• De monedes i princeses

Les monedes de 50 pessetes amb l'efígie del rei Felip V editades en commemoració dels 250 anys de la seva mort i a fi d'honorar la memòria del primer Borbó i l'imminent casament de la infanta Cristina són dues qüestions, ben heterogènies, que han tornat a posar en un primeríssim pla la monarquia borbònica.

Encara que ja posades en circulació des del mes de març, no ha estat fins fa pocs dies abans d'aquest 11 de Setembre de 1997 que la providència m'ha fet arribar una moneda amb la imatge de Felip V. Aquestes monedes, ordenades d'encunyar pel PSOE i fetes circular pel PP, ens han portat a la memòria les pèrdues socials, polítiques i de llibertats que va representar per als Països Catalans els Decrets de Nova Planta, a l'inici del segle XVIII, dictats per Felip V, un rei absolutista de pèssim record per ser el botxí de Catalunya i el signant de les sentències a mort i de tants exilis (al Museu de Xàtiva, encara ara, hi ha un retrat de Felip V que hi penja capgirat).

Aquesta moneda ens ha refrescat una de les nostres tradicions més entranyables, la d'evocar, arran del Decret de Nova Planta, la memòria del primer Borbó cada cop que els catalans anaven a “Can Felip” (originàriament a les antigues latrines i posteriorment als wàters moderns), costum coetani de la tradició espanyolista de pintar un número 100 a la porta de la comuna per tal de menysprear el Consell de Cent barceloní.

Quan semblava que havíem mig superat el trauma ocasionat pel rei borbó, malgrat que la seva obra encara avui ens condiciona políticament, resulta que Felip V ha tornat a fer acte de presència, amb el vergonyós silenci dels socialistes catalans, a la nostra vida quotidiana (seria com encunyar per a Espanya una moneda de José Bonaparte o per a França una de Hitler).

No crec que des de Castella s'hagi obrat de mala fe, sense sensiblilitat... sinó que ha estat el resultat, senzillament, d'una supina ignorància, demostrant que no s'aturen a sospesar els nostres sentiments (“de Madrid al cielo”), ni que no han entés res -ni volen entendre- el que significa l'Onze de Setembre.

Recordem dos poemes. “Felip Quint, / rebuix de França, / rei maleït i tirà, / de tu i la teva nissaga / ni un tan sols n'ha de quedar”, de Jacint Verdaguer (1845-1902). “Rei i lladre quinze voltes, / vull cantar-te les absoltes / amb un himne d'odi etern. / Companys, breguem tot maleint / la memòria de felip V”, de Francesc Matheu (1851-1938).

Sortosament (i ho dic ja pensant en l'imminent enllaç de la infanta Cristina), els reis no tenen, actualment, mandat diví, cosa realment tranquil·litzadora, alhora que tampoc gaudeixen de facultats reencarnatives, de manera que només els queda, per assegurar-se la feina, la “via genital”.

Ara, amb l'ensucrament social que està generant el casament reial, em sembla pertinent fer reflexions al voltant de la monarquia i, en particular, d'aquest macroesdeveniment.

Està clar que l'objectiu polític prioritari de la monarquia és mantenir la “unitat d'Espanya” més enllà de les urnes. No sé si es tracta d'una operació perfectament calculada: una filla casada a Andalusia, l'altra a Catalunya -i amb un basc- i el fill en un futur casat a Madrid. Per a Espanya, Catalunya i Euskadi són dos objectius prioritaris i, com a tals, dos objectius sentimentals. Ni l'ABC ha fet tant per la “unitat de la pàtria”.

És una llàstima que al rei d'Espanya ja no li quedin més filles per casar amb esportistes, atès que aquest enrenou si més no ha servit per popularitzar més el handbol (en detriment del futbol, per no seguir la infanta la moda de les “obregones” de lligar amb futbolistes) que no pas els èxits del propi esport.

Fins ara m'escapava d'aquesta febre delirant no llegint les revistes del cor, però aquests dies ja m'està resultant inevitable, atès que televisió, ràdio i premsa ja se n'ocupen prou, fins espanyolitzar i monarquitzar deliberadament el tema.

Estic ben astorat! Vacunem-nos i paciència.

(L'Escalenc-1998)