• Begur, gent de poc cor

Això és el que diu un vell cuplet que es cantava a l’Escala al darrer tram del s. XIX. I es cantava per ofendre els begurencs, segons consta a la Història de Begur (1944), obra manuscrita del begurenc Salvador Raurich. Dins el capítol "Costums begurencs que s’han perdut", Raurich recull, en paraules seves, "aquest vell cuplet o cançó popular dictat pel meu veí Francesc Mascort". Francesc Mascort i Marquès (Begur, 1881-1950), popularment conegut per Falaios, fou un home il.lustrat (artista, escriptor i amant de l’arqueologia). L’any 1900 marxà a Cuba de ben jove i retornà cap a l’any 1920. Fou un dels pioners a Begur del turisme.

D'una controvèrsia nascuda a Begur a la darreria del segle XIX entre begurencs i escalencs va nèixer a l'Escala un cuplet o cançó popular fotetis que es cantava per ofendre els begurencs. A la imatge apareix la població de Begur i en darrer terme s'entreveu la badia de Roses a l'esquerra de la qual està ubicada l'Escala. (Fotografia: Vicenç Fargnoli).

El cuplet diu així:

La gent de Begur
n’és gent de poc cor.
Que trenta o quaranta
fugiren d’un soc.

El soc feia branques
pensant que eren rems.
Anem a Begur
i n’hi en tirarem.

Ja n’hi tirareu.
No feu moviment.
Tornem a Begur
a buscar el sometent.

D’aquest cuplet no en queda memòria, ni a l’Escala ni a Begur. Tan sols es coneix la seva lletra i se sap que es cantava a l’Escala. Aquí, tavernes i ambients de gresca en foren testimonis. "La tonada del cuplet és vulgar com es desprèn de la transcripció musical que acompanya; és del tipus d’aquesta mena de música popular un xic cançonera", sentencia Raurich a la seva Història. Es desconeix a quina època correspon, encara que deu ser del darrer quart del s. XIX. Igualment s’ignora el seu autor, tot i que devia ser algú de l’Escala. Segons es desprèn de la seva lletra, aquesta cançó nasqué arran d’alguna controvèrsia marinera entre pescadors o jovent d’ambdues poblacions. Un últim interrogant: Francesc Mascort tingué alguna relació directa amb l’Escala?

Salvador Raurich i Ferriol (1868-1945) va nèixer a Londres, on residien els seus pares per motius laborals. Segons conta el seu besnét Josep M. Fullola al número 11 de la revista Es Pedrís Llarg, als quatre anys es quedà orfe de pare i als sis anys va iniciar els estudis de piano i solfeig. Als seus deu anys, la família tornà a Catalunya i s’establí a Begur, d’on era la seva mare. Allí va esdevenir als catorze anys l’organista de la parròquia. De jovenet es traslladà a Barcelona on a més d’exercir d’oficinista feu de músic tocant en balls i clubs. Sempre més es passaria la vida a cavall entre Barcelona i Begur.

Dotat d’una gran sensibilitat aviat entrà en el món musical culte i començà a compondre molt diversos tipus d’obres: moltes sardanes, dues sarsueles, música de cambra, peces per a orgue... Les seves sardanes es popularitzaren a l’inici del s. XX, entre les quals sobresortí "La cançó del taper". És autor d’un documentat estudi sobre els manuscrits musicals de Pep Ventura, cosa que el va induir a intentar recuperar el contrapàs cerdà. Aquest personatge també destacaria com a astrònom, historiador i publicista. Fou un dels fundadors, el 1910, de la Societat Astronòmica de Barcelona (la primera a l’Estat); el 1909, des del seu observatori particular barceloní, havia estat pioner a fotografiar el cometa Halley. Alhora, excel.lí com a especialista de la fotografia celeste.

La Història de Begur, conservada al seu Arxiu Municipal, és una obra encara inèdita de sis volums manuscrits. Aquest recull històric de caràcter contumista, elaborat els primers anys quaranta, es caracteritza en gran part per una visió subjectiva de la història viscuda pel propi autor. A redós del seu castell medieval, gent del mar, indians i surotapers van protagonitzar la rica història que havia de recollir Salvador Raurich i dos altres prestigiosos historiadors begurencs, Josep Pella i Forgas (1852-1918) i Lluís Pericot (1899-1978).

"L’origen de les rivalitat entre pobles veïns és ancestral, és l’esperit de la tribu que encara perdura i perdurarà", relata Raurich. Era coneguda al s. XIX l’antipatia existent, d’una banda, entre l’Escala i Torroella, l’Escala i Roses..., i, d’altra, entre Begur i Palafrugell, Begur i Pals... Però l’animadversió entre pobles podria estendre’s fins escenaris relativament llunyans, com entre l’Escala i Begur. I afegeix, "era un temps que les poblacions veïnes titllaven els begurencs de bacanards". Segons el diccionari Alcover-Moll, bacanard significa beneit, curt d’enteniment; segons la denominació satírica dels pobles veïns, nadiu de Begur.

L’Escala i Begur: pirates, corall, ...la mar. A més, una particular coincidència: santa Reparada, patrona de Cinclaus i de Begur. Segons la tradició begurenca, la veneració a la santa té el seu origen en un fet de mar. Uns mariners italians que portaven com a protectora la imatge de la santa a la seva nau patiren a l’altura de Begur una forta tempesta que els obligà d’amarrar. Llavors, en agraïment a la santa, li aixecaren un altar. A Sa Riera, al s. XV, hi havia una ermita amb una capella dedicada a santa Reparada; al 1700 l’ermita es convertí en un convent.

(Aplec- )