Arreu del planeta encara es poden escoltar històries en les que els seus protagonistes foren enterrats vius. Encara que pugui semblar fantàstic, això succeïa (i encara succeix a certs indrets) amb relativa freqüència. No hi ha mort més horrible que agonitzar a la teva pròpia sepultura. Mentre alguns tornaren al món dels vius in extremis, fidedignes investigacions mostraren l’evidència que altres havien sobreviscut alguns dies després de ser sepultats: cadàvers amb expressions d’autèntica angúnia, en postures dramàtiques o amb senyals evidents d’haver forcejat dins el bagul en un desesperat intent per sortir.
La basarda a ser enterrat viu per mort aparent derivà en una aversió anomenada tafofòbia (sepulcre+temor). Amb els avenços en el tractament de la catalèpsia i l’epilèpsia (descoberta de l’electricitat voltàica i el disseny d’un primitiu aparell d’electroshock), la noció de poder ser enterrat viu va sembrar certa paranoia a l’inici del segle XIX; durant aquest segle la tafofòbia era la fòbia més extesa arreu. Alguns poetes anglesos estaven obsessionats amb aquesta idea, sobretot Percy Shelley i Lord Byron. Hi havia altres que deixaven preescrit que en morir se se’ls extirpés el cor per tenir la seguretat que serien enterrats morts, com el pianista Frédéric Chopin. Fins i tot, es llançà al mercat europeu, al final del XIX, un fèretre amb "sistema d’alarma".
Malalties com la catalèpsia resultaven fatal. La catalèpsia provocava, sovint, que el pacient despertés de la seva letargia sota terra després d’haver assistit al seu propi funeral. La catalèpsia és una alteració biològica i psicomotriu generalitzada caracteritzada per una immobilitat i una rigidesa muscular. El subjecte apareix com mort: sense signes vitals i amb molta similitud al rigor mortis. Tant pot presentar un estat inconscient com tenir plenament activats els sentits de la vista i l’oïda. Aquest estat propi de la catalèpsia també el pot presentar una esquizofrènia catatònica, algunes formes d’histèria i com a resultat d’una hipnosi. Amb aquests símptomes no ha d’estranyar que es pogués confondre un episodi catalèptic amb una veritable defunció.
Ja el metge grec Galeno (segle II dC) qüestionava el criteri de diagnòstic de mort en casos de catalèpsia, histèria i mort encefàlica. Al segle XVI, alguns cirugians tan il.lustres com l’aragonès Miquel Servet obriren cossos per realitzar autòpsies i es trobaren amb el cor encara bategant. Santa Teresa de Jesús, després de romandre quatre dies com morta, es despertà amortallada i amb una sepultura a punt al seu convent. En una catacumba de Mèxic descansen 123 mòmies víctimes d’un enterrament prematur. El seu cas més esfereïdor és el d’una mare embarassada que els metges consideraren morta als tres dies d’estar inconscient. Aquesta aparegué mesos després com semblant cridar i guardant entre les seves cames unit pel cordò umbilical a un recent nascut.
Un aspecte que impactà molt l’imaginari funerari col·lectiu i que fou molt explotat a la literatura del segle XIX va ser el del terror a ser enterrat prematurament. La catalèpsia ha inspirat multitud d’històries de terror. Mestres de la literatura d’aquell segle com Edgar Allan Poe o Conan Doyle i cineastes com Alfred Hitchcock van saber tractar com ningú els costats més tenebrosos d’aquesta afecció. Poe, explorador de tots els terrors del subconscient humà, va recrear al seu relat "Premature burial" (1831) l’obsessió i el pànic de l’home a ser enterrat viu.
La por de patir un sobtat atac catalèptic i ser enterrat abans d’hora és l’origen del costum tan arrelat en totes les cultures de vetllar els seus morts com a mínim durant tot un dia. Els hebreus acostumaven a esperar molt de dies a donar sepultura als seus morts o utilitzaven el mètode de travessar el crani amb enormes claus per assegurar-se que el difunt no havia de reviure. Els grecs i romans inauguraren el costum de fer un petó al difunt per verificar si rebien el seu últim alè. Al Vaticà existeix el costum de colpejar tres cops amb un martell de plata al front del Papa ja difunt preguntant-li si està realment mort.
Abans de ser de rigor, ara fa cent anys, el certificat mèdic de defunció i d’aparèixer els estetoscopis i els fonendoscopis que garanteixen la mort real d’un subjecte, la basarda a ser enterrat viu feia que els testaments incorporessin clàusules reclamant la prova del mirall, l’obertura de venes i fins i tot l’extracció del cor. Ara, des de 1978, es sotmet a tot "mort sospitós" a un electroencefalograma que revela la vida del possible mort. Però els enterraments prematurs, tot i les actuals sofisticades proves que fan que avui siguin molt improbables, encara no han desaparegut del tot.
(L'Escalenc-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada