Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934), d’Ernst Lubitsch, interpretada per Maurice Chevalier i Jeanette MacDonald, i “Balas de papel” (1935), amb Tim McCoy i Billie Seward; la cartellera anunciava futures propostes com “39 escalones” (1935), d’Alfred Hitchcock, amb Robert Donat i Madeleine Carroll, i “El capitán Blood” (1935), amb Errol Flynn i Olivia de Havilland. Al Capitol de Barcelona exhibien “La que apostó su amor” (1935), amb Bette Davis i George Brent, i al Catalunya feien “Morena clara” (1936), amb Miguel Ligero i Imperio Argentina. Lluny dels escenaris populars, la insurrecció militar s'anava estenen com una taca d'oli i també arribava a Catalunya.
Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934) i “Balas de papel” (1935), però la projecció de la tarda de diumenge es va anul·lar. A la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”.
Els militars sublevats a Barcelona van sortir al carrer a les cinc de la matinada del diumenge 19 i ràpidament van ser repel·lits per guàrdies d'assalt i gent de sindicats i partits; va ser detingut el general Goded, comandant general de Balears, que s’havia desplaçat a Barcelona per encapçalar la insurrecció. A Girona va triomfar inicialment l'aixecament, però va durar poc perquè la derrota dels sublevats a Barcelona els va desanimar. Descriu Miquel Gil a 50 anys de Ràdio Girona (1990): “Fou ocupada militarment, i mentre els comandants emetien per les ones la seva proclama, hi havia soldats muntant guàrdia arreu de l’edifici (…)”. A Figueres, al castell de Sant Ferran, hi havia oficials que coneixien els preparatius de l’alçament; tenien ordres de proclamar-lo juntament amb un grup de joves figuerencs, però també s’acabarien retirant a la caserna.
Les barberies escalenques eren aquell matí de diumenge lloc de tertúlia improvisada on arribaven les vagues notícies escoltades a la ràdio i des d’on es projectaven a tota la població. Les barberies del carrer Enric Serra d’Antoni Puig Artigas Tonet i Lluís Pujol Masseguer Muchu, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. Domènec Gamito Font (1928), que llavors matava hores a la barberia de Lluís Pujol remullant barbes i escombrant el terra perquè eren de família, recorda que aquell matí els homes estaven molt expectants. Tonet Puig tenia un plat al mig de la barberia i cada parroquià podia pagar el servei a voluntat; llavors un tallat de cabell valia 10 rals (2,5 pessetes).
L’escriptora Aurora Bertrana Salazar (1892-1974) escriu a Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975): “(...) Jo acabava d’instal·lar-me a l’hotel del Gambo, a la platja d’Empúries, amb el propòsit de passar-hi una part de l’estiu. El dia 19 de matí, a Empúries no sabien res. El primer crit d’alarma el va donar el mateix Gambo perquè un gran tiberi que s’havia de celebrar aquell migdia restava suspès a causa de les especials circumstàncies. L’aparell de ràdio de cal Gambo ens donava la mesura de la gravetat de la situació. (...) A l’Escala, com a altres indrets, els revolucionaris havien suplantat l’autoritat republicana, havien posat un comitè, havien improvisat la milícia local (…)”.
A mesura que anava avançant el diumenge es veieren pels carrers de l’Escala grups de persones que comentaven les últimes notícies. Una veu esglaiadora es deixà sentir al carrer de les Botigues: “Ha estallat la guerra!”. I el temor es va escampar entre la gent que hi passejava amunt i avall com era costum a l’època. Pere Coll, allí present, espantat, en tornar ràpidament a casa seva amb la seva bicicleta que li acabava de costar 30 pessetes es va adonar com uns improvizats milicians estaven aixecant una barricada a l’alçada de la Primera Horta (davant l’actual benzinera); un cop a Empúries va veure que els milicians requisaven una escopeta de pistons a can Roura. Una comitiva escalenca encapçalada per l’alcalde es desplaçava a Girona per informar-se i aprovisionar-se d’armes; el destacament de la Guàrdia Civil de l’Escala es replegava a la Bisbal.
Les barberies del carrer Enric Serra de Lluís Pujol i Antoni Puig, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–. Fotomuntatge: arxiu de l’autor).
Una cinquantena d’homes, aquella tarda, es revoltava contra l’alçament militar i ocupava l’ajuntament. Era bàsicament gent de la CNT-FAI, les Joventuts Llibertàries i el POUM que es constituïen en Comitè Antifeixista. La seva pretensió era mantenir la legalitat vigent, amb l’alcalde psouquista Josep Figueras Fontdevila (1893-1984), però incorporant-hi el Comitè, condició que no fou acceptada per l’alcalde que aviat renunciaria al càrrec. Els màxims responsables del Comitè serien el cenetista Antoni Puig Artigas Tonet (1886-1960), el sindicalista d’UdR Francesc Callol Pascual Maurici (1906-1998) i el republicà Miquel Torres Bofill (1904-1997) i com a responsable dels milicians el cenetista i faista Josep Crosas Esteva Ravenissa (….).
Altres elements que també es van significar aquell diumenge foren dirigents de partits polítics com el jutge popular Lluís Puig Solés (ERC), Francesc Salvat Granés (ERC), Joan Sastre Martinoy Pebres (POUM), Pere Artigas Galceran (PSU), Ramon Ribas Callol (CNT) i Joan Fornés Calsat Esparralló (JJLL) i altres com Domènec Espasa (CNT), Joan Ramon Mas (CNT), Salvador Arquer Rabasedas (CNT), el president d’Amics de l’Art Vell i secretari del Comitè Lluís Pujol Masseguer (CNT), Sidon Pascual Callol (POUM), l’exregiror Jaume Sastre Daunis (JJLL-CNT), Virgili Brugnoli Rosés (JJLL-CNT), Rafel Vilabrú Flaqué el Moro (FAI), Martí Bruguera Pellicer (UdR), Juli Molinas Gelada (CNT), Pepe Batalla Vicens (CNT)… Maria Quintana Batalla (1921), néta de l’agutzil Francisco Batalla Simon, va veure aquell diumenge des del pis dels seus avis a sobre l’ajuntament un frenètic entrar i sortir de gent.
A partir de llavors es va començar a veure pels carrers joves vestits amb granotes blaves i amb gorres vermelles i negres i la borla corresponent; alguns d’ells anaven armats, inicialment amb escopetes de caça. La vida a l’Escala, però, seguia inexorablement el seu curs, tot i ser dies convulsos i amb algun sobresalt. Així ho indiquen els llibres civils i parroquials de naixements, batejos, matrimonis i defuncions consultats. El 7 de juliol havia nascut Lluís Reixach Lleonart, fill de Josep Reixach Corominas (Palafrugell) i Maria Lleonart Costals, i el 4 d’agost naixeria M. Dolors Graboleda Andreu, filla de Mateu Graboleda Juncà i Maria Andreu Colomà.
El 17 de juliol tenia lloc l’últim bateig anotat. La batejada era Mercedes Martín Romero (nascuda el 27 de juny), filla de Manuel Martín Sánchez (natural d’El Viso del Arcor/Sevilla) i Josefa Romero Pérez (Orce/Granada). Després d’aquest bateig apareix al llibre sacramental una nota escrita el febrer de 1939: “Continuaré el entable de las partidas de bautizos suspendidas durante la nefanda denominación roja que empezó el día 19 de juliol de 1936 y terminó el 8 de febrero de 1939 en que entraron, en esta Villa, las huestes del insigne Caudillo Generalísimo Franco. (…) No obstante, las familias respectivas bautizaron secretamente sus hijos (…)”.
Al final d’aquesta recta i davant el mas de la Primera Horta (entre la benzinera i el supermercat), com a cada entrada a la població, els milicians van aixecar una barricada per obstaculitzar el pas de vehicles facciosos a la població. (Fotografia: Joan Lassús -AME-).
L’últim casament abans del cop d’Estat va ser el protagonitzat el 5 de juny pels cònjuges Francesc Bardera Callol, fill de Pau i Serafina, i Maria Colomeda Pagès, filla de Francesc i Carme. Després consta al llibre, escrit el febrer de 1939, que davant la impossibilitat de fer-lo a l’església es va celebrar clandestinament el 21 de febrer de 1937 a una llar particular de Barcelona l’enllaç matrimonial entre Josep Sabadí Foix i M. Dolors Solés Duran. El 30 de juny moria Leocàdia Sagrera Palau, de 51 anys, filla de Josep i Antònia, casada amb Josep Massafont Bohé i mare de Josep i Joan. El 4 d’agost moriria José Anaya Garcia (natural de Cofrents/València), de 80 anys, casat amb Maria Soriano Pardo (Teresa de Cofrents/València) i pare de Bru, Joan i Florida.
La sessió cinematogràfica de la tarda de diumenge al cinema Pequín es va anul·lar; a la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”. Tothom estava pendent de la ràdio i establiments com can Bofill, can Trenta, can Gelada, can Maurici, fonda Sureda, cal Gambo… i alguna llar particular apilonava grupets de gent àvids de l‘evolució dels esdeveniments. Naturalment, els valsos, foxtrots, pasdobles, pericons i tangos que acostumaven a ballar escalencs i escalenques els vespres de diumenge a Pequín un cop acabada la sessió de cinema s’hagueren de deixar per a una millor ocasió.
Emili Gandia Ortega (1866-1939), encarregat de les excavacions emporitanes, va anotar al seu Diari de les excavacions (1908-1937): “El dia 19 de juliol de 1936 per ésser diumenge no es treballà. Jo me vaig dedicar a les notes per als Diaris de les ruïnes. Durant la tarda i nit d’aquest dia donaren notícies per la ràdio difusió des de Madrid i Barcelona molt alarmants d’haver-se sublevat l’exèrcit en diferents llocs, prenent part el poble contra els soldats i els feixistes (…). En la Vila de L’Escala, Sant Martí d’Empúries i aquestes ruïnes ha passat res més que les precaucions per les autoritats”. Miquel Quintana: “Tota la nit hi ha hagut animació al poble. Els homes patrullen pels carrers i vigilen les entrades del poble, tement que entrin els feixistes (…). Fan un pregó demanant totes les armes del poble. Arriben els jugadors del Girona, però no deixen fer el partit (…)”.
“(...) Els homes, avui diumenge, que volen van a armar-se per anar a Girona i Figueres i telefonen llavors que un auto fuig amb militats. Es mobilitza molta gent cap a la Closa del Llop a tallar arbres per a privar el pas, però resulta una falsa alarma (…)”, afegeix Miquel Quintana. La nit de diumenge va començar el procés revolucionari i una onada d’ira assaltà i incendià els locals dels partits polítics d'extrema dreta i els dies posteriors van ser les esglésies l’objecte de desig de la reacció visceral anticlerical. L’escalenc Esteve Artigas Galceran (), germà de Pere Artigas i dirigent a Girona del Partit Sindicalista, va evitar la matinada del dia 20 amb companys seus del Comitè Antifeixista gironí la crema de l’església de Sant Feliu.
Pilar Pellicer Parals recull a “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda (1901-1996)” (llibre-programa Aplec 1986) una vivència d’aquest músic i fotògraf. L’amo de l’hostal de l’estació de Sant Jordi Desvalls va contractar el 19 de juliol La Principal de Torroella, de la qual formaven part els escalencs Cinto Hereu, Francesc Sala Xiquet i Joan Lassús, per amenitzar la festa del veïnat, però un petit incendi i el fet que no havia circulat cap tren aquell dia, corroborant així els rumors que havia esclatat la guerra, van aconsellar tornar a casa abans d’hora. En arribar a la Bassa de l’Oller l’autocar va rebre l’impacte d’unes perdigonades de dos milicians que vigilaven l’entrada sud a l’Escala en sospitar que es podia tractar de l’escamot de falangistes armats que atemorien les poblacions veïnes. En arribar a la cruïlla de can Català els esperaven una vintena més de milicians armats.
Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934) i “Balas de papel” (1935), però la projecció de la tarda de diumenge es va anul·lar. A la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”.Les barberies escalenques eren aquell matí de diumenge lloc de tertúlia improvisada on arribaven les vagues notícies escoltades a la ràdio i des d’on es projectaven a tota la població. Les barberies del carrer Enric Serra d’Antoni Puig Artigas Tonet i Lluís Pujol Masseguer Muchu, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. Domènec Gamito Font (1928), que llavors matava hores a la barberia de Lluís Pujol remullant barbes i escombrant el terra perquè eren de família, recorda que aquell matí els homes estaven molt expectants. Tonet Puig tenia un plat al mig de la barberia i cada parroquià podia pagar el servei a voluntat; llavors un tallat de cabell valia 10 rals (2,5 pessetes).
L’escriptora Aurora Bertrana Salazar (1892-1974) escriu a Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975): “(...) Jo acabava d’instal·lar-me a l’hotel del Gambo, a la platja d’Empúries, amb el propòsit de passar-hi una part de l’estiu. El dia 19 de matí, a Empúries no sabien res. El primer crit d’alarma el va donar el mateix Gambo perquè un gran tiberi que s’havia de celebrar aquell migdia restava suspès a causa de les especials circumstàncies. L’aparell de ràdio de cal Gambo ens donava la mesura de la gravetat de la situació. (...) A l’Escala, com a altres indrets, els revolucionaris havien suplantat l’autoritat republicana, havien posat un comitè, havien improvisat la milícia local (…)”.
A mesura que anava avançant el diumenge es veieren pels carrers de l’Escala grups de persones que comentaven les últimes notícies. Una veu esglaiadora es deixà sentir al carrer de les Botigues: “Ha estallat la guerra!”. I el temor es va escampar entre la gent que hi passejava amunt i avall com era costum a l’època. Pere Coll, allí present, espantat, en tornar ràpidament a casa seva amb la seva bicicleta que li acabava de costar 30 pessetes es va adonar com uns improvizats milicians estaven aixecant una barricada a l’alçada de la Primera Horta (davant l’actual benzinera); un cop a Empúries va veure que els milicians requisaven una escopeta de pistons a can Roura. Una comitiva escalenca encapçalada per l’alcalde es desplaçava a Girona per informar-se i aprovisionar-se d’armes; el destacament de la Guàrdia Civil de l’Escala es replegava a la Bisbal.
Les barberies del carrer Enric Serra de Lluís Pujol i Antoni Puig, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–. Fotomuntatge: arxiu de l’autor).Altres elements que també es van significar aquell diumenge foren dirigents de partits polítics com el jutge popular Lluís Puig Solés (ERC), Francesc Salvat Granés (ERC), Joan Sastre Martinoy Pebres (POUM), Pere Artigas Galceran (PSU), Ramon Ribas Callol (CNT) i Joan Fornés Calsat Esparralló (JJLL) i altres com Domènec Espasa (CNT), Joan Ramon Mas (CNT), Salvador Arquer Rabasedas (CNT), el president d’Amics de l’Art Vell i secretari del Comitè Lluís Pujol Masseguer (CNT), Sidon Pascual Callol (POUM), l’exregiror Jaume Sastre Daunis (JJLL-CNT), Virgili Brugnoli Rosés (JJLL-CNT), Rafel Vilabrú Flaqué el Moro (FAI), Martí Bruguera Pellicer (UdR), Juli Molinas Gelada (CNT), Pepe Batalla Vicens (CNT)… Maria Quintana Batalla (1921), néta de l’agutzil Francisco Batalla Simon, va veure aquell diumenge des del pis dels seus avis a sobre l’ajuntament un frenètic entrar i sortir de gent.
A partir de llavors es va començar a veure pels carrers joves vestits amb granotes blaves i amb gorres vermelles i negres i la borla corresponent; alguns d’ells anaven armats, inicialment amb escopetes de caça. La vida a l’Escala, però, seguia inexorablement el seu curs, tot i ser dies convulsos i amb algun sobresalt. Així ho indiquen els llibres civils i parroquials de naixements, batejos, matrimonis i defuncions consultats. El 7 de juliol havia nascut Lluís Reixach Lleonart, fill de Josep Reixach Corominas (Palafrugell) i Maria Lleonart Costals, i el 4 d’agost naixeria M. Dolors Graboleda Andreu, filla de Mateu Graboleda Juncà i Maria Andreu Colomà.
El 17 de juliol tenia lloc l’últim bateig anotat. La batejada era Mercedes Martín Romero (nascuda el 27 de juny), filla de Manuel Martín Sánchez (natural d’El Viso del Arcor/Sevilla) i Josefa Romero Pérez (Orce/Granada). Després d’aquest bateig apareix al llibre sacramental una nota escrita el febrer de 1939: “Continuaré el entable de las partidas de bautizos suspendidas durante la nefanda denominación roja que empezó el día 19 de juliol de 1936 y terminó el 8 de febrero de 1939 en que entraron, en esta Villa, las huestes del insigne Caudillo Generalísimo Franco. (…) No obstante, las familias respectivas bautizaron secretamente sus hijos (…)”.
Al final d’aquesta recta i davant el mas de la Primera Horta (entre la benzinera i el supermercat), com a cada entrada a la població, els milicians van aixecar una barricada per obstaculitzar el pas de vehicles facciosos a la població. (Fotografia: Joan Lassús -AME-).La sessió cinematogràfica de la tarda de diumenge al cinema Pequín es va anul·lar; a la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”. Tothom estava pendent de la ràdio i establiments com can Bofill, can Trenta, can Gelada, can Maurici, fonda Sureda, cal Gambo… i alguna llar particular apilonava grupets de gent àvids de l‘evolució dels esdeveniments. Naturalment, els valsos, foxtrots, pasdobles, pericons i tangos que acostumaven a ballar escalencs i escalenques els vespres de diumenge a Pequín un cop acabada la sessió de cinema s’hagueren de deixar per a una millor ocasió.
Emili Gandia Ortega (1866-1939), encarregat de les excavacions emporitanes, va anotar al seu Diari de les excavacions (1908-1937): “El dia 19 de juliol de 1936 per ésser diumenge no es treballà. Jo me vaig dedicar a les notes per als Diaris de les ruïnes. Durant la tarda i nit d’aquest dia donaren notícies per la ràdio difusió des de Madrid i Barcelona molt alarmants d’haver-se sublevat l’exèrcit en diferents llocs, prenent part el poble contra els soldats i els feixistes (…). En la Vila de L’Escala, Sant Martí d’Empúries i aquestes ruïnes ha passat res més que les precaucions per les autoritats”. Miquel Quintana: “Tota la nit hi ha hagut animació al poble. Els homes patrullen pels carrers i vigilen les entrades del poble, tement que entrin els feixistes (…). Fan un pregó demanant totes les armes del poble. Arriben els jugadors del Girona, però no deixen fer el partit (…)”.
“(...) Els homes, avui diumenge, que volen van a armar-se per anar a Girona i Figueres i telefonen llavors que un auto fuig amb militats. Es mobilitza molta gent cap a la Closa del Llop a tallar arbres per a privar el pas, però resulta una falsa alarma (…)”, afegeix Miquel Quintana. La nit de diumenge va començar el procés revolucionari i una onada d’ira assaltà i incendià els locals dels partits polítics d'extrema dreta i els dies posteriors van ser les esglésies l’objecte de desig de la reacció visceral anticlerical. L’escalenc Esteve Artigas Galceran (), germà de Pere Artigas i dirigent a Girona del Partit Sindicalista, va evitar la matinada del dia 20 amb companys seus del Comitè Antifeixista gironí la crema de l’església de Sant Feliu.
Pilar Pellicer Parals recull a “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda (1901-1996)” (llibre-programa Aplec 1986) una vivència d’aquest músic i fotògraf. L’amo de l’hostal de l’estació de Sant Jordi Desvalls va contractar el 19 de juliol La Principal de Torroella, de la qual formaven part els escalencs Cinto Hereu, Francesc Sala Xiquet i Joan Lassús, per amenitzar la festa del veïnat, però un petit incendi i el fet que no havia circulat cap tren aquell dia, corroborant així els rumors que havia esclatat la guerra, van aconsellar tornar a casa abans d’hora. En arribar a la Bassa de l’Oller l’autocar va rebre l’impacte d’unes perdigonades de dos milicians que vigilaven l’entrada sud a l’Escala en sospitar que es podia tractar de l’escamot de falangistes armats que atemorien les poblacions veïnes. En arribar a la cruïlla de can Català els esperaven una vintena més de milicians armats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada