La família sempre viu l’ingrés d’un fill en un centre hospitalari amb preocupació. Amb els dies, apareix l’aïllament, l’angoixa, la inseguretat, la por... L’hospitalització suposa una situació de crisi en la vida del nen i la seva família. En una estada prolongada, a aquests problemes inicials se’ls afegirà la consegüent distorsió dels seus hàbits laborals, relacionals i d’oci i la pèrdua d’escolaritat de l’infant.
Sorgeix un ventall d’interrogants, alguns d’ells relacionats amb la psicologia i la pedagogia. És llavors que entra en joc la resposta de les administracions sanitària i educativa. La família en aquest procés no es veurà sola i desemparada. L’hospital posarà tots els recursos possibles per fer front a la problemàtica; el sistema educatiu s’ocuparà de la falta d’escolaritat de l’alumne. Són les Escoles d’àmbit Hospitalari (EH).
Les malalties greus i/o cròniques obliguen a una absència prolongada del centre escolar i sotmeten l’infant o el jove a hospitalitzacions freqüents; la vida escolar queda truncada. En aquest context, l’EH representa un lloc segur i normalitzador per a l’infant; a més de la funció docent, té un significat ocupacional i integrador. Les EH ofereixen als infants un marc per poder satisfer les seves necessitats educatives, però també psicològiques, cognitives i socials.
El tipus d’alumnat i la tasca educativa en una EH és segons com similar a una escola unitària o rural on el grup és molt heterogeni: de diferents etapes (d’infantil a secundària), procedència, situació socioeconòmica...
L’EH afavoreix el procés d’humanització hospitalària i modifica en positiu el record de l’hospitalització. Els seus objectius són no només fer redescobrir el plaer de l’aprenentatge, sinó rescatar l’infant de la vida a l’hospital ajudant-lo a superar la malaltia, millorar la seva autoestima, estructurar profitosament el temps d’ingrés i col.laborar en la seva reintroducció a la vida exterior.
Em comenta Anna M. Falgueras i Vilà, mestra responsable de la Unitat Escolar Hospitalària Dr. Josep Trueta de Girona, que «la complexitat d’actuació d’una EaH és elevada i es caracteritza per la seva flexibilitat i singularitat. Es dóna sempre prioritat a l’estat psicològic i anímic de l’infant. Les tècniques docents sempre van encaminades a potenciar en els nens les seves capacitats, la seva creativitat, l’ús de noves tecnologies... i més tenint present les circumstàncies (apatia, ansietat i sovint por i dolor) que envolten el nen hospitalitzat».
«En el cas dels infants o joves que per raons mèdiques estan enllitats o en una cambra d’aïllament resulta molt important la implicació dels pares i mares en les tasques educatives. El docent estableix contacte diari i directe i es coordina amb els dos elements fonamentals: els pares del pacient i el personal sanitari», afegeix Anna M. Falgueras.
Allunyat del seu ambient familiar, escolar i social, la reacció de l’infant a la seva malaltia és un reflex de la seva edat, de la seva maduresa emocional i dels condicionaments que imposi la malatia. Han deixat el seu medi natural per entrar en un nou univers estressant. Però, una malaltia crònica (leucèmia, asma, diabetis, celiaquia, epilèpsia...), una fractura complicada o una operació quirúrgica no ha de ser motiu perquè el nen o la nena s’endarrereixi en els estudis.
Als hospitals amb EH ja no hi trobarem només dins la motxilla els estris propis de l’escola tradicional, sinó també l’ordinador i internet. L’ús de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) permet un treball motivador i personalitzat. L’ordinador ja no és un recurs educatiu més, sinó que permet als joves pacients mitjançant internet burlar la soledat i l’aïllament i establir lligam amb el món exterior. És vital per a la seva autoestima, socialització i formació.
Sorgeix un ventall d’interrogants, alguns d’ells relacionats amb la psicologia i la pedagogia. És llavors que entra en joc la resposta de les administracions sanitària i educativa. La família en aquest procés no es veurà sola i desemparada. L’hospital posarà tots els recursos possibles per fer front a la problemàtica; el sistema educatiu s’ocuparà de la falta d’escolaritat de l’alumne. Són les Escoles d’àmbit Hospitalari (EH).
Les malalties greus i/o cròniques obliguen a una absència prolongada del centre escolar i sotmeten l’infant o el jove a hospitalitzacions freqüents; la vida escolar queda truncada. En aquest context, l’EH representa un lloc segur i normalitzador per a l’infant; a més de la funció docent, té un significat ocupacional i integrador. Les EH ofereixen als infants un marc per poder satisfer les seves necessitats educatives, però també psicològiques, cognitives i socials.
El tipus d’alumnat i la tasca educativa en una EH és segons com similar a una escola unitària o rural on el grup és molt heterogeni: de diferents etapes (d’infantil a secundària), procedència, situació socioeconòmica...
L’EH afavoreix el procés d’humanització hospitalària i modifica en positiu el record de l’hospitalització. Els seus objectius són no només fer redescobrir el plaer de l’aprenentatge, sinó rescatar l’infant de la vida a l’hospital ajudant-lo a superar la malaltia, millorar la seva autoestima, estructurar profitosament el temps d’ingrés i col.laborar en la seva reintroducció a la vida exterior.
Em comenta Anna M. Falgueras i Vilà, mestra responsable de la Unitat Escolar Hospitalària Dr. Josep Trueta de Girona, que «la complexitat d’actuació d’una EaH és elevada i es caracteritza per la seva flexibilitat i singularitat. Es dóna sempre prioritat a l’estat psicològic i anímic de l’infant. Les tècniques docents sempre van encaminades a potenciar en els nens les seves capacitats, la seva creativitat, l’ús de noves tecnologies... i més tenint present les circumstàncies (apatia, ansietat i sovint por i dolor) que envolten el nen hospitalitzat».
«En el cas dels infants o joves que per raons mèdiques estan enllitats o en una cambra d’aïllament resulta molt important la implicació dels pares i mares en les tasques educatives. El docent estableix contacte diari i directe i es coordina amb els dos elements fonamentals: els pares del pacient i el personal sanitari», afegeix Anna M. Falgueras.
Allunyat del seu ambient familiar, escolar i social, la reacció de l’infant a la seva malaltia és un reflex de la seva edat, de la seva maduresa emocional i dels condicionaments que imposi la malatia. Han deixat el seu medi natural per entrar en un nou univers estressant. Però, una malaltia crònica (leucèmia, asma, diabetis, celiaquia, epilèpsia...), una fractura complicada o una operació quirúrgica no ha de ser motiu perquè el nen o la nena s’endarrereixi en els estudis.
Als hospitals amb EH ja no hi trobarem només dins la motxilla els estris propis de l’escola tradicional, sinó també l’ordinador i internet. L’ús de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) permet un treball motivador i personalitzat. L’ordinador ja no és un recurs educatiu més, sinó que permet als joves pacients mitjançant internet burlar la soledat i l’aïllament i establir lligam amb el món exterior. És vital per a la seva autoestima, socialització i formació.
A les EH se’ls ha afegit una nova iniciativa (de la Caixa). Són les ciberaaules, espais ludicopedagògics que, a través de l’ordinador i internet, fonamenten la seva acció educativa en el joc i en l’establiment d’un entorn positiu per a tota la família. Parteixen d’experiències italianes al voltant de l’ús del joc com a base d’un treball terapèutic. És un espai de trobada amb altres famílies amb les quals es comparteixen i s’intercanvien vivències. Un petit oasi ple de vida.
A Catalunya, l’atenció educativa es realitza a través de 14 EH, de les quals 11 són de pediatria i 3 de salut mental. El nostre país ha estat pioner a l’Estat en la implantació de les aules hospitalàries, que tenen el seu origen en la tasca pedagògica dels germans de l’orde de Sant Joan de Déu al seu hospital a Barcelona l’any 1953.
A Catalunya, l’atenció educativa es realitza a través de 14 EH, de les quals 11 són de pediatria i 3 de salut mental. El nostre país ha estat pioner a l’Estat en la implantació de les aules hospitalàries, que tenen el seu origen en la tasca pedagògica dels germans de l’orde de Sant Joan de Déu al seu hospital a Barcelona l’any 1953.
(L'Escalenc-2004)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada