A la Rosa Laviña l’he conegut arran de recollir informació sobre l’itinerari seguit pel líder anarquista escalenc Antoni Puig ‘Tonet’ d’ençà el seu exili fins a la seva mort. Objecte de molts intervius, el seu testimoni queda recollit als llibres “Éxodos. Historia oral del exilio republicano” (1987), d’Antonio Serrano, i “Mujeres y exilio 1939” (1999), d’Antonina Rodrigo, i al projecte multimèdia “Mujeres en pie de guerra” (2003), de l’actriu Susana Koska i el cantant Loquillo. Aquest relat que ara llegireu és fruit dels testimonis orals del matrimoni escalenc Joaquim Piqué-Paquita Sagrera (març de 1997) i de la pròpia Rosa Laviña (abril i juliol de 2003).
A l'esquerra, Rosa Laviña amb Paquita Sagrera a la platja de l'Escala. Al centre, Rosa Laviña fent instrucció, amb la seva germana adoptada Pilar i un veí, fent d'infermera al camp d'Argelers i amb el seu company Pere Vaqué. A la dreta, el mariscal Tito i els guerrillers Ramon Vila (a) Maroto o Caracremada i Marcel·lí Massana.
Quan el 2 de setembre de 1939 Françà declarà la guerra a Alemanya s’ordenava l’expulsió i repatriació dels refugiats espanyols. A la ciutat de Le Mans va sortir un tren carregat de dones i criatures espanyoles en direcció a la població fronterera de Portbou. Abans d’arribar a Perpinyà, el passatge es rebel.là i féu deturar el tren dins un túnel. Una d’aquelles viatgeres era Rosa Laviña.
La Rosa havia nascut a Palafrugell el 1918, en el si d’una família anarquista. El seu pare, Martí Laviña, era llibreter i barber; la seva mare, Engràcia Carreras, era modista i obrera del suro. Home polifacètic, Martí Laviña tenia una llibreria al carrer Estret on venia llibres escolars i altres d’idees llibertàries i republicanes. La barberia l’havia heredat del seu pare, membre de la lògia maçònica Luz. Fou el representant a Palafrugell de l’AIA i va ser tancat a la presó de Girona per fer classes de català, on coneixeria el gran anarquista escalenc Tonet Puig. La família Laviña sovint era objecte de discriminacions i mofes, com quan s’escollí la Rosa per lliurar un ram de flors a Alfons XIII, en ocasió de la inaguració d’una escola el 1925.
En temps de la República la Rosa freqüentava l’Escala, tant per la seva amistat amb la Paquita Sagrera (s’havien conegut quan aquesta vivia a Palagrugell) com per visitar l’amic del seu pare Tonet Puig. La Rosa ja estava formada i depurada per les lectures llibertàries, filosòfiques, humanístiques... que el seu pare propagava en la seva llibreria. El mateix Josep Pla conta al “Quadern gris” que devia «...una considerable quantitat de llibres al llibreter Laviña». El 1936, havent esclatat la guerra, fou secretària de les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. Aviat, la família Laviña acolliria la Pilar, una nena aragonesa refugiada.
La Rosa disposà que el dormitori que havia deixat buit el seu germà en anar al front sempre trobés algun hoste necessitat. Al tram final de la guerra tenien dormint en aquell llit un home que mai es va identificar. Se’l coneixia com a Vladimir. Aquest, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes, va fer com d’alcalde durant una setmana. «Un poble no pot estar sense alcalde», recorda la Rosa que va dir Vladimir. «Aviat us convidaré a visitar el meu país», els assegurà. Anys després, la informació recollida i les fotografies del mariscal Tito, cap d’Estat iugoslau, li permeteren adonar-se de la veritable identitat de qui s’havia amagat darrere aquell pseudònim.
Josip Broz (1892-1980), mariscal Tito des del 1943, organitzà el 1936 des de París les Brigades Internacionals que lluitarien a favor de la República. Eduard Rodeja, en el seu llibre “Llibre de Figueres” (1962), explica: «Diuen que el mariscal Tito va estar a Figueres coordinant les Brigades Internacionals. Vivia a Figueres i a Fortianell i vestia molt elegantment». Josip Broz havia tingut molts altres pseudònims abans del de Tito. Ell, però, sempre va negar haver participat en la guerra d’Espanya. Molts dels seus antics camarades de partit que segurament coneixien bé tots els seus secrets van morir a la guerra espanyola o als camps d’extermini nazis.
El 1939 la família Laviña haguè d’emprendre l’exili. Aviat les dones pogueren creuar la frontera de la Jonquera, tot esperant que els homes ho fessin pocs dies després. «Fent-me un petó, el meu pare em digué: “Rosa, filla meva, cuida la teva mare i la Pilar. Quan entrem els homes ja mai més ens separarem”», em relata emocionada la Rosa. Al cap de tres mesos, s’assabentà que el seu pare havia mort pocs dies després d’haver creuat la frontera. Aviat seria internada al camp de concentració d’Argelers. A aquesta “ciutat de la derrota”, en paraules del poeta Agustí Bartra, va fer d’infermera i va conèixer el seu futur company Pere Vaqué. El 1945, acabada la II Guerra Mundial, la parella s’instal.là a Montalban, on ella faria de modista.
«La meva família era l’única que vivia en aquell edifici tan gran de titularitat municipal. Els anys 1945-1953 foren de frenètica activitat de les guerrilles llibertàries antifranquistes. Dos dels més mítics maquis freqüentaven clandestinament casa nostra: Ramon Vila (a) Maroto o Caracremada (1908-1963) i Marcel.lí Massana (a) Panxo (1918-1981). Els maquis tenien un caràcter aventurer, idealista, terroritzant...», testimonia la Rosa. Ella havia fet més d’un viatge clandestí a Espanya duent a terme accions d’ajut a famílies de presos republicans. Dos altres populars maquis catalans foren Josep Lluís Facerias (a) Petronio (1920-1957) i Francesc Sabaté (a) Quico (1915-1960). La Rosa ja vídua i la seva mare hi acollirien el 1953 Tonet Puig; ella, després, viuria a Tolosa amb un escriptor lliurepensador.
La Rosa és una dona coherent, vital, alegre, solidària... que s’enfrontà a la Dictadura des de l’anonimat. «Segueixo vivint a França, la terra on he perdut els meus pares i els meus companys sentimentals i de lluita i on ha nascut i crescut la meva filla», acaba la Rosa.
A l'esquerra, Rosa Laviña amb Paquita Sagrera a la platja de l'Escala. Al centre, Rosa Laviña fent instrucció, amb la seva germana adoptada Pilar i un veí, fent d'infermera al camp d'Argelers i amb el seu company Pere Vaqué. A la dreta, el mariscal Tito i els guerrillers Ramon Vila (a) Maroto o Caracremada i Marcel·lí Massana.La Rosa havia nascut a Palafrugell el 1918, en el si d’una família anarquista. El seu pare, Martí Laviña, era llibreter i barber; la seva mare, Engràcia Carreras, era modista i obrera del suro. Home polifacètic, Martí Laviña tenia una llibreria al carrer Estret on venia llibres escolars i altres d’idees llibertàries i republicanes. La barberia l’havia heredat del seu pare, membre de la lògia maçònica Luz. Fou el representant a Palafrugell de l’AIA i va ser tancat a la presó de Girona per fer classes de català, on coneixeria el gran anarquista escalenc Tonet Puig. La família Laviña sovint era objecte de discriminacions i mofes, com quan s’escollí la Rosa per lliurar un ram de flors a Alfons XIII, en ocasió de la inaguració d’una escola el 1925.
En temps de la República la Rosa freqüentava l’Escala, tant per la seva amistat amb la Paquita Sagrera (s’havien conegut quan aquesta vivia a Palagrugell) com per visitar l’amic del seu pare Tonet Puig. La Rosa ja estava formada i depurada per les lectures llibertàries, filosòfiques, humanístiques... que el seu pare propagava en la seva llibreria. El mateix Josep Pla conta al “Quadern gris” que devia «...una considerable quantitat de llibres al llibreter Laviña». El 1936, havent esclatat la guerra, fou secretària de les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. Aviat, la família Laviña acolliria la Pilar, una nena aragonesa refugiada.
La Rosa disposà que el dormitori que havia deixat buit el seu germà en anar al front sempre trobés algun hoste necessitat. Al tram final de la guerra tenien dormint en aquell llit un home que mai es va identificar. Se’l coneixia com a Vladimir. Aquest, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes, va fer com d’alcalde durant una setmana. «Un poble no pot estar sense alcalde», recorda la Rosa que va dir Vladimir. «Aviat us convidaré a visitar el meu país», els assegurà. Anys després, la informació recollida i les fotografies del mariscal Tito, cap d’Estat iugoslau, li permeteren adonar-se de la veritable identitat de qui s’havia amagat darrere aquell pseudònim.
Josip Broz (1892-1980), mariscal Tito des del 1943, organitzà el 1936 des de París les Brigades Internacionals que lluitarien a favor de la República. Eduard Rodeja, en el seu llibre “Llibre de Figueres” (1962), explica: «Diuen que el mariscal Tito va estar a Figueres coordinant les Brigades Internacionals. Vivia a Figueres i a Fortianell i vestia molt elegantment». Josip Broz havia tingut molts altres pseudònims abans del de Tito. Ell, però, sempre va negar haver participat en la guerra d’Espanya. Molts dels seus antics camarades de partit que segurament coneixien bé tots els seus secrets van morir a la guerra espanyola o als camps d’extermini nazis.
El 1939 la família Laviña haguè d’emprendre l’exili. Aviat les dones pogueren creuar la frontera de la Jonquera, tot esperant que els homes ho fessin pocs dies després. «Fent-me un petó, el meu pare em digué: “Rosa, filla meva, cuida la teva mare i la Pilar. Quan entrem els homes ja mai més ens separarem”», em relata emocionada la Rosa. Al cap de tres mesos, s’assabentà que el seu pare havia mort pocs dies després d’haver creuat la frontera. Aviat seria internada al camp de concentració d’Argelers. A aquesta “ciutat de la derrota”, en paraules del poeta Agustí Bartra, va fer d’infermera i va conèixer el seu futur company Pere Vaqué. El 1945, acabada la II Guerra Mundial, la parella s’instal.là a Montalban, on ella faria de modista.
«La meva família era l’única que vivia en aquell edifici tan gran de titularitat municipal. Els anys 1945-1953 foren de frenètica activitat de les guerrilles llibertàries antifranquistes. Dos dels més mítics maquis freqüentaven clandestinament casa nostra: Ramon Vila (a) Maroto o Caracremada (1908-1963) i Marcel.lí Massana (a) Panxo (1918-1981). Els maquis tenien un caràcter aventurer, idealista, terroritzant...», testimonia la Rosa. Ella havia fet més d’un viatge clandestí a Espanya duent a terme accions d’ajut a famílies de presos republicans. Dos altres populars maquis catalans foren Josep Lluís Facerias (a) Petronio (1920-1957) i Francesc Sabaté (a) Quico (1915-1960). La Rosa ja vídua i la seva mare hi acollirien el 1953 Tonet Puig; ella, després, viuria a Tolosa amb un escriptor lliurepensador.
La Rosa és una dona coherent, vital, alegre, solidària... que s’enfrontà a la Dictadura des de l’anonimat. «Segueixo vivint a França, la terra on he perdut els meus pares i els meus companys sentimentals i de lluita i on ha nascut i crescut la meva filla», acaba la Rosa.
(L'Escalenc-2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada