Malgrat que d’ençà el Tractat dels Pirineus (1659) va quedar sota administració francesa, una de les muntanyes més emblemàtiques de tots els Països Catalans és el Canigó (2.785 m.). Sobre el massís, on bressola la nostra història, han escrit Verdaguer, Maragall, Pla i tantes altres plomes. Un passat ple de llegendes dibuixa l’aurèola del Canigó. La primera ascensió documentada a la Pica va ser la de Pere II el Gran, rei de Catalunya i Aragó, l’any 1285; quan els soldats partiren per explorar el Canigó hi anaven en forma de creuada contra els dragons que l’embruixaven.
El massís del Canigó vist des de l'Escala i el grup d’atletes encapçalats per Joaquim Duran que el 1989 portaren la torxa a la població per primer cop des del Canigó. (Fotografia: arxiu de l'autor).
Amb el decret de Nova Planta sorgit de la victòria militar el 1714 de Felip V també es marginaren les tradicions catalanes, però el 1760, arran d’un Memorial de Greuges a Carles III, novament s’autoritzarien. Temps ençà era un ceremonial anar al Canigó a recollir llenya per als focs. A les cases rurals tots els objectes que no podien ser llençats perquè llur antigüetat els conferia un valor lligat al record dels avis eren posats de racó fins el dia que només el foc purificador del solstici d’estiu els proporcionava una fi prou digna; el mateix passava amb bancs i cadires d’esglésies.
La situació geogràfica del Rosselló, una plana rodejada de muntanyes, ha afavorit el naixement dels focs de Sant Joan sobre els cims. Durant la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial, moltes festes tradicionals desapareixeren arreu dels Països Catalans, però en el cor de cada català va romandre un profund desig i menester de retrobar les arrels, la història, les tradicions... L’any 1955 al Vallespir, Francesc Pujada, un enamorat del Canigó que havia fet el cim 130 cops, inspirat en el poema ‘Canigó’ (1885) de Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d’encendre-hi una foguera la nit de Sant Joan per iniciar la renovació dels focs mil.lenaris i recuperar la vella tradició de repartir la flama per totes les terres de parla catalana com a símbol d’identitat comuna.
El 23 de juny d’aquell any, acompanyat d’altres excursionistes i amb el feix de llenya sobre l’espatlla, féu l’ascenció del cim per il.luminar-lo en aquella nit dels solstici d’estiu; la il.luminació del cim havia de fer encendre altres focs o falles. El 1964, la primera Flama oficial, nascuda de l’unió de Francesc Pujada i Joan Iglesis, president del Cercle dels Joves, havia nascut sobre la terrassa del Castellet de Perpinyà i prenia una nova dimensió. S’il.luminaren aquell 23 de juny 50 cims i cremaren uns 5.000 focs arreu; un espectacle únic al món.
L’entusiasme popular inicial, però, lentament es va anar apagant. Llavors es decidí conservar únicament la tradició sobre el cim rei del Canigó. L’any 1966 es va ballar amb la Flama una gran sardana al fronterer coll d’Ares. Aquell any la Flama arribà a Vic, el 1967 a Barcelona i més tard al sud del País Valencià. El 1975 a París, el 1981 a Mèxic, Canadà, Noruega... i el 1982 a Tokio. A la Provença es creà l’Ordre di Manteneire Sant Janen. El 1984 arribà a Estrasburg, seu del Consell d’Europa. L’aeroport de Perpinyà sol tenir aquest dia un avió per traslladar-la on es demani.
El Canigó vist des de l'Escala un dia de temporal. (Fotografia: Quim Teixidor).
A l’Escala, em diu Joaquim Duran, president del Club d’Atletisme Flama 91, la Flama va arribar per primer cop procedent de Figueres el 1987; fou una iniciativa de la llavors secció d’atletisme del CER. Dos anys després, el 1989, aquest grup d’atletes (Joaquim Duran, Ramon Ribas, Joan del Rio, Paco Albin i altres) portaren la torxa a l’Escala fent relleus per primer vegada des del Canigó. El 1991 la feren arribar a la població llavors convertits en Flama 91. Des de 1994, em comenta Josep M. Cortal, s’ocupa de portar el foc que ha d’encendre els maigs o focs escalencs l’associació Flama dels Països Catalans, amb seu a Cotlliure, de la qual ell és vicepresident.
Any rera any es comença el diumenge abans de Sant Joan amb una trobada al pic del Canigó on es repleguen feixines d’arreu dels Països catalans portats per centenars de persones allargant-se com un cuc. Aquests últims anys es concentren més de 2.000 persones a la zona dels masos (2.000 m. d’altitud). El dia 22 es puja la Flama, guardada tot l’any en un llum d’oli al Museu d’Arts i Tradicions del Castellet de Perpinyà, on s’ha reconstruït una vella cuina d’un antic mas català (1631), fins al pic on s’encén i és vetllada una foguera. A mitjanit, la Flama ja regenerada comença el descens. A peu, a cavall, amb barca, amb avió... és una immensa cursa de relleus de torxes que portarà aquest missatge de germanor a tota la terra catalana i més enllà. Tots els Països Catalans, amb més de 20.000 fogueres, s’il.luminen aquest nit amb els Focs de Sant Joan.
Així el foc, sortit d’una petita flama nascuda d’un ram d’olivera i de llaurer, esdevé un símbol i és portador de pau i amor, signe d’identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions. Així neix el que ara és la Festa Nacional dels Països Catalans. Cap altra diada popular no té la ressonància d’aquesta a la nostra nació.
El massís del Canigó vist des de l'Escala i el grup d’atletes encapçalats per Joaquim Duran que el 1989 portaren la torxa a la població per primer cop des del Canigó. (Fotografia: arxiu de l'autor).Amb el decret de Nova Planta sorgit de la victòria militar el 1714 de Felip V també es marginaren les tradicions catalanes, però el 1760, arran d’un Memorial de Greuges a Carles III, novament s’autoritzarien. Temps ençà era un ceremonial anar al Canigó a recollir llenya per als focs. A les cases rurals tots els objectes que no podien ser llençats perquè llur antigüetat els conferia un valor lligat al record dels avis eren posats de racó fins el dia que només el foc purificador del solstici d’estiu els proporcionava una fi prou digna; el mateix passava amb bancs i cadires d’esglésies.
La situació geogràfica del Rosselló, una plana rodejada de muntanyes, ha afavorit el naixement dels focs de Sant Joan sobre els cims. Durant la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial, moltes festes tradicionals desapareixeren arreu dels Països Catalans, però en el cor de cada català va romandre un profund desig i menester de retrobar les arrels, la història, les tradicions... L’any 1955 al Vallespir, Francesc Pujada, un enamorat del Canigó que havia fet el cim 130 cops, inspirat en el poema ‘Canigó’ (1885) de Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d’encendre-hi una foguera la nit de Sant Joan per iniciar la renovació dels focs mil.lenaris i recuperar la vella tradició de repartir la flama per totes les terres de parla catalana com a símbol d’identitat comuna.
El 23 de juny d’aquell any, acompanyat d’altres excursionistes i amb el feix de llenya sobre l’espatlla, féu l’ascenció del cim per il.luminar-lo en aquella nit dels solstici d’estiu; la il.luminació del cim havia de fer encendre altres focs o falles. El 1964, la primera Flama oficial, nascuda de l’unió de Francesc Pujada i Joan Iglesis, president del Cercle dels Joves, havia nascut sobre la terrassa del Castellet de Perpinyà i prenia una nova dimensió. S’il.luminaren aquell 23 de juny 50 cims i cremaren uns 5.000 focs arreu; un espectacle únic al món.
L’entusiasme popular inicial, però, lentament es va anar apagant. Llavors es decidí conservar únicament la tradició sobre el cim rei del Canigó. L’any 1966 es va ballar amb la Flama una gran sardana al fronterer coll d’Ares. Aquell any la Flama arribà a Vic, el 1967 a Barcelona i més tard al sud del País Valencià. El 1975 a París, el 1981 a Mèxic, Canadà, Noruega... i el 1982 a Tokio. A la Provença es creà l’Ordre di Manteneire Sant Janen. El 1984 arribà a Estrasburg, seu del Consell d’Europa. L’aeroport de Perpinyà sol tenir aquest dia un avió per traslladar-la on es demani.
El Canigó vist des de l'Escala un dia de temporal. (Fotografia: Quim Teixidor).A l’Escala, em diu Joaquim Duran, president del Club d’Atletisme Flama 91, la Flama va arribar per primer cop procedent de Figueres el 1987; fou una iniciativa de la llavors secció d’atletisme del CER. Dos anys després, el 1989, aquest grup d’atletes (Joaquim Duran, Ramon Ribas, Joan del Rio, Paco Albin i altres) portaren la torxa a l’Escala fent relleus per primer vegada des del Canigó. El 1991 la feren arribar a la població llavors convertits en Flama 91. Des de 1994, em comenta Josep M. Cortal, s’ocupa de portar el foc que ha d’encendre els maigs o focs escalencs l’associació Flama dels Països Catalans, amb seu a Cotlliure, de la qual ell és vicepresident.
Any rera any es comença el diumenge abans de Sant Joan amb una trobada al pic del Canigó on es repleguen feixines d’arreu dels Països catalans portats per centenars de persones allargant-se com un cuc. Aquests últims anys es concentren més de 2.000 persones a la zona dels masos (2.000 m. d’altitud). El dia 22 es puja la Flama, guardada tot l’any en un llum d’oli al Museu d’Arts i Tradicions del Castellet de Perpinyà, on s’ha reconstruït una vella cuina d’un antic mas català (1631), fins al pic on s’encén i és vetllada una foguera. A mitjanit, la Flama ja regenerada comença el descens. A peu, a cavall, amb barca, amb avió... és una immensa cursa de relleus de torxes que portarà aquest missatge de germanor a tota la terra catalana i més enllà. Tots els Països Catalans, amb més de 20.000 fogueres, s’il.luminen aquest nit amb els Focs de Sant Joan.
Així el foc, sortit d’una petita flama nascuda d’un ram d’olivera i de llaurer, esdevé un símbol i és portador de pau i amor, signe d’identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions. Així neix el que ara és la Festa Nacional dels Països Catalans. Cap altra diada popular no té la ressonància d’aquesta a la nostra nació.
(L'Escalenc-...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada