A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• La sardana, entre la curta i la llarga (1750-1850)

Aquest escrit no és sinó el resultat de la curiositat que un dia em va despertar la lectura de la ressenya d'un llibre: "L'obra 'Córrer la sardana: balls, joves i conflictes' (2006) revolucionarà la història de la sardana perquè ens descobreix un ball que va ser tergiversat (...)". Aquest llibre, del qual faig una síntesi, editat per Rafael Dalmau i escrit per un col·lectiu dirigit per Jaume Ayats, potser no ha de revolucionar la història de la sardana però sí que d'una manera molt documentada aprofundeix més en elements seus poc coneguts.


El naixement de la sardana llarga està directament relacionat amb l'òpera italiana. Les estrenes operístiques italianes de mitjan segle XIX arribaven aviat als principals teatres de les nostres contrades i les cobles coetànies s'inspiraven en les àries d'òpera per consolidar la sardana llarga com a gènere musical.

Josep Pella i Forgas explica a la seva Historia del Ampurdán (1883) que malgrat que la sardana s'ha de formar amb homes i dones sovint ballen gairebé només homes tot i que l'autoritat procura d'impedir-ho. A les fotografies de sardanes a l'Empordà del final del segle XIX hi constatem aquesta presència majoritàriament masculina. D'altra banda, sabem que moltes sardanes abans duien títols d'òpera i també títols en castellà que ens suggereixen 'balls a la moda' més que no pas un ball antic. Cal admetre que des de l'actualitat no és gens fàcil entendre què significava ballar sardanes a l'Empordà de meitat de segle XVIII a meitat de segle XIX.

El contrapàs durava a les darreries del segle XVIII mig quart d'hora i en acabar es desfeia la cadena i es formaven diverses rotllanes amb parelles que es donaven les mans, una espècie de contradansa anomenada 'sardana'. Un cop acabat, recomençaven la successió contrapàs-sardana, fins que es feia fosc, i s'acabava recomençant perquè a aquestes diversions només solien acudir jovent d'ambdós sexes cosa que facilitava molt més els matrimonis. Per tant, era un ball de relació entre joves i la sardana semblava ser-ne el final animat. El contrapàs encarnava molt bé la coherència de la comunitat en temps de l'Antic Règim. Sovint era ballat per homes, amb un capdanser i un de cua que representaven l'autoritat municipal o religiosa.

Les sardanes curtes eren, a la meitat del segle XVIII, una de les últimes figures del contrapàs, formant un ball en rotllana que, en la part més alegre de les balles, segurament alternava amb el ball pla i les corrandes. Sembla clar que a l'últim tram de segle les sardanes es van començar a ballar independentment del contrapàs i que tenien molta acceptació especialment entre els joves. Els motius d'aquesta transformació és que les sardanes eren més alegres i divertides i era l'hora de la barreja i complicitat de nois i noies. A l'Empordà, a les dècades de la primera meitat del segle XIX, la pèrdua de pes social del contrapàs va aparellada a la puixant rellevància de les sardanes, primer de les curtes i des de mitjan segle de les llargues.

Durant el segon terç del segle XIX les sardanes van experimentar un progressiu augment de la llargada perquè no per atzar van coincidir amb l'ús de les llargues melodies de 'bel canto' de les òperes italianes d'inspiració romànica. Els balls -i a l'Empordà les sardanes d'una manera molt singular- són el resultat d'aquests canvis. Les sardanes llavors eren un ball de moda propi d'una època històrica i d'un entorn humà i geogràfic.

Sembla que a mitjan segle XIX els músics de cobla provenien d'una sòlida formació musical a les capelles de música aleshores en franca decadència econòmica a resultes de la I Guerra Carlina i les desamortitzacions. Això explicaria que les cobles modernes d'aquestes dècades haguessin sorgit a les principals viles, totes amb una capella de música consolidada, i des d'aquí a altres viles i pobles.

És conegut que el naixement de la sardana llarga està relacionat amb l'òpera italiana. No es tracta pas d'una anècdota, sinó que més aviat l'òpera va ser un element clau en la constitució i definició de la sardana com a gènere musical. Les antigues cobles començaren de seguida a incloure en les composicions elements musicals de les músiques de moda d'aquella època i, sobretot i en primer lloc, de les àries d'òpera. La tenora exercia el principal paper belcantista juntament amb el cornetí llavors principal instrument solistes a les bandes.

El fiscorn era l'instrument preferit per interpretar variacions o fantasies sobre melodies procedents de les àries operístiques; aquestes fantasies poden ser un dels principals camins de trobada entre l'òpera i la sardana. Les àries més famoses eren incloses al ball de festa com a expressió de novetat oposat a les danses de l'Antic Règim com el contrapàs. Les continuades novetats operístiques arribaven aviat a la regió gironina des d'abans de mitjan segle XIX un cop estrenades a Itàlia.

Quan la generació de Pep Ventura i els seus coetanis, nascuts el primer terç del segle XIX, van col·laborar a renovar la sardana, el context musical de novetat i modernitat tenia l'òpera italiana en el centre. Les primeres sardanes llargues es devien ballar a l'entorn de l'any 1840 però no consten documentades fins al 1850 perquè els anys anteriors el país va viure situacions militars que ho impossibilitarien. El 1855 les sardanes llargues encara eren considerades una novetat i els fragments de música que s'interpretaven per ballar-les eren les melodies operístiques que llavors triomfaven als teatre de Girona i Figueres.

El gust per les melodies llargues, que s'estiren per crear tensió dramàtica, fou una de les gran aportacions de l'òpera denominada 'belcantista'. I la interpretació d'aquestes triomfants melodies, en ser adoptades per les cobles empordaneses, va obligar a l'allargament de l'estructura musical conformant així la naixença de les sardanes llargues.

(Aplec-2008)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA