“Els crims que es desconeixen es repeteixen”
Fills i néts dels milers de familiars de ‘desapareguts’ per obra i gràcia de les tropes de Franco i els cacics locals han emprès la penúltima batalla de la guerra civil, amb la via judicial com a única arma. És l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), una iniciativa contra l’oblit dels crims de guerra. L’ARMH calcula que són més de 30.000 persones les desaparegudes al final de la guerra civil i a l’inici de la “pau de Franco”.
Aquests cossos no identificats que romanen en fosses comunes clandestines als marges dels camins o a antigues mines van desaparèixer sense judici i d’un dia a l’altre. Quan va aparèixer, en ple franquisme, la mà d’un dels cadàvers, un sacerdot va dir: “a estos ni la tierra los quiere”. De les fosses ja excavades han sortit cossos enterrats fa més de seixanta anys que ara retornen per recuperar la memòria i la dignitat, per a que els seus familiars els puguin donar digne repòs i per denunciar un règim sense pietat amb els vençuts. “La gent que demana recuperar familiars desapareguts és ja d’avançada edat, qüestió que demana accelerar les tasques de localització i identificació”, comenta Emilio Silva, cofundador de l’ARMH.
Descendents de les prop de 600 persones afusellades a Girona i Figueres entre 1939 i 1945 han intentat en va fer anul.lar les sentències que els condemnaren per rebel.lió militar o adhesió a la rebel.lió; quina ironia! Les acusacions es fonamentaven en declaracions ‘anònimes’ que els atribuïen tots els excessos del període revolucionari. La figuerenca Aida Lorenzo, filla d’afusellat, recorda que “van afusellar el meu pare i vuit companys seus a la tàpia del cementiri de Girona i els van enterrar a terra com animals. A l’endemà, en anar la meva mare a visitar-lo va obtenir com a bon dia: ‘esta madrugada lo hemos fusilado’”.
Mentre els vencedors, “caidos por Dios y la patria”, tingueren una sepultura digne i els seus familiars honors i pensions, els vençuts resten oficialment ignorats i els seus descendents condemnats a un tètric record. Mentre el govern espanyol ha costejat l’exhumació i repatriació des de Rússia dels cossos dels voluntaris de la División Azul, es mostra poc entusiasta en localitzar i identificar els cossos del bàndol republicà; un autèntic insult històric.
Amb l’amnistia de l’any 1977 el govern i els poders fàctics espanyols volien girar pàgina però en realitat perseguien esborrar els crims de la guerra i la dictadura. Molts ciutadans, atemorits, també callaren, però el record amarg no es va esvair. Per Enric Marco, president de l’Amical de Mathausen, “la reconciliació fictícia que ens han imposat s’ha fet sobre l’oblit de la memòria”. El jutge estrella Garzón persegueix antics dirigents de les dictadures xilena i argentina però no els de l’espanyola; amnèsia selectiva?
El millor exemple de la impunitat amb que han viscut els jerarques franquistes és Ramon Serrano Suñer, mort recentment enmig de lloances de la premsa del PP. Aquest totpoderós cunyat del Generalísimo i cap de l’ala més filonazi del règim, ocupà els càrrecs de ministre de l’Interior i de Governació en el primer govern de la dictadura. Conegut per la ‘fase alemanya’, fou el període més dur de la repressió franquista. Va ser també el ministre d’Afers Estrangers quan l’expansió militar del nazifeixisme i qui va impulsar la División Azul.
Serrano Suñer acordà amb Hitler i els caps de la Gestapo i les SS la captura a França de 600 alts càrrecs de la República (Lluís Companys i Joan Peiró entre ells); traslladats a Espanya foren executats. “Fora d’Espanya no hi ha espanyols sinó apàtrides”, va respondre Serrano al govern del III Reich. Conseqüència: trens carregats de republicans exiliats cap als camps d’extermini nazis. Amical de Mathausen ha arribat tard a presentar a París una querella contra Serrano Suñer per crims de guerra; ben aviat la querella es presentarà contra els seus col.laboradors.
En paraules d’Enric Marco, “No podem permetre que els crims de guerra d’una dictadura, aliada de Hitler i Mussolini, quedin impunes; el franquisme no va tenir el seu ‘Nuremberg’”. El record de la guerra continuarà present si hi ha víctimes silenciades. Són els desapareguts de Franco, les víctimes ignorades de la guerra i la dictadura que l’ARMH s’afanya a rescatar. Encara s’és a temps per evitar aquella segona mort que sol provocar el botxí amb efectes retardats: la del silenci i l’oblit.
Aquests cossos no identificats que romanen en fosses comunes clandestines als marges dels camins o a antigues mines van desaparèixer sense judici i d’un dia a l’altre. Quan va aparèixer, en ple franquisme, la mà d’un dels cadàvers, un sacerdot va dir: “a estos ni la tierra los quiere”. De les fosses ja excavades han sortit cossos enterrats fa més de seixanta anys que ara retornen per recuperar la memòria i la dignitat, per a que els seus familiars els puguin donar digne repòs i per denunciar un règim sense pietat amb els vençuts. “La gent que demana recuperar familiars desapareguts és ja d’avançada edat, qüestió que demana accelerar les tasques de localització i identificació”, comenta Emilio Silva, cofundador de l’ARMH.
Descendents de les prop de 600 persones afusellades a Girona i Figueres entre 1939 i 1945 han intentat en va fer anul.lar les sentències que els condemnaren per rebel.lió militar o adhesió a la rebel.lió; quina ironia! Les acusacions es fonamentaven en declaracions ‘anònimes’ que els atribuïen tots els excessos del període revolucionari. La figuerenca Aida Lorenzo, filla d’afusellat, recorda que “van afusellar el meu pare i vuit companys seus a la tàpia del cementiri de Girona i els van enterrar a terra com animals. A l’endemà, en anar la meva mare a visitar-lo va obtenir com a bon dia: ‘esta madrugada lo hemos fusilado’”.
Mentre els vencedors, “caidos por Dios y la patria”, tingueren una sepultura digne i els seus familiars honors i pensions, els vençuts resten oficialment ignorats i els seus descendents condemnats a un tètric record. Mentre el govern espanyol ha costejat l’exhumació i repatriació des de Rússia dels cossos dels voluntaris de la División Azul, es mostra poc entusiasta en localitzar i identificar els cossos del bàndol republicà; un autèntic insult històric.
Amb l’amnistia de l’any 1977 el govern i els poders fàctics espanyols volien girar pàgina però en realitat perseguien esborrar els crims de la guerra i la dictadura. Molts ciutadans, atemorits, també callaren, però el record amarg no es va esvair. Per Enric Marco, president de l’Amical de Mathausen, “la reconciliació fictícia que ens han imposat s’ha fet sobre l’oblit de la memòria”. El jutge estrella Garzón persegueix antics dirigents de les dictadures xilena i argentina però no els de l’espanyola; amnèsia selectiva?
El millor exemple de la impunitat amb que han viscut els jerarques franquistes és Ramon Serrano Suñer, mort recentment enmig de lloances de la premsa del PP. Aquest totpoderós cunyat del Generalísimo i cap de l’ala més filonazi del règim, ocupà els càrrecs de ministre de l’Interior i de Governació en el primer govern de la dictadura. Conegut per la ‘fase alemanya’, fou el període més dur de la repressió franquista. Va ser també el ministre d’Afers Estrangers quan l’expansió militar del nazifeixisme i qui va impulsar la División Azul.
Serrano Suñer acordà amb Hitler i els caps de la Gestapo i les SS la captura a França de 600 alts càrrecs de la República (Lluís Companys i Joan Peiró entre ells); traslladats a Espanya foren executats. “Fora d’Espanya no hi ha espanyols sinó apàtrides”, va respondre Serrano al govern del III Reich. Conseqüència: trens carregats de republicans exiliats cap als camps d’extermini nazis. Amical de Mathausen ha arribat tard a presentar a París una querella contra Serrano Suñer per crims de guerra; ben aviat la querella es presentarà contra els seus col.laboradors.
En paraules d’Enric Marco, “No podem permetre que els crims de guerra d’una dictadura, aliada de Hitler i Mussolini, quedin impunes; el franquisme no va tenir el seu ‘Nuremberg’”. El record de la guerra continuarà present si hi ha víctimes silenciades. Són els desapareguts de Franco, les víctimes ignorades de la guerra i la dictadura que l’ARMH s’afanya a rescatar. Encara s’és a temps per evitar aquella segona mort que sol provocar el botxí amb efectes retardats: la del silenci i l’oblit.
(L'Escalenc-2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada