Van sortint regularment i insistent en els mitjans de comunicació la polèmica generada per la presència cada vegada més descarada arreu de grafits. Els grafits, les vulgarment denominades 'pintades', són -poden ser- una mostra cultural que, amb la ràfega d'una frase, un dibuix o una caricatura, situen la contestació als llocs quotidians de la vida, els autors dels quals són indistintament, pel seu caràcter directe i provocador, tant joves contraculturals com simplement brètols.
A nivell local, la revista L'Escalenc també contínuament s'ha fet ressò de la proliferació de grafits a la nostra població, proliferació que va suscitar el passat novembre de 1996 que l'alcalde, veient l'Escala empastifada, decidís declarar la guerra als autors d'atemptats contra la propietat, publicant un ban advertint de respondre de manera urgent i disuasòria i de perseguir-los judicialment.
Fem una mica d'història. El grafit, activitat articulada entorn del moviment anomenat hip-hop, començà a difondre's a principi dels anys 60 protagonitzat per joves negres i porto-riquenys de Nova York, com a activitat personal i de carrer i com a via d'expressió de la seva visió de la vida i del món, activitat que va córrer paral·lela als moviments pels drets civils.
Aquestes darreres setmanes, sensibilitzat més que mai pel tema de les pintades, he pogut observar-ne una que m'ha cridat especialment l'atenció, al marge de les dedicades de manera obsessiva i insultant a coneguts personatges de la vida escalenca, algunes d'elles en llocs ben allunyats i insospitats, els autors de les quals tenen molt de brètols i poc de contraculturals. Estava en una paret de tàpia que protegeix un edifici en construcció i deia així: “Les parets callaran quan els homes siguin lliures”. Tot reflexionant, vaig pensar que l'objectiu del missatge era donar resposta a la coerció, en forma de prohibició i persecució, que exerceixen les autoritats municipals contra els grafits i els seus responsables.
“Les parets callaran”. Com poden parlar si no és pintant-hi lletres? Però prolifera pertot arreu la cultura de la imatge. Des del naixement, les propostes del món estan plenes d'imatges i buides de raonament. Vivim en un món d'esclaus de la imatge, dels més forts que ens dominen. Llavors, què queda al dèbil? Protestar. On podrà fer-ho? Des de l'anonimat, a la foscor, on podrà manifestar la seva opinió sense traves i amb tota la llibertat. Però, tanmateix, encara que els grafits conformen un gènere artístic que dona sortida positiva a la creativitat d'un sector dels adolescents, cosa que no cal menysprear, convé també tenir clar que sovint amb el grafit la força de la llei és desplaçada per la llei de la força.
Imagino aquell jove, acompanyat o no, el seu pot de pintura i el pinzell, o l'esprai per ruixar, dirigint-se al lloc escollit per a la seva protesta pública. Per a ell, deixar un missatge escrit en una paret és aprofitar un aparador per reclamat la llibertat de pintar, la llibertat d'expressar-se, alliberar i fer pregó el crit del dèbil, del sense-veu. I quan tots els homes siguin lliures no caldrà embrutir les parets, de manera que aquestes callaran. La cultura del grafit clandestí obrirà pas a la cultura del pensament i de la raó.
Fem una societat més igualitària, on tothom pugui fer sentir la seva veu, on cap mà, ben intencionada però errada en la forma, s'hagi d'emparar en l'anonimat i la foscor. Aixequem els esclaus amb la força de la cultura i el treball i no caldrà malgastar pintura obligant les parets a parlar. Embrutir les parets és propi dels que volen resoldre els conflictes emprant la raó de la força; en canvi, la civilització, la força de la raó... els mourà a dialogar i no a imposar, a convèncer i no a vèncer.
A nivell local, la revista L'Escalenc també contínuament s'ha fet ressò de la proliferació de grafits a la nostra població, proliferació que va suscitar el passat novembre de 1996 que l'alcalde, veient l'Escala empastifada, decidís declarar la guerra als autors d'atemptats contra la propietat, publicant un ban advertint de respondre de manera urgent i disuasòria i de perseguir-los judicialment.
Fem una mica d'història. El grafit, activitat articulada entorn del moviment anomenat hip-hop, començà a difondre's a principi dels anys 60 protagonitzat per joves negres i porto-riquenys de Nova York, com a activitat personal i de carrer i com a via d'expressió de la seva visió de la vida i del món, activitat que va córrer paral·lela als moviments pels drets civils.
Aquestes darreres setmanes, sensibilitzat més que mai pel tema de les pintades, he pogut observar-ne una que m'ha cridat especialment l'atenció, al marge de les dedicades de manera obsessiva i insultant a coneguts personatges de la vida escalenca, algunes d'elles en llocs ben allunyats i insospitats, els autors de les quals tenen molt de brètols i poc de contraculturals. Estava en una paret de tàpia que protegeix un edifici en construcció i deia així: “Les parets callaran quan els homes siguin lliures”. Tot reflexionant, vaig pensar que l'objectiu del missatge era donar resposta a la coerció, en forma de prohibició i persecució, que exerceixen les autoritats municipals contra els grafits i els seus responsables.
“Les parets callaran”. Com poden parlar si no és pintant-hi lletres? Però prolifera pertot arreu la cultura de la imatge. Des del naixement, les propostes del món estan plenes d'imatges i buides de raonament. Vivim en un món d'esclaus de la imatge, dels més forts que ens dominen. Llavors, què queda al dèbil? Protestar. On podrà fer-ho? Des de l'anonimat, a la foscor, on podrà manifestar la seva opinió sense traves i amb tota la llibertat. Però, tanmateix, encara que els grafits conformen un gènere artístic que dona sortida positiva a la creativitat d'un sector dels adolescents, cosa que no cal menysprear, convé també tenir clar que sovint amb el grafit la força de la llei és desplaçada per la llei de la força.
Imagino aquell jove, acompanyat o no, el seu pot de pintura i el pinzell, o l'esprai per ruixar, dirigint-se al lloc escollit per a la seva protesta pública. Per a ell, deixar un missatge escrit en una paret és aprofitar un aparador per reclamat la llibertat de pintar, la llibertat d'expressar-se, alliberar i fer pregó el crit del dèbil, del sense-veu. I quan tots els homes siguin lliures no caldrà embrutir les parets, de manera que aquestes callaran. La cultura del grafit clandestí obrirà pas a la cultura del pensament i de la raó.
Fem una societat més igualitària, on tothom pugui fer sentir la seva veu, on cap mà, ben intencionada però errada en la forma, s'hagi d'emparar en l'anonimat i la foscor. Aixequem els esclaus amb la força de la cultura i el treball i no caldrà malgastar pintura obligant les parets a parlar. Embrutir les parets és propi dels que volen resoldre els conflictes emprant la raó de la força; en canvi, la civilització, la força de la raó... els mourà a dialogar i no a imposar, a convèncer i no a vèncer.
(L'Escalenc-1998)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada