Rita, filla de Nando T.P., més conegut per Nando Cendra, retorna a l'Escala el setembre de 1952. La visita a la vila dels avantpassats li causa una gran commoció. La tristesa personal se suma a la depressió d’una llarga postguerra. S’atura davant la porta del cementiri; té encara molt present l’enterrament del seu pare. Tot mirant a la badia va furgant en els records. Després entra a l’antiga casa pairal i quasi no hi reconeix els racons on ella va créixer: el menjador, l’habitació..., tot amarat d’abandó i solitud. S'asseu a la butaca que havia estat del seu pare. Abatuda, endormiscada... es deixa emportar pels records. Aviat, però, la son la venç; la figura del seu pare l'aclapara.
Febrer de 1941. Tot sembla dat i beneït. El vell Nando no para de dir als vetlladors que dia a dia paren al seu llit de mort, tot pregant per la seva ànima, que se li està esmunyint la vida. Els amics el contemplen compungits esperant el fatal desenllaç. Tothom prega perquè el Creador sigui benèvol i misericordiós amb aquest home fidel seguidor de la Santa Mare Església.
Nando havia deixat l’Escala de jovenet seguint la seva família. El seu pare i ell mateix havien tingut un pròsper negoci a la Barcelona d’inici del segle XX. L’espiral de violència als anys 1917-1923 entre el pistolerisme patronal i el bandolerisme anarquista havia minvat tant el potencial econòmic com l’afany emprenedor que Nando va optar per retornar a la seva enyorada població d'origen.
Mossèn Carles Costa en la missa dels dilluns no deixa de pregar per a que l’ànima d’aquell home tan misericordiós sigui cridada a elevats i eterns destins. Cada dilluns, després de la missa, el rector passa una estona confessant i combregant al moribund i confortant-lo al peus del llit de mort en un dormitori amb olor a resclosit i amb unes parets enfosquides pel pas dels anys on només hi llueix una corcada creu de fusta. Una tauleta de nit, un vell armari i una taula amb un tinter i un portaplomes és el mobiliari.
–Mossèn, tinc un gran secret a confessar. El secret mai ha de sortir d’aquí, murmura Nando amb veu tremolosa.
–Quin secret? Valga’m Déu. Si vós, model de santedat, no en podeu pas tenir cap de secret.
–Tinc un gran secret que em corroeix profundament i em provoca molts remordiments.
El rector sempre repetia que s’havia de tenir fe i confiar en la misericòrdia de l’Altíssim, però això ara el fa meditar i la insistència de Nando amoïna al rector. Aquest és plenament dogmàtic i, fidel al papa Pius XII, té una plena observança en els preceptes de l’Església. El mossèn regira en la seva memòria i no hi veu cap indici que obri una escletxa en aquest misteri. Però para atenció en certs records de la guerra; l’incendi i la profanació del temple parroquial el juliol de 1936 van enverinar Nando. El mossèn contempla com Nando plora insistentment i les seves llàgrimes llisquen pels plecs d’una cara envellida.
Nando demana al mossèn que faci complir la seva darrera voluntat. Demana que quan la seva ànima ja sigui al Paradís prometi per la seva amistat davant l'Omnipotent que tot es quedi en secret de confessió. Mossèn Carles promet que així es farà tot dient que el Nostre Senyor en serà testimoni. Mica en mica es van tancant els ulls d’aquell vell servidor de Déu que no deixa d'evocar aquell record que l’ha turmentat durant bona part de la seva existència. L'endemà, al migdia, les seves despulles són cristianament sepultades en mig d'un gran fervor.
Rita continua aquella tarda de 1952 immersa en aquell son aparentment tranquil, reparador... Algú, inesperadament, truca a la porta. És el mossèn Joan Roura, relleu des de 1946 del rector Carles finat dos anys abans. Diu portar-li amb recança un petit paquet guardat per mossèn Carles en nom del seu difunt pare. El mossèn ha deixat passar el pertinent temps prudencial, tal com Nando va deixar escrit. Rita tanca la porta i s’asseu amb la mirada posada en el paquet lligat amb cordill i embolicat amb paper d’estrassa.
A dins el paquet apareix un sobre i al seu interior una carta amb lletra manuscrita del seu pare i la còpia d’un document. “Estimada nena –diu la carta–. Quan llegeixis aquesta jo ja confio descansar en el Senyor. Fa anys vaig fer aquesta declaració que només havia de tenir ús administratiu i no havia de fer-se pública. Tu ara ho has de saber. Jo vaig formar part durant la guerra de l’equip que va informar dels punts estratègics de l’Escala per si mai calia bombardejar la població, sempre amb la intenció d'evitar causar pèrdues humanes”.
“Recorda filla que qui diu la veritat veu la llum. Confio que la Providència il·lumini els teus passos per aquesta vida. Teu per sempre més, estimada nena. Nando, el teu pare”. Rita respira profundament. Li fa falta per encarar la declaració: “Yo el firmante Fernando T.P. certifico, por mi honor, que yo mismo y otros escalenses adictos al Movimiento informamos a l’Aviación Nacional de los enclaves estratégicos de La Escala por si tal acción fuera necesaria para atemorizar la población y así acelerar la anhelada victoria de la Nueva España y acabar con la tiránica dominación roja (...). Gerona, 23 de febrero del año 1938”. El document, emès per les autoritats franquistes, conté els timbres que certifiquen la seva autenticitat. El secret més ben guardat ara ha fet possible descobrir la veritat tant anys callada.
Comença a fosquejar. Algú crida al carrer. La cridòria acaba despertant Rita. En obrir els ulls li ve a la memòria el seu pare i uns subtils comentaris que durant la guerra s'havien escapat al seu enteniment d'infant. Ella reviu les tràgiques imatges causades per aquell fatídic bombardeig que va patir l'Escala un dilluns de gener de 1939. Recorda especialment com el seu pare mai va poder esborrar de la seva memòria el crit de dolor i desesperació d'unes dones davant aquells cossos esquinçats. Un somni. O una conversa amb l'inconscient induïda per la seva ànima estripada.
Aquest crit de dolor i desesperació davant els cossos esquinçats aquell dilluns de gener de 1939 va turmentar Nando la resta de la seva vida. (Foto: Agustí Centelles. Reproducció fotogràfica: MNAC).
Febrer de 1941. Tot sembla dat i beneït. El vell Nando no para de dir als vetlladors que dia a dia paren al seu llit de mort, tot pregant per la seva ànima, que se li està esmunyint la vida. Els amics el contemplen compungits esperant el fatal desenllaç. Tothom prega perquè el Creador sigui benèvol i misericordiós amb aquest home fidel seguidor de la Santa Mare Església.
Nando havia deixat l’Escala de jovenet seguint la seva família. El seu pare i ell mateix havien tingut un pròsper negoci a la Barcelona d’inici del segle XX. L’espiral de violència als anys 1917-1923 entre el pistolerisme patronal i el bandolerisme anarquista havia minvat tant el potencial econòmic com l’afany emprenedor que Nando va optar per retornar a la seva enyorada població d'origen.
Mossèn Carles Costa en la missa dels dilluns no deixa de pregar per a que l’ànima d’aquell home tan misericordiós sigui cridada a elevats i eterns destins. Cada dilluns, després de la missa, el rector passa una estona confessant i combregant al moribund i confortant-lo al peus del llit de mort en un dormitori amb olor a resclosit i amb unes parets enfosquides pel pas dels anys on només hi llueix una corcada creu de fusta. Una tauleta de nit, un vell armari i una taula amb un tinter i un portaplomes és el mobiliari.
–Mossèn, tinc un gran secret a confessar. El secret mai ha de sortir d’aquí, murmura Nando amb veu tremolosa.
–Quin secret? Valga’m Déu. Si vós, model de santedat, no en podeu pas tenir cap de secret.
–Tinc un gran secret que em corroeix profundament i em provoca molts remordiments.
El rector sempre repetia que s’havia de tenir fe i confiar en la misericòrdia de l’Altíssim, però això ara el fa meditar i la insistència de Nando amoïna al rector. Aquest és plenament dogmàtic i, fidel al papa Pius XII, té una plena observança en els preceptes de l’Església. El mossèn regira en la seva memòria i no hi veu cap indici que obri una escletxa en aquest misteri. Però para atenció en certs records de la guerra; l’incendi i la profanació del temple parroquial el juliol de 1936 van enverinar Nando. El mossèn contempla com Nando plora insistentment i les seves llàgrimes llisquen pels plecs d’una cara envellida.
Nando demana al mossèn que faci complir la seva darrera voluntat. Demana que quan la seva ànima ja sigui al Paradís prometi per la seva amistat davant l'Omnipotent que tot es quedi en secret de confessió. Mossèn Carles promet que així es farà tot dient que el Nostre Senyor en serà testimoni. Mica en mica es van tancant els ulls d’aquell vell servidor de Déu que no deixa d'evocar aquell record que l’ha turmentat durant bona part de la seva existència. L'endemà, al migdia, les seves despulles són cristianament sepultades en mig d'un gran fervor.
Rita continua aquella tarda de 1952 immersa en aquell son aparentment tranquil, reparador... Algú, inesperadament, truca a la porta. És el mossèn Joan Roura, relleu des de 1946 del rector Carles finat dos anys abans. Diu portar-li amb recança un petit paquet guardat per mossèn Carles en nom del seu difunt pare. El mossèn ha deixat passar el pertinent temps prudencial, tal com Nando va deixar escrit. Rita tanca la porta i s’asseu amb la mirada posada en el paquet lligat amb cordill i embolicat amb paper d’estrassa.
A dins el paquet apareix un sobre i al seu interior una carta amb lletra manuscrita del seu pare i la còpia d’un document. “Estimada nena –diu la carta–. Quan llegeixis aquesta jo ja confio descansar en el Senyor. Fa anys vaig fer aquesta declaració que només havia de tenir ús administratiu i no havia de fer-se pública. Tu ara ho has de saber. Jo vaig formar part durant la guerra de l’equip que va informar dels punts estratègics de l’Escala per si mai calia bombardejar la població, sempre amb la intenció d'evitar causar pèrdues humanes”.
“Recorda filla que qui diu la veritat veu la llum. Confio que la Providència il·lumini els teus passos per aquesta vida. Teu per sempre més, estimada nena. Nando, el teu pare”. Rita respira profundament. Li fa falta per encarar la declaració: “Yo el firmante Fernando T.P. certifico, por mi honor, que yo mismo y otros escalenses adictos al Movimiento informamos a l’Aviación Nacional de los enclaves estratégicos de La Escala por si tal acción fuera necesaria para atemorizar la población y así acelerar la anhelada victoria de la Nueva España y acabar con la tiránica dominación roja (...). Gerona, 23 de febrero del año 1938”. El document, emès per les autoritats franquistes, conté els timbres que certifiquen la seva autenticitat. El secret més ben guardat ara ha fet possible descobrir la veritat tant anys callada.
Comença a fosquejar. Algú crida al carrer. La cridòria acaba despertant Rita. En obrir els ulls li ve a la memòria el seu pare i uns subtils comentaris que durant la guerra s'havien escapat al seu enteniment d'infant. Ella reviu les tràgiques imatges causades per aquell fatídic bombardeig que va patir l'Escala un dilluns de gener de 1939. Recorda especialment com el seu pare mai va poder esborrar de la seva memòria el crit de dolor i desesperació d'unes dones davant aquells cossos esquinçats. Un somni. O una conversa amb l'inconscient induïda per la seva ànima estripada.
(L'Escalenc/gener-febrer 2013)
