Antonio López Guerra va ser el botxí de Salvador Puig Antich i de molts altres condemnats a mort durant el franquisme. Puig Antich, militant del MIL, fou executat el març de 1974 i va esdevenir l’últim pres ajusticiat a Espanya mitjançant el garrot vil. La pel·lícula ‘Salvador’, estrenada setmanes enrere, conta aquesta història i mostra escenes, amb el botxí de principal protagonista, especialment esfereïdores, quasi tragicòmiques, escenes que m’han induït a aprofundir en la vida d’aquest personatge que el documentalista Basilio Martín va immortalitzar fa tres dècades.
L’última generació de botxins a l’Espanya franquista, la generació de 1949, segons explica "La pena de muerte en España" (1995), d’Amnistia Internacional, aparegué en convocar-se noves places el 1948 després de copsar la seva insuficiència. El nombre d’executors depenents del Ministerio de Justicia havia de ser de cinc i la remuneració de 6.000 pessetes anuals. Als dos de la generació anterior, Cándido Cartón i Florencio Fuentes, se’ls afegiren l’andalús Bernardo Sánchez Bascuñana i els extremenys Antonio López Guerra i Vicente López Copete. Entre els darrers tres agarrotaren més de 60 condemnats.
El documental ‘Queridísimos verdugos’ (disponible a la biblioteca ‘Ernest Lluch’ de Girona), de Basilio Martín Patino, filmat clandestinament el 1973 i prohibit fins al 1977, presenta, més enllà de l’al·legat contra la pena capital, una curiosa escena: els tres botxins de l’última generació, els únics en actiu a la darrera etapa franquista, dinant plegats en una taula parada al mig del camp. Són Bernardo Sánchez Bascuñana, Antonio López Guerra i Vicente López Copete. Bernardo, el degà i més experimentat, va morir abans d’acabar el rodatge, sent substituït per José Monero que només executaria l’alemany Hein Chez el 1974; Antonio, poc després de la gravació del documental, fou l’autor de l’agarrotament de Puig Antich; Vicente, a qui corresponia l’execució de Puig Antic, va acabar a la presó condemnat per pederasta.
Els tres ‘executors de sentències’, tots ells de baixa extracció sociocultural, es deixen anar a ‘Queridísimos verdugos’, untats amb diners i alcohol, evocant les seves experiències. Antonio López pronuncia frases culpidores com "si es de menester uno debe matar a su padre" o "este es un oficio como cualquier otro". Basilio Martín Patino va conèixer Antonio López en els cinc dies de rodatge del documental. Recorda com el botxí "parlava amb tendresa de la seva dona i del seu gosset, però també tenia esclats irracionals i explicava barbaritats (...)".
Segons ‘La torna de la torna’ (1985), del col·lectiu Carlota Tolosa, Antonio López era a mitjans anys 70 "un home baix, de seixanta anys, colrat de cara, amb aspecte de camperol". Nascut a Badajoz el 1913, amb sis germans, Antonio feia de serraller als 14 anys i als 17 es va casar. Més endavant va fer de paleta, però també va robar en una benzinera i va complir pena de presó. Durant la II Guerra Mundial formà part de la División Azul, fins que, en ensumar la derrota, va simular una sífilis i el van repatriar. De nou a Espanya, va treballar de venedor ambulant de caramels, fins que el 1949 un policia secreta li va proposar entrar com a botxí al Ministerio de Justicia. Antonio va dir:" Pues bueno, mira, lo mismo me da que sea verdugo, en tanto me dé de comer".
(Aquest article està "en reconstrucció")
L’última generació de botxins a l’Espanya franquista, la generació de 1949, segons explica "La pena de muerte en España" (1995), d’Amnistia Internacional, aparegué en convocar-se noves places el 1948 després de copsar la seva insuficiència. El nombre d’executors depenents del Ministerio de Justicia havia de ser de cinc i la remuneració de 6.000 pessetes anuals. Als dos de la generació anterior, Cándido Cartón i Florencio Fuentes, se’ls afegiren l’andalús Bernardo Sánchez Bascuñana i els extremenys Antonio López Guerra i Vicente López Copete. Entre els darrers tres agarrotaren més de 60 condemnats.
El documental ‘Queridísimos verdugos’ (disponible a la biblioteca ‘Ernest Lluch’ de Girona), de Basilio Martín Patino, filmat clandestinament el 1973 i prohibit fins al 1977, presenta, més enllà de l’al·legat contra la pena capital, una curiosa escena: els tres botxins de l’última generació, els únics en actiu a la darrera etapa franquista, dinant plegats en una taula parada al mig del camp. Són Bernardo Sánchez Bascuñana, Antonio López Guerra i Vicente López Copete. Bernardo, el degà i més experimentat, va morir abans d’acabar el rodatge, sent substituït per José Monero que només executaria l’alemany Hein Chez el 1974; Antonio, poc després de la gravació del documental, fou l’autor de l’agarrotament de Puig Antich; Vicente, a qui corresponia l’execució de Puig Antic, va acabar a la presó condemnat per pederasta.
Els tres ‘executors de sentències’, tots ells de baixa extracció sociocultural, es deixen anar a ‘Queridísimos verdugos’, untats amb diners i alcohol, evocant les seves experiències. Antonio López pronuncia frases culpidores com "si es de menester uno debe matar a su padre" o "este es un oficio como cualquier otro". Basilio Martín Patino va conèixer Antonio López en els cinc dies de rodatge del documental. Recorda com el botxí "parlava amb tendresa de la seva dona i del seu gosset, però també tenia esclats irracionals i explicava barbaritats (...)".
Segons ‘La torna de la torna’ (1985), del col·lectiu Carlota Tolosa, Antonio López era a mitjans anys 70 "un home baix, de seixanta anys, colrat de cara, amb aspecte de camperol". Nascut a Badajoz el 1913, amb sis germans, Antonio feia de serraller als 14 anys i als 17 es va casar. Més endavant va fer de paleta, però també va robar en una benzinera i va complir pena de presó. Durant la II Guerra Mundial formà part de la División Azul, fins que, en ensumar la derrota, va simular una sífilis i el van repatriar. De nou a Espanya, va treballar de venedor ambulant de caramels, fins que el 1949 un policia secreta li va proposar entrar com a botxí al Ministerio de Justicia. Antonio va dir:" Pues bueno, mira, lo mismo me da que sea verdugo, en tanto me dé de comer".
(Aquest article està "en reconstrucció")
(El Full de Portbou-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada