A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Escalencs a bord del Nyassa

Durant la II Guerra Mundial el govern mexicà de Lazaro Cárdenas va patrocinar una política d'asil per als refugiats republicans en terres franceses que poguessin aconseguir un passatge marítim cap a Mèxic. Els embarcaments més importants cap a Mèxic i altres països d’Amèrica van tenir lloc el 1939 amb els vaixells Flendre, Sinaia, Ipanema, Mexique, Winnipeg (Xile) i Santo Domingo. Els anys 1941-1942 va sortir de França cap a Mèxic, després de l’acord francomexicà d’agost de 1940 arran de l’ocupació alemanya, un altre contingent de refugiats amb els vaixells esmentats i els Nyassa, De Grasse, Serpa Pinto, Quanza, Alsina, Wytning, Mont Viso, Santo Tomé, Massiglia (Argentina)...

Els escalencs Martí Rouret i el matrimoni format per Josep M. Murià i Anna Rouret i el seu fill Guifré van formar part la primavera de 1942 de la segona expedició del vapor Nyassa i van ser dels cap a 30.000 republicans emigrats a Mèxic en una solució temporal que va esdevenir irreversible. Aquesta és la crònica del viatge cap a la terra promesa que els nostres protagonistes realitzaren des de Marsella fins a Veracruz amb escala al nord d’Àfrica.

El paquebot francès Marechal Lyautey al port de Marsella, des d’on salparia cap a la marroquina Casablanca. Sobreimpressionat, la família formada per Josep M. Murià, Anna Rouret i el fill Guifré a bord del vaixell. (Fotografia: US National Archives #541669).

Els refugiats republicans, d’ençà la invasió nazi, es trobaven davant una disjuntiva: romandre a la França ocupada, tornar a Espanya on serien represaliats o emigrar a Amèrica. Una infinitat de refugiats –republicans, francesos, belgues- holandesos…– van envair els ports del sud de França, competint entre sí per les escases places disponibles en els vaixells. El SERE, la JARE i la mexicana CAFARE començaren a organitzar la segona fase de viatges cap a Amèrica. El mestre i exdiputat escalenc Martí Rouret va formar part de la comissió organitzadora, dirigida per l’embaixador de Mèxic a França, que seleccionava els emigrants i els facilitava visats mexicans. La llista dels nous arribats a Mèxic sortiria publicada a El Poble Català de Mèxic.

A Marsella s’hi havien concentrat refugiats de tota mena esperant embarcar: refugiats amb els papers en regla, refugiats evadits dels camps o de les companyies de treball, jueus de diverses nacionalitats. Per acollir-los provisionalment, el consolat mexicà va llogar dos castells: el de La Reynalde i el de Montgrand. Els refugiats que després d’uns dies d’espera a Marsella aconseguien embarcar continuaven tenint un destí incert: temien quedar-se definitivament al nord d’Àfrica.

Un testimini d’excepció va ser el barceloní i escalenc d’adopció Josep M. Murià. Aquest escriptor casat amb l’escalenca Anna Rouret (germana de Martí Rouret) explica a les seves memòries: “(…) En plena invasió alemanya em van fer saber que jo estava acceptat per anar a Mèxic amb la família i que tenia dret a una pensió suficient per mantenir-nos (…). Més tard, la meva organització va acordar que als que teníem família se’ns autoritzava a sortir de França. Fou quan vaig decidir venir a Mèxic. Però només vaig tenir la certesa que marxava quan ja era a bord, perquè anava de suplent. Però per una sèrie de casualitats i audàcies vaig tenir la sort d’embarcar. Vaig aconseguir allò que quedava: de quarta o cinquena classe (…)”.

“Per fi, ben tard de la nit del 14 d’abril de 1942, a bord del paquebot francès Marechal Lyautey salpàvem 840 passatgers de Marsella amb rumb a Casablanca, del protectorat francès marroquí. L’endemà matí érem molt pocs a coberta i com que teníem maregassa la majoria del passatge es trobava ajagut, marejat, a les lliteres infectes instal·lades a les bodegues. Ens reunírem a la proa un grupet de catalans, dels quals només recordo Martí Rouret, el mig escalenc Ferran Llardent (…). Navegàvem a poques milles de la costa catalana. Fou aleshores que vaig viure un dels moments de més intensa emoció de la meva vida”.

“La terra catalana que havíem deixat ara feia uns tres anys i qui que sap el que tardaríem a veure o qui sap si no la veuríem mai més, l’anàvem deixant cap a la popa. En doblar el cap de Creus ens posàrem a cantar amb veu trencada i amb llàgrimes als ulls la cançó de L’Emigrant, i amb una intensitat dramàtica escruixidora. I així d’emocionats albiràrem l’Escala. En Llarden digué que havia pogut reconèixer la façana de la seva casa del passeig. Jo no vaig veure tants detalls, puix que les llàgrimes m’hi privaren”.

“Vam arribar a Casablanca el 20 d’abril a la matinada, Van desembarcar tots, però ens quedàrem a bord els que portàvem esposes encinta o nens de pit; llavors ens donaren un camarot de tercera classe (…). El dia 24 van haver de desembarcar i vam ser conduïts a la platja Aïn Sabbad on vam estar mig coberts estirats sobre uns matalassos i amb molts d’insectes (…). El 29 vam embarcar al Nyassa un miler de passatgers i a les set de la següent matinada sortíem de Casablanca”, acaba Josep M. Murià. Aquesta va ser la segona anada a Mèxic d’aquest transatlàntic portugués d’origen alemany, amb 8.980 tones de desplaçament, concebut per transportar 108 passatgers de primera classe, 106 de segona i 1828 de tercera.

El Nyassa ja havia entrat en escena a l’inici de la Guera Civil. Després de la “toma de Badajoz” l’agost de 1936 pel general franquista Yagüe molts civils i militars extremenys i andalusos van refugiar-se a la comarca portuguesa militar comandada pel tinent Augusto de Seixas. Segons Maria Dulce Antunes Simoes i altres a Barrancos en la encrucijada de la Guerra Civil española (…), Seixas, per evitar que les autoritats els repatriessin amb la certesa que molts serien afusellats va crear un camp clandestí de refugiats a la finca de Russianas fent-hi ingressar més de quatre-cents refugiats. Va ser la ‘Llista de Seixas’ del “Shindler” portugués.

El Govern portuguès va habilitar l’octubre el vapor mercant Nyassa, escortat pel contratorpediner Douro, per traslladar-los fins a Tarragona. El comboi va passar l'estret de Gibraltar davant de l'atenta mirada de dos creuers feixistes que es van mantenir a distància; el Nyassa i el Douro arribarien a Tarragona el 12 d’octubre. El Nyassa, paral·lelament als viatges a Mèxic, també realitzà dos viatges entre Lisboa i Buenos Aires a través de Riu de Janeiro durant la II Guerra Mundial, ensopegant amb perill extrem a causa de la presència de submarins a l'Atlàntic.

El vapor Nyassa salpant de la marroquina Casablanca rumb a Mèxic. Al requadre, els germans Martí i Anna Rouret a bord del vaixell. (Fotografia: autor no identificat).

El Nyassa durant la guerra va fer tres viatges a Mèxic transportant refugiats. El primer, el més llarg dels tres, va ser noliejat el gener de 1942 des de Marsella per un comitè israelita. En no completar la quota a causa de dificultats migratòries que se'ls van presentar als jueus el Nyassa va poder recollir el 30 de gener a Casablanca 136 espanyols que van poder pagar-se el viatge gràcies en part a una ajuda de la JARE. El tercer Nyassa, l'últim vaixell que va portar a Mèxic refugiats espanyols, va arribar a Veracruz el setembre de 1942.

La madrilenya Carmen Romero recorda a Nuevas raíces: testimonios de mujeres españolas en el exilio (1993): “El vaixell, el Nyassa, tenia un nom ple d'esperança que encara avui ens emociona. Per a nosaltres, la majoria famèlics, humiliats i perseguits, el Nyassa va ser mare amorosa. Durant gairebé un mes ens va albergar, sobrealimentar, gronxar i, fins i tot, bressar amb l’”ancima tiruliruliru, abaixo està el tirulirulá”, mentre ens portava a la terra promesa: Mèxic”.

“No tots els que creien poder embarcar van tenir aquesta sort. Les autoritats sanitàries no van autoritzar la pujada al vaixell d'uns pobres nois amb un inoportú xarrampió. Tanmateix, es van filtrar nou polissons (naturalment refugiats) vestits de moros carregant equipatges i altres que es van introduir a la matinada abans de salpar evadits de la construcció del ferrocarril transsaharià que majoritàriament va ser fet amb la suor i la sang dels perseguits”.

“Del Nyassa –diu Murià– tinc un record excel·lent, sobretot de la tripulació portuguesa, que es van portar amb delicadesa i amabilitat (…). El comissari de a bord es desvivia per fer-nos la vida agradable i el capità guardava distància però tenia moltes atencions. Al meu fill, que tenia xarrampió, la infermera i el metge el van tractar molt bé (…). L’alimentació era bona, amb pa blanc i mantega, i com molts arrossegàvem molta fam el metge va haver d’intervenir perquè hi hagué casos d’indigestió. Al vaixell francès amb el que vam anar de Marsella a Casablanca no va ser així: havíem d’anar a buscar el ranxo a coberta, amb un plat d’alumini i una cullera que després havíem de rentar. Al Nyassa hi havia molts catalans, gent de renom (…). Quan anàvem arribant a les costes mexicanes, en despuntar el dia, vam albirar el Citlaltépelt (…)”.

Rosa M. Duran testimonia a Veus d’exili (2007): “El Nyassa no era gaire gran, però l’havien remodelat. Em semblava preciós i hi vam tenir una convivència molt maca. Cada nit, l’orquestra hi tocava música, sobretot portuguesa. Al vaixell, a més a més i per primera vegada en molts anys, vam tornar a menjar bé. Encara me’n recordo de la trompeta que ens cridava per anar a menjar (…). La travessia va ser molt llarga perquè s’havien de fer tombs per tot el mar perquè no ens enfonsés cap torpede dels submarins. El mestre Baltasar Samper va formar una massa coral i cantàvem cançons com Muntanyes regalades, El noi de la mare…”.

Murià: “El dia 9 de maig a les cinc de la tarda es va assenyalà ‘terra a la vista’ i al capvespre fondejàvem fora del port de les Bermudes, una possessió anglesa, on vam romandre sis dies sense baixar del vaixell (…)”. Carmen Romero: “També vam tenir un acompanyant interessat en nosaltres: un submarí alemany, encara que més tard vam saber que no era només un. Ens deslliuràrem d'ell en bombardejar-lo i enfonsar-lo avions aliats davant les Bermudes, on tenien la seva base. Després va aparèixer la taca d'oli al mar. (…) Vam passar una mala estona amb els extremats vaivens del Nyassa en explotar les bombes al nostre voltant. Va durar una setmana la nostra estada obligada a les Bermudes, on només alguns van ser convidats a desembarcar. Els anglesos ens van investigar, un a un, sorprenent-nos que tinguessin fitxes tan documentades de la majoria. No sabíem on amagar-nos per por que posessin el vaixell en quarantena”.

Carmen Romero: “Ja a terra mexicana, en entrar en contacte amb la ciutat i la seva gent, no deixàvem d’admirar la seva fisonomia, colorit… Jo em quedava bocabadada i el meu pare més d’un cop em renyà: “Nena, camina i no miris tant la gent”. Murià: “El dia 22 de maig de 1942, data memorable, desembarcava al port mexicà de Veracruz, amb la meva dona, embarassada de set mesos, i el meu fill Guifré, l’únic fins aleshores. (…) L’arribada a Veracruz fou una cosa d’una intensitat emotiva extraordinària. Allò que vam veure primer al port foren “les indites”, amb les seves enormes trenes, que miràrem amb molta curiositat. Després van tenir el primer contacte amb les autoritats mexicanes (…). Havíem recuperat la llibertat”.

* Martí Rouret Callol (1902-1968) es va retrobà el 1952 amb la seva filla Neus i el gendre a Perpinyà aprofitant que havia anat a Àustria al congrés dels ‘Pobles per a la Pau’, però no va ser fins el 1964 que va tornar a l’Escala on hi féu una estada de dos mesos. Anna Rouret Callol (1917-1979) va tornar a l’Escala el 1959 per espai d’unes setmanes. Josep M. Murià Romaní (1907-1999) va retornar el 1969 i des de llavors va visitar l’Escala en diverses ocasions.

ANTUNES, M. D.: Barrancos en la encrucijada de la Guerra Civil española (2009)
FIGUERES, J. M.: Veus d’exili. 20 testimonis de la diàspora catalana (2007)
MARQUÈS, S.: Martí Rouret. Mestre, republicà i català (2001)
MASSOT, J.: De la guerra i de l'exili. Mallorca, Montserrat, França, Mèxic (2000)
MORALES, M.: La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català (2008)
MURIÀ, J. M.: “L’Escala al cor”, FHL núm. 63 (1997)
MURIÁ, J. M.: Vivències d’un separatista (1985).
PLA, D. (compiladora): El aroma del recuerdo (2003)
VV. AA.: Nuevas raíces: testimonios de mujeres españolas en el exilio (1993)


(L'Escalenc-2010)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA