El malnom que els escalencs van atribuir als torroellencs va nèixer arran de la disputa per la propietat de la Muntanya Gran durant el període XVI-XVIII. A la imatge, la Plaça Major de Torroella de Montgrí l'any 1912. (Fotografia: Josep Salvany -Biblioteca de Catalunya-).
De la mateixa manaera que fora de Barcelona els barcelonins són coneguts amb els apel·latius 'pixapins', 'diesel', 'camacos'... el contacte entre l'Escala i les poblacions veïnes (Torroella, l'Estartit, Roses, Verges...) i la consegüent rivalitat que se'n derivava generà antigament tota una sèrie d'irònics i despectius malnoms o motius que funcionaven com a gentilicis a l'hora d'anomenar els seus vilatans transmesos oralment de generació a generació. Eren fàstics que es dedicaven mútuament “amb afecte” els habitants d'unes poblacions indefugiblement veïnes abocades necessàriament a interrelacionar-se.
Lladreburros, matafrares, matapastors, figaters, esquenapelats, ànecs i Àfrica Petita, ordenats cronològicament, són alguns dels apel·latius burlescos aplicats per i als escalencs. Algunes d'aquestes floretes han arribat fins avui i han estat molt populars fins no fa massa anys, sobretot a remolc de les rivalitats futbolístiques entre les poblacions. Es tracta de lladreburros, esquenapelats, ànesc i Àfrica Petita, malnoms dels quals explicaré, sense entretenir-m'hi massa, les seves curioses històries per ser prou sabudes.
En perdre l'any 1593 l'antic Port de l'Escala el dret d'establiment i ús de les terres de la Muntanya Gran i entrar en una fase de llarg costosos pleits amb Torroella de Montgrí que acabà el 1755 en fallar Felip III a favor de Torroella, l'escalenc que hi feinajava corria el risc que se li confisqués el ruc. Arran d'això va sorgir l'apel·latiu lladreburro referit als torroellencs i s'inicià un període d'enemistat i rancors entre vençuts i vencedors.
Les antigues disputes jurisdiccionals de pesca entre Roses i l'Escala motivaren l'aparició de gentilicis fotetis aplicats als escalencs i als rosincs. A la imatge, la platja-port de Roses el 1912. (Fotografia: Josep Salvany -Biblioteca de Catalunya-).
Els orígens d'esquenapelats i d'ànecs o mac-macs es remunten a l'antiga rivalitat entre l'Escala i Roses per qüestions jurisdiccionals de pesca a la badia. Amb la introducció als anys vint de les teranyines a ambdues poblacions, navegant encara amb rem i vela i amb llums d'acetilè, es desfermaren velles diferències. Mentre les de l'escala descansaven, per falta de port, sobre la sorra de la Platja, havent de ser avarades diàriament amb l'esquena dels pescadors, les de Roses romanien sempre en remull (com els ànecs) al moll pesquer. D'aquí els motius esquenapelats i ànecs, aplicats respectivament als pescadors escalens i rosencs i per extensió a tots els seus convilatans.
Ser de l'Àfrica Petita volia dir a l'Escala ser de Verges. Aquest 'rebateig' va sorgir ja abans de la guerra civil, encara que avui es desconeixen les circumstàncies que suscitaren el naixement d'aquest 'topònim'. Però es popularitzà del tot arran d'aparèixer al diari Los Sitios una crònica d'un partit de futbol celebrat als anys cinquanta entre els equips del Verges i l'Escala, que acabava corroborant i dedicant allò d'Àfrica Petita als jugadors i seguidors vergelitans.
Els altres malnoms o motius aplicats per i als escalencs, és a dir, matafrares, matacapitans, matapastors i figaters, que referiré tot seguit són desconeguts per quasi la totalitat dels actuals escalencs per haver estat poc esbombats i perpetuats per la tradició oral i per falta d'enfrontaments futbolístics que haguessin ajudat a mantenir certes expressions populars. Veiem.
L'enverinat qualificatiu matafrares, d'autoria torroellenca i dedicat als escalencs, fa referència als luctuosos fets esdevinguts l'estiu de 1820 al convent dels frares servites de la Mare de Déu de Gràcia d'Empúries, en ocasió de la sagnant persecució religiosa resultat de la revolució del març d'aquell any que va esfondrar l'Antic Règim i va iniciar el Trienni Liberal (1820-1823), desfermant a l'Escala i arreu una hipertròfia monacal que, alimentada pel procedir dels frares en ser el seu convent un cau de conspiracioons anticonstitucionals, féu acabar sense miramets amb aquella comunitat religiosa. (A la tardor de 1823, un cop acabat el Trienni Liberal, els frares tornaren al convent fins l'abandó definitiu de 1835).
Estartidens i escalencs van tenir al llarg del segle XIX les seves controvèrsies de les quals naixeren alguns malnoms aplicats als habitants d'ambdues poblacions. A la imatge, una panoràmica de l'Estartit de l'any 1912. (Fotografia: Josep Salvany -Biblioteca de Catalunya-).
Segons ha arribat, alguns frares foren perseguits, mort i penjats els seus cossos a les finestres del convent que seria en gran part espoliat. Però, tanmateix, una altra versió nega aquesta creença adduint que es tracta d'una llegenda negra i assegurant que els religiosos abandonaren el convent i es dispersaren sense haver-se produït cap mena de desenllaç violent a conseqüència de la desamortització realitzada pel laïcisme liberal l'octubre de 1820. (Aquesta versió desdramatitzadora corroboraria el posterior reingrès dels frares al convent).
L'any 1840, una extraordinària llevantada assolà el nostre litoral i provocà el naufragi de molts vaixells de cabotatge i l'ofegament dels seus tripulants. Una vegada amainat el temporal, la platja de l'Estartit oferia un espectacle dantesc: estava atapeïda de restes dels vaixells i de cadàvers dels nàufrags. Un estartidenc en veure que un dels nàufrags duia una anelleta d'or penjada a l'orella a tall d'arrecada (costun propi dels mariners amb rang a aquella època) li tallà l'orella per poder quedar-se amb la joia. Aquesta acció valgué als de l'Estartit l'anomenada de matacapitans, motiu engendrat i difós a l'Escala per alguns pescadors que n'havien estat testimonis oculars.
Pocs anys després els estartidencs tornaren els 'compliments' aplicant l'apel·latiu matapastors als escalencs. Aquests, a més de la pesca, es dedicaven al conreu de la vinya, de la qual tenien molta cura i més quan el seu vi, amb raó, era molt ben considerat a la comarca. Resulta que un pastor muntanyenc, arribat de la zona pirinenca amb el seu ramat transhumà a la recerca d'erms amb clima més suau on pasturar, no va impedir que alguns xais pasturessin dins una vinya, propietat d'un escalenc i situada al Mas Cremat. Allí mateix sinicià una discussió tan forta entre el vinyater i el pastor que la batussa acabá amb la mort del muntanyenc i el llançament al mar del seu cos des del penya-segat, entre Montgó i l'Estartit, actualment conegut com a 'Salt del pastor'.
El motiu que els escalencs dedicaren als vergelitans es remunta al primer terç del segle XX. A la imatge, la població de Verges el 1916. (Fotografia: Josep Salvany -Biblioteca de Catalunya-).
El darrer des malnoms relacionats amb l'Escala i aplicats als escalencs s'esdevingué a la segona meitat del segle XIX, també generat a territori estartidenc. Algunes temporades, quan a la badia de Roses fluixejava la pesca de la sardina, una bona colla de barcadaires escalencs anaven a feinejar al golf de Pals. Un mes de setembre, aprofitant que romanien ociosos per l'Estartit la major part del dia, els pescadors escalencs s'afanyaren a abastar figues davant l'atònita mirada dels terrassans de l'Estartit i Torroella. Organitzada una batuda en tota regla per un nombrós escamot d'homes d'ambdós pobles per plantar cara als invasors escalencs, aquests, en veure's numèricament inferiors, optaren per retirar-se ràpidament.
A l'endemà tornaren els escalencs, en major nombre i amb ganes de gresca, a encarar-se als propietaris terrassans, però quan s'intuía el fatal desenllaç la intervenció dels més assenyats homes dels dos bàndols va posar fi pacíficament al greu conflicte. Des de llavors i com record d'aquella trifulga, per a l'Estartit els escalencs serien sempre més uns figaters.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada