Quan es parla de memòria històrica o política de la memòria es parla de recuperació i divulgació del coneixement d’una etapa històrica, entenent per memòria no la suma de memòries individuals, sinó l’imaginari col·lectiu. A la llum de la Guerra Civil s’han generat tres memòries històriques corresponents a les etapes històriques que s’han succeït a l’Estat espanyol.
La primera, la Memòria de l’Exaltació (1939-1975), l’única possible fins la mort del dictador, va correspondre a la visió del règim franquista explicada per la generació dels que van provocar i guanyar la guerra. El franquisme dedicà un enorme esforç a justificar el seu propi origen resultat de la sublevació militar seguida d’una guerra i va tenir precisament com a gran instrument d’aquesta política justificativa i legitimadora el control i la imposició sistemàtica d’aquesta única forma de la memòria. Els anys seixanta veieren nèixer una aparentment renovada historiografia franquista (La Cierva, Salas Larrazábal, Stanley G. Payne…) que apuntalava aquesta memòria que té des de 1958 en el Valle de los Caídos la culminació monumental i memorialística.
La segona, la Memòria de la Reconciliació (1976-anys 90), ancorada en la idea de la reconciliació i explicada per la generació de la Transició, va ser la del pas del postfranquisme a la democràcia. Basada en polítiques i pactes de silenci va tenir com a resultat una amnèsia col·lectiva que va beneficiar la part més culpable de la tragèdia. Va estar estretament lligada a les condicions i a les determinacions amb que es portà a cap la Transició.
La Transició, formulada com a mite fundacional de l’Espanya actual, tractà de superar el franquisme reinventant un passat amable i desdramatitzador. El discurs oficial sobre la Transició va forjar un imaginari farcit de qualificatius com exemplar, pacífica, consensuada... Resultaven subversives les memòries dissidents dels nacionalismes perifèrics (Catalunya, País Basc...) i dels sectors republicans i llibertaris. Els partits espanyols d’ideologia republicana van acabar renunciant a la seva memòria i acatant els símbols franquistes: bandera, himne i monarquia.
La tercera, la Memòria de la Reparació (des dels anys 90), pròpia de la generació que per edat no està hipotecada pels records personals i no se sent obligada per la Memòria de la Reconciliació, reivindica la reparació i la recuperació de la memòria dels vençuts i la depuració de les responsabilitats. Des de mitjans 90 diverses associacions iniciaren les seves campanyes reivindicatives de la memòria antifranquista. Aquesta memòria reobre, sens dubte, el pleit i combat per la "justa memòria" del passat.
El dret a la reparació individual comporta l’adopció de determinades mesures: la restitució, la indemnització i la readaptació de les víctimes; en l’àmbit col·lectiu, aquest dret es centra en les mesures de caràcter simbòlic, a títol de reparació moral. Tanmateix, encara avui remoure les fosses de l’oblit no desvetlla tant els fantasmes del passat sinó el temor d’alguns vius. Enfront de la Memòria de la Reparació s’aixequen veus crítiques perquè se senten incòmodes, insegures...
En clara confrontació amb la Memòria de la Reparació i davant l’absència d’una política institucional espanyola de repulsa han sorgit els actuals corrents revisionistes que pretenen eludir o negar les clares responsabilitats dels vencedors de la guerra. El revisionisme actual (César Vidal, Pío Moya, José M. Marco…) no fa sinó repetir els vells arguments. El revisionisme històric espanyol lliga amb les tesis del revisionisme plantejades arreu d’Europa des de posicions d’ultradreta com la referent a la negació de l’holocaust nazi.
En clara confrontació amb la Memòria de la Reparació i davant l’absència d’una política institucional espanyola de repulsa han sorgit els actuals corrents revisionistes que pretenen eludir o negar les clares responsabilitats dels vencedors de la guerra. El revisionisme actual (César Vidal, Pío Moya, José M. Marco…) no fa sinó repetir els vells arguments. El revisionisme històric espanyol lliga amb les tesis del revisionisme plantejades arreu d’Europa des de posicions d’ultradreta com la referent a la negació de l’holocaust nazi.
El silenci sobre el qual descansa la idea de l’Espanya actual es basa sobre el fet que Franco no va patir el seu ‘Nuremberg’ per la senzilla raó que va guanyar la guerra. La Llei d’Amnistia 46/1977 va otorgar impunitat als responsables del règim franquista i va voler imposar per decret-llei el perdó. Tota la tradició humanística, filosòfica, històrica i religiosa sap que no es pot desposseir les memòries privada i col·lectiva de la seva càrrega traumàtica, sap que sense perdó i dol no es pot assolir una memòria feliç. Malgrat el desig de l’Estat democràtic d’imposar un "oblit obligat" dels crims franquistes, el dret internacional considera que els crims de guerra i els crims contra la humanitat no prescriuen mai.
Més enllà de les consideracions històriques, polítiques i jurídiques, la reivindicació de la Memòria Col·lectiva presenta una innegable dimensió ètica i humana. Rovira i Virgili deia que els pobles tenen ànima i en ella queden reflectits els traumes col·lectius (guerres, exilis...) que alteren fins i tot la percepció de la pròpia identitat. De la guerra civil i del seu desenllaç se’n van derivar conseqüències històriques que d’una forma directa han afectat a dues generacions de ciutadans i indirectament a una tercera.
És lògic que les víctimes d’aquell cop d’Estat siguin compensades; és lògic que que totes les penes siguin anul·lades; és lògic que al nomenclàtor no hi hagi criminals; és lògic i ja és hora. Que no passi que les memòries confrontades no ens aboquin a un autèntic "desordre de les memòries", per parafrasejar l’eminent historiador Jacques le Goff.
(L'Escalenc-2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada