• Mare de Déu del Mont

"Dels molts santuaris que he visitat, mai cap no se m'havia aparegut tan hermós com el de la Mare de Déu del Mont"

Jacint Verdaguer. El Mont, 1884.

Els fills i filles de l’Escala i de tot l’Alt Empordà ja albiren, tot just obrir els ulls a la vida, el massís de la Mare de Déu del Mont; sempre més formarà part del seu horitzó paisatgístic quotidià. Aquesta muntanya, de 1115 m. d’altitud, es veu de molt lluny i la seva silueta és inequívoca. Sembrat de llogarrets (Llogardis, Segueró, Sous...), de masos, de santuaris, de capelles, de restes de castells, d’alzines i boixedes..., aquest massís forma una massa d’unitat difícil d’isolar.

El santuari de la Mare de Déu del Mont està estratègicament situat. La panoràmica des d’aquesta gran miranda, sobretot en dies de tramuntana, és extraordinària. Des d’aquí es veuen terres de set bisbats diferents: Girona, Vic, Barcelona, Solsona, Urgell, Perpinyà i Narbona. El santuari correspon al municipi d’Albanyà i la carretereta que hi porta neix en el trencant de Cabanelles a mig camí de Figueres a Besalú.

Aquest indret muntanyenc, on mossèn Cinto Verdaguer va plantar-hi la tenda per dies -en paraules seves- l’any 1884, ofereix un atractiu multidisciplinar. El temple del santuari fou fet construir entre els anys 1311 i 1318 per l’abat Bernat del monestir de Sant Llorenç del Mont (o de Sous) situat a sota mateix del santuari. Conté la làpida sepultural de l’abat del monestir Albanell mort el 1530 i disposa de l’harmònium que s’adquirí el 1888 sota els auspicis de mossèn Cinto. El 1461 s’hi volgué prohibir el culte perquè era lloc de reunions de tipus remença i antifeudal. La imatge de la mare de déu actual correspon al s. XVI. L’important monestir de St. Llorenç (s. XI), avui en part remodelat, va ser fundat pels benedictins i va donar temps enrere nom a la muntanya.

El santuari fou un centre de forta devoció popular fins al XIX (els seus capellans atengueren també durant aquest segle el decaigut cenobi de St. Llorenç). El santuari, d’estil romànic, durant molt de temps va estar en mans dels benedictins i entre els anys 1949 i 1957 s’hi va establir una comunitat de caputxins, que va abandonar el santuari per manca de pista. El mal estat del camí de muntanya (el 1940 es va convertir el camí en una pista forestal però només fins a Sous i no s’ha asfaltat fins al 1996) també persuadia els visitants d’accedir a dalt de la muntanya.

La Mare de Déu del Mont és el santuari verdaguerià per excel.lència. Mossen Cinto va fer-hi estada sis setmanes, del 25 de juliol al 9 de setembre, l’any 1884. Va ser acollit de bon grat pel capellà custodi, mossèn Joaquim Comadevall. La tranquil.litat de la muntanya i el paisatge van inspirar-lo a escriure alguns dels més bells poemes lírics, èpics i religiosos. Encara hi ha la cel.la que va ocupar -convertida gairebé en museu- i l’històric llit del poeta. En aquesta cambra, recollit com un monjo, va evocar episodis històrics del lloc, va immortalitzar el paisatge, va recollir tradicions i llegendes i va escriure bona part del famós poema Canigó.

Davant l’església, a la petita plaça que s’hi forma, hi ha les restes d’una construcció de fogons utilitzada antiguament pels romeus i excursionistes per preparar-se el menjar. En una de les seves arcades hi ha una placa de l’any 1992 amb aquesta inscripció: "200 aniversari de l’ascensió al Mont dels científics Delambré i Méchain, pares del sistema mètric decimal". Molt a prop, s’aixeca un monòlit datat el 1986 en commemoració del centenari de Canigó.

Ara, el santuari es renta la cara i s’adapta als nous temps. De nou ofereix places d’hostatgeria en forma d’acollidores habitacions i cel.les i pròximament un centre d’estudis verdaguerià i un encisador centre de restauració. El president Pujol inaugurarà aquesta tardor de 2002 aquesta renovada hostatgeria, tan propera visualment i emocional a l’Escala, impregnada de verdagueritat i catalanitat.

(L'Escalenc-2002)