A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Dalí, de contestatari a reaccionari

Salvador Dalí (1904-1989), geni de la pintura, comediant extraordinari en el seu paper i mestre de les relacions públiques, va passar de ser un contestatati a ser un reaccionari; d’estar compromès amb el surrealisme i amb l’esquerra revolucionària i admirar Lenin a ser un egòlatra sense escrúpols i un bufó que va aplaudir la dictadura i va lloar Franco.


Com ell mateix relata a la seva obra autobiogràfica “Vida secreta” (1942), l’any 1919 va ser l’únic detingut desprès que uns estudiants de l’Institut de Figueres cremés una bandera espanyola: “La gent, en veure’m, m’assenyalava amb el dit, per allò de la bandera”. L’any 1921, fundà amb altres figuerencs com Martí Vilanova i ‘Met’ Miravitlles el grup soviet “Renovació Social”. Segons l’escriptor i polític independentista Miravitlles (1906-1988), Dalí va viure en aquella època “el període més romàntic i generós de la seva vida”. El 1922 ja estava absolutament lliurat a aconseguir l’èxit tant pictòric com literari.

Arran de la visita que inesperadament el rei Alfons XIII efectuà el març de 1924 a Figueres, durant la dictadura de Primo de Rivera, Dalí seria empresonat després d’una batuda per arrestar potencials agitadors. Fins l’11 de juny, primer a la presó de Figueres i més tard a la de Girona. El jove Dalí sentia un profund menyspreu per Alfons XIII, com mostren els seus diaris d’adolescència.

En una entrevista d’aquesta època al diari “La Publicitat”, el pintor manifestà que “els tres homes que més admiro són l’escriptor i catalanòfil Langdon, el pintor Picasso i el revolucionari Lenin”. Tenia llavors un historial marxista i antimonàrquic. L’estreta identificació de Dalí amb l’ideari comunista va quedar evident els primers anys 30 amb les seves col.laboracions a “L’Hora”, la revista del BOC.

El 1934, però, era acusat "d’actes contrarevolucionaris tendents a la glorificació del nazisme" pel moviment surrealista liderat per André Breton. Ernest Milà, al seu llibre “Dalí, entre Déu i el Diable” (2002), conta que “el pintor, als primers anys 30, se sentia atret per la “dimensió mítica” que intuïa en els règims totalitaris i pels seus símbols suggeridors, segons ell, d’associacions paranòiques. Sentia una forta atracció vers el nazisme i especialment vers la figura de Hitler i l’esvàstica”. Fou una espècie de ‘prima donna’ de totes les idees feixistes i reaccionàries.

Tot i que la seva germana fou torturada a la presó i havia estat assassinat el seu gran amic Federico Garcia Lorca (1898-1936), Dalí declarà el 1939 la seva simpatia a Franco. Mentre milers de persones eren empresonades i afusellades, Dalí-Gala consolidaven un imperi econòmic. Connectà perfectament amb les necessitats ideològiques del franquisme. L’escriptor britànic Ian Gibson explica a “La vida excessiva de Dalí” (1998) que en tornar l’artista el 1950 dels EUA “va renegar de la seva vida anterior revolucionària i blasfema i es va declarar fervent catòlic i franquista”.

Aquesta conversió era interessada però també va evidenciar una genuïna pulsió feixista, talment com altres surrealistes i futuristes italians. Volia convertir-se en el pintor de cambra del Dictador; va pintar la néta de Franco i un retrat de família. Sobre la vinculació del pintor amb el règim franquista, J.J. Navarro Arisa, expert en Dalí, recorda que aquest no va tenir cap escrúpol: "L’any 1974, quan el projecte del Museu Dalí estava empantanegat, va aprofitar una breu audiència amb Franco per fer desbloquejar el tema". I afegeix: “Va ser un precursor de l’art com a espectacle i un oportunista insolidari”. Fou “el Surrealista del Règim”.

Arran de les execucions de setembre de 1975 de cinc presos polítics dictades per Franco, ja malalt i decrèpit, Dalí declarà a l’agència France-Press l’1 d’octubre de 1975: “Franco és una persona meravellosa. Cinc és un nombre molt baix”. I a l’endemà va manifestar: “Seria un error introduir a Espanya un règim democràtic”. Tot plegat va provocar un esclat d’indignació a Europa i als EUA. A la seva casa de Port Lligat, on un retrat de José Antonio Primo de Rivera presidia una de les estances, van aparèixer pintades insultants a les parets i es van tirar pedres contra les finestres; també hi van arribar amenaces de mort per carta i telegrama.

Imminent la mort del Caudillo, Dalí anava diàriament a la catedral de Saint Patrick per pregar pel seu restabliment. Ensems, cada dia feia una trucada al Palacio del Pardo interessant-se per la seva salut. “En morir Franco -relata Ian Gigson- gairebé es va desmaiar; tenia por de no poder tornar mai més si l’esquerra es feia amb el poder”.

Dalí ha estat presentat sovint com un rebel, però aquell esperit revolucionari no era massa convincent. El crític Carlos Yusti (www.rebelion.org) afirma que “la seva suposada iconoclàstia era fruit més aviat de ser un nen malcriat”. Malcriat o no, iconoclasta o no, aquest nen s’acabaria convertint en el geni empordanès de la pintura universal.

(L'Escalenc-2004)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA