• Exili i mort d’escalencs a Tolosa

A la memòria de tots els exiliats escalencs.

Tolosa de Llenguadoc (Toulouse), antiga capital del comtat que portava el seu nom durant l’edat mitjana, està situada entre la Garona i el canal del Migdia. Aquesta capital cultural de la cultura occitana i de l’actual departament francès d’Haute Garonne us presenta carrers antics, molls a la vora de la Garona, palauets, fonts... Indrets carregats d’història, cultura i alegria de viure. Tolosa, lloc on històricament han trobat acollida els refugiats polítics catalans i espanyols, va esdevenir durant el franquisme la capital republicana a l’exili i residència i tomba de molts refugiats alguns d’ells escalencs.

La victòria del feixisme a la guerra civil espanyola i la subsegüent despietada repressió va empentar a l’exili unes 450.000 persones; d’entre els 160.000 catalans un centenar eren fills de l’Escala. Una diàspora humana com mai s’havia produït. La gran majoria es dirigí a França i uns pocs al nord d’Àfrica. El primer destí a França fou els camps de concentració nord-catalans de trist record. Després, tres sortides: la repatriació, la reemigració o quedar-se com a treballadors (en empreses agrícoles i industrials, en companyies de treball o en la Legió Estrangera).

Des del mateix pas de la frontera es produiren les primers morts entre els refugiats; per raó d’edat o de salut i combatents ferits greus i membres de la Resistència francesa contra els nazis. Entre els més coneguts: l’exministre català Marcel.lí Domingo el març de 1939 a Tolosa; aquell desembre a Buenos Aires l’exconseller de la Generalitat Pere Corominas; l’escriptor Federico Urales (pare de Frederica Montseny) el 1942 a França; el maig de 1943 el metge i exalcalde de Barcelona Pere Aiguader; el dia de Nadal de 1948 a Prada de Conflent el lingüista Pompeu Fabra; el desembre de 1949 a Perpinyà l’escriptor i polític Antoni Rovira i Virgili; a Barranquilla el 1950 el metge i polític Joan Solé i Pla, ànima dels Voluntaris Catalans de la I Guerra Mundial.

Arribats a França, molts refugiats s’acabaren desplaçant cap a Anglaterra, Rússia... i Mèxic, Xile, Rep. Dominicana, Veneçuela, Argentina; però molts altres s’hi quedarien. Al final de 1939 només restava al país veí un terç dels refugiats; la resta s’havia repatriat o havia reemigrat. Dels 450.000 uns 50.000 decidiren tornar. En esclatar la II Guerra Mundial romanien a França més de 250.000 refugiats. Aquests no es podien establir per llei a menys de trenta quilòmetres de la frontera: les àrees de Perpinyà, Montpeller i especialment Tolosa n’acollirien molts.

Molts fills de l’Escala, després de suportar amb estoïcisme tota mena de privacions i sacrificis que els generà el periple dels camps de refugiats i la incertesa de l’ocupació nazi, fixarien la seva residència a Tolosa i alguns d’ells hi moriren i hi resten enterrats. Quatre d’ells foren, per raó d’edat, Antoni Puig Artigas ‘Tonet’ (1886-1960), Virgili Brugnoli Rosés ‘de les cabres’ (1889-1967), Miquel Martí Bofill ‘de ca l’Estasia’ (1913-1985) i Josep Nicolau Vicens (1914-1987). Miquel Martí era del POUM i els altres tres de la CNT-FAI.

Tonet Puig, resident a la veïna Montalban (on el 1940 havia mort l’expresident de la República Manuel Azaña), va finar la seva vida a Tolosa durant una de les seves assidues visites a un edifici de la "rue des Salenques" domicili de dues parelles íntimes seves: la de l’exministra Frederica Montseny i Germinal Esgleas i una de Sant Feliu de Guixols. La guixolenca Maria Matas m’havia explicat el 2003 a Tolosa als seus 91 anys: "Pobre Puig. En patir un infart de miocardi a casa meva el vam socòrrer el meu company i jo però en tenir el meu home una cama trencada vaig haver de demanar auxili a la meva veïna Frederica qui el va introduir al seu pis on exhalà l’últim suspir". Tonet Puig era el barber erudit i esperit suprem de l’anarquisme a l’Escala.

Virgili ‘de les cabres’, escalenc d’ascendència italiana i veí d’en Tonet al carrer Major, recorria els carrers de la nostra població amb el ramat de cabres venent llet i recuits a domicili, estampa molt perdurable encara entre els més grans. Miquel Martí havia fet de jovenet d’ajudant de barber amb el seu pare als baixos de can Rafel Sureda Ballester "Tòful" (1875-1955); més tard estudià magisteri a Girona i dret a Barcelona i Madrid tot fent de barber de nit per costejar-se els estudis. A Tolosa, ell i la seva dona Júlia Serra Geis, també mestra i del POUM, muntaren una perruqueria i un institut de bellesa "i ell un cop jubilat es treié només per orgull el doctorat en dret", m’explicà a Tolosa Júlia Serra, la seva vídua de 90 anys. Josep Nicolau fou un dels 586 republicans procedents majoritàriament del camp d’extermini nazi de Mauthausen en unes condicions físiques i psíquiques deplorables (pesava 17 quilos en ser alliberat el camp) que foren conduïts a la Colònia Blasco Ibáñez (més tard anomenada Don Quijote) de la rodalia de Tolosa.

La vida a Tolosa i a tota França no era gens fàcil: enyor, desesperació, fam i misèria s’apoderaren irremeiablement de molt exiliats. L’angoixa es va agrujar quan va començar la II Guerra Mundial i la inestabilitat es va estendre també al país que els acollia. Les esperances de tornar a casa van augmentar els anys 1944-1945 amb l’alliberament de França i la derrota d’Alemanya, però aviat constataten que els aliats no s’havien proposat expulsar Franco d’Espanya; els refugiats, els escalencs entre ells, esperarien en va la caiguda del franquisme. El Nadal de 1946 va ser especialment trist per a tots ells.

La primavera de 1944 l’aviació aliada havia bombardejat posicions alemanyes a Tolosa mentre el Maquis feien importants accions de sabotatge. El 6 de juny desembarcaven els aliats a Normandia. El 16 d’agost de 1944 Tolosa era alliberada per guerrillers de la Resistència, molts d’ells catalans i espanyols. Aquest govern provisional regiria el destí de la ciutat les primeres setmanes i posaria les bases que convertirien immediatament Tolosa en la capital de l’exili.

Acabada la II Guerra Mundial els refugiats van tendir a concentrar-se en zones d’implantació hispànica tradicional (Catalunya Nord, Migdia francès i regió de París). Tolosa, on el roig i el negre no són només els colors de l’equip de rugby, ha estat sempre lloc d’acollida de refugiats polítics espanyols: afrancesats i carlistes al segle XIX i "pieds noirs" al XX. Esdevingué, amb 40.000 espanyols, la capital i paraigua de l’exili republicà. Es convertí en el centre geogràfic, polític i cultural de l’exili. Els catalans també s’hi sentien còmodes: els tolosans encara parlaven occità. Aquesta Ciutat Rosa, "ciutat roja" en l’imaginari dels exiliats, fou seu de les diverses organitzacions l’endemà mateix de l’alliberament i espai de nombrosos llocs simbòlics per als exiliats com la riba esquerra de la Garona, el barri de Saint Cyprien, l’Hospital Varsòvia...

El 1944 fixà la seva seu a Tolosa el MLE format per la CNT i el conjunt d’organitzacions àcrates; Frederica Montseny (1905-1994) fou el seu punt de referència. El número 4 del carrer Belfort es convertia en l’epicentre de l’activitat de l’exili. Era seu dels maquis llibertaris i de les xarxes d’evasió. Aquest any hi van tenir lloc els primers congressos del PSOE i de la UGT. Es va constituir la JEA formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari. La UNE (PCE, PSUC...) hi reorganitzar les guerriles el 1945 després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran. El Congrés d’ERC, el 1945, hi nomenà secretari general Josep Tarradellas.

Pompeu Fabra, resident a un poble de la vall de la Tet, fou enviat a París per crear els centres catalans de Tolosa i Montpeller; la Fundació Ramon Llull va crear a Tolosa una residència per a intel.lectuals catalans. En l’àmbit de la radiodifusió, a més de Ràdio Toulouse, que començà a emetre programes antifranquistes en castellà, hi nasqué la coneguda Radio Pirenàica, de la guerrilla comunista del FTPF. El 1948 naixia Ràdio ECNL, emissora de la CNT, que no va reeixir per problemes econòmics i polítics.

Tolosa era un lloc de pelegrinació per la commemoració d’uns molt concorreguts 19 de juliol (en recordança de la revolució de 19 de juliol de 1936). Allí, entre el míting i l’espectacle de varietats, els escalencs Tonet Puig, Virgili Brugnoli, Miquel Martí i Josep Nicolau també tingueren ocasió de retrobar-se amb vells amics, homes i dones companys de la seva vida de militant, entre els quals molts escalencs exiliats escampats arreu que hi assistien mitjançant la xarxa d’autocars organitzada per a l’ocasió. L’any 1958 van viure amb especial entusiasme la commemoració del XXVII aniversari de la República allí celebrat; el programa constà de discursos, sardanes i vermut de companyia. Sempre acudien a l’Aplec de la Sardana instaurat el 1951 a Tolosa i organitzat pel Casal Català i la Llar de Germanor cada mes de juny en una illa del riu Garona. Hi participaren cobles com Combo-Gili, Perpinyà, Els Únics, Camps-Audivert... Així mateix, mai es perdien la funció del catalanista grup teatral Terra Lliure de Tolosa.

L’exili republicà a Tolosa i arreu aviat va anar desapareixent primerament i principal a causa de l’envelliment natural de la generació que va arribar adulta o ja vella el 1939. Altrament, quan Espanya tornà a tenir un règim democràtic, la major part dels refugiats van seguir residint a França on tenien enterrats els seus ancestres i vivien els seus fills i nèts. Avui són 100.000, entre exiliats de 1939, descendents seus i emigrats expulsats per la misèria de l’Espanya franquista, els sud-catalans residents a França.

A Tolosa, avui, Tonet, Virgili, Miquel i Josep i altres fills de l’Escala i molts altres exiliats reposen als grans cementiris de Terre-Cabade i Saint Cyprien i a altres menors. Tots aquests cementiris produeixen una commoció profunda, però jo recordo amb especial tristesa el de Terre-Cabade, inaugurat el 1844 i situat al turó que domina la ciutat. El vaig visitar fa alguns anys, al capvespre, sota un cel de núvols liles i vermells. L’entrada al cementiri s’inspira en l’Egipte antic (obeliscs, pòrtics...). Tot just travessar el llindar, els fabulosos panteons dels jueus. Panteons quadrats, com caixes de cabals, amb les portes obertes de bat a bat, deixant al descobert marbres meravellosos i esquelets dansant al vent. Panteons i tombes de concepció maçònica, sense creu.

Després, les sepultures dels cristians, amb les creus, els epitafis, les corones i les cintes. Les creus s’enfilen muntanya amunt, fins un cim presidit per un templet en el qual s’erigeix, desafiant, un màstil amb una falç i un martell. Muntanya avall, s’escalonen les vinyes. I al mig d’elles altres tombes, d’ateus i lliurepensadors, on un altre màstil recorda un home penjat. S’hi llegeix: "Facund Sicart, exiliat"; s’havia suicidat. És la França pàtria de tants exiliats; hi trobaren exili temporal i refugi etern. Cementiri de Tolosa, tarda de malenconia. Els núvols lilosos es desplaçaven cap al sud, cap a la terra que un dia els veié marxar per no tornar.

(L'Escalenc-2005)