Aquests darrers anys es pot observar un notable interès per tot el que fa referència als cognoms: els seus orígens, la seva evolució històrica i els elements constitutius dels blasons o escrits heràldics. L'afany de desig d'informació sobre aquest tema ha motivat un creixement espectacular en la demanda d'obres d'onomàstica, genealogia i heràldica.
Els cognoms són els noms de família, que s'apliquen com a segon i tercer nom, a continuació del prenom de cada individu. Són elements definidors de la personalitat, herència del passat i llegat per al futur.
A les societats, les relacions entre persones es farien pràcticament impossibles sense fer memòria dels seus respectius noms i cognoms. L'home i la dona són hereus de cognoms que els distingeixen dels altres, cognoms que constitueixen, principalment, una segona naturalesa per als éssers humans. Els cognoms procedeixen, sobretot, dels tres regnes de la natura, del nom propi del pare o de l'avi, del lloc d'origen o de residència, de l'ofici, professió o càrrec, de sobrenoms i malnoms...
Cada llengua té els seus propis noms i cognoms. A Catalunya els cognoms es formaren entre els segles XII i XIII, però la transmissió regular i estable del mateix cognom de pare a fill, i per a totes les classes socials, no seria fins el segle XIV i fins i tot el XV i el XVI.
Els cognoms que avui porten els ciutadans dels Països Catalans tenen procedències molt diverses: hi ha multitud de cognoms que només poden explicar-se a través de les llengües preromàniques, altres són d'origen germànic, els oriunds de l'àrab i el jueu, els occitants i francesos, els italians i, finalment, els aragonesos i castellans. Però si una cosa és la procedència primera dels cognoms, una altra molt diferent és la grafia que adpten els cognoms. Perquè, de fet, un mateix cognom pot tenir grafies diferents dins el territori d'una mateixa llengua, fenomen molt habitual als Països Catalans. La diversitat de grafies en els cognoms de totes les llengües i especialment del català té molts motius.
Una causa molt important és la ignorància o poc domini de la llengua per part de la persona que va fixar la grafia del cognom. Quan es començà a difondre l'ús habitual dels cognoms, les úniques persones que sabien escriure eren bàsicament els notaris i els eclesiàstics, que sense tenir unes normes ortogràfiques comunes i sense saber prou llatí, els anotaven tan bé com sabien. A més, a mesura que notaris, eclesiàstics i escrivents públics es familiaritzaven amb el castellà (en època de decadència de la Corona catalano-aragonesa) començaren a introduir signes castellans com la “ñ” (Suñer, Viñas, Rusiñol...), els acabats en “as” en compte de en “es” (Casas, Ribas, Feixas...) i la”y” en lloc de la “i” (Aymeric, Ayats, Martinoy...).
Ara, adoptar els cognoms a la normativa lingüística catalana de l'IEC i la seva posterior legalització resulta molt fàcil, gràcies a la simplificació dels tràmits necessaris. Només cal haver usat durant un temps els cognoms segons la grafia desitjada i poder presentar per a la seva oficialització tota mena de documentació que així ho acrediti (certificat de la Direcció General de Política Lingüística inclòs).
A més, avui també és possible legalitzar la “i” intercognòmica (Pous i Pagès, Rovira i Virgili...) per simple petició en la inscripció de naixement d'un nadó en els certificats en extracte i en el llibre de família, alhora que pot ser afegida entre els cognoms dels adults, presentant-se al registre civil, acció que repercutirà automàticament en tota la documentació.
De la mateixa manera que es diu que quan a Àfrica es mor un vell és com si a Europa es cremés una biblioteca, qui als Països Catalans no es fa catalanitzar nom i cognoms hipoteca el futur dels seus descendents i la identitat del seu país.
Per acabar, estant immersos com estem en els cognoms i els canvis en la legislació, podríem parlar de l'opció de canviar un cognom per un altre (Flaquer per Guinart), la de traduir o adaptar un cognom al català (Puente per Pont) i la d'invertir els cognoms d'una persona. Però això són figues d'un altre paner.
Els cognoms són els noms de família, que s'apliquen com a segon i tercer nom, a continuació del prenom de cada individu. Són elements definidors de la personalitat, herència del passat i llegat per al futur.
A les societats, les relacions entre persones es farien pràcticament impossibles sense fer memòria dels seus respectius noms i cognoms. L'home i la dona són hereus de cognoms que els distingeixen dels altres, cognoms que constitueixen, principalment, una segona naturalesa per als éssers humans. Els cognoms procedeixen, sobretot, dels tres regnes de la natura, del nom propi del pare o de l'avi, del lloc d'origen o de residència, de l'ofici, professió o càrrec, de sobrenoms i malnoms...
Cada llengua té els seus propis noms i cognoms. A Catalunya els cognoms es formaren entre els segles XII i XIII, però la transmissió regular i estable del mateix cognom de pare a fill, i per a totes les classes socials, no seria fins el segle XIV i fins i tot el XV i el XVI.
Els cognoms que avui porten els ciutadans dels Països Catalans tenen procedències molt diverses: hi ha multitud de cognoms que només poden explicar-se a través de les llengües preromàniques, altres són d'origen germànic, els oriunds de l'àrab i el jueu, els occitants i francesos, els italians i, finalment, els aragonesos i castellans. Però si una cosa és la procedència primera dels cognoms, una altra molt diferent és la grafia que adpten els cognoms. Perquè, de fet, un mateix cognom pot tenir grafies diferents dins el territori d'una mateixa llengua, fenomen molt habitual als Països Catalans. La diversitat de grafies en els cognoms de totes les llengües i especialment del català té molts motius.
Una causa molt important és la ignorància o poc domini de la llengua per part de la persona que va fixar la grafia del cognom. Quan es començà a difondre l'ús habitual dels cognoms, les úniques persones que sabien escriure eren bàsicament els notaris i els eclesiàstics, que sense tenir unes normes ortogràfiques comunes i sense saber prou llatí, els anotaven tan bé com sabien. A més, a mesura que notaris, eclesiàstics i escrivents públics es familiaritzaven amb el castellà (en època de decadència de la Corona catalano-aragonesa) començaren a introduir signes castellans com la “ñ” (Suñer, Viñas, Rusiñol...), els acabats en “as” en compte de en “es” (Casas, Ribas, Feixas...) i la”y” en lloc de la “i” (Aymeric, Ayats, Martinoy...).
Ara, adoptar els cognoms a la normativa lingüística catalana de l'IEC i la seva posterior legalització resulta molt fàcil, gràcies a la simplificació dels tràmits necessaris. Només cal haver usat durant un temps els cognoms segons la grafia desitjada i poder presentar per a la seva oficialització tota mena de documentació que així ho acrediti (certificat de la Direcció General de Política Lingüística inclòs).
A més, avui també és possible legalitzar la “i” intercognòmica (Pous i Pagès, Rovira i Virgili...) per simple petició en la inscripció de naixement d'un nadó en els certificats en extracte i en el llibre de família, alhora que pot ser afegida entre els cognoms dels adults, presentant-se al registre civil, acció que repercutirà automàticament en tota la documentació.
De la mateixa manera que es diu que quan a Àfrica es mor un vell és com si a Europa es cremés una biblioteca, qui als Països Catalans no es fa catalanitzar nom i cognoms hipoteca el futur dels seus descendents i la identitat del seu país.
Per acabar, estant immersos com estem en els cognoms i els canvis en la legislació, podríem parlar de l'opció de canviar un cognom per un altre (Flaquer per Guinart), la de traduir o adaptar un cognom al català (Puente per Pont) i la d'invertir els cognoms d'una persona. Però això són figues d'un altre paner.
(L'Escalenc-1998)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada