A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Republicans escalencs a la presó de Figueres

Amb la victòria franquista, els que no havien fugit i eren acusats de ser ‘massa republicans’, i tenien la sort de no ser executats, havien de passar una època més o menys llarga a la presó, a un camp de concentració o en un camp de treball. Un cop alliberats, se’ls desterrava o se’ls posava obstacles per poder residir al seu poble, per recuperar el lloc de treball i fins i tot per concórrer cafès i balls. Sovint, ells i la seva família quedaven psicològicament marcats per sempre més.


Pel febrer de 1939, amb tota Catalunya ocupada, s’albirava la derrota de la República. El dia 8 d’aquest mes havia ocupat l’Escala el “Corpo Truppe Volontaire” del general Gambara. És llavors quan l’exèrcit franquista i els seus col.laboradors locals començaren a fer taula rassa de l’enemic vençut d’una manera que difícilment la història ha conegut.

La Comisión Clasificadora de Prisioneros y Presentados (CCPP) manava presentar-se a l’ajuntament de l’Escala, mitjançant una crida efectuada per la Comissió Gestora Provisional, a tot aquell potencialment empresonable que encara restés a la població, als excombatents i als d’edat de lleves tot i no haver estat movilitzats. Era una primera roda de detencions fruit de la repressió ideològica i política. Foren moltes les persones presentades, a resultes de la incertesa i la por del moment; prop de 200 serien detingudes. Molts altres ja havien emprès el traumàtic camí de l’exili.

Les disposicions franquistes incitaven la convivència arreu. A l’Escala també hi havia un clima asfixiant, enverinat. Una nota del govern militar demanava expressament a «toda persona que conozca un delito acaecido en la dominación roja tiene la obligación de denunciarlo al Jefe del Sector, para cumplir con el espíritu de justicia que anima nuestro Caudillo». Es presentaren denúncies; hi havia qui delatava per enveja o per venjança.

Qualsevol persona podia ser acusada d’haver estat ‘rojo-separatista’. En un afany de controlar-ho tot, tothom era analitzat pel seu passat i les seves idees. Les autoritats locals passaven informes. Aquell que havia estat ferm partidari de la República havia de ser encarcerat, tot i que la propaganda franquista havia repetit insistentment els últims mesos de guerra que «quien no tuviere las manos manchadas de sangre nada tiene que temer».

Molts escalencs hagueren d’ingressar inicialment a la presó de Girona, al castell de Lleida, al dipòsit de presoners de Reus... a l’espera de ser jutjats. Mentrestant, les famílies dels detinguts s’havien de procurar el corresponent aval de bona conducta, expedit per la Junta Local, formada per l’alcalde o un delegat seu de FET y de las JONS, la secretària i el capellà, per rebaixar la sentència o aconseguir l’absolució; els familiars de presos i exiliats foren sovint objecte de vexacions físiques o morals. Tanmateix, qui tenia el poder real a l’Escala, i arreu, era el cap de la força militar ocupant.

Els detinguts definitius anaven a parar a la presó provincial de Girona, on eren jutjats en consell de guerra. Els judicis celebrats a Figueres, al saló de sessions de l’Ajuntament, tenien una especial finalitat d’exemplaritat per a la comarca: els familiars estaven obligats a assistir-hi. Els judicis sumaríssims militars «serviren per justificar moltes morts i empresonaments», remarca un dictamen aprovat per tots els grups polítics, excepte el PP, representats a l’Ajuntament de Figueres, a petició de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme.

A més dels detinguts inicialment per la CCPP, als primers anys de postguerra s’encarceraren nous denunciats, els declarats pròfugs i els que per por a represàlies o tornant de la França ocupada passaren clandestinament la frontera. El destí de molts denunciats a l’Escala es decidí a ‘la Carbonera’ de Figueres, centre de concentració de presoners arribats en expedicions tant de les poblacions altempordaneses com dels camps de refugiats de la Catalunya del Nord. Quan algun exiliat tornava sense por a represàlies era titllat de roig i objecte d’arbitrarietats i detencions.

Després de les primeres execucions en massa, la presó fou l’eix de la repressió per al règim franquista. La presó era el destí final dels vençuts i instrument de control social. Havia de doblegar les conviccions del pres i dels familiars; havia també d’espanyolitzar i catolitzar els ‘equivocats’. La tortura i els maltractaments foren una institució indissoluble de la presó ja que fou practicada sense cap límit legal per càrrecs i funcionaris. Pretenia humillar i agreujar el patiment dels interns i dels familiars.

Ricard Vinyes, professor a la Universitat de Barcelona i comisari de l’exposició “Les presons de Franco”, ubicada al Museu d’Història de Catalunya, diu que «La presó, de fet, es va convertir mitjançant la tortura física i psicològica en una peça clau del procés repressor. Es perseguia la despossessió moral i material dels presos». A la presó es tractava de resistir, de sobreviure.

Unes portes de les presons s’obriren per treure tots aquells, delicte comès al marge, que haguessin donat suport al cop d’Estat de Franco o puguessin demostrar el seu pedigrí franquista; altres s’obriren per tancar tots aquells que, tot i no haver comès cap delicte, es mantingueren fidels a la República. A la ciutat de Girona, al final de l’any 40, hi havia 3.000 homes al seminari convertit en presó i 750 dones a la improvisada presó a les adoratruis; al seminari hi acabarien morint de malaltia i inanició alguns escalencs. A Figueres, uns 1.000 presos entre la presó i ‘la Carbonera’.

A l’inici de 1940, unes 280.000 persones d’arreu de l’Estat, 25.000 de les quals corresponien a Catalunya, col.lapsaven unes presons amb capacitat per a 20.000. Al final de 1945, la xifra s’havia reduït a 15.000 a causa de les morts per les condicions sanitàries i alimentàries, dels afusellaments i de l’indult d’aquell octubre. L’indult no responia a una vocació humanitària; la caiguda del nazisme i el desorbitat cost de la superpoblació penitenciària hi obligaven.

El febrer de 1939 es promulgà la llei de Responsabilitats Polítiques que, amb caràcter retroactiu, havia de generar els moltíssims consells de guerra de la postguerra. A Girona funcionava un tribunal militar amb jurisdicció sobre tota la demarcació. Aquest tribunal va condemnar a mort i va fer executar només l’any 1939, als cementiris de Girona i Salt, 370 persones. De l’Alt Empordà foren executades 97 persones, la gran majoria sense delictes de sang.

Els consells de guerra es resolien en un breu i únic acte a la fi del qual es dictava sentència i s’executava. Sovint es jutjava en bloc. El paper del defensor esdevenia escàs o nul. En molts casos no es considerava preceptiu escoltar l’acusat. Molts denunciats es veien impotents i desesperats davant la seva sort. Normalment aquests procesos només precisaven dos testimonis de càrrec. En definitiva, els judicis mancaren de les més mínimes garanties jurídiques. Els piquets d’execució estaven formats per soldats de lleva o per guàrdies cívils.

S’utilitzaven, de major a menor grau, tres figures jurídiques en els consells de guerra: ‘rebelión militar’, condemnada amb pena de mort o reclusió perpètua, ‘auxilio o adhesión a la rebelión’, amb reclusió temporal, i ‘excitación a la rebelión’, amb presó major. Els rebel.lats aplicaven curiosament el terme ‘rebel’ als vençuts. Abans d’exhaurir-se la condemna, molts reclusos sortiren en llibertat condicional; la seva família havia intercedit amb èxit davant la Junta Local.

Hi havia un segon procediment que seguia al judici militar i tenia caràcter administratiu: era l’aplicació de la responsabilitat civil. S’imposaren multes econòmiques que sovint per falta de disponibilitat es traduïen en embargaments de terres, d’immobles... Algunes famílies es veieren abocades a la més absoluta ruïna.


Molts havien fet presó preventiva a Girona o Salt abans de ser jutjats i anar a Figueres a seguir complint condemna. A aquesta presó, llavors a les afores de la ciutat, els empresonats van ser uns 500 els anys 1939-1940. Estava, com totes, saturada per l’allau de detinguts: comunistes, republicans, nacionalistes, socialistes, anarquistes i maçons. Les cel.les, de 3’8 per 3 metres, albergaven 12 o 13 reclusos. Les condicions sanitàries i higièniques eren ínfimes i la presència de malalties (avitaminosis, disenteria, tifus, tracoma, tuberculosis, paludisme, sarna, ...) abassegadora; l’aspirina era l’única medicina.

Una paraula definia i resumia la vida a l’interior de la presó: rutina. La vida quotidiana estava regulala per l’horari: de les 5 hores a les 22. Establia i distribuïa les diferents activitats: àpats, treball, esbarjo, visites, dormir... No anaven uniformats. Els àpats: sovint caldo aigualit de carn i peles de patata i més espaiadament un xic de sigrons o llenties i una sardina seca. Les visites es reduïen a una hora un dia a la setmana. S’efectuaven tres recomptes al llarg del dia: en llevar-se, a ben dinat i al toc d’oració.

Aïllats del món exterior, els presos d’aquesta presó altempordanesa estaven indefensos davant la tortura i els maltractaments. Havien d’assistir als recomptes, a les hissades i arriades de bandera, a les misses dominicals... La reeducació consistia a assistir a missa com un acte de servei per beneficiar-se de la ‘magnanimitat’ del Caudillo. Qui podia, redimia penes treballant a la cuina, neteja, oficina, economat, barberia...

El llavors estudiant de magisteri Pere Carbonell (Barcelona, 1916) s’exiliava a França el 1939. En tornar, a les acaballes de 1940, al cap de poc va ingressar a la presó de Figueres en haver estat acusat d’auxili a la rebel.lió. Comenta que «Hi vaig passar quatre mesos. Les condicions de vida eren molt dolentes, però no infrahumanes. Els afusellaments eren a l’ordre del dia, però per a molts era una presó de pas. Ens mortificaven fent-nos cantar cada dia himnes feixistes».

A la presó de Figueres cada penat tenia el seu expedient, on hi constava el nom, l’edat, l’estat civil, la professió, el domicili, dades de la família i la sentència condemnatòria. El fitxer fou encomanat conjuntament al director, al capellà i al mestre. Les dades de totes les presons es centralitzaven en un gran fitxer central: el famós Fichero Fisiotécnico. Segons el fons de la presó de Figueres dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal foren vint els presos polítics de l’Escala reclosos en aquest centre penitenciari, tal com queda reflectit en el quadre adjunt.

La gran majoria eren nats a l’Escala, altres n’eren fills d’adopció i uns pocs hi vivien temporalment. Molts pescadors i només dues dones. Alguns foren objecte de diferents judicis, a Girona i/o Figueres, amb les corresponents condemnes. Molts abans d’ingressar a la presó de Figueres ja havien estat reclosos a la de Girona. Els que hi romangueren poc temps no visqueren cap procés judicial. Es dóna el cas que 7 dels 20, escalencs que feren de milicians a Colera, foren jutjats i sentenciats sempre en bloc. Als expedients hi consta el resultat dels judicis celebrats a la presó de Figueres, però no les condemnes d’hipotètics judicis anteriors.

Segons Ricard Vinyes, «El món carcerari no hagués pogut funcionar sense la col.laboració de l’Església». El capellà de la presó de Figueres sermonejava els presos republicans que esperaven la seva execució amb aquest reconfortant espiritual: «¿No queríais los catalanes la casita y el huerto? (en al.lusió a una màxima del president Francesc Macià): la casita ya la teneis y el huerto os lo están cavando».

El doctor Moisès Broggi, en presentar a Barcelona el llibre “Notícia de la negra nit”, va manifestar: «Al mateix temps que es reprimia amb la tortura, la presó, els afusellaments i altres mètodes inimaginables, es legitimaven els més greus atemptats i crims comesos contra persones partidàries de la Democràcia i la República. S’ha dit que la justícia no és d’aquest món, però les monstruositats jurídiques que recull aquesta obra ultrapassen tots els qualificatius».

En el 65è aniversari de la fi de la guerra i inici de la repressió.


(L'Escalenc-2004)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA