L’etapa de la II República va ser molt convulsiva a la vila de Castelló d’Empúries. La població es dividia entre els ‘blancs’ i els ‘negres’; cada bàndol tenia els seus comerços, cafès, balls... L’alcalde i líder dels blancs era el controvertit Josep Bordas de la Cuesta. Amb l’esclat de la guerra civil, després de la insurrecció militar feixista del 18 de juliol, es produí a la població una aguda fractura social. En ser ocupada Catalunya el 1939 per l’exèrcit franquista molts castellonins s’exiliaren. Altres que renunciaren a marxar foren víctimes d’una brutal repressió i les seves famílies quedaren marcades per sempre.
Antoni Pujol Vergés, natural de Castelló d’Empúries, barber d’ofici i membre del PSUC, va ingressar a la presó de Figueres el 20/2/1939, conjuntament amb Joan Caufapé Ripoll, pagès i exregidor de 53 anys d’ERC, per ordre de la Brigada Especial d’Investigació de la Guardia Civil en concepte de detingut. Ambdós foren acusats d’haver participat en activitats revolucionàries. Figuraven a la "llista negra", confeccionada pel bàndol vencedor, dels anomenats esvalotadors. Segons consta al expedient número 126 dipositat a l’Arxiu Comarcal de Figueres, el 19/3/1939 fou conduït a la presó celular de Girona.
Aquest mateix dia, abans de partir cap a Girona, envià una carta a la seva família felicitant el seu fill Josep pel seu sant. "Yo estoy bien, A.D.G., solo anhelo, la libertad y esto se consigue con la justicia; no sufras por mi, estoy tranquilo (...). Cuéntame algo de nuestros tres hijos, y de ti, y de nuestra casa (...). Todos los días practico el oficio en la barbería de la cárcel. Las manos ya casi las tengo curadas; si tienes algún bote de leche, mándamelo... Un sinfín de besos y abrazos de este tu esposo que mucho os ama y no os olvida". Firmava: "Antonio Pujol. Figueras, 19 de marzo de 1939. III Año Triunfal. Viva Franco. Arriba España". Escriure en castellà i un final d’exaltació franquista eren condicions sine qua non en la correspondència dels presoners.
Després d’un judici sumaríssim Anton Pujol va ser afusellat al cementiri de Girona el 25 d’abril. Aquest mateix dia també afusellarien el seu company Joan Caufapé i dos altres companys seus. El tribunal militar establert a Girona va condemnar a mort i executar 370 persones el 1939 (519 en tota la postguerra). Home d’esquerres i creient en Déu, era molt popular a Castelló d’Empúries tant perquè hi exercia de barber com perquè era fill de l’antiga fonda de Ca l’Anton de la localitat. En el moment de la seva mort, Anton Pujol tenia 35 anys i estava casat amb Marina Carceller Pellicer de 29 anys; el matrimoni tenia tres fills: Josep, Albert i Núria.
El 23 d’abril, dos dies abans que l’afusellessin, Anton Pujol va escriure des de la presó de Girona a la seva dona. Ni ell ni ella no sabien que aquella seria l’última carta. Quan Marina Carceller la va rebre, el seu marit ja era mort. Des d’aquell moment, Marina Carceller va dur sempre a sobre la carta del seu marit. Durant moltíssims anys va repetir cada dia el mateix ritual: durant el dia la duia plegada en una butxaca; a la nit la posava sota el coixí.
El ritual es va interrompre el 27 de juliol de 2003, quan Marina Carceller va morir a Castelló, a l’edat de 93 anys. El seu fill Albert –la petita Núria va morir un mes després que el seu pare, als 9 anys; en Josep moria el 1961, als 31 anys, en un accident– ha volgut conservar aquella carta. De fet, l’Albert –de 70 anys i excarter de la localitat– la va anar reparant durant els anys amb cinta adhesiva trasparent, perquè el paper s’anava deteriorant amb el decurs del temps.
Avui, bona part de la carta és il.legible, però hi ha fragments que sí s’han conservat, com ara l’inici en el qual després de la salutació Anton Pujol li diu a la seva dona que ha rebut la roba i el menjar que li havia enviat. En altres moments de l’escrit s’evidencien les dures condicions en les quals Anton Pujol va viure els seus últims dies: "hay que tener astucia mujer, los momentos son críticos, la boca cerrada (...) debo de decirte con gran pesar mio que estoy juzgado desde el día 23 del mes pasado las acusaciones que me hicieron los hombres de Falange de Castelló son indecentes". També expressa més confiança amb Déu que en la Justícia, i demana a la seva dona que eduqui els fills en la bondat i la fe. "Sin más (...) besos de este tu esposo que mucho te ama", escriu al final de la carta en acomiadar-se.
Segons m’explica el seu fill Albert, la seva mare sempre havia recordat les últimes paraules que l’Anton Pujol havia pronunciat poc abans de ser detingut: "Hi ha qui m’aconsella que millor m’exiliï, però per què si jo no he fet res?". "Ell mai s’hauria imaginat aquell fatal desenllaç", m’assegura l’Albert.
Antoni Pujol Vergés, natural de Castelló d’Empúries, barber d’ofici i membre del PSUC, va ingressar a la presó de Figueres el 20/2/1939, conjuntament amb Joan Caufapé Ripoll, pagès i exregidor de 53 anys d’ERC, per ordre de la Brigada Especial d’Investigació de la Guardia Civil en concepte de detingut. Ambdós foren acusats d’haver participat en activitats revolucionàries. Figuraven a la "llista negra", confeccionada pel bàndol vencedor, dels anomenats esvalotadors. Segons consta al expedient número 126 dipositat a l’Arxiu Comarcal de Figueres, el 19/3/1939 fou conduït a la presó celular de Girona.
Aquest mateix dia, abans de partir cap a Girona, envià una carta a la seva família felicitant el seu fill Josep pel seu sant. "Yo estoy bien, A.D.G., solo anhelo, la libertad y esto se consigue con la justicia; no sufras por mi, estoy tranquilo (...). Cuéntame algo de nuestros tres hijos, y de ti, y de nuestra casa (...). Todos los días practico el oficio en la barbería de la cárcel. Las manos ya casi las tengo curadas; si tienes algún bote de leche, mándamelo... Un sinfín de besos y abrazos de este tu esposo que mucho os ama y no os olvida". Firmava: "Antonio Pujol. Figueras, 19 de marzo de 1939. III Año Triunfal. Viva Franco. Arriba España". Escriure en castellà i un final d’exaltació franquista eren condicions sine qua non en la correspondència dels presoners.
Després d’un judici sumaríssim Anton Pujol va ser afusellat al cementiri de Girona el 25 d’abril. Aquest mateix dia també afusellarien el seu company Joan Caufapé i dos altres companys seus. El tribunal militar establert a Girona va condemnar a mort i executar 370 persones el 1939 (519 en tota la postguerra). Home d’esquerres i creient en Déu, era molt popular a Castelló d’Empúries tant perquè hi exercia de barber com perquè era fill de l’antiga fonda de Ca l’Anton de la localitat. En el moment de la seva mort, Anton Pujol tenia 35 anys i estava casat amb Marina Carceller Pellicer de 29 anys; el matrimoni tenia tres fills: Josep, Albert i Núria.
El 23 d’abril, dos dies abans que l’afusellessin, Anton Pujol va escriure des de la presó de Girona a la seva dona. Ni ell ni ella no sabien que aquella seria l’última carta. Quan Marina Carceller la va rebre, el seu marit ja era mort. Des d’aquell moment, Marina Carceller va dur sempre a sobre la carta del seu marit. Durant moltíssims anys va repetir cada dia el mateix ritual: durant el dia la duia plegada en una butxaca; a la nit la posava sota el coixí.
El ritual es va interrompre el 27 de juliol de 2003, quan Marina Carceller va morir a Castelló, a l’edat de 93 anys. El seu fill Albert –la petita Núria va morir un mes després que el seu pare, als 9 anys; en Josep moria el 1961, als 31 anys, en un accident– ha volgut conservar aquella carta. De fet, l’Albert –de 70 anys i excarter de la localitat– la va anar reparant durant els anys amb cinta adhesiva trasparent, perquè el paper s’anava deteriorant amb el decurs del temps.
Avui, bona part de la carta és il.legible, però hi ha fragments que sí s’han conservat, com ara l’inici en el qual després de la salutació Anton Pujol li diu a la seva dona que ha rebut la roba i el menjar que li havia enviat. En altres moments de l’escrit s’evidencien les dures condicions en les quals Anton Pujol va viure els seus últims dies: "hay que tener astucia mujer, los momentos son críticos, la boca cerrada (...) debo de decirte con gran pesar mio que estoy juzgado desde el día 23 del mes pasado las acusaciones que me hicieron los hombres de Falange de Castelló son indecentes". També expressa més confiança amb Déu que en la Justícia, i demana a la seva dona que eduqui els fills en la bondat i la fe. "Sin más (...) besos de este tu esposo que mucho te ama", escriu al final de la carta en acomiadar-se.
Segons m’explica el seu fill Albert, la seva mare sempre havia recordat les últimes paraules que l’Anton Pujol havia pronunciat poc abans de ser detingut: "Hi ha qui m’aconsella que millor m’exiliï, però per què si jo no he fet res?". "Ell mai s’hauria imaginat aquell fatal desenllaç", m’assegura l’Albert.
(L'Escalenc-2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada