Passaven tres minuts de les onze del matí del dilluns 13 de febrer de 2006 quan es deixà sentir una forta explosió des de la franja litoral entre Cadaqués i Palamós (de nord a sud) i des de l’Escala a Fontcoberta (d’est a oest). A l’Escala i arreu forem molts els testimonis del fenomen del qual en les immediates hores no se’n va poder treure l’entrellat. La notícia aparegué publicada l’endemà al Diari de Girona amb aquest titular: “Misteriosa explosió a l’Empordà”.
Instant en què l'avió supera la barrera del so; a l'esquerra, la zona geogràfica on es deixà sentir l'explosió.
“Una estranya explosió va sorprendre ahir al matí molts veïns de l’Alt i Baix Empordà, però cap dels organismes consultats per aquest diari va poder donar una explicació (...). Els radars de l’aeroport de Girona i de l’aeròdrom d’Empúriabrava no van notar res estrany; la direcció general d’Emergències va confirmar que no s’havia produït cap terratrèmol ni cap explosió especial en pedreres ni s’havia ensorrat cap edifici. L’única explicació possible pot respondre a un avió que hagués trencat la barrera del so (...)”.
El mateix Diari de Girona confirmava aquesta hipòtesi en la seva edició del divendres dia 17. La notícia intitulada “Trencar la barrera del so” incloïa un infogràfic i informava que “Un F-18 Hornet de les Forces Aèries Espanyoles va ser el causant del soroll que es produí el dilluns. Un portaveu del Ministeri de Defensa va informar ahir que el caça havia sortit de Saragossa per escortar un altre avió que havia entrat a l’espai aeri espanyol per França i que havia d’aterrar a l’aeroport del Prat (...). El Ministeri no ha aclarit el lloc exacte on es va produir el soroll i ha explicat que el caça devia volar com a mínim a 8.500 metres”. Si ens imaginéssim l’Everest (la muntanya més alta del planeta) on hi ha el Montgrí aquest caça hagués volat per sobre el seu cim.
Fonts expertes en aeronàutica han explicat que els caces de l’exèrcit fan el trajecte de Saragossa a Barcelona en només set minuts per escortar un avió portador d’algun alt mandatari. Les feines d’escorta se solen fer entre dos caces, tot i que des de l’Exèrcit de l’Aire asseguren que només un F-18 va volar dilluns. Així, servei d’escortament o només maniobres? Aquest caça bombarder supersònic, molt versàtil i fiable, és l’aparell més potent de les Forces Aèries.
Vint anys abans, el 1986, també a banda i banda del massís del Montgrí (Roses, l’Escala, Torroella, Pals...) es pogué sentir un altre trencament de la barrera del so; segons es va saber més tard, fou un aparell de la flota nord-americana que minuts abans havia entrat en combat contra avions de la Líbia de Muamar Gadafi després que el president Reagan fes bombardejar les ciutats de Trípoli i Benghazi en venjança d’un suposat patrocini terrorista.
El xoc contra la barrera del so s’exemplificava fins als anys 40 com el xoc contra una paret i per això es començà a parlar de la barrera del so. Les bales, els projectils i els fragments de meteorit poden avançar més depressa que el so, com també l’extrem d’un fuet. Llavors es produeix una fressa coneguda com ‘espetec sònic’. L’esclafit d’un fuet és un espetec sònic en miniatura.
Quan un avió supera la velocitat del so es desplaça més ràpidament que l’ones sonores que emet. En no poder-se apartar les molècules de l’aire que conformen aquestes ones s’aglutinen davant la proa de l’avió que llavors vola en aire comprimit. Es forma un núvol cònic degut a la brusca condensació de l’aire i es produeix una “ona de xoc” que arriba a la nostra oïda com una ona sonora gegant: és l’espetec sònic. S’ha trencat la barrera del so, s’ha superat el Mach 1 (velocitat del so). A una temperatura de 20 graus a nivell de mar li correspon una velocitat de propagació del so d’uns 340 m/s (1.234 Km/h).
Els científics, abans de la II Guerra Mundial, consideraven impossible travessar la barrera del so; molts avions tenien problemes en apropar-s’hi: la comprensió de l’aire provocava tremolors i sotracs. Es pensava que l’augment de la resistència era de tipus exponencial: tot i potenciant els motors la barrera del so resultaria infranquejable. No: unes majors propulsió i aerodinàmica podien vèncer el punt màxim de resistència. Amb l’invent dels avions de reacció, acabada la guerra, algun d’ells ja podia efectuar un vol supersònic.
L’americà Chuck Yeager, pilot durant la II Guerra Mundial i més tard pilot de proves, fou el primer humà en viatjar més ràpid que el so amb l’avió Bell X-1 propulsat amb coets (NACA) el 1947 a la velocitat Mach 1 a una altitud de 45.000 peus. Tanmateix, dos altres pilots també haurien superat la barrera del so: l’alemany Hans G. Mutke el 1945 amb un Messerschmitt Me 262 i l’americà George Welch el 1947 amb un XP-66. Un militar americà realitzà el 1960 un salt des d’un globus a 31 Km. d’alçada; durant el descens la traspassà abans d’obrir el paracaigudes.
Dos han estat els jets comercials supersònics pioners en vols regulars: el Tupolev Tu-144 (1975) i el Concorde 001 (1976). El 2003, per primer cop, una aeronau tripulada no governamental, l’SpaceShipOne, superà la barrera del so; el 2004, l’X-43A, avió hipersònic no tripulat de la NASA, assoliria una velocitat de 11.265 Km/h (rang Mach 10).
Instant en què l'avió supera la barrera del so; a l'esquerra, la zona geogràfica on es deixà sentir l'explosió. El mateix Diari de Girona confirmava aquesta hipòtesi en la seva edició del divendres dia 17. La notícia intitulada “Trencar la barrera del so” incloïa un infogràfic i informava que “Un F-18 Hornet de les Forces Aèries Espanyoles va ser el causant del soroll que es produí el dilluns. Un portaveu del Ministeri de Defensa va informar ahir que el caça havia sortit de Saragossa per escortar un altre avió que havia entrat a l’espai aeri espanyol per França i que havia d’aterrar a l’aeroport del Prat (...). El Ministeri no ha aclarit el lloc exacte on es va produir el soroll i ha explicat que el caça devia volar com a mínim a 8.500 metres”. Si ens imaginéssim l’Everest (la muntanya més alta del planeta) on hi ha el Montgrí aquest caça hagués volat per sobre el seu cim.
Fonts expertes en aeronàutica han explicat que els caces de l’exèrcit fan el trajecte de Saragossa a Barcelona en només set minuts per escortar un avió portador d’algun alt mandatari. Les feines d’escorta se solen fer entre dos caces, tot i que des de l’Exèrcit de l’Aire asseguren que només un F-18 va volar dilluns. Així, servei d’escortament o només maniobres? Aquest caça bombarder supersònic, molt versàtil i fiable, és l’aparell més potent de les Forces Aèries.
Vint anys abans, el 1986, també a banda i banda del massís del Montgrí (Roses, l’Escala, Torroella, Pals...) es pogué sentir un altre trencament de la barrera del so; segons es va saber més tard, fou un aparell de la flota nord-americana que minuts abans havia entrat en combat contra avions de la Líbia de Muamar Gadafi després que el president Reagan fes bombardejar les ciutats de Trípoli i Benghazi en venjança d’un suposat patrocini terrorista.
El xoc contra la barrera del so s’exemplificava fins als anys 40 com el xoc contra una paret i per això es començà a parlar de la barrera del so. Les bales, els projectils i els fragments de meteorit poden avançar més depressa que el so, com també l’extrem d’un fuet. Llavors es produeix una fressa coneguda com ‘espetec sònic’. L’esclafit d’un fuet és un espetec sònic en miniatura.
Quan un avió supera la velocitat del so es desplaça més ràpidament que l’ones sonores que emet. En no poder-se apartar les molècules de l’aire que conformen aquestes ones s’aglutinen davant la proa de l’avió que llavors vola en aire comprimit. Es forma un núvol cònic degut a la brusca condensació de l’aire i es produeix una “ona de xoc” que arriba a la nostra oïda com una ona sonora gegant: és l’espetec sònic. S’ha trencat la barrera del so, s’ha superat el Mach 1 (velocitat del so). A una temperatura de 20 graus a nivell de mar li correspon una velocitat de propagació del so d’uns 340 m/s (1.234 Km/h).
Els científics, abans de la II Guerra Mundial, consideraven impossible travessar la barrera del so; molts avions tenien problemes en apropar-s’hi: la comprensió de l’aire provocava tremolors i sotracs. Es pensava que l’augment de la resistència era de tipus exponencial: tot i potenciant els motors la barrera del so resultaria infranquejable. No: unes majors propulsió i aerodinàmica podien vèncer el punt màxim de resistència. Amb l’invent dels avions de reacció, acabada la guerra, algun d’ells ja podia efectuar un vol supersònic.
L’americà Chuck Yeager, pilot durant la II Guerra Mundial i més tard pilot de proves, fou el primer humà en viatjar més ràpid que el so amb l’avió Bell X-1 propulsat amb coets (NACA) el 1947 a la velocitat Mach 1 a una altitud de 45.000 peus. Tanmateix, dos altres pilots també haurien superat la barrera del so: l’alemany Hans G. Mutke el 1945 amb un Messerschmitt Me 262 i l’americà George Welch el 1947 amb un XP-66. Un militar americà realitzà el 1960 un salt des d’un globus a 31 Km. d’alçada; durant el descens la traspassà abans d’obrir el paracaigudes.
Dos han estat els jets comercials supersònics pioners en vols regulars: el Tupolev Tu-144 (1975) i el Concorde 001 (1976). El 2003, per primer cop, una aeronau tripulada no governamental, l’SpaceShipOne, superà la barrera del so; el 2004, l’X-43A, avió hipersònic no tripulat de la NASA, assoliria una velocitat de 11.265 Km/h (rang Mach 10).
(L'Escalenc-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada