuperació del Cementiri Vell”, assenyala que a l’Escala “existe cementerio en despoblado”. M. Vila mostra a “El Cementiri Vell” un document (Arxiu Diocesà de Girona) que palesa l’existència del nou cementiri: “(…) desde el año 1837 está inutilizado por haberse establecido otro fuera de la población”. El cementiri conté una làpida de 1835 que hi podia haver arribat posteriorment.

Sembla que vint ants després de la seva estrena el recinte havia quedat petit i el 1854, segons la primera referència al cementiri que apareix als llibres d’actes de l’Ajuntament, va tenir lloc la compra d’una parcel•la annexa per ampliar-lo. Durant els anys 1876-1880 es va construir l’actual capella-mausoleu que va substituir una d’anterior i a partir de llavors serien construïts els panteons de les famílies de la burgesia local i les làpides més destacades.

El rei Carles III promulgava una Reial Cèdula el 1787 que obligava la construcció dels cementiris fora de les poblacions adduint raons higièniques i sanitàries. Els cementiris s’havien de construir “fuera de las poblaciones (…), en sitios ventilados i distantes de las casas de los vecinos (…)”. Una disposició posterior reglamentava que en el cas d’una població inferior als 5.000 habitants, com era el cas de l’Escala, el cementiri havia d’estar a 500 metres de distància.

El cementiri adosat a l’església no va poder digerir tanta tragèdia i s’ignora, perquè no se’n guarda record, on es devia sepultar aquell mig miler de cadàvers. (Dibuix a la tècnica mixta de Rubén E. Morales).

Tant Benet Cervera i Assumpció Alonso com Mercè Vila situen l’origen del Cementiri Vell a partir de les disposicions citades anteriorment però sobretot a conseqüència de la Reial Cèdula de 8 d’abril de 1833. Aquesta cèdula feia responsables els ajuntaments del dret de sepultura i política mortuòria i del dret d’expropiar les antigues sagreres annexes a les esglésies per guanyar espai per al desenvolupament urbà. Però, la majoria de cementiris, malgrat les ordres dictades, no van canviar el seu emplaçament fins a la segona meitat de segle; l’Escala, en canvi, ho va fer el 1837, però pels motius dràstics que més endavant detallarem.

El primer terç del segle XIX fou un gran període per a l’Escala per la marxa de l’economia i l’increment de la demogràfia (malgrat la mort d’albats i les 132 baixes per l’epidèmia de 1792). L’esperança de vida era de 52 anys per als homes i 47 per a les dones. Les drassanes del port oferien un bell espectacle: una multitud de treballadors deambulaven entre carcasses de velers de tota mena, especialment barques de pesca i embarcacions de cabotatge; treballaven a ple sol i patien les ratxes xafogoses dels vents estivals i les aïrades de les tramuntanades hivernals.

Però amb l’inici del segon terç del XIX començava a apuntar-se una devallada. La duana iniciava un declivi lent però inexorable i les epidèmies es cobrarien el seu fatídic tribut. Escriu Marina Esteban a “L’Escala, un exemple de supervivència” (2001) que, segons el llibre d’òbits, el 1835 una epidèmia de còlera feia pujar l’estadística de defuncions a 92 i que el 1836 una de malària provocava l’escandalosa xifra de 408 víctimes (224 albats).

Mercè Vila, d’altra banda, reprodueix a “L’església de l’Escala” (1997) un document de 1836 sense classificar conservat a l’Arxiu Parroquial referit a una epidèmia de malària (malaltia infecciosa endèmica transmesa pel mosquit infectat del gènere Anopheles) que assenyala un total de 374 morts. Aquest document en forma de gràfica resulta un ball de números, perquè si sumem els parcials que han de donar 374 en realitat fan 378.

El document porta de títol ‘Villa de la Escala’ i diu: “ (…) manifiesta los finados que ha habido en dicha Villa, en la fatal época de las enfermedades, ocurridas des de 1 de julio asta fin de Dbre. de 1836 con espacción de edades y secsos de los finados en cada mes”. Van morir en total i en un període de sis mesos 374 persones de les quals 213 eren dones i 161 homes; 173 d’ells eren criatures de fins a set anys.

Durant el segle XVII les zones pròximes al litoral de Catalunya van ser les més castigades per les epidèmies de malària i l’agricultura hi semblava tenir a veure. El 25 de gener de 1721 una reial ordre de Felip V prohibia el cultiu d’arròs a l’Empordà, però l’1 de feberer de 1722 s’aixecava la prohibició. La polèmica va continuar fins que el 12 d’abril de 1742 es decretà una aplicació molt restringida ja que es va considerar que el conreu d’arròs era més beneficiós que no pas perjudicial per a la salut pública.

El fet que l’antic cementiri urbà és veiés el 1836 tràgicament desbordat per l’allau de morts va obligar a habilitar urgentment i necessària un nou cementiri que havia de ser operatiu l’any següent. (Fotografia: arxiu de l’autor).

Tanmateix, els estralls de la devastadora epidèmia de malària de l’any 1836 van obligar a prendre una dràstica determinació: la prohibició a l’Empordà el 1838 del conreu d’arròs. Tot i no identificar-se la naturalesa i la procedència d’aquesta letal epidèmia a l’Escala i Torroella de Montgrí l’acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona l’havia atribuït a la malària producte dels embassaments d’aigua dels arrossars.

Segons Andrés Sobrevía a “El cultivo del arroz de secano en Cataluña (1778-1839). Una propuesta agronómica al problema del paludismo” (Asclepio-Vol. LVI-2-2004), la memòria ‘Noticias sobre el arroz de secano’, del soci Albert Pujol, presentada el 1838 a les reunions acadèmiques de la RAC, va tractar sobre la investigació dels llibres d’òbits de moltes parròquies de l’Empordà. Albert Pujol afirmava haver-se “llenado de horror al ver el sin número de víctimas que lo fueron por haver prevalecido el interés particular a las quejas de los pueblos”. I afegia: “(…) produjeron las horribles enfermedades del año 1836, cuyos recuerdos llenan de amargura al hombre sensible, cuyos estragos no reparará el Ampurdán en largos años de perfecta salud”.

Fins a la primera meitat del XIX s’ignorava la veritable causa de la malaltia del paludisme o malària (altrament dita febres tercianes o intermitents), però ningú dubtava que els efluvis tenien el seu origen en la putrefacció de la matèria orgànica, tant del sòl com de les aigües estancades; semblava que els mosquits només eren un senyal de la insalubritat de les aigües. No va ser fins al 1898 quan es va descobrir el mecanisme de transmissió a l’espècie humana a través del mosquit Anopheles.

Però aquesta descoberta havia arribat tard: el macabre esdeveniment de 1836 havia sacsejat desmesuradament la població. El vell cementiri urbà adosat a l’església estrenat el 1682 no va poder digerir tanta tragèdia i s’ignora, perquè la memòria popular no ha arribat fins avui, què se’n féu d’aquell mig miler de cadàvers; on els devien sepultar? Es van acabar ubicant com fos al col•lapsat cementiri o es van soterrar com a mesura excepcional en una fossa comuna en un terreny que havia d’esdevenir un any més tard el nou cementiri?

Tot i que aquests interrogants quedaran sempre més sense resposta, sí és cert que les autoritats locals encapçalades per l’alcalde Francesc Maranges i el rector Josep Casas havien de prendre una determinació: s’imposava inevitablement un relleu. Així va néixer el 1837 aquest cementiri declarat el 1984 monument històrico-artístic.

(L'Escalenc-2008)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA