"Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”.
Antonio Machado (1875-1939)
Una i altra vegada, els catalans, ara en ocasió del projecte d’Estatut presentat a les Corts espanyoles, hem de fer apel.lació a les paraules, als conceptes i a la història per fer-nos entendre a la resta de l’Estat. Un i altre cop, ens toca de fer exercicis de pedagogia per explicar Catalunya als espanyols que no ho acabeu d’entendre o ni tan sols ho voleu escoltar.
Sóc catala de naixement i també ho sóc de sentiment. Qui digui que és català tot demanant sistemàticament perdò és algú que renega dels seus orígens. Ser o sentir-se català és alguna cosa tan natural com ser o sentir-se castellà, basc, gallec o portuguès. La meva catalanitat no és cap mania ni delicte ni és un desig d’ofendre: ve donada pel meu lloc de naixement i constitueix un tret fonamental de la meva personalitat. Els catalans i les catalanes estem tips que hàgim de demanar perdó per existir; estem tips que ens desprecieu per ser diferents. “Poques persones poden ser felices si no odien altra gent, nació o credo”, va dir el filòsof Bertrand Russel (1872-1970).
Hi ha separatisme a Catalunya, entre altres raons, perquè hi ha separadors espanyols. En tot temps la natural i expressa voluntat de catalanitat s’ha vist combatuda des de l’Espanya més centralista i castellanitzadora a través de polítics i mitjans de comunicació. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i cultural s’ha convertit en despreci, intolerància i xenofòbia vers els catalans: és la catalanofòbia. Una fòbia és un rebuig irracional i, pel mateix, una pertorbació mental i, a més, fomentada artificialment a causa de bastards interessos polítics d’una minoria. Aquesta gota malaia, d’altra banda, ha acabat calant sobre molts catalans que no han resistit el fet de ser diferents i han acabat impregnats de complexos i d’autoodi.
L’Estat espanyol, sorgit el 1492 de la unió del regne de Castella i de la Corona catalano-aragonesa és jurídicament i en essència confederal. Així ho expressa conceptualment la divisa d’aquest lliure acord segellat per la via matrimonial: “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”. Aquest esquema confederal es va trencar, però, amb la mort del rei Carles II de la dinastia dels Àustria. Llavors començà una guerra entre Castella i la Corona catalano-aragonesa que acabà el 1714 amb la victòria militar castellana de Felip V. Aquest primer rei de la dinastia borbònica a Espanya va desposseir dels seus furs als territoris derrotats i els assimilà per força al nou Estat centralista.
El poeta Francisco de Quevedo (1580-1645), el primer catalanòfob documentat, va afirmar: “En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra” i “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”. Els catalans, malgrat els “quevedos” de torn, mai hem renunciat a la nostra llibertat, però els regents de la Corona de Castella ens han tingut ben estacats. Cada vegada que el nostre clam de llibertat s’ha fet sentir, ens han enviat una dictadura militar. Tot el vuit-cents fou un estat de setge i al segle XX amb Primo de Rivera i el general Franco s’havia d’haver acabat la nostra anhelada llibertat. Malgrat tot, les dues grans derrotes de 1714 i 1939 ens han forjat una mentalitat resistencialista.
Catalunya va nèixer fa mil anys com a nació. A quin anglès se li acudeix negar que Escòcia és una nació? A quin való se li acudeix negar que Flandes és una nació? Catalunya, com a nació, té dret a l’autodeterminació però no la demana (de fet, l’autodeterminació no es demana sinó que s’exerceix) per separar-se d’Espanya sinó per escollir lliurement el seu destí. Catalunya (i els Països Catalans) creu que el seu pacte d’unió amb Espanya és un exercici basat en la lliure voluntat de totes les parts. Per això, també creu que les demés nacions de l’Estat, inclosa Castella, també haurien de tenir el dret alienable a l’autodeterminació.
Som els negres d’Espanya i el nostre color de pell es diu llengua catalana i la nostra exclavitut l’expoli fiscal rere el barnís de “solidaritat”. Nosaltres reivindiquem allò que estrictament en justícia ens correspon. Parlem català no per fer la punyeta sinó perquè és la nostra llengua natural. Des d’antuvi, però, hem patit tota mena de discriminacions per la nostra identitat i la nostra parla. Econòmicament som explotats com una colònia. El reequilibri entre regions a Alemanya i França no supera el 4% mentre Catalunya arriba al 10%. “L’antisemitisme ocasional del règim del general Franco no va constituir mai una base doctrinal, com si, en canvi, ho foren l’anticatalanisme, l’antibasquisme i l’antigalleguisme”, pronuncià l’historiador Herbert R. Southworth (1908-1999).
El territori espanyol més bombardejat durant la guerra civil fou Catalunya. Si tots els catalans desapareixéssim del mapa (tal com quasi arribà a planificar Franco que volia traslladar-nos al Rif marroquí si Hitler guanyava la II Guerra Mundial) t’adonaries que desapareixerien moltes persones que admires. Molts grans personatges de la història, de la política, de les arts i de les ciències i de l’esport són catalans. Fins i tot el fundador del Real Madrid i de la Feria de Abril i l’inventor de la pesseta ho són.
No dubtis, amic espanyol, del meu afecte per tu i no em facis dubtar del teu fins convertir-me en el teu enemic irreconciliable. No t’estic demanant que em toleris, sinó que m’acceptis a mi i els meus drets de la mateixa manera que jo t’accepto a tu i els teus drets sense haver pretès mai desvirtuar-los i sense haver tingut mai afany d’imposició. Els catalans volem autogovernar-nos; els catalans del 2005 no volem continuar sent víctimes d’aquella fatal derrota de 1714.
(Escrit publicat en plena pol·lèmica arran de l’aprovació de l’Estatut el novembre de 2005).
Sóc catala de naixement i també ho sóc de sentiment. Qui digui que és català tot demanant sistemàticament perdò és algú que renega dels seus orígens. Ser o sentir-se català és alguna cosa tan natural com ser o sentir-se castellà, basc, gallec o portuguès. La meva catalanitat no és cap mania ni delicte ni és un desig d’ofendre: ve donada pel meu lloc de naixement i constitueix un tret fonamental de la meva personalitat. Els catalans i les catalanes estem tips que hàgim de demanar perdó per existir; estem tips que ens desprecieu per ser diferents. “Poques persones poden ser felices si no odien altra gent, nació o credo”, va dir el filòsof Bertrand Russel (1872-1970).
Hi ha separatisme a Catalunya, entre altres raons, perquè hi ha separadors espanyols. En tot temps la natural i expressa voluntat de catalanitat s’ha vist combatuda des de l’Espanya més centralista i castellanitzadora a través de polítics i mitjans de comunicació. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i cultural s’ha convertit en despreci, intolerància i xenofòbia vers els catalans: és la catalanofòbia. Una fòbia és un rebuig irracional i, pel mateix, una pertorbació mental i, a més, fomentada artificialment a causa de bastards interessos polítics d’una minoria. Aquesta gota malaia, d’altra banda, ha acabat calant sobre molts catalans que no han resistit el fet de ser diferents i han acabat impregnats de complexos i d’autoodi.
L’Estat espanyol, sorgit el 1492 de la unió del regne de Castella i de la Corona catalano-aragonesa és jurídicament i en essència confederal. Així ho expressa conceptualment la divisa d’aquest lliure acord segellat per la via matrimonial: “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”. Aquest esquema confederal es va trencar, però, amb la mort del rei Carles II de la dinastia dels Àustria. Llavors començà una guerra entre Castella i la Corona catalano-aragonesa que acabà el 1714 amb la victòria militar castellana de Felip V. Aquest primer rei de la dinastia borbònica a Espanya va desposseir dels seus furs als territoris derrotats i els assimilà per força al nou Estat centralista.
El poeta Francisco de Quevedo (1580-1645), el primer catalanòfob documentat, va afirmar: “En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra” i “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”. Els catalans, malgrat els “quevedos” de torn, mai hem renunciat a la nostra llibertat, però els regents de la Corona de Castella ens han tingut ben estacats. Cada vegada que el nostre clam de llibertat s’ha fet sentir, ens han enviat una dictadura militar. Tot el vuit-cents fou un estat de setge i al segle XX amb Primo de Rivera i el general Franco s’havia d’haver acabat la nostra anhelada llibertat. Malgrat tot, les dues grans derrotes de 1714 i 1939 ens han forjat una mentalitat resistencialista.
Catalunya va nèixer fa mil anys com a nació. A quin anglès se li acudeix negar que Escòcia és una nació? A quin való se li acudeix negar que Flandes és una nació? Catalunya, com a nació, té dret a l’autodeterminació però no la demana (de fet, l’autodeterminació no es demana sinó que s’exerceix) per separar-se d’Espanya sinó per escollir lliurement el seu destí. Catalunya (i els Països Catalans) creu que el seu pacte d’unió amb Espanya és un exercici basat en la lliure voluntat de totes les parts. Per això, també creu que les demés nacions de l’Estat, inclosa Castella, també haurien de tenir el dret alienable a l’autodeterminació.
Som els negres d’Espanya i el nostre color de pell es diu llengua catalana i la nostra exclavitut l’expoli fiscal rere el barnís de “solidaritat”. Nosaltres reivindiquem allò que estrictament en justícia ens correspon. Parlem català no per fer la punyeta sinó perquè és la nostra llengua natural. Des d’antuvi, però, hem patit tota mena de discriminacions per la nostra identitat i la nostra parla. Econòmicament som explotats com una colònia. El reequilibri entre regions a Alemanya i França no supera el 4% mentre Catalunya arriba al 10%. “L’antisemitisme ocasional del règim del general Franco no va constituir mai una base doctrinal, com si, en canvi, ho foren l’anticatalanisme, l’antibasquisme i l’antigalleguisme”, pronuncià l’historiador Herbert R. Southworth (1908-1999).
El territori espanyol més bombardejat durant la guerra civil fou Catalunya. Si tots els catalans desapareixéssim del mapa (tal com quasi arribà a planificar Franco que volia traslladar-nos al Rif marroquí si Hitler guanyava la II Guerra Mundial) t’adonaries que desapareixerien moltes persones que admires. Molts grans personatges de la història, de la política, de les arts i de les ciències i de l’esport són catalans. Fins i tot el fundador del Real Madrid i de la Feria de Abril i l’inventor de la pesseta ho són.
No dubtis, amic espanyol, del meu afecte per tu i no em facis dubtar del teu fins convertir-me en el teu enemic irreconciliable. No t’estic demanant que em toleris, sinó que m’acceptis a mi i els meus drets de la mateixa manera que jo t’accepto a tu i els teus drets sense haver pretès mai desvirtuar-los i sense haver tingut mai afany d’imposició. Els catalans volem autogovernar-nos; els catalans del 2005 no volem continuar sent víctimes d’aquella fatal derrota de 1714.
(Escrit publicat en plena pol·lèmica arran de l’aprovació de l’Estatut el novembre de 2005).
(L'Escalenc-2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada