A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Paraula de difunt

Fa ja molts anys que se’m va despertar una curiositat relativa als epitafis o últimes frases que personatges cèlebres, populars o anònims deixen per a ser recordats després de morts. La visita als cementiris i la literatura m’han permès recollir epitafis de tota mena: biogràfics, documentals, literaris, romàntics, heroics, sarcàstics, desesperats, surrealistes, pietosos... Les paraules de difunt, dites també ‘el darrer sospir’, són les últimes paraules pronunciades en vida o, segons com, les primeres després de mort.

El polifacètic Josep Esquirol Pérez (1878-1930) va disposar en vida que a la làpida de la seva tomba del Cementiri Vell de l’Escala s’hi inscrivís aquest epitafi sarcàstic. (Fotografia: arxiu de l’autor).

La mort sempre té una aparença que fa respecte i davant la seva imminència totes les paraules es tornen greus i solemnes. Són els epitafis, missatges testamentaris i urgents, destinats a perpetuar-se en la memòria dels vius. Tal com feren antics filòsofs i personatges històrics, la burgesia del s. XIX necessitava l’ajut d’epitafis lapidaris per passar a la posteritat. També els corrents literaris entraren dins la necròpoli. I el romanticisme, en un moment àlgid a la meitat del XIX, va influir en l’escriptura funerària a través de lànguids epitafis. A aquests s’hi afegiren els de personatges famosos com cineastes, científics i fins i tot gent humil.

Començaré per un epitafi local prou conegut per tothom en tractar-se del que va fer inscriure Josep Esquirol Pérez (1874-1931) a la làpida de la seva sepultura a l’entrada del Cementiri Vell. Josep Esquirol, fill de Josep i Paulina nat a Vilanova i la Geltrú, s’establí a la nostra població el 1898 arran de casar-se amb l’escalenca Francisqueta Alonso Mornau. Ell és l’artífex de la immortalitat de l’Escala del primer terç del XX. El seu epitafi sarcàstic diu: “Tú que ahora me pisas/ Párate a considerar/ Que al fin vendrás a parar/ Lo mismo que yo en cenizas”.

El pensador presocràtic Anaxàgores (mort l’any 428 aC) s’ho va prendre –mai més ben dit– amb filosofia quan li van preguntar quina seria la millor manera de ser recordat pels seus alumnes: “Donar-los un dia de festa”. El filòsof Epicur (270 aC), en canvi, va morir amb les botes posades, i abans de marxar digué als seus deixebles: “I ara a viure bé vosaltres recordant totes les meves paraules!”. El matemàtic i astrònom Galileo Galilei (1642) va ser processat per l’Església Catòlica i obligat a abjurar de la seva coneguda afirmació; en ser alliberat finalment per la mort es reafirmà en el seu descobriment i pronuncià la mítica frase: “I malgrat tot, la Terra es mou”.

Charles Wolfe (1823), poeta irlandès, demanà al metge un últim desig: “Tanqui’m aquest ull; l’altre ja està tancat. Que vostè ho passi bé!”. En el seu llit de mort, el novel.lista Honoré de Balzac (1850) va invocar un personatge recorrent en les seves novel.les: “Feu venir el doctor Bianchon, que ell em salvarà”. El poeta Heinrich Heine (1856) no va tenir dubtes sobre el seu futur: “Déu em perdonarà, és el seu ofici”. Edgar Alan Poe (1849) lluità tres dies contra el delírium trémens després de ser apallissat a Baltimore: “Déu ajudi la meva pobra ànima”, es va limitar a dir.

El novel.lista Gustave Flaubert (1880) va posar color a la mort: “Els meus ulls ho veuen tot groc”. L’escriptor Lewis Carrol (1898), creador de la narració “Alícia al País de les Meravelles” deixà anar enfadat a la seva infermera davant la proximitat de la mort: “Tregui’m aquest coixí... Ja no el necessito”. L’autor d’obres com “Mort a Venècia”, Thomas Mann (1951), va exhibir un desig fàcil de complaure: “Les meves ulleres”, potser per veure millor què hi havia a l’altre costat. Els editors de Beethoven (1827) li portaren, pocs dies abans de morir, unes ampolles de vi que ell es moria per tastar. Atès el seu estat, li fou impossible d’empassar-se’n cap gota: “Quina llàstima, Déu meu, quina llàstima!”, es lamentà. Les darreres paraules del militar veneçolà Simón Bolívar (1830), lluitador frustrat de la unificació llatinoamericana, van ser “He llaurat en el mar”.

Enrico Caruso (1921), el grandiós cantant d’òpera italià, va trobar a faltar una cosa que fins llavors li havia sobrat: “Em falta l’aire”. El músic del grup Chicago, Terry Kath (1978), jugava perillosament a la ruleta russa amb un revòlver: “No tingueu por, no està carregat”, digué als seus amics. El pintor Auguste Renoir (1919) va passar els seus últims anys paralitzat per la gota i quasi cec, però malgrat tot es va mostrar optimista: “Segueixo fent progressos”. El famós actor de Hollywood John Barrymore (1942) va respondre a una pregunta d’un periodista sobre la seva possible mort: “Cap Barrymore permetria que li passés una cosa tan ordinària”.

El comediant americà W.C. Fields (1946) va deixar dit en vida que figurés sobre la seva tomba: “Preferiria ser ara a Filadèlfia”. Humphrey Bogart (1957), íntim amic de l’scotch (whisky) tota la seva vida, va dir poc abans de morir: “No devia d’haver canviat l’scotch pels martinis”. A la diva Marlene Dietrich (1992) no li féu cap gràcia veure un capellà en els últims instants de la seva vida: “De què servirà parlar amb vós? Tinc una trobada imminent amb el vostre cap suprem!”. El cèlebre orador Ciceró (43 aC) va pronunciar en ser assassinat les gens retòriques paraules: “Sempre he sabut que sóc mortal”. El polític Maquiavel (1527) va mostrar la seva predilecció: “Al cel només hi trobaria pidolaires, frares i apòstols; a l’infern, en canvi, hi trobaré papes, prínceps i reis”.

La benvinguda que es llegeix a l’entrada d’aquest cementiri esdevé un epitafi col·lectiu per a la globalitat dels seus estadants. (Fotografia: arxiu de l’autor).

Un moribund Ramón Narváez, cap de govern en el regnat d’Isabel II, va rebutjar perdonar els seus enemics: “No és necessari, els he fet matar a tots”. Francesc Ferran d’Habsburg (1914), arxiduc d’Àustria, en l’instant de ser assassinat a Sarajevo va sentenciar: “No és res”; es va equivocar: no només moriria sinó que aquest fet va desencadenar la I Guerra Mundial. Al final d’aquesta guerra, Mata-Hari (1917), acusada d’espionatge a França, va agrair al cap de l’escamot d’execució que li permetessin emmirallar-se i retocar-se segons abans de ser afusellada amb aquests mots: “Gràcies, monsieur”. Molts joves han lluït a les seves samarretes les últimes paraules del revolucionari mexicà Emiliano Zapata (1919): “Millor morir combatent que viure com un esclau”.

Segons abans de l’assassinat del president americà J.F. Kennedy (1963), l’alcalde de la ciutat li digué tot veient tantes mostres d’entusiasme: “Senyor president, no podrà dir que Dallas no l’estima”; Kennedy va respondre: “Això salta a la vista”. Al polític Winston Churchill (1965) se li atribueix, equivocadament, la frase: “Jo estic disposat a trobar-me amb el meu Creador; una altra cosa és que Ell estigui preparat per trobar-se amb mi”. “Una tomba és suficient per a qui l’univers quedà petit”, va proclamar el rei Alexandre el Gran (325 aC). “Oh madre Nut! Estén sobre mi les teves ales com estrelles eternes!”, gravat al sarcòfag del faraó egipci Tutankamon (1352 aC).

Pot ser el dels botxins el gremi professional que més ‘últimes paraules’ ha escoltat. Moments abans de perdre el cap, la segona esposa d’Enric VIII, Anna Bolena (1536), li digué al seu botxí: “Tindreu poca feina; tinc el coll molt fi”. La comtessa de Dubarry (1793), ajusticiada durant la Revolució Francesa, li va dir al guillotinaire: “No em farà gaire mal, veritat?”. Així mateix fou executat l’aristòcrata francès Henri de Xaviere (1794), qui refusà un últim got de vi: “Quan bec perdo fàcilment el sentit de l’orientació”. William Palmer (1855), assassí de 14 persones, va dir mirant el patíbul on seria penjat: “Estàs segur que l’eina funciona?”.

L’assassí de policies de Nova York, George Appel (1928), va dir tot observant la cadira elèctrica: “Ara veureu com es fregeix una poma”, en al·lusió a la similitud de la paraula “apple” –poma en anglès– amb el seu cognom. Carl Panzman (1939), un autèntic assassí en sèrie, es presentà impacient davant la seva mort: “Fes-ho ràpid, idiota. Jo ja hauria penjat una dotzena d’homes”. L’assassí James W. Rodgers (1969) va expressar així la seva darrera voluntat davant l’escamot d’afusellament: “Una armilla antibales”. José Luis Monge (1967), condemnat a mort per assassinar 4 persones, va entrar a la càmera de gas preguntant: “El gas serà nociu per a la meva asma?”.

El torero Manolete (1947) va morir a la plaça tot exclamant: “Doctor, tinc els ulls oberts? No puc veure res”. A la tomba del genial actor americà Groucho Marx (1977) hi ha escrit: “Perdoni, senyora, que no m’aixequi”. A la del dramaturg francès J. B. Poquelin ‘Molière’ (1673) es llegeix: “Aquí jau Molière, el rei dels actors. En aquests moments fa de mort i de veritat que ho fa bé”. El poeta americà Walt Whitman (1892) estava tan preocupat per un sublim epitafi que davant la falta d’inspiració va morir exclamant: “Merda!”. El novel·lista Francis Scott Fitzgerald (1940): “Vaig estar borratxo molts anys; després em vaig morir”. La política argentina Evita Duarte ‘Peron’ (1952): “Tornaré i seré milions”. “En contra teva volaré amb el meu cos invencible i inamovible, oh mort!”, parafrasejà la novel·lista anglesa Virginia Woolf (1941) abans de morir.

“Només li demano a Déu que tingui pietat d’aquest ateu”, proferí l’escriptor Miguel de Unamuno (1936). “Si no vaig viure més fou perquè no vaig tenir temps”, exclamà l’escriptor francès Marquès de Sade (1814). A la tomba del cèlebre transformista italià Leopoldo Fregoli (1936) es llegeix: “Aquí dins he dut a terme la meva última transformació”. Paraules de difunt atribuïdes, segons la llegenda, al cineasta Alfred Hitchcock (1980): “Això és el que passa als noiets dolents”; i al compositor Johann Sebastian Bach (1750): “Des d’aquí no se m’acudeix cap fuga”. “Que baixi el teló, la farsa ha acabat”, sentencià l’escriptor François Rabelais (1553). A la tomba del genial humorista Miguel Gila (2001) podria haver-hi aquest epitafi: “Què hi és la vida? Que s’hi posi!”.

Fins ara hem tractat de les últimes paraules de gent de renom, però deixem que la gent senzilla, anònima... també tingui el seu espai. Un difunt americà que pesava 140 Kg i que havia fet infinites cures d’aprimament va deixar gravat a la làpida: “Per fi m’he quedat en els ossos”. En un cementiri de Minnesota (EUA) una tomba resa: “Mort per la voluntat de Déu i l’ajut d’un metge inepte”. Un altre: “Sisplau, no molesteu”. En una tomba del cementiri de Salamanca es llegeix: “Record de tots els teus fills (menys Ricardo que no va donar res)”. I en una de Guadalajara: “Al meu marit, traspassat després d’un any de matrimoni. La seva esposa amb profund agraïment”. “A la fi he deixat de fumar”, va deixar dit algú carregat de raó.

L’escalenc Francesc de Cuero Maranges (1853), fill de Josep Maria i Maria Gràcia i nét de l’agent de la duana de l’Escala Benito de Cuero i de Pinzon, fou patró d’una embarcació de la flota Maranges que es dedicava al tràfic comercial transatlàntic durant la primera meitat del segle XIX; a la làpida del seu nínxol del Cementiri Vell resa aquest epitafi de tipus heròic: “Piloto audaz cuando el mar anchuroso / En calma y tempestad cruzado había / Vino a su patria en busca de reposo / I solo lo encontró en la tumba fría”. L’escalenc d’adopció William Yarnton (1991), més conegut per Billy, un home petit, sec i barbut que havia conduït un Rolls Royce amb la matricula anglesa BIL 1 i tenia una especial devoció pel gintònic, va fer escriure al recordatori que es va repartir el dia del seu enterrament: “A Billy li agradaria que tothom recordés aquest dia amb un gintònic”.

(L'Escalenc-2009/2010)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA