Després de fer esment Pere Guanter del pintor Enric Serra en la seva magnífica obra ‘Els alcaldes de l’Escala (1900-1999)’ i arran d’haver publicat el mestre Lluís Albert a L’Escalenc d’aquest febrer l’escrit ‘El pintor Enric Serra i la seva vinculació amb l’Escala’ m’ha semblat oportú transcriure, extractat, un article publicat el 26 de desembre de 1897 a L’Italie, diari editat a Roma escrit en francès, on sota el títol ‘Art i artistes’ el periodista entrevista el llavors ja consagrat Enric Serra. L’entrevista tingué lloc al seu estudi de la Via del Babuino de la capital italiana.
L’obra d’Enric Serra i Auquer (Barcelona, 1859- Roma, 1918), cèlebre pintor plein air d’ascesdència escalenca per via paterna (la nissaga Serra està establerta a l’Escala des del final del s. XVII) i tarragonina per via materna, fou disputada per Roma i París i per prínceps i magnats. Aquest personatge, que dóna nom des del 1919 al carrer més important de l’Escala, va acabar morint arran d’una traïdora malària que anà minvant gradualment la seva existència. La producció de Serra és present a les subhastes d’obres d’art d’arreu d’Europa. En honor seu, tan de bo pugui sorgir algun dia una aproximació a la seva vida i a la seva obra.
Angelo Mosso, professor de Fisiologia de la Universitat de Torí, que tan profundament ha estudiat les transformacions que es produeixen en l’organisme humà a resultes de l’excés de feina o sota els efectes de la por, hauria d’estudiar també les que es succeeixen en l’organisme d’un artista de caràcter a conseqüència del treball intel.lectual de la concepció i del treball material de l’execució (...). Aquesta febre artística no ha estat mai científicament estudiada, per la qual cosa aquesta qüestió és d’un suprem interès. Jo no sóc professor de fisiologia però he pogut comprovar que l’artista després de les últimes pinzellades a la seva obra pateix en el seu organisme profundes modificacions.
L’artista, sobreexcitat per la seva obra, és absolutament incapaç de fer cap més tasca. Jo he conegut artistes que fan les últimes pinzellades amb una espècie d’odi i una pressa rabiosa de desfer-se de la seva obra. Hi ha artistes que no poden tornar a posar els seus peus dins el taller durant setmanes senceres. Deambulen hores i hores pels carrers entre la multitud. El seu organisme està saturat de crear i treballar (...).
“Res he fet absolutament després de dues setmanes”, em deia el pintor Enric Serra, l’últim diumenge, còmodament assegut en un gran balancí al seu taller, tot mirant amb amor els dos quadres que acaba d’enllestir. “Em sento encara fatigat; sóc incapaç d’escriure una carta; els meus nervis s’hi neguen; ni tan sols he obert la meva correspondència; heus aquí un gran nombre d’encàrrecs, de telegrames, de comandes... però no puc ocupar-me’n. Pensa que he rebut de París l’encàrrec de cinquanta estudis; no tinc ni temps ni ganes de fer-ho; però, és un soberbi negoci”.
“No dono l’abast; es pretenen quadres meus com si jo tingués els ressorts d’acer d’una màquina litogràfica i no nervis... I nervis d’artista! Quan ja no tinc més ganes de feinejar venen a remenar entre els vells cartrons del meu taller, rebusquen els més petits dibuixos i s’ho emporten tot”.
Els dos quadres que Enric Serra acaba de pintar són dues noves èglogues sobre les Paludi Pontine, palpitants de sentiment, pausades i solemnes com un poema de Virgili. Són ‘El mirall de Venus’ i ‘Matí de tardor sobre les Paludi Pontine’ (...). Per comprendre i apreciar en la seva justa mesura la seva obra és necessari haver conegut les ‘paludi’, o sia, haver patit el seu irresistible encant i observat les mil variacions que s’operen en el seu cel i en la seva aigua.
“El mes passat en un excés de ràbia he cremat a l’estufa unes trenta teles que no m’agradaven; el pobre Fiorenzo, el meu model, s’arrancava els cabells i plorava de pena. No he volgut lliurar dibuixos i esbossos, idees prematures. Per no cedir a la temptació els he destruït; un acte de fe! Molt lamentable, però raonable des de l’òptica de l’artista”.
Hi ha molts artistes que diuen que l’art és mort, que no es ven, que les condicions econòmiques i socials de l’època moderna maten la inspiració; aquests imploren com una almoina l’auxili del govern, algun subsidi que els permeti viure. Altres s’abandonen a jocs d’acròbates a la recerca de nous mètodes, d’escoles i d’art nou per confondre els ignorants. Les dues categories representen la prostitució de l’art (...).
Pregunteu a Enric Serra si l’art no permet viure, si mai ha hagut de pidolar a algun organisme oficial per continuar pintant. Per a un veritable artista l’art no és cap padrina. Tot el contrari, l’art només és padrina per als incapaços, per a aquells fills seus que no reconeix.
L’obra d’Enric Serra i Auquer (Barcelona, 1859- Roma, 1918), cèlebre pintor plein air d’ascesdència escalenca per via paterna (la nissaga Serra està establerta a l’Escala des del final del s. XVII) i tarragonina per via materna, fou disputada per Roma i París i per prínceps i magnats. Aquest personatge, que dóna nom des del 1919 al carrer més important de l’Escala, va acabar morint arran d’una traïdora malària que anà minvant gradualment la seva existència. La producció de Serra és present a les subhastes d’obres d’art d’arreu d’Europa. En honor seu, tan de bo pugui sorgir algun dia una aproximació a la seva vida i a la seva obra.
Angelo Mosso, professor de Fisiologia de la Universitat de Torí, que tan profundament ha estudiat les transformacions que es produeixen en l’organisme humà a resultes de l’excés de feina o sota els efectes de la por, hauria d’estudiar també les que es succeeixen en l’organisme d’un artista de caràcter a conseqüència del treball intel.lectual de la concepció i del treball material de l’execució (...). Aquesta febre artística no ha estat mai científicament estudiada, per la qual cosa aquesta qüestió és d’un suprem interès. Jo no sóc professor de fisiologia però he pogut comprovar que l’artista després de les últimes pinzellades a la seva obra pateix en el seu organisme profundes modificacions.
L’artista, sobreexcitat per la seva obra, és absolutament incapaç de fer cap més tasca. Jo he conegut artistes que fan les últimes pinzellades amb una espècie d’odi i una pressa rabiosa de desfer-se de la seva obra. Hi ha artistes que no poden tornar a posar els seus peus dins el taller durant setmanes senceres. Deambulen hores i hores pels carrers entre la multitud. El seu organisme està saturat de crear i treballar (...).
“Res he fet absolutament després de dues setmanes”, em deia el pintor Enric Serra, l’últim diumenge, còmodament assegut en un gran balancí al seu taller, tot mirant amb amor els dos quadres que acaba d’enllestir. “Em sento encara fatigat; sóc incapaç d’escriure una carta; els meus nervis s’hi neguen; ni tan sols he obert la meva correspondència; heus aquí un gran nombre d’encàrrecs, de telegrames, de comandes... però no puc ocupar-me’n. Pensa que he rebut de París l’encàrrec de cinquanta estudis; no tinc ni temps ni ganes de fer-ho; però, és un soberbi negoci”.
“No dono l’abast; es pretenen quadres meus com si jo tingués els ressorts d’acer d’una màquina litogràfica i no nervis... I nervis d’artista! Quan ja no tinc més ganes de feinejar venen a remenar entre els vells cartrons del meu taller, rebusquen els més petits dibuixos i s’ho emporten tot”.
Els dos quadres que Enric Serra acaba de pintar són dues noves èglogues sobre les Paludi Pontine, palpitants de sentiment, pausades i solemnes com un poema de Virgili. Són ‘El mirall de Venus’ i ‘Matí de tardor sobre les Paludi Pontine’ (...). Per comprendre i apreciar en la seva justa mesura la seva obra és necessari haver conegut les ‘paludi’, o sia, haver patit el seu irresistible encant i observat les mil variacions que s’operen en el seu cel i en la seva aigua.
“El mes passat en un excés de ràbia he cremat a l’estufa unes trenta teles que no m’agradaven; el pobre Fiorenzo, el meu model, s’arrancava els cabells i plorava de pena. No he volgut lliurar dibuixos i esbossos, idees prematures. Per no cedir a la temptació els he destruït; un acte de fe! Molt lamentable, però raonable des de l’òptica de l’artista”.
Hi ha molts artistes que diuen que l’art és mort, que no es ven, que les condicions econòmiques i socials de l’època moderna maten la inspiració; aquests imploren com una almoina l’auxili del govern, algun subsidi que els permeti viure. Altres s’abandonen a jocs d’acròbates a la recerca de nous mètodes, d’escoles i d’art nou per confondre els ignorants. Les dues categories representen la prostitució de l’art (...).
Pregunteu a Enric Serra si l’art no permet viure, si mai ha hagut de pidolar a algun organisme oficial per continuar pintant. Per a un veritable artista l’art no és cap padrina. Tot el contrari, l’art només és padrina per als incapaços, per a aquells fills seus que no reconeix.
(L'Escalenc-2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada