A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Empúries 1940-1942: esclaus per la pàtria

Amb la victòria militar franquista, l’any 1939, l’arqueologia va patir a Catalunya les mateixes conseqüències que la resta de manifestacions culturals. Pere Bosch Gimpera havia encapçalat durant la República la modèlica Escola Catalana d’Arqueologia. Aquest prehistoriador i arqueòleg, de gran prestigi internacional, s’havia d’exiliar a Mèxic fins la seva mort el 1974. L’arqueologia, llavors, es veuria immersa en l’ambient de postguerra i condicionada per imperatius ideològics.


Sotmesos a depuració els investigadors catalans, la direcció arqueològica recauria en un investigador imposat pels vencedors: Martín Almagro Basch (Tramacastilla, 1911-Madrid, 1984). Proper fins llavors als postulats d’esquerra, Almagro, en intuir la victòria de Franco, es va allistar el juliol de 1936 com a soldat de FET y las JONS (Falange) i durant la guerra ocupà alts càrrecs a la Jefatura Nacional de Prensa y Propaganda. Nomenat el 1939 director del Museu Arqueològic de Barcelona, exercí també des de llavors de director de les excavacions d’Empúries (1939-1965).

Almagro volia resultats ràpids i espectaculars, però això exigia diners i mà d’obra. Va engegar una hàbil i elitista campanya de captació de fons públics i privats revitalitzant l’Asociación de Amigos de Ampurias (iniciativa de Bosch Gimpera), integrada per L. Orgaz i A. Kindelán, primer i segon capità general de la IV Regió Militar; A. Correa, governador civil de Barcelona; M. Mateu, alcalde de Barcelona. Almagro va reclamar mà d’obra regalada i des de Capitania General li van enviar dos batallons de treballadors per fer la feina arqueològica més dura. Eren republicans represaliats i altres exiliats que havien retornat fugint de la misèria i de l’avenç nazi. Van esdevenir presoners de guerra condemnats a redempció de penes pel treball: l’INEM roig de Franco.

Va iniciar els treballs un grup de soldats-obrers de la 4a Compañía del Batallón de Trabajadores Figueras 71 (CBTF 71) el 12 de setembre de 1940. Els 70 homes de la CBTF 71 començaren en el sector de la porta principal de la muralla romana. S’allotjaven en un campament adosat a la muralla i fins i tot dins els seus forats (la muralla: un mur de lamentacions). L’hivern de 1940, tant les condicions de treball com les d’allotjament foren especialment dures i deplorables. Amb unes condicions atmosfèriques molt adverses, el nombre de soldats-esclaus va anar minvant fins entrada la primavera. Enmalaltien per les molt deficients condicions alimentàries i sanitàries. Els intents de fugida eren freqüents. Es treballava de dilluns a dissabte, a canvi d’una propina.

Aquests primers esclaus es desplaçaven els diumenges a l’Escala, a la missa que s’oficiava a l’església o a la plaça. Un únic festiu estraordinari: el 8 de febrer, data de l’ocupació franquista de la població. El gener de 1941 visitaren Empúries i l’Escala el ministre secretari de Falange, Gamero del Castillo, i la secretària de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera. L’octubre ho feu el ministre d’Educación Nacional, Ibáñez Martín. El març havia acabat la seva tasca la CBTF 71 i el desembre arribaria el Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores 46 (BDST 46).

El BDST 46 s’instal.là en tres barracons de fusta a tocar la muralla però també als seus forats. A la nit, sota la vigilància d’un soldat. En incrementar-se el nombre de soldats-treballadors (fins 150), una part hagué de pernoctar a la quadra de can Clavaguera, al carrer de Gràcia, en unes condicions igualment miserables. Treballava al sector de la muralla romana i a la Neapolis. La feina era molt dura i sovintejaven els càstigs. L’alimentació era escassa i poc variada: arròs, moniatos, naps i una ració de pa. Alimentar-se per lliure provocava gastroenteritis. Se’ls conduïa al Riuet on eren obligats, a voltes brutalment, a rentar-se independentment de la metereologia.

Aquests ‘treballadors’ eren objecte d’adoctrinament polític i religiós; també anaven el diumenge a l’Escala per assistir a missa. Les relacions entre els escalencs i els reclusos i els seus vigilants s’anaren incrementant. Algunes famílies escalenques els oferien moniatos, naps, algunes sardines... i de vegades els convidaven a menjar a casa. S’aconseguí que els obrers rebessin esporàdicament una mica de cafè i sucre. Més tard, la pressió escalenca va propiciar un cert canvi d’actitud en els militars en forma d’una vigilància no tan estricta. Aquesta relació va permetre organitzar partits de futbol entre presoners i vilatans i que alguns dels primers, com en Josep Bayó (exjugador del FC Barcelona), arribessin a jugar amb l’equip local.

El dia 7 d’agost de 1942 el BDST 46 abandonava Empúries amb destí a Barcelona. Setmanes després foren embarcats: a Mallorca els esperaven més treballs forçats. Al final de 1942 en Manuel Gamito i Pujol (1897-1956), expert excavador clandestí com el seu pare Domingo Gamito i Sánchez (1864-1939), fou incorporat a instància d’Almagro a l’estructura oficial com a capatàs. La família Gamito recorda que es visqueren amb desconfiança aquells primers anys de treball oficial a Empúries per la fama d’home d’esquerres que tenia Manuel Gamito; Almagro, però, sempre el va defensar. No seria fins el març de 1943 que Empúries tornava a disposar de mà d’obra barata, encara que aquest cop seria una secció de soldats de lleva.

-Gracia, F.: “Arqueología de la memoria. Batallones disciplinarios en las excavaciones de Empúries”. Els camps de concentració durant la guerra civil i el franquisme. UAB-MHC. Barcelona, 2002. (De pròxima publicació).
-Marc-7: “Arqueologia. De la postguerra als anys 70”. L’Avenç núm. 91. Barcelona, 1986.
-Informació facilitada per Domènec Gamito i Font.


(L'Escalenc-2003)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA