L’Estat s’anà venent els edificis que conformaven el conjunt monàstic però l’església no fou subhastada. Amb el temps s’anà ensorrant, fins que el còlera de 1854 convertí les restes del temple en dipòsit de cadàvers. Durant la segona meitat del segle XIX hi hagué algun intent de reconstruir-la; la restauració definitiva es portà a cap entre els anys 1886 i 1893. Les obres cal situar-les en el context històric del moviment catalanista de la Renaixença i en el creixement econòmic de la contrada (establiment de nombrosos fàbriques, arribada del ferrocarril...).
Josep Morgades Gili (1826-1901), nomenat bisbe de Vic el 1882, dedicà la dècada dels 90 a finalitzar els grans projectes del seu govern episcopal (1882-1899), essent el més emblemàtic la restauració de l’església de Santa Maria de Ripoll. Si Morgades va ser el promotor de la restauració, el canonge Jaume Collell (1846-1932), també de la diòcesis de Vic, fou el seu braç executor. Collell, tal com féu el 1880 a Montserrat en ocasió del mil·lenari de la coronació de la Moreneta, també endegà campanyes religioses i patriòtiques a favor de la restauració del monestir de Ripoll en vista el 1888, any del mil·lenari de la consagració.
El bisbe Morgades prenia possessió de les ruïnes del monestir el 31 de desembre de 1885 i tot seguit viatjava a Roma. El 13 de març de 1886 el Papa Lleó XIII (1810-1903) va beneir les obres de restauració que s’iniciaren el 21 de març gràcies a l’actuació del bisbe i a famílies ripolleses compromeses amb la cultura. “Anem a restaurar, no precisament el monestir de Ripoll, sinó Catalunya (...)”, proclamava Morgades en el brindis del dinar de la inauguració de les obres, en el qual coronà Verdaguer com a poeta de Catalunya.
Entre els convidats hi assistí ocupant un lloc d’honor l’arquitecte provincial escalenc resident a Girona Martí Sureda Deulovol (1822-1890). Ell havia projectat la reconstrucció del monestir entre els anys 1863 i 1880. El 1877 és féu una important tasca de neteja i consolidació evitant la ruïna que era imminent a càrrec de la Comissió Provincial de Monuments de Girona segons el projecte de l’arquitecte Martí Sureda. El 1886 s’escollí arquitecte de la restauració definitiva Elies Rogent Amat (1821-1897), qui va adreçar un informe a Morgades puntualitzant aspectes de les obres i dedicant un sentit elogi a la Comissió de Girona i particularment a Martí Sureda.
El 10 d’abril de 1886 el canonge Jaume Collell, a instància del bisbe de Vic, s’entrevistà amb Lleó XIII per aconseguir el suport del Vaticà a les obres de reconstrucció. El Sant Pare s’erigí en benefactor de l’obra i es va comprometre a dotar la basílica d’un quadre en mosaic de Santa Maria com a nou retable de Ripoll. Segons deixà escrit Collell: “Me ha dit (el Papa) que li enviassem aviat les midas del quadro en relació ab l’altar, y al propi temps indicassem lo tipo que més nos plague per la Madonna de Ripoll (...)”.
Atès que calia disposar d’una pintura del motiu a representar abans d’elaborar el mosaic s’havia d’encomanar a algun pintor reconegut. Fou triat el pintor d’ascendència escalenca Enric Serra Auquer (1859-1918), resident a Roma des de 1878. Ignorem els motius de la seva elecció, però és evident que la seva identitat catalana seria determinant. L’artista, a fi d’inspirar-se, anà a Ravenna, Florència i altres per observar obres de grans pintors italians. A l’octubre d’aquell any ja tenia fets els primers esbossos inspirant-se en les descripcions que de la imatge desapareguda en l’incendi de 1835 n’havien fet els erudits Pujades i P. Camós.
Segons comunicà Enric Serra per carta al canonge Collell el 9 de febrer de 1987, la pintura ja estava enllestida i s’esperava el vist-i-plau de Lleó XIII per fer el mosaic. Serra constatava que les opinions que despertà la pintura foren del tot favorables: “Lo profesor Grandi (pintor romà) ha dit que es tant lo que li agrada que de molt temps a la fabrica (de mosaics) no hi havia anat un original mes bo ha dit que (era) sublime. Monseñor (...) rector de Montserrat ha (...) que la cara li agrada mes que las de Rafael. El profesor Kopf, l’mes gran escultor d’Alemania (...) diu que será un quadro que m’dará (...) gran fortuna”. Naturalment, la premsa vaticana (La Voce della Verità, L’Observatore Romano, Corriere di Roma..) se’n féu ressò.
La professionalitat de Serra també fou elogiada al periòdic La Veu de Catalunya de 26 de febrer: “Aqueix quadro una meravella del art, una d’aqueixas obras que bastan per fer cèlebre á un pintor y quedan després per fer rich y envejat á un museu (...)”. El pintor, en una missiva que va trametre al bisbe Morgades el 2 de març de 1887, posà de relleu l’èxit de la seva obra: “Toda la corte Pontifical, las academias i la gran colonia extranjera, el pueblo de Roma desfila ante este cuadro los días que está expuesto en (mi) estudio (...). Ya debe saber que parece que en vista del éxito alcanzado van a decidir que mi cuadro original (se) quede en el Museo Vaticano”.
A primers de març la pintura entrà a la fàbrica de mosaics del Vaticà esperant l’autorització papal per ser traduïda en mosaic. Enric Serra, en intuir que el mosaic no estaria a punt en vista a la celebració el 1888 del mil.lenari, proposà a Morgades l’11 de març sense èxit que s’intentés traslladar a Ripoll el quadre original i es mostrés a l’Exposició Universal de Barcelona abans de retornar-lo. El 29 de març la pintura fou lliurada al Papa, el qual va rebre en audiència l’artista català dos dies després. Lleó XIII, complagut per l’obra, disposà que durant tres dies fos exposada a la cambra del tron del Palau Vaticà i que s’iniciés el mosaic sota la direcció del pintor Grandi. El quadre original havia de formar part més tard de la pinacoteca vaticana.
Tot i el bon ritme d’execució del mosaic aquest no podria estar present per la diada del mil·lenari. Morgades féu saber per carta l’11 de juliol la seva decepció al pintor: “No es pot pas imaginar l’efecte que em va produir saber el molt de temps que tardarà en estar acabat el mosaic (...) després de les esperances que ens havien donat que no tardaria tant. La festa perd la meitat de la seva importància perquè el caràcter de pietat que li hagués otorgat el regal del Papa no té suplent”.
El fet de no poder disposar a temps del mosaic féu que el bisbe Morgades pensés a fer una còpia de la pintura original. Aquesta vindria a Ripoll mentre que la còpia romandria a Roma de model per a l’elaboració del mosaic. Morgades, de fet, pretenia que tant la pintura original com el mosaic acabessin a Catalunya i que la còpia es quedés al Vaticà. El bisbe així ho va comunicar a Enric Serra en una carta que li va trametre el 4 de setembre. El bisbe Morgades li reiterà el 9 de desembre que “la pintura havia de venir a Catalunya fos quin fos el mitjà (...)”. El bisbe li deia el 6 d’abril de 1888: “Jo no m’oblido de V. i si aconsegueix que l’original vingui aquí, sabrà qui és el bisbe de Vich (...)”. Ignorem si l’absència del mosaic fou determinant perquè el 1888, any del mil·lenari, no es fes cap mena de celebració.
L’elaboració del mosaic es trobava força avançada aquell mes d’abril. En el marc d’una campanya aquest 1888 per intentar atenuar la penúria econòmica que patia la restauració, Morgades demanà a Hisenda que es permetés entrar el mosaic sense pagar drets aranzelaris i també encarregà al pintor la confecció d’estampes per obtenir algun profit econòmic. El modest Ajuntament de l’Escala no consta entre els organismes i les institucions que efectuaren alguna donació. El 7 de juliol l’artista va viatjar des de Roma per visitar l’església del monestir de Ripoll: volia veure com anaven les obres de restauració i conèixer l’emplaçament que ocuparia el mosaic. Ignorem si va aprofitar l’ocasió per visitar l’Escala i saludar els seus familiars.
La tardor va propiciar al bisbe un cop de sort: la infanta Isabel, germana del rei Alfons XII, es féu càrrec de les despeses que ocasionà la còpia. Aquesta s’exposà a la capella de Sant Jordi del palau de l’Audiència de Barcelona durant les festes de Nadal de 1888. Però l’endarreriment que patiren les obres de restauració féu que la festa d’inauguració es posposés fins al juliol de 1893 amb la certesa de disposar llavors del mosaic, cosa que feia prescindible la còpia feta a última hora per Enric Serra. Lleó XIII redactà el 1891 l’encíclica Rerum Novarum que denunciava les injustícies del liberalisme i el socialisme, encíclica que fou només publicada a l’Estat espanyol pel bisbe Morgades.
Morgades va rebre del Papa Lleó XIII el quadre en mosaic de Santa Maria el juny de 1893. Els quatre anys previstos a fer-lo s’havien convertit en sis. El mosaic, després d’haver-se instal·lat temporalment al Palau Episcopal de Vic, seria ubicat a l’altar major de l’església del monestir de Ripoll. El mosaic fou un obsequi del Papa, però l’artista s’havia queixat reiteradament davant el bisbe per cobrar el quadre original. A les acaballes de l’hivern de 1887, amb la pintura ja acabada, el pintor havia escrit al bisbe reclamant el cobrament, que es faria efectiu mesos després. Enric Serra adduïa que tenia molts encàrrecs però que cobrar-los sempre era tasca feixuga.
Els dies 1 i 2 de juliol tenien lloc les festes de la restauració. Es consagrà solemnement l’actual basílica i es descobrí el mosaic. Hi eren convidats les personalitats més rellevants de l’època: les jerarquies eclesiàstiques, les autoritats civils i la intel·lectualitat del país. No hi pugué assistir com a convidat l’arquitecte escalenc Martí Sureda perquè havia mort tres anys abans. El dia 1 també havia tingut lloc un acte de significació patriòtica: el trasllat de les despulles del comte Ramon Berenguer III de Barcelona a la basílica.
El mosaic, que mesura 182 cm. d’alçada i 88 d’amplada, presenta diverses inscripcions. Envolta el cap de la Verge la llegenda EX DONO LEONIS PP XIII ANNO MDCCCLXXXVIII (D’un regal del Papa Lleó XIII. Any 1888). El tron duu a la dreta ENRIQUE SERRA. PINXIT (Enric Serra. Ho ha pintat) i a l’esquerra RSFP In VATICANO. A la part inferir es llegeix I. PALLINI. FECE.
La qualitat del mosaic era tal que se’n sol·licitaren còpies com ho reflecteix una carta d’Enric Serra al capellà-custodi de l’església del monestir reproduïda a La Veu de Catalunya de 30 d’agost de 1906: “En el estudio del mosaico del Vaticano estan continuamente reproduciéndolo (...). Son innumerables las capillas privadas que la quieren, sobre todo de América”.
ANGLADA, J.: El canonge Jaume Collell. El periodista. El catalanista. P.E.A. Vic, 1983.
DALMAU, A.: El patrimoni d’artistes modernistes de Ripoll. A.D. Ripoll, 2005.
DANÉS, J.: Monografia de Santa Maria de Ripoll. C.E.C. Barcelona, 1923.
FIGUEROLA, J.: El bisbe Morgades i la formació de l’església catalana. P.A.M. Barcelona, 1983.
VV.AA.: Commemoració del centenari de la restauració del monestir de Ripoll. D.G. Girona, 1987.
(Festa Major-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada