A l'Escala, com en tota la Mediterrània, les garotes han constituït una menja exquisida que, a l'hivern, reunia colles d'amics per anar-les a buscar i menjar-les arran de mar. Amb el temps, aquest
marisc, soborossíssim a aquesta època de l'any, ha passat de ser consumit pels estaments més humils a popularitzar-se en diferents manifestacions gastronòmiques i s'ha convertit en un plat apreciat a les millors taules.
Les garotes, també denominades garoines, eriçons, vogamarins, eriços, engrots... -segons la parla de cada lloc-, són unes estranyes criatures marines -científicament, uns equinoderms-, que, amb la seva gran quantitat de punxes, poden ser el terror dels banyistes. Però també constitueixen una de les menges més delicioses, ja valorades pels grecs clàssics i de la qual l'escriptor gallec Julio Camba va dir que “no hi ha cap marisc que sintetitzi el mar d'una manera tan perfecta com la garota”.
En canvi, curiosament, a Galícia no se sol menjar, i s'acostuma a importar-la a Catalunya. On sí que és apreciada és a les Illes, Astúries, Cadis, Euskadi, França i Japó. La garota no s'utilitza massa a la cuina tradicional catalana, però ara s'usa per fer patès per a canapès i torrades, sopes i cremes, pastissos i còctels, salses, plats d'arròs o pasta, ous remenats, gratinats diversos...
De les més de 700 espècies, només consumim l'anomenada científicament “Paracentrotus” que abunda en generositat a tota la Mediterrània i, especialment, a la Costa Brava. Aquest ésser, sovint envoltat de misteris, és objecte de llegendes i realitats fantàstiques a la Costa Brava on és apreciat des d'antic. Al febrer de 1660 dotze persones van morir a Llançà en naufragar la seva barca quan agavafen garotes, segons escriu Josep Clavaguera a “Llançà: notes històriques” (1986).
Només es pot menjar al cor de l'hivern -entre Santa Llúcia i la Candelera-, ja que el que en mengem són els molls -o gònades o gemes-, és a dir, les gràndules sexuals, de color vermellós o tirant a groc, que estan plenes en aquesta època de l'any, coneguda com les “seques” o les “minves” de gener, cosa que depèn de l'influx de la Lluna -les marees- i de la tramuntana. Per això, els pescadors creien que era molt afrodisíaca.
La garota que té sobre la seva closca un trosset de pedra, curculla, alga... ens convida a pensar que està plena: això és cert pel que fa a les garotes de superfície que, efectivament, per protegir-se del sol s'ho autoadhereixen a manera de para-sol. Altrament, només -segons els vells pescadors- es poden menjar les famelles: cosa incerta, ja que també ens mengem els molls dels mascles; canvia el color, més intensament ataronjat en les famelles, i el gust, més pronunciat i marí també en aquestes.
Temps enrere, les garotes es menjaven després de dinar o com a simple berenar de pescadors, però d'un temps ençà el seu consum és una festa gastronòmica, íntima o concorregda, ja sigui en un context particular o en establiments de restauració. Tanbé es celebra a diferents indrets de la nostra marina la garotada o garoinada, factor que ha ajudat a fer-la conèixer encara més, però que també ha contribuït a una excessiva extracció que fa perillar la seva mateixa existència. Però, tanmateix, com a fet popular i quotidià està en desús, ja que poca gent es dedica a buscar-ne per a consum propi, per manca de temps i per estar poc plenes, alhora que la seva compra resulta quasi prohibitiva.
Tres són les maneres d'anara a “buscar” garotes: una, de terra estant, o sia, des de les vorades, amb el garoter i una galleda; l'altra, als fondals -més grosses i més plenes- des d'un bot; i la tercera, més recent, agafades via immersió.
La garotada pren forma de ritual, tant per l'escenari -arran de mar- com pels elements que la integren. Les garotes, dipositades en un cove o galleda, es seccionen pel mig amb un cop sec de ganivet o unes tisores potents i amb mà destra i gest ràpid es renten amb aigua de mar per fer-ne sortir alguna sutzura. Hi ha qui posa els molls sobre una llesca de pa, de la qual cosa en resulta una mena d'exquisit pa amb tomata marina; hi ha qui se les menja amb cullereta.
Endemés, tradicionalment s'hi acompanya pa o coca i ocasionalment botifarra negra, alls tendres i fins i tot cebetes. Per fer-les passar, els comensals més sofisticats s'ajuden d'un bon xampany, però, és més corrent un simple vi negre de la terra begut en porró si els afortunats són la resta de mortals.
marisc, soborossíssim a aquesta època de l'any, ha passat de ser consumit pels estaments més humils a popularitzar-se en diferents manifestacions gastronòmiques i s'ha convertit en un plat apreciat a les millors taules.
Les garotes, també denominades garoines, eriçons, vogamarins, eriços, engrots... -segons la parla de cada lloc-, són unes estranyes criatures marines -científicament, uns equinoderms-, que, amb la seva gran quantitat de punxes, poden ser el terror dels banyistes. Però també constitueixen una de les menges més delicioses, ja valorades pels grecs clàssics i de la qual l'escriptor gallec Julio Camba va dir que “no hi ha cap marisc que sintetitzi el mar d'una manera tan perfecta com la garota”.
En canvi, curiosament, a Galícia no se sol menjar, i s'acostuma a importar-la a Catalunya. On sí que és apreciada és a les Illes, Astúries, Cadis, Euskadi, França i Japó. La garota no s'utilitza massa a la cuina tradicional catalana, però ara s'usa per fer patès per a canapès i torrades, sopes i cremes, pastissos i còctels, salses, plats d'arròs o pasta, ous remenats, gratinats diversos...
De les més de 700 espècies, només consumim l'anomenada científicament “Paracentrotus” que abunda en generositat a tota la Mediterrània i, especialment, a la Costa Brava. Aquest ésser, sovint envoltat de misteris, és objecte de llegendes i realitats fantàstiques a la Costa Brava on és apreciat des d'antic. Al febrer de 1660 dotze persones van morir a Llançà en naufragar la seva barca quan agavafen garotes, segons escriu Josep Clavaguera a “Llançà: notes històriques” (1986).
Només es pot menjar al cor de l'hivern -entre Santa Llúcia i la Candelera-, ja que el que en mengem són els molls -o gònades o gemes-, és a dir, les gràndules sexuals, de color vermellós o tirant a groc, que estan plenes en aquesta època de l'any, coneguda com les “seques” o les “minves” de gener, cosa que depèn de l'influx de la Lluna -les marees- i de la tramuntana. Per això, els pescadors creien que era molt afrodisíaca.
La garota que té sobre la seva closca un trosset de pedra, curculla, alga... ens convida a pensar que està plena: això és cert pel que fa a les garotes de superfície que, efectivament, per protegir-se del sol s'ho autoadhereixen a manera de para-sol. Altrament, només -segons els vells pescadors- es poden menjar les famelles: cosa incerta, ja que també ens mengem els molls dels mascles; canvia el color, més intensament ataronjat en les famelles, i el gust, més pronunciat i marí també en aquestes.
Temps enrere, les garotes es menjaven després de dinar o com a simple berenar de pescadors, però d'un temps ençà el seu consum és una festa gastronòmica, íntima o concorregda, ja sigui en un context particular o en establiments de restauració. Tanbé es celebra a diferents indrets de la nostra marina la garotada o garoinada, factor que ha ajudat a fer-la conèixer encara més, però que també ha contribuït a una excessiva extracció que fa perillar la seva mateixa existència. Però, tanmateix, com a fet popular i quotidià està en desús, ja que poca gent es dedica a buscar-ne per a consum propi, per manca de temps i per estar poc plenes, alhora que la seva compra resulta quasi prohibitiva.
Tres són les maneres d'anara a “buscar” garotes: una, de terra estant, o sia, des de les vorades, amb el garoter i una galleda; l'altra, als fondals -més grosses i més plenes- des d'un bot; i la tercera, més recent, agafades via immersió.
La garotada pren forma de ritual, tant per l'escenari -arran de mar- com pels elements que la integren. Les garotes, dipositades en un cove o galleda, es seccionen pel mig amb un cop sec de ganivet o unes tisores potents i amb mà destra i gest ràpid es renten amb aigua de mar per fer-ne sortir alguna sutzura. Hi ha qui posa els molls sobre una llesca de pa, de la qual cosa en resulta una mena d'exquisit pa amb tomata marina; hi ha qui se les menja amb cullereta.
Endemés, tradicionalment s'hi acompanya pa o coca i ocasionalment botifarra negra, alls tendres i fins i tot cebetes. Per fer-les passar, els comensals més sofisticats s'ajuden d'un bon xampany, però, és més corrent un simple vi negre de la terra begut en porró si els afortunats són la resta de mortals.
(L'Escalenc-1998)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada