• La bruixa Piratona (segle XVII)

Aquest relat es remunta als anys 1682-1684, una vegada bastida la primitiva església de l’Escala. Jo el vaig escoltar, trobant-me entre els habituals de la Creu a les acaballes dels anys 60, de la boca d'un vell pescador de qui dissortadament no recordo la identitat. El presento, en memòria d’aquell pescador, segons el record que m’ha perdurat i un cop contextualitzat.

A Europa, a partir del segle XIII, quan va nèixer la percepcio cristiana de l’existència de la bruixa diabòlica, en un context de crisi econòmica i de maltempsades les pressumptes bruixes foren acusades de pertànyer a una secta universal malfectora presidida pel dimoni. Entre 1450 i 1750, bona part d’Europa va patir la cacera de bruixes: 110.000 persones processades i d’elles 60.000 executades. A Catalunya, el fenomen va propiciar, entre els segles XV i XVII, més de 400 execucions.

La caça de bruixes a l’Empordà no foren només conseqüència de la crisi econòmica, social i política catalana del s. XVI, sinó la vàlvula d’escapament d’un pànic social que feu veure bruixes on sovint només hi havia dones solitàries; famoses foren algunes bruixes de Llers, Cadaqués, Ventalló, Bàscara... i algun bruixot de Palau-savardera. L’Empordà del s. XVII era extremadament catòlic, amb unes classes dirigents i uns sectors populars que havien fet seus els dogmes del Concili de Trento (1545-63). D’ençà l’arribada del cristianisme, s’havien anat suprimint creences ancestrals i cultes pagans i cristianitzant o satanitzant antigües divinitats.

La bruixa Piratona havia habitat aquells anys l’encara avui anomenada Cova de la Bruixa situada a llevant de la calanca de la Creu. L’apel.latiu ‘Piratona’ -segons criteris antroponímics i toponímics- vindria donat pel fet d’usar la bruixa com a cau o hàbitat una cova de fàcil accés per mar poc després que el rosari de coves i petites cales de bona part del litoral empordanès servís de niu de pirates i amagatall de botins (segles XV i XVI).

La Piratona era una dona -potser vídua- d’edat avançada que vivia sola i pobrement, físicament poc agraciada, esparracada i condemnada per les seves idees i pràctiques particularment associals. Aquesta fetillera, dipositària d’una saviesa tradicional, sobrevivia curant alguns malalts amb beuratges i ungüents elaborats amb plantes ‘màgiques’ i demanant almoïna. En realitat, a més d’elaborar remeis amatoris i terapèutics amb substàncies al.lucinògenes i psicotropes, només es dedicava a realitzar encantaments místics i a una mena de religiositat alternativa i més antiga que la catòlica. De fet, l’apel.latiu ‘Piratona’ insinua que era més bruixa sàvia que no pas maligna o satànica.

Però feia ja temps que era molt mal vista. Tot i que l’Escala setcentista havia estat colonitzada en bona mesura per aventurers, refugiats... , els sectors populars i analfabets no acceptaven, induïts per la imperant i oficial religió catòlica, que algú discrepés o s’apartés dels comportaments considerats ortodoxos, fruit de la superstició i el fanatisme regnant propis de la mentalitat de l’època. Llavors, l’incipient Port de l’Escala, que tenia unes 21 cases i 95 habitants, vivia exclussivament de la mar i la terra i tenia Joan Sala com a alcalde de la Universitat d’Empúries i l'Escala.

A l’Escala també hi havia psicosi de bruixeria. Es feia córrer que a aquella cova s’hi celebraven els populars aplecs o juntes de bruixes amb els corresponents ritus satànics i les execrables pràctiques sexuals tan perseguides pel cristianisme -de fet, a voltes rebia visites forasteres-. Les enraonies la feien culpable de la continuada defunció d’albats o “angelets” (consulteu llibre d’òbits de l’època a l’Arxiu Parroquial) i dels efectes dels temporals. L’Església (els oficis religiosos s’havien iniciat a l’Escala el maig de 1682) assegurava, instigada per la rumorologia, que la Piratona tenia un pacte amb el Diable. Les portes de moltes cases solien estar protegides per una cardellina i una creu de palma. Fins i tot qui havia de passar arran de la cova solia portar algun tros de corall vermell a la butxaca com amulet.

Finalment, acusada de bruixeria, fou denunciada pel Consell Municipal al Tribunal de la Inquisició i se li obrí un procés sense cap garantia jurídica. Detinguda i empresonada, la Piratona negà en un titubeig inicial les culpes però en no resistir el turment de la tortura s’acabà declarant culpable (tormentum in caput propium), essent sentenciada a 100 assots i desterrament perpetu d’aquestes contrades. Uns anys abans, sobretot entre 1616 i 1622, potser hagués engruixit les més de 400 execucions que es realitzaren a Catalunya.

Aquesta macabre experiència havia esdevingut un suplici suficient per a la Piratona, ja que l’havien atemorit per a sempre. Algun any després va aconseguir marxar il.lícitament en companyia d’algú a la recerca d’una nova vida cap a alguna colònia espanyola d’Amèrica, on s’havia d’establir sense llicència del virrei de la Nueva España i hi havia de romandre fins a la seva mort.

(L'Escalenc-2001)