A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Pares sense fronteres

Les adopcions internacionals a Catalunya són un fenomen relativament recent. Aquests darrers anys han experimentat un augment espectacular i la tendència apunta que aquests peculiars corrents migratoris aniran a més. Aquest augment s’explica, en part, perquè la llarga llista d’espera d’adopcions estatals encamina els futurs pares cap a altres països, i, d’altre, perquè l’adopció d’infants d’altres ètnies està plenament incorporat dins el nostre imaginari col.lectiu.

Els tres germans Tubau-Riera l'estiu de 2001 poc temps després d'haver arribat. La voluntat de ser pares no coneix fronteres; el procés d'adopció és complicat i llarg, però adoptar un infant suposa una experiència vital, moltes emocions i un futur esperançador.

L’any 2001 els nens i nenes adoptats per famílies catalanes foren 1.047. Xina (320), Rússia (245), Colòmbia (106) i Ucraïna (99) van ser els principals països d’origen. Altres foren Índia, Perú, Guatemala, Madagascar, Nicaragua, Romania, Nepal, Bulgària, Burkina Faso... fins arribar a 42. No tots els nens neixen amb un pa sota el braç i menys els de països desfavorits on la fam els condemna inevitablement. A la Xina, l’estructura social obliga moltes famílies pobres a abandonar les nenes als orfenats per evitar d’abonar un futur dot matrimonial.

La voluntat de ser pares no coneix fronteres. El procés d’adopció és complicat i llarg. Entre un i dos anys -o més- sol durar l’"embaràs administratiu". Matrimonis i parelles de fet -sense o amb fills- i persones solteres o vidues opten per l’adopció, essent diverses les motivacions. Les famílies adoptants solen ser de classe mitjana o alta.

La presència d’infants orientals, sudamericans, subsaharians i de l’est europeu als nostres centres escolars és un fet ja habitual. Integrats sense problemes a la seva nova vida, culturalment passen inadvertits i només els seus trets ètnics delaten la seva procedència. La presència d’aquests catalans -per cultura però no pas per fenotip-, més els fills de famílies immigrades, introdueix un element multirracial, absent fins ara, que haurà de transformar en el futur la societat catalana.

De patir l’adoptat alguna discriminació essent infant aquesta sol ser positiva. Però la seva adolescència, a més de ser de per si una etapa de crisis i canvis, pot estar acompanyada per l’ombra dels absents; el desconeixement d’antecedents familiars pot obrir un espai de dubtes i interrogants que caldrà afrontar i superar.

Adoptar un infant, i més si prové d’altres països, suposa una experiència vital i gran quantitat d’emocions, sovint contradictòries, i alhora un futur esperançador però difícil. És una història molt personal, entranyable.

Res millor, però, que il·lustrar el tema reproduïnt, extractada, una entrevista realitzada al matrimoni escalenc Josep Tubau-Carme Riera, pares adoptius de tres germans búlgars. Aquesta entrevista, realitzada per Pep Collelldemont, va ser publicada al butlletí Apilar (Camp dels Pilans-Les Corts) de febrer de 2002, un any després de l’adopció:

"Fa uns cinc anys vàrem començar la tramitació", expliquen en Josep i la Carme, que recorden pas a pas tot el que van haver de fer fins signar els papers d’adopció. "Primer cal cursar una instància a Infància de Girona. I tot seguit aconseguir el certificat d’idoneïtat. La veritat és que ho posen molt difícil. Durant tot un cap de setmana passes de reunió en reunió i arriben a provocar-te situacions extremes".

En Josep i la Carme ho van superar tot i van demanar dues criatures. Podien triar dos països i van optar per Bulgària i Índia. Com diu la Carme, "tot són papers i més papers; sempre en falta un. I, a més, hi ha molts certificats que caduquen cada tres mesos. I esperar que et toqui". Com recorden molt bé, "ens truquen el dia 30 de juny de 2000 per dir-nos que tenen una proposta de tres germans búlgars: dues nenes i un nen". D’entrada, la Carme i en Josep es van espantar i digueren que no.

"Després d’haver reflexionat vam anar a Barcelona on ens van ensenyar les fotografies de les tres criatures i els informes de cadascun d’ells. L’Anna i en Josep, bessons, tenien tres anys i mig, i la Marta, dos". Ens ho continuen explicant: "Vam viatjar cap a Bulgària per conèixer-los. Hi estiguerem dos dies amb els tres i vam signar els papers que ens donaven dret a l’adopció. Però la tramitació va durar sis mesos més. Mentrestant, vam aprofitar per canviar de casa perquè el projecte inicial era per a dos".

El gener de 2001 arribava la confirmació definitiva que els permetia anar a buscar les tres criatures. I ja els tenim aquí. L’Anna, en Josep i la Marta s’han adaptat perfectament. No han tingut massa problemes amb la llengua; a més, la Carme, usant els mètodes que ella mateixa fa servir per ensenyar català als alumnes estrangers, ha fet una bona feina.

Hem parlat del procés d’adopció i de les coses positives que ha comportat per al matrimoni Tubau-Riera veure la casa plena, veure’s família nombrosa en un tres i no-res. Però com diun la Carme, "no tot han estat flors i violes". I és que tenir de cop tres fills no deu ser gens senzill. No cal dir, però, que en Josep i la Carme estan molt contents d’haver fet aquest pas.
(L'Escalenc-2002)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA