Jesús Pardo, d’ascendència escalenca, explica a La casa del carrer del Mig (2010), llibre de tiratge pràcticament familiar, una història que va succeir la primavera de 1814, a les acaballes de la Guerra del Francès, en aquella casa abans que la comprés el seu rebesavi Miquel Simon Guerra. L’Escala va tenir en aquella guerra un paper col·lateral pel moviment de tropes al llarg de l’Empordà i per la seva proximitat a la plaça estràtegica de Roses.
Empúries segons un gravat francès de Lith de Villain publicat el 1823 per l’historiador rossellonès F.J. Jaubert de Paçà (MACE). Sobreimpressionat, Ferran VII en un oli sobre llenç de Vicent López Portaña (Museo del Prado) pintat poc després del seu pas per l’Escala (1814-1815).
Mentre les tropes napoleòniques retrocedien cap a la frontera, alguns soldats aprofitaven per desertar per evitar les campanyes contra les tropes aliades de la Sisena Coalició (Gran Bretanya, Rússia, Prússia…). El 1814 s’havia signat l’armistici i l’evacuació de les tropes franceses. Tres o quatre d’aquests soldats, amagant la seva condició de desertors, van ser allotjats un dia a cases de l’Escala, no gaire lluny del gruix de la tropa francesa que acampava prop de Viladamat. Les famílies que els havien acollit van decidir tirar pel dret i enverinar-los. El desertor de la casa del número 8 del carrer del Mig, el caporal Jean Menouche, va ser enterrat sota el terra del rebost d’aquella casa, llavors propietat de Baptista Juli.
El 1810, durant la Guerra del Francès, el Consell de Regència havia reunit les Corts de Cadis i havia declarat Ferran VII el Desitjat (1784), tercer fill de Carles IV i Maria Lluïsa de Borbó-Parma, “únic i legítim rei de la nació espanyola”, així com nul·la i sense efecte la cessió de la corona a favor de l’emperador Napoleó Bonapart i del germà d’aquest que regnava com a Josep I (Pepe Botella). El desembre de 1813 s’havia signat el Tractat de Valençay, que posava fi a l’ocupació francesa i disposava el retorn de Ferran VII al tron d’Espanya que ja havia ocupat la primavera de 1808.
El rei Ferran VII, acompanyat dels infants Carles i Antoni, entrava a Catalunya per la Jonquera camí de Madrid la tarda del 22 de març de 1814. El viatge des de Valençay s’havia iniciat al matí del 13 de març i va passar per Tolosa i Perpinyà. El jove tinent Manuel Gibert, de la guarnició espanyola que va rebre el rei a la frontera, va dir: “Per davant nostre passa un cotxe al trot; a dins, repapat, hi va un home, menjant-se a dentellades un pollastre rostit que té agafat amb un paper d’estrassa… i passa sense un saludo, sense un somrís, sense una mirada”.
Només de travessar la frontera va pronunciar una de les seves frases cèlebres: “Gracias a Dios ya estoy en España: es un milagro del cielo”. En l’alocució adreçada al poble, l’alcalde de la Jonquera, la primera autoritat amb què el rei contactava en entrar al seu regne, exclamava: “Pedimos a Dios dos cosas: Fernando y la paz”. Després de pernoctar a casa dels Armet la comitiva va sortir cap a Figueres de matinada.
Aquell matí del dimecres 23, en no poder creuar el Fluvià a causa de la crescuda del riu per les pluges i el desglaç (per creuar el riu a falta de pont s’usava una barcassa), va fer una incursió a Empúries amb part de la seva comitiva escortats pels francesos amb el propòsit de practicar la cacera tal com relata Caterina Albert Víctor Català. Més endavant, el 2 de maig, el rector Ramon Roure celebraria un Te Deum a l’església de l’Escala amb motiu de la rendició de les tropes franceses als aliats; aquest va morir el 1816 i va ser enterrat al mig de l’església.
En una carta que Caterina Albert va adreçar al seu amic epistolar Carles Rahola, de data 30/4/1933, es llegeix: “En aquest trist dia silenciós, mena de Dijous Sant laich, sens l’ensís de les iglésies, (…) obro el darrer llibre de V. y a travers de la seves planes, saboroses y evocadores, remonto el temps i me delecto en visions pretèrites, que tenen regust de novela y pipelleigs engrescadors de llegenda. Me l’he llegit tot d’un tret, quietosament, llaminerament (…). Records de comentaris y referències cobsats, per anys, dels llavis dels meus familiars”. Aquest darrer llibre de Rahola al qual es refereix l’escriptora és Ferran VII a Girona (1932).
Caterina Albert recorda com el seu besavi, Jeroni Farrés Curós, que havia fet la Guerra del Francès, “no anomenava altrament a Ferran VII que com ‘el caçador de fotges’ per no errar tret quan caçava aqueixos animals pels camps d’Empúries. (…) Lo referent a les caceres a Empúries sembla contradir lo que esmenta V. de la poca afició que hi tenia Ferran, a caçar, mes el meu vesavi era un gran caçador y al contar lo de les fotges –que ell havia presenciat– la boca se li feya aygua d’admiració, car diu que no s’aixecava peça que el Rey no la cobrés d’un tret segur”. L’escalenca contradiu a Rahola en veure que aquest havia escrit referint-se a Ferran VII: “ni caçava, ni pescava, ni feia res”.
La llavors franja litoral emporitana era una vasta zona de terres movedisses i llotoses, recs, estanyols i aiguamoixos, terres inhòspites, quasi desèrtiques..., un autèntic paradís de joncars i canyissos, riquíssim en peix i caça. Les fotges, ocells aquàtics amb el bec blanc i el plomatge negre, abundaven als antics aiguamolls d’Empúries.
El rei anys més tard no practicaria la caça probablement a causa de l'asma bronquial que patia. La seva poca o nul·la afició a la caça va provocar una de les pitjors èpoques de la riquesa cinegètica en les immediacions d’El Escorial. La famosa dita “Así se las ponían a Fernando VII” podria ser aplicable a la cacera, però prové de la seva afició al billar: els aduladors que jugaven amb ell procuraven sempre facilitar-li les coses perquè aconseguís fer caramboles.
Caterina Farrés Sureda (fotografia: Museu-Arxiu Víctor Català) va ser testimoni el 1828 del pas de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies camí de maridar-se amb el seu oncle Ferran VII. Al requadre, Maria Cristina en un oli de Vicent López Portaña (Casón del Buen Retiro).
De ben segur que devia visitar l’Escala amb la idea de saludar un vell conegut, el militar retirat i antic batlle de la vila Josep de Maranges i de Marimón, traspassat ja el 1804 a l’edat de 74 anys. Josep de Maranges havia regalat el 1785 a Ferran (llavors príncep d’Astúries) a través del comte de Floridablanca, segurament per aconseguir algun tracte especial, una col·lecció de monedes, inscripcions i altres petits objectes emporitans (ara conservada al madrileny Museo Arqueológico Nacional) que apareix en forma de llista a la seva obra Compendio histórico, resumen y descripción de la antiquísima ciudad de Empurias (escrita el 1785 i publicada el 1803). A falta de Josep de Maranges el devia atendre al casal familiar el seu cosí Anton Maranges Molinas.
“També deya el meu vesavi –evoca Caterina Albert– que no era pas tan general com s’ha cregut l’amor que al Rey tenia el poble, tota vegada que s’havia armat una conspiració per afusellar-lo així que posés els peus a Espanya al retorn del captiveri. Mes, com que els patriotes desenganyats tenien que lluytar ab los partidaris a ultrança, arrivaren a un acord, el de deixar a mans de la providència el càstich o la salvació del Desitjat”.
I continua: “Una fracció de cada bàndol formaria en la carrera que havia de fer la comitiva reial, l’una a una banda, l’altre a l’oposada del camí, y segons per allò hont baixés Ferran seria rebut ab una càrrega mortífera o ab els honors que li corresponien y respectada per a tots la seva vida. Baixà del costat dels amichs y els adversaris diu que sempre van creure que la cosa no havia estat casual, sinó efecte d’un avís segret. Y afegia el vesavi que lo que sí és cert, que Ferran VII, que era un home d’aspecte sanitós, quan, en aquella ocasió, va treure’l peu del cotxe estava tan esblaymat que s’hauria dit que anava a caure en vasca”.
L’escriptora, presta a evocar, comenta un fet que havia presenciat la seva àvia Caterina Farrés Sureda quan aquesta tenia nou anys: “Anys després, al entrar a Catalunya la seva promesa, Maria Cristina de Borbó, la meva àvia materna l’anà a veure passar a Figueres, y contava que tothom restà encisat de la seva bellesa, car era una dona preciosa, tant pel seu color y la gràcia del seu gest, com per la pipellejant y bondadoda sonrisa. Tenia, ademés, uns braços esculturals y d’una blancor d’ivori”. Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies va passar per Figueres el 13 de novembre de 1828 acompanyada dels seus pares, els reis de les Dues Sicílies, camí del monestir d’El Escorial per esdevenir la quarta esposa del seu oncle Ferran VII i mare d’Isabel II.
Ferran VII arribava a Figueres de tornada de l’Escala al capvespre d’aquell 23 de març de 1814. Amb tot el seu seguici va pernoctar al castell de Sant Ferran, mentre la població i la fortalesa seguien sota control del general francès Souchet. La fortalesa va esdevenir magatzem de material bèl·lic retirat i no fou fins al 4 de juny que va acabar l’evacuació. L’Empordà no només va haver de suportar l’ocupació francesa, sinó que va haver d’acollir una munió de presoners malferits i malalts i fins i tot va haver de patir una epidèmia de tifus.
Al matí del dia 24 les tropes franceses van lliurar la comitiva al capità general de Catalunya Copons al riu Fluvià (límit entre els dominis espanyol i francès) a tocar a Bàscara. Abans havien creuat el riu Manol gràcies a un pont provisional erigit per a l’ocasió per superar l’excés d’aigua que impedia passar pel gual; així naixia el topònim ‘Pont del Príncep’. Les fortificacions de Bàscara havien estat dinamitades pels francesos en la seva retirada. Ferran VII va descansar a l'hostal del poble (encara se’n conserva l'edifici i part del mobiliari de l'època). Els bascarencs, majoritàriament, s’havien refugiat als masos de la rodalia. Les Corts acordaren erigir a Bàscara un monument que hi perpetués el retorn del rei a Espanya (?).
El rei arribava a Girona, fins feia poc annexada a França, el capvespre d’aquell dia. La ciutat, engalanada per aclamar-lo, va preparar una recepció reial. Alguna veu partidària de l’absolutisme va cridar “Visca les cadenes!” com a expressió de suport al rei absolut. Ferran VII, de 39 anys, es va hostatjar a Girona a la Casa Carles (al costat de l’ajuntament) i l’endemà va assistir a la catedral on es cantà un Te Deum d’acció de gràcies, la melodia inicial del qual correspon a l’actual cançó “Napoleó tenia 100 soldats”.
El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals. En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII va derogar la constitució de 1812 i reinstaurà l'absolutisme. Després va venir el Trienni Liberal (1820-1823). Amb l’entrada de l’exèrcit dels Cent Mil fills de Sant Lluís es restablia l'absolutisme i s’iniciava la Dècada Ominosa (1823-1833).
Va ser un rei absolutista que no va dubtar a trair el seu pare o a afalagar Napoleó. Va ordenar afusellar els seus enemics, va tancar universitats i va perdre l'imperi d'ultramar. La situació del rei, sense fills barons, va fer que els sectors més intransigents, atesa la Llei Sàlica que impedia de regnar les dones, contemplessin el seu germà Carles Maria Isidre com a successor. Però l’abolició de la llei va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva. Ferran VII moria el setembre de 1833. La Primera Guerra Carlina estava servida.
ARAGÓ, N-J. i CLARA, J.: Els epistolaris de Carles Rahola (1998)
IZQUIERDO, M.: Antecedentes y comienzos del reinado de Fernando VII (1963)
MESTRES, Apel·les: Història viscuda (1929)
PARDO, J.: La casa del carrer del Mig (2010)
PINYOL, J.: “El Te Deum gironí dels 100 soldats”, www.girona.cat (2008)
RAHOLA, C.: Ferran VII a Girona (1932)
RODEJA, E.: Figueras. Notas históricas 1753-1832 (1947)
Empúries segons un gravat francès de Lith de Villain publicat el 1823 per l’historiador rossellonès F.J. Jaubert de Paçà (MACE). Sobreimpressionat, Ferran VII en un oli sobre llenç de Vicent López Portaña (Museo del Prado) pintat poc després del seu pas per l’Escala (1814-1815).El 1810, durant la Guerra del Francès, el Consell de Regència havia reunit les Corts de Cadis i havia declarat Ferran VII el Desitjat (1784), tercer fill de Carles IV i Maria Lluïsa de Borbó-Parma, “únic i legítim rei de la nació espanyola”, així com nul·la i sense efecte la cessió de la corona a favor de l’emperador Napoleó Bonapart i del germà d’aquest que regnava com a Josep I (Pepe Botella). El desembre de 1813 s’havia signat el Tractat de Valençay, que posava fi a l’ocupació francesa i disposava el retorn de Ferran VII al tron d’Espanya que ja havia ocupat la primavera de 1808.
El rei Ferran VII, acompanyat dels infants Carles i Antoni, entrava a Catalunya per la Jonquera camí de Madrid la tarda del 22 de març de 1814. El viatge des de Valençay s’havia iniciat al matí del 13 de març i va passar per Tolosa i Perpinyà. El jove tinent Manuel Gibert, de la guarnició espanyola que va rebre el rei a la frontera, va dir: “Per davant nostre passa un cotxe al trot; a dins, repapat, hi va un home, menjant-se a dentellades un pollastre rostit que té agafat amb un paper d’estrassa… i passa sense un saludo, sense un somrís, sense una mirada”.
Només de travessar la frontera va pronunciar una de les seves frases cèlebres: “Gracias a Dios ya estoy en España: es un milagro del cielo”. En l’alocució adreçada al poble, l’alcalde de la Jonquera, la primera autoritat amb què el rei contactava en entrar al seu regne, exclamava: “Pedimos a Dios dos cosas: Fernando y la paz”. Després de pernoctar a casa dels Armet la comitiva va sortir cap a Figueres de matinada.
Aquell matí del dimecres 23, en no poder creuar el Fluvià a causa de la crescuda del riu per les pluges i el desglaç (per creuar el riu a falta de pont s’usava una barcassa), va fer una incursió a Empúries amb part de la seva comitiva escortats pels francesos amb el propòsit de practicar la cacera tal com relata Caterina Albert Víctor Català. Més endavant, el 2 de maig, el rector Ramon Roure celebraria un Te Deum a l’església de l’Escala amb motiu de la rendició de les tropes franceses als aliats; aquest va morir el 1816 i va ser enterrat al mig de l’església.
En una carta que Caterina Albert va adreçar al seu amic epistolar Carles Rahola, de data 30/4/1933, es llegeix: “En aquest trist dia silenciós, mena de Dijous Sant laich, sens l’ensís de les iglésies, (…) obro el darrer llibre de V. y a travers de la seves planes, saboroses y evocadores, remonto el temps i me delecto en visions pretèrites, que tenen regust de novela y pipelleigs engrescadors de llegenda. Me l’he llegit tot d’un tret, quietosament, llaminerament (…). Records de comentaris y referències cobsats, per anys, dels llavis dels meus familiars”. Aquest darrer llibre de Rahola al qual es refereix l’escriptora és Ferran VII a Girona (1932).
Caterina Albert recorda com el seu besavi, Jeroni Farrés Curós, que havia fet la Guerra del Francès, “no anomenava altrament a Ferran VII que com ‘el caçador de fotges’ per no errar tret quan caçava aqueixos animals pels camps d’Empúries. (…) Lo referent a les caceres a Empúries sembla contradir lo que esmenta V. de la poca afició que hi tenia Ferran, a caçar, mes el meu vesavi era un gran caçador y al contar lo de les fotges –que ell havia presenciat– la boca se li feya aygua d’admiració, car diu que no s’aixecava peça que el Rey no la cobrés d’un tret segur”. L’escalenca contradiu a Rahola en veure que aquest havia escrit referint-se a Ferran VII: “ni caçava, ni pescava, ni feia res”.
La llavors franja litoral emporitana era una vasta zona de terres movedisses i llotoses, recs, estanyols i aiguamoixos, terres inhòspites, quasi desèrtiques..., un autèntic paradís de joncars i canyissos, riquíssim en peix i caça. Les fotges, ocells aquàtics amb el bec blanc i el plomatge negre, abundaven als antics aiguamolls d’Empúries.
El rei anys més tard no practicaria la caça probablement a causa de l'asma bronquial que patia. La seva poca o nul·la afició a la caça va provocar una de les pitjors èpoques de la riquesa cinegètica en les immediacions d’El Escorial. La famosa dita “Así se las ponían a Fernando VII” podria ser aplicable a la cacera, però prové de la seva afició al billar: els aduladors que jugaven amb ell procuraven sempre facilitar-li les coses perquè aconseguís fer caramboles.
Caterina Farrés Sureda (fotografia: Museu-Arxiu Víctor Català) va ser testimoni el 1828 del pas de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies camí de maridar-se amb el seu oncle Ferran VII. Al requadre, Maria Cristina en un oli de Vicent López Portaña (Casón del Buen Retiro).“També deya el meu vesavi –evoca Caterina Albert– que no era pas tan general com s’ha cregut l’amor que al Rey tenia el poble, tota vegada que s’havia armat una conspiració per afusellar-lo així que posés els peus a Espanya al retorn del captiveri. Mes, com que els patriotes desenganyats tenien que lluytar ab los partidaris a ultrança, arrivaren a un acord, el de deixar a mans de la providència el càstich o la salvació del Desitjat”.
I continua: “Una fracció de cada bàndol formaria en la carrera que havia de fer la comitiva reial, l’una a una banda, l’altre a l’oposada del camí, y segons per allò hont baixés Ferran seria rebut ab una càrrega mortífera o ab els honors que li corresponien y respectada per a tots la seva vida. Baixà del costat dels amichs y els adversaris diu que sempre van creure que la cosa no havia estat casual, sinó efecte d’un avís segret. Y afegia el vesavi que lo que sí és cert, que Ferran VII, que era un home d’aspecte sanitós, quan, en aquella ocasió, va treure’l peu del cotxe estava tan esblaymat que s’hauria dit que anava a caure en vasca”.
L’escriptora, presta a evocar, comenta un fet que havia presenciat la seva àvia Caterina Farrés Sureda quan aquesta tenia nou anys: “Anys després, al entrar a Catalunya la seva promesa, Maria Cristina de Borbó, la meva àvia materna l’anà a veure passar a Figueres, y contava que tothom restà encisat de la seva bellesa, car era una dona preciosa, tant pel seu color y la gràcia del seu gest, com per la pipellejant y bondadoda sonrisa. Tenia, ademés, uns braços esculturals y d’una blancor d’ivori”. Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies va passar per Figueres el 13 de novembre de 1828 acompanyada dels seus pares, els reis de les Dues Sicílies, camí del monestir d’El Escorial per esdevenir la quarta esposa del seu oncle Ferran VII i mare d’Isabel II.
Ferran VII arribava a Figueres de tornada de l’Escala al capvespre d’aquell 23 de març de 1814. Amb tot el seu seguici va pernoctar al castell de Sant Ferran, mentre la població i la fortalesa seguien sota control del general francès Souchet. La fortalesa va esdevenir magatzem de material bèl·lic retirat i no fou fins al 4 de juny que va acabar l’evacuació. L’Empordà no només va haver de suportar l’ocupació francesa, sinó que va haver d’acollir una munió de presoners malferits i malalts i fins i tot va haver de patir una epidèmia de tifus.
Al matí del dia 24 les tropes franceses van lliurar la comitiva al capità general de Catalunya Copons al riu Fluvià (límit entre els dominis espanyol i francès) a tocar a Bàscara. Abans havien creuat el riu Manol gràcies a un pont provisional erigit per a l’ocasió per superar l’excés d’aigua que impedia passar pel gual; així naixia el topònim ‘Pont del Príncep’. Les fortificacions de Bàscara havien estat dinamitades pels francesos en la seva retirada. Ferran VII va descansar a l'hostal del poble (encara se’n conserva l'edifici i part del mobiliari de l'època). Els bascarencs, majoritàriament, s’havien refugiat als masos de la rodalia. Les Corts acordaren erigir a Bàscara un monument que hi perpetués el retorn del rei a Espanya (?).
El rei arribava a Girona, fins feia poc annexada a França, el capvespre d’aquell dia. La ciutat, engalanada per aclamar-lo, va preparar una recepció reial. Alguna veu partidària de l’absolutisme va cridar “Visca les cadenes!” com a expressió de suport al rei absolut. Ferran VII, de 39 anys, es va hostatjar a Girona a la Casa Carles (al costat de l’ajuntament) i l’endemà va assistir a la catedral on es cantà un Te Deum d’acció de gràcies, la melodia inicial del qual correspon a l’actual cançó “Napoleó tenia 100 soldats”.
El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals. En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII va derogar la constitució de 1812 i reinstaurà l'absolutisme. Després va venir el Trienni Liberal (1820-1823). Amb l’entrada de l’exèrcit dels Cent Mil fills de Sant Lluís es restablia l'absolutisme i s’iniciava la Dècada Ominosa (1823-1833).
Va ser un rei absolutista que no va dubtar a trair el seu pare o a afalagar Napoleó. Va ordenar afusellar els seus enemics, va tancar universitats i va perdre l'imperi d'ultramar. La situació del rei, sense fills barons, va fer que els sectors més intransigents, atesa la Llei Sàlica que impedia de regnar les dones, contemplessin el seu germà Carles Maria Isidre com a successor. Però l’abolició de la llei va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva. Ferran VII moria el setembre de 1833. La Primera Guerra Carlina estava servida.
ARAGÓ, N-J. i CLARA, J.: Els epistolaris de Carles Rahola (1998)
IZQUIERDO, M.: Antecedentes y comienzos del reinado de Fernando VII (1963)
MESTRES, Apel·les: Història viscuda (1929)
PARDO, J.: La casa del carrer del Mig (2010)
PINYOL, J.: “El Te Deum gironí dels 100 soldats”, www.girona.cat (2008)
RAHOLA, C.: Ferran VII a Girona (1932)
RODEJA, E.: Figueras. Notas históricas 1753-1832 (1947)
(L'Escalenc-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada