La recerca d’un futur comença amb
amb la reconquesta d’un passat.
(Octavio Paz)
amb la reconquesta d’un passat.
(Octavio Paz)
Primer ha estat el documental "Els nens perduts del franquisme" (CCRTV), relatiu a la mort per inanició i malaltia de centenars de fills de republicanes a les presons i camps de concentració i la desaparició oficial d’altres criatures que acabarien sent adoptades il.legalment. Després "Los niños de Rusia" (Jaime Camino), el relat de la trajectòria dels nens i nenes que arran dels bombardejos franquistes van ser separats de les seves mares i deportats a Leningrad on foren acollits pel règim comunista soviètic. Ara, l’Ajuntament d’Arbúcies ha demanat la revisió dels consells de guerra en què condemnaren a mort deu arbuciencs.
Aquestes tres iniciatives s’han proposat recuperar part d’aquella memòria col.lectiva del primer franquisme que fou condemnada a l’oblit, restituint per a la història uns fets amagats per la repressió de la Dictadura i tapats més tard en temps de la Transició. La postguerra fou un temps de silenci, fam i misèria. A l’Escala i arreu. El règim del general Franco es caracteritzà per una moral fonamentalista, reaccionària... però especialment per un despietat aparell repressiu. A partir del 1939, Catalunya veié interrompuda bruscament la seva dinàmica d’evolució. El règim s’instal.là amb l’actitud pròpia d’un exèrcit d’ocupació i extremà la persecució contra tot allò genuïnament català (llengua, cultura...); només la desfeta del 1714 hi era comparable.
El 1939 ‘havia esclatat la pau’ però en realitat s’iniciava una altra guerra. S’havia obert la veda de la caça del "roig", amb la benedicció de l’Església. La repressió, exercida sota el pes de la jurisdicció militar, fou ferotge i omnipresent a Espanya: camps de concentració, batallons de treballadors, presons, depuracions... Hi havia dos milions de ‘culpables’ per haver-se resistit a la creuada feixista. Espanya s’havia convertit en una enorme caserna que havia de recompensar falangistes, eclesiàstics i oligarques. La implantació del ‘Nuevo Estado’ va complaure sobretot les aspiracions del sectors del nacionalcatolicisme més conservadors i impermeables al catalanisme. L’Església va ajudar al control i a l’immobilisme inculcant la submisió al ‘poder bo’.
El triomf dels facciosos comportà uns 470.000 exiliats, 4.000 dels quals serien hostes i molts víctimes dels camps d’extermini nazis. Els empresonats foren uns 280.000. A la demarcació de Girona hi hagué 514 executats (3.400 a Catalunya). En tots ells l’Escala hi estigué fatídicament representada. Es depurà tot el funcionariat desafecte, essent l’ensenyament un dels sectors més castigats. Després es limitaria arreu la llibertat i s’atemoriria els possibles dissidents.
D’aquests 280.000 presoners uns 200.000 treballaren d’esclaus "por la patria", en condicions dramàtiques, en la construcció de quasi mil obres (Valle de los Caídos, Canal del Guadalquivir...), en benefici de destacades famílies i de l’Església. Uns altres ‘esclaus’ foren els espanyols enviats per Franco a treballar a Alemanya per al III Reich per pagar el deute contret amb Hitler. A diferència dels esclaus pròpiament de Hitler, els de Franco no han rebut conpensacions al seu patiment. Encara ara ens amaguen aquests i altres cruels episodis fruits de la repressió.
En el trànsit de la dictadura a la democràcia la majoria de forces polítiques optaren per no passar comptes amb el passat atès el molt desfavorable context político-militar dels anys de la Transició. Fou el pervers ‘pacte de silenci’ resultant de la llei d’amnistia del 1977 qui havia de fomentar l’oblit del record, la desmemòria històrica.
No volem acabar sense condemnar les injustícies que alguns interessats i altres descontrolats cometeren contra famílies religioses i de dretes tot aprofitant el clima de guerra. Ara bé, com va dir algú en sortir de ‘Los niños de Rusia’, "la versió dels contraris a la República ja fou prou difosa durant 40 anys a través de No-Do, TVE, ràdios, premsa i escola". Dues generacions d’alumnes hagueren d’estudiar, sota la mirada immutable de Franco, Jesucrist a la creu i José Antonio, la història escrita pels vencedors que magnificava els facciosos que un dia xafaren la República legalment constituïda i dimonitzava qui havia comès un únic delicte: ser-li fidel.
Com diuen alguns historiadors, l’excepcionalitat de la guerra espanyola no és la pròpia guerra sinó una postguerra tan llarga i intensa que ha fet arribar la repressió i la por més enllà de la mort del mateix Dictador.
Epíleg: el capellà de la presó de Figueres sermonejava els presos republicans que esperaven la seva execució amb aquest reconfortant espiritual: "¿No queríais los catalanes la casita i el huerto? (en al.lusió a una màxima del president Frncesc Macià): la casita ya la teneis y el huerto os lo están cavando".
Aquestes tres iniciatives s’han proposat recuperar part d’aquella memòria col.lectiva del primer franquisme que fou condemnada a l’oblit, restituint per a la història uns fets amagats per la repressió de la Dictadura i tapats més tard en temps de la Transició. La postguerra fou un temps de silenci, fam i misèria. A l’Escala i arreu. El règim del general Franco es caracteritzà per una moral fonamentalista, reaccionària... però especialment per un despietat aparell repressiu. A partir del 1939, Catalunya veié interrompuda bruscament la seva dinàmica d’evolució. El règim s’instal.là amb l’actitud pròpia d’un exèrcit d’ocupació i extremà la persecució contra tot allò genuïnament català (llengua, cultura...); només la desfeta del 1714 hi era comparable.
El 1939 ‘havia esclatat la pau’ però en realitat s’iniciava una altra guerra. S’havia obert la veda de la caça del "roig", amb la benedicció de l’Església. La repressió, exercida sota el pes de la jurisdicció militar, fou ferotge i omnipresent a Espanya: camps de concentració, batallons de treballadors, presons, depuracions... Hi havia dos milions de ‘culpables’ per haver-se resistit a la creuada feixista. Espanya s’havia convertit en una enorme caserna que havia de recompensar falangistes, eclesiàstics i oligarques. La implantació del ‘Nuevo Estado’ va complaure sobretot les aspiracions del sectors del nacionalcatolicisme més conservadors i impermeables al catalanisme. L’Església va ajudar al control i a l’immobilisme inculcant la submisió al ‘poder bo’.
El triomf dels facciosos comportà uns 470.000 exiliats, 4.000 dels quals serien hostes i molts víctimes dels camps d’extermini nazis. Els empresonats foren uns 280.000. A la demarcació de Girona hi hagué 514 executats (3.400 a Catalunya). En tots ells l’Escala hi estigué fatídicament representada. Es depurà tot el funcionariat desafecte, essent l’ensenyament un dels sectors més castigats. Després es limitaria arreu la llibertat i s’atemoriria els possibles dissidents.
D’aquests 280.000 presoners uns 200.000 treballaren d’esclaus "por la patria", en condicions dramàtiques, en la construcció de quasi mil obres (Valle de los Caídos, Canal del Guadalquivir...), en benefici de destacades famílies i de l’Església. Uns altres ‘esclaus’ foren els espanyols enviats per Franco a treballar a Alemanya per al III Reich per pagar el deute contret amb Hitler. A diferència dels esclaus pròpiament de Hitler, els de Franco no han rebut conpensacions al seu patiment. Encara ara ens amaguen aquests i altres cruels episodis fruits de la repressió.
En el trànsit de la dictadura a la democràcia la majoria de forces polítiques optaren per no passar comptes amb el passat atès el molt desfavorable context político-militar dels anys de la Transició. Fou el pervers ‘pacte de silenci’ resultant de la llei d’amnistia del 1977 qui havia de fomentar l’oblit del record, la desmemòria històrica.
No volem acabar sense condemnar les injustícies que alguns interessats i altres descontrolats cometeren contra famílies religioses i de dretes tot aprofitant el clima de guerra. Ara bé, com va dir algú en sortir de ‘Los niños de Rusia’, "la versió dels contraris a la República ja fou prou difosa durant 40 anys a través de No-Do, TVE, ràdios, premsa i escola". Dues generacions d’alumnes hagueren d’estudiar, sota la mirada immutable de Franco, Jesucrist a la creu i José Antonio, la història escrita pels vencedors que magnificava els facciosos que un dia xafaren la República legalment constituïda i dimonitzava qui havia comès un únic delicte: ser-li fidel.
Com diuen alguns historiadors, l’excepcionalitat de la guerra espanyola no és la pròpia guerra sinó una postguerra tan llarga i intensa que ha fet arribar la repressió i la por més enllà de la mort del mateix Dictador.
Epíleg: el capellà de la presó de Figueres sermonejava els presos republicans que esperaven la seva execució amb aquest reconfortant espiritual: "¿No queríais los catalanes la casita i el huerto? (en al.lusió a una màxima del president Frncesc Macià): la casita ya la teneis y el huerto os lo están cavando".
(L'Escalenc- )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada