Un amic meu ha arribat als quaranta. Quaranta són molts anys per a aquells que els han viscut i molt pocs per als que ja els han passat. Des del llindar dels quaranta, la vida és com un peix enorme d'escates daurades que ens fa companyia sense decidir-se a devorar-nos però tampoc es deixa domesticar.
La crisi dels quaranta s'anomena així perquè s'ha observat que el moment més àlgid d'aquesta crisi natural arriba entre els 35 i 45 anys. També se l'anomena 'crisi de la mitja vida', perquè es considera que a aquesta edat s'ha recorregut la meitat dels anys d'expectativa de vida. És coneguda també com 'crisi de la maduresa', perquè un cop superada es pot assolir una vida volguda i fructífera.
Realment, però, no està demostrat des d'una perspectica psicogerontològica que aquesta crisi existeixi, però si és cert que sovint es repeteix un pauta molt concreta de conducta i d'actitud que ha fet que s'hagi catalogat amb aquesta etiqueta. Els símptomes més clars entre els homes solen ser la necessitat de sentir-se joves de nou i la recerca de noves experiències, que de vegades desemboca en crisis agudes existencials i també en ruptures matrimonials.
La societat ens fa fer els quaranta. Ningú no perdona ningú. I és una llàstima, perquè, a la fi, tot és degut a la mania de numerar-ho tot arbitràriament. Si decidíssim, per exemple, que els anys han de tenir setze mesos i no dotze, qui ara cau en la depressió perquè n'acaba de fer quaranta descobriria que només ha complert la trentena.
Enfront de circumstàncies greus com fer-ne quaranta, l'home tendeix al ritual per apaivagar o confondre la magnitud de la tragèdia. És una estratégia social pietosa perquè el pobre que en fa quaranta oblidi momentàniament la sensació d'alarma biològica que ha d'haver sentit irremeiablement.
La generació que recentment hem complert els quaranta anys pertany a aquell segment d'edat que ha esta definit com la “generació de l'entrepà”, perquè es mou entre dos grups d'edat altament idiosincràtics: d'una banda, la “generació dels setanta”, aquella que d'ença la transició democràtica va fer-se amb el poder, i d'altra, la “generació del baby boom”, caracteritzada per la seva abundància.
Els de la “generació de l'entrepà” vam nèixer entre la postguerra i el pla d'estabilització franquista. Quan va morir el dictador teníem entre 17 i 22 anys, massa joves per marcar les pautes, però prou grans per rebre'n encara les darreres patacades. Formats sota el franquisme (i en l'antifranquisme), aquesta generació ha esta la primera d'assolir uns índexs plenament europeus, alhora que ha existit al naixement de la societat de consum, als anys seixanta, a l'estat del benestar... però ni en patim l'enlluernament dels més grans ni la dependència dels més joves.
Coincidint amb els nostres quaranta anys, se'ns moren els ancestres i ens quedem sols davant la vida. Quaranta és una xifra contradictòria. Se suposa que ja som a la maduresa i, en cavi, no ens sabem treure de sobre una adolescència crònica. Algú, algun dia, ens va dir que seríem feliços i que menjaríem anissos, però la pel·lícula fictícia de la nostra vida s'acaba als vint-i-pocs.
Quantes vides hi caben en quaranta anys? Una infantesa de patinets i missa de diumenge, una pubertat de futbol i de televisió en blanc i negre; una adolescència de Beatles i de petons dibuixats; una joventut inquieta de cabell llarg i disconforme amb la societat. Després, el campi qui pugui, la sensació que les il·lusions es van perdent pel camí i van deixant pas als sentiments i la constatació que l'itinerari pot ser llarg però que tot va cada vegada més i més de pressa.
És potser als quaranta anys, a l'entreacte de la nostra existència, que comencem a conèixer i a valorar el temps. Ara sabem de la grandesa dels instants i la importància de les estacions. A aquesta edat hem hagut d'aprendre a esborrar noms d'éssers estimats, experiència que ens obliga a viure amb la seguretat rutilant dels equilibristes. Fins ara navegàvem a motor i sempre sabíem el port d'arribada; ara haurem de fer-ho a vela i ja res no serà exacte. No sabrem ben bé on anem, però potser la maduresa no és tant voler conèixer el destí final sinó buscar en el viatge, en cada port... els fruits que podem necessitar.
La vida, a partir dels quaranta, és una acumulació d'avuis sobreposats, com miralls amics que ens retornaran l'indefugible però lent envelliment del rostre i de propina la plusvàlua de la serenitat i el desig ferm de continuar creixent.
Hem complert quaranta anys i encara hi ha qui veu en nosaltres joves promeses. Ara, tot i que la biologia comença a jugar a la contra i de reüll albirem el 'banc d'en sinofos', juguem amb avantatge: sabem que el vent bufa a favor nostre, sabem que podem afrontar la segona part de la nostra vida convertits en empíriques realitats.
La crisi dels quaranta s'anomena així perquè s'ha observat que el moment més àlgid d'aquesta crisi natural arriba entre els 35 i 45 anys. També se l'anomena 'crisi de la mitja vida', perquè es considera que a aquesta edat s'ha recorregut la meitat dels anys d'expectativa de vida. És coneguda també com 'crisi de la maduresa', perquè un cop superada es pot assolir una vida volguda i fructífera.
Realment, però, no està demostrat des d'una perspectica psicogerontològica que aquesta crisi existeixi, però si és cert que sovint es repeteix un pauta molt concreta de conducta i d'actitud que ha fet que s'hagi catalogat amb aquesta etiqueta. Els símptomes més clars entre els homes solen ser la necessitat de sentir-se joves de nou i la recerca de noves experiències, que de vegades desemboca en crisis agudes existencials i també en ruptures matrimonials.
La societat ens fa fer els quaranta. Ningú no perdona ningú. I és una llàstima, perquè, a la fi, tot és degut a la mania de numerar-ho tot arbitràriament. Si decidíssim, per exemple, que els anys han de tenir setze mesos i no dotze, qui ara cau en la depressió perquè n'acaba de fer quaranta descobriria que només ha complert la trentena.
Enfront de circumstàncies greus com fer-ne quaranta, l'home tendeix al ritual per apaivagar o confondre la magnitud de la tragèdia. És una estratégia social pietosa perquè el pobre que en fa quaranta oblidi momentàniament la sensació d'alarma biològica que ha d'haver sentit irremeiablement.
La generació que recentment hem complert els quaranta anys pertany a aquell segment d'edat que ha esta definit com la “generació de l'entrepà”, perquè es mou entre dos grups d'edat altament idiosincràtics: d'una banda, la “generació dels setanta”, aquella que d'ença la transició democràtica va fer-se amb el poder, i d'altra, la “generació del baby boom”, caracteritzada per la seva abundància.
Els de la “generació de l'entrepà” vam nèixer entre la postguerra i el pla d'estabilització franquista. Quan va morir el dictador teníem entre 17 i 22 anys, massa joves per marcar les pautes, però prou grans per rebre'n encara les darreres patacades. Formats sota el franquisme (i en l'antifranquisme), aquesta generació ha esta la primera d'assolir uns índexs plenament europeus, alhora que ha existit al naixement de la societat de consum, als anys seixanta, a l'estat del benestar... però ni en patim l'enlluernament dels més grans ni la dependència dels més joves.
Coincidint amb els nostres quaranta anys, se'ns moren els ancestres i ens quedem sols davant la vida. Quaranta és una xifra contradictòria. Se suposa que ja som a la maduresa i, en cavi, no ens sabem treure de sobre una adolescència crònica. Algú, algun dia, ens va dir que seríem feliços i que menjaríem anissos, però la pel·lícula fictícia de la nostra vida s'acaba als vint-i-pocs.
Quantes vides hi caben en quaranta anys? Una infantesa de patinets i missa de diumenge, una pubertat de futbol i de televisió en blanc i negre; una adolescència de Beatles i de petons dibuixats; una joventut inquieta de cabell llarg i disconforme amb la societat. Després, el campi qui pugui, la sensació que les il·lusions es van perdent pel camí i van deixant pas als sentiments i la constatació que l'itinerari pot ser llarg però que tot va cada vegada més i més de pressa.
És potser als quaranta anys, a l'entreacte de la nostra existència, que comencem a conèixer i a valorar el temps. Ara sabem de la grandesa dels instants i la importància de les estacions. A aquesta edat hem hagut d'aprendre a esborrar noms d'éssers estimats, experiència que ens obliga a viure amb la seguretat rutilant dels equilibristes. Fins ara navegàvem a motor i sempre sabíem el port d'arribada; ara haurem de fer-ho a vela i ja res no serà exacte. No sabrem ben bé on anem, però potser la maduresa no és tant voler conèixer el destí final sinó buscar en el viatge, en cada port... els fruits que podem necessitar.
La vida, a partir dels quaranta, és una acumulació d'avuis sobreposats, com miralls amics que ens retornaran l'indefugible però lent envelliment del rostre i de propina la plusvàlua de la serenitat i el desig ferm de continuar creixent.
Hem complert quaranta anys i encara hi ha qui veu en nosaltres joves promeses. Ara, tot i que la biologia comença a jugar a la contra i de reüll albirem el 'banc d'en sinofos', juguem amb avantatge: sabem que el vent bufa a favor nostre, sabem que podem afrontar la segona part de la nostra vida convertits en empíriques realitats.
(L'Escalenc-1998)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada